123.- Reflexions després del 15 de Juny (2).-
Parlava en l’últim article que els fets del 15 de Juny obliguen a una reflexió a tres bandes i allí les vaig iniciar.
També els polítics d’aquest País nostre han de reflexionar (els de la resta de l’Estat també, igual que els nostres, afegint-hi a més la reflexió sobre d’allò que s’anomena la Gallina dels Ous d’Or...). L’anunci i primeres execucions de les anomenades retallades ha estat el que realment ha encès els ànims. Però el cabreig bé de lluny i, especialment, perquè la classe política en general només atén les pròpies necessitats partidistes. L’allunyament d’aquesta classe de la gent del carrer, dels seus problemes quotidians i immediats i la inoperància i la passivitat (actituds que, per culpa d’uns o dels altres, en molt bona part, han donat com a resultat la situació actual), han anat creant el convenciment de que de poca cosa ens serveixen i que, a més, ens costen una fortuna. Perquè tan importants i necessàries poden ser les retallades que han de fer a una societat que ha viscut per sobre de les seves possibilitats reals, com vergonyats les submissions que manifesten davant dels poders de l’Estat Central, per exemple, saben com sabem tots els d’aquí que deslliurant-nos de l’espoli a que estem sotmesos de forma permanent (per cert, que no he sentit en cap moment que els indignats en fessin referència al problema i sí en canvi que em consta que varen fer retirar de la acampada una estelada...) aniríem molt millor, per no parlar d’altres submissions com les que permeten “insinuar” que qui mana a l’Estat és el Sr. Botin.
Els hi vull concedir als polítics un mínim de suposada bona fe. Però és allò de la dona del Cèsar. I tal com van les coses, em sembla que no hi massa gent que avui cregui en la innocència de la Mesalina de torn. Corregir-lo, aquí a casa nostra al menys, és feina exclusiva de tots aquests que el passat dia 15 no podien entrar al Parlament de Catalunya. I el primer que els hi correspon és donar informació, clara i intel·ligible per els pobres mortals, on som ara, quines son realment les seves dependències (de quins i de qui), i, fil per randa, quin ha estat realment el dèficit deixat pel tripartit i en quines partides concretes, de quant han costat el rescats financers i com es pensa recuperar aquests diners, per què els beneficis de les entitats financeres augmenten de forma gairebé exponencial i en canvi les empreses tanquen per manca de crèdit, per què els sindicats estan amb el no permanent defensant més als que tenen feina que no pas als que no en tenen i no entren en una reforma laboral profunda que ajudi a crear llocs de treball, per què no es planta cara als abusos sanitaris de molts d’aquí i dels que venen de fora que, a més, no paguen. I posar sobre la taula allò que avui dia s’ha posat tant de moda i que anomenem valors quan volen dir una altra cosa.
I si aquest gest que reclamo ja es correspon amb els famosos pressupostos, també ens ho ha de fer saber sense embuts, clar i cristal·lí, perquè ja no tenim més davallant. Però que els hi quedi clar que potser no ens els creurem si no hi ha una disminució dràstica de les despeses excessives que comporta una burocratització innecessària de l’Administració, amb la supressió dels llocs de feina més generats per crear fidelitats o donar premis que per a altra cosa, canviant o creant Lleis perquè els corruptes vagin a presó. I els partits polítics, tots i sense excepció, han de canviar el sistema electoral fent desaparèixer les llistes tancades com a primer pas per a garantir la mínima eradicació de la corrupció que el sistema actual comporta, propiciant una Llei sobre el seu finançament en la que la transparència sigui la norma i no la excepció, amb auditories externes vinculants i sancionadores.
I que recordin també, tots plegats, que Mesalina, va ser executada per ordre del propi Cèsar, Claudi. Aquest Claudi, avui, pot ser la societat civil. I l’exemple d’Islandia, por ser-ne la senyera.
J. Vinyeta
21 de Juny de2011
Parlava en l’últim article que els fets del 15 de Juny obliguen a una reflexió a tres bandes i allí les vaig iniciar.
També els polítics d’aquest País nostre han de reflexionar (els de la resta de l’Estat també, igual que els nostres, afegint-hi a més la reflexió sobre d’allò que s’anomena la Gallina dels Ous d’Or...). L’anunci i primeres execucions de les anomenades retallades ha estat el que realment ha encès els ànims. Però el cabreig bé de lluny i, especialment, perquè la classe política en general només atén les pròpies necessitats partidistes. L’allunyament d’aquesta classe de la gent del carrer, dels seus problemes quotidians i immediats i la inoperància i la passivitat (actituds que, per culpa d’uns o dels altres, en molt bona part, han donat com a resultat la situació actual), han anat creant el convenciment de que de poca cosa ens serveixen i que, a més, ens costen una fortuna. Perquè tan importants i necessàries poden ser les retallades que han de fer a una societat que ha viscut per sobre de les seves possibilitats reals, com vergonyats les submissions que manifesten davant dels poders de l’Estat Central, per exemple, saben com sabem tots els d’aquí que deslliurant-nos de l’espoli a que estem sotmesos de forma permanent (per cert, que no he sentit en cap moment que els indignats en fessin referència al problema i sí en canvi que em consta que varen fer retirar de la acampada una estelada...) aniríem molt millor, per no parlar d’altres submissions com les que permeten “insinuar” que qui mana a l’Estat és el Sr. Botin.
Els hi vull concedir als polítics un mínim de suposada bona fe. Però és allò de la dona del Cèsar. I tal com van les coses, em sembla que no hi massa gent que avui cregui en la innocència de la Mesalina de torn. Corregir-lo, aquí a casa nostra al menys, és feina exclusiva de tots aquests que el passat dia 15 no podien entrar al Parlament de Catalunya. I el primer que els hi correspon és donar informació, clara i intel·ligible per els pobres mortals, on som ara, quines son realment les seves dependències (de quins i de qui), i, fil per randa, quin ha estat realment el dèficit deixat pel tripartit i en quines partides concretes, de quant han costat el rescats financers i com es pensa recuperar aquests diners, per què els beneficis de les entitats financeres augmenten de forma gairebé exponencial i en canvi les empreses tanquen per manca de crèdit, per què els sindicats estan amb el no permanent defensant més als que tenen feina que no pas als que no en tenen i no entren en una reforma laboral profunda que ajudi a crear llocs de treball, per què no es planta cara als abusos sanitaris de molts d’aquí i dels que venen de fora que, a més, no paguen. I posar sobre la taula allò que avui dia s’ha posat tant de moda i que anomenem valors quan volen dir una altra cosa.
I si aquest gest que reclamo ja es correspon amb els famosos pressupostos, també ens ho ha de fer saber sense embuts, clar i cristal·lí, perquè ja no tenim més davallant. Però que els hi quedi clar que potser no ens els creurem si no hi ha una disminució dràstica de les despeses excessives que comporta una burocratització innecessària de l’Administració, amb la supressió dels llocs de feina més generats per crear fidelitats o donar premis que per a altra cosa, canviant o creant Lleis perquè els corruptes vagin a presó. I els partits polítics, tots i sense excepció, han de canviar el sistema electoral fent desaparèixer les llistes tancades com a primer pas per a garantir la mínima eradicació de la corrupció que el sistema actual comporta, propiciant una Llei sobre el seu finançament en la que la transparència sigui la norma i no la excepció, amb auditories externes vinculants i sancionadores.
I que recordin també, tots plegats, que Mesalina, va ser executada per ordre del propi Cèsar, Claudi. Aquest Claudi, avui, pot ser la societat civil. I l’exemple d’Islandia, por ser-ne la senyera.
J. Vinyeta
21 de Juny de2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada