121.- Indignats.-
Això dels anomenats indignats, s’acaba. I aquest final més aviat trist i desencisat, no és res més que el final anunciat d’una crònica que, a diferència de la famosa crònica de García Márquez, no ha tingut protagonistes. És el problema que pateixen els moviments assemblearis en els que tothom és líder i ningú governa. Sé que pot sonar malament, o quan menys estrany, que posi en entredit el que es podria definir com a la base d’allò que entenem com a democràcia, però ho dic tal com ho entenc.
Tots ho estem d’emprenyats i, per aquesta raó, varem saludar el moviment dels joves amb una certa alegria i admiració. Les convocatòries avui dia sabem tots que, amb les noves tecnologies, son més senzilles de fer i que aquestes mateixes tecnologies permeten la comunicació en temps real dels esdeveniments. Per tant, les decisions preses en les assemblees eren transmeses instantàniament i, així m’ho sembla, aquests indignats deurien creure que amb aquesta comunicació, sense cap seguiment seriós posterior, ja n’hi havia prou per fer bullir l’olla. Potser creien que el fet de donar la informació era suficient perquè es dugessin a terme els acords presos en l’assemblea creguts que tots els participants n’eren exemple de responsabilitat, lleialtat i solidaritat. Tampoc pels que estaven fora n’han transcendit objectius clars i concrets de la protesta amb els que potser molts més s’hi haguessin solidaritzat[1].
Sigui com sigui, ha estat un fet que s’ha anat diluint. I de tota aquella indignació n’ha quedat un borrall. La protesta ha anat perdent un llençol a cada assemblea que es feia sense cap direcció seriosa de la mateixa. És el problema del sistema assembleari, ja ho he dit: o l’assemblea anomena a algú o a un grup que governi i que condueixi i executi les decisions preses, amb les dificultats i enfrontaments que aquest “governar” comporta, o cada un dels membres tirarà pel seu cantó. I això ens porta a evidenciar una situació més dramàtica: no es pot iniciar una revolució si no es crea un lideratge suficientment fort[2], si no es té consciència de les dificultats que qualsevol enfrontament comporta i si no hi ha voluntat clara d’enfrontar-s’hi a aquestes dificultats. I això ha de quedar també especialment clar per aquells contra els que es vol lluitar. Si s’inicia una revolució o es fa amb totes les conseqüències o no passarà de ser un divertimento entre una colla d’amics. I, per a mi, així ha estat.
J. Vinyeta
10 de Juny del 2011
[1] Llevat d’algunes accions o actituds que, per dir-ho suau, no han caigut gens bé dins del sector independentista d’aquest País nostre.
[2] El famós Maig del 68 francès, amb lideratges concrets i amb manifestacions multitudinàries, va canviar coses i va fer caure el Govern, tot i que en De Gaulle va tornar a ser elegit president.
Això dels anomenats indignats, s’acaba. I aquest final més aviat trist i desencisat, no és res més que el final anunciat d’una crònica que, a diferència de la famosa crònica de García Márquez, no ha tingut protagonistes. És el problema que pateixen els moviments assemblearis en els que tothom és líder i ningú governa. Sé que pot sonar malament, o quan menys estrany, que posi en entredit el que es podria definir com a la base d’allò que entenem com a democràcia, però ho dic tal com ho entenc.
Tots ho estem d’emprenyats i, per aquesta raó, varem saludar el moviment dels joves amb una certa alegria i admiració. Les convocatòries avui dia sabem tots que, amb les noves tecnologies, son més senzilles de fer i que aquestes mateixes tecnologies permeten la comunicació en temps real dels esdeveniments. Per tant, les decisions preses en les assemblees eren transmeses instantàniament i, així m’ho sembla, aquests indignats deurien creure que amb aquesta comunicació, sense cap seguiment seriós posterior, ja n’hi havia prou per fer bullir l’olla. Potser creien que el fet de donar la informació era suficient perquè es dugessin a terme els acords presos en l’assemblea creguts que tots els participants n’eren exemple de responsabilitat, lleialtat i solidaritat. Tampoc pels que estaven fora n’han transcendit objectius clars i concrets de la protesta amb els que potser molts més s’hi haguessin solidaritzat[1].
Sigui com sigui, ha estat un fet que s’ha anat diluint. I de tota aquella indignació n’ha quedat un borrall. La protesta ha anat perdent un llençol a cada assemblea que es feia sense cap direcció seriosa de la mateixa. És el problema del sistema assembleari, ja ho he dit: o l’assemblea anomena a algú o a un grup que governi i que condueixi i executi les decisions preses, amb les dificultats i enfrontaments que aquest “governar” comporta, o cada un dels membres tirarà pel seu cantó. I això ens porta a evidenciar una situació més dramàtica: no es pot iniciar una revolució si no es crea un lideratge suficientment fort[2], si no es té consciència de les dificultats que qualsevol enfrontament comporta i si no hi ha voluntat clara d’enfrontar-s’hi a aquestes dificultats. I això ha de quedar també especialment clar per aquells contra els que es vol lluitar. Si s’inicia una revolució o es fa amb totes les conseqüències o no passarà de ser un divertimento entre una colla d’amics. I, per a mi, així ha estat.
J. Vinyeta
10 de Juny del 2011
[1] Llevat d’algunes accions o actituds que, per dir-ho suau, no han caigut gens bé dins del sector independentista d’aquest País nostre.
[2] El famós Maig del 68 francès, amb lideratges concrets i amb manifestacions multitudinàries, va canviar coses i va fer caure el Govern, tot i que en De Gaulle va tornar a ser elegit president.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada