124.- Reflexions després del 15 de Juny (i 3).-
I nosaltres, la resta? És evident que hem de participar de la reflexió i actuar en conseqüència per refer el País, el nostre País.
No deixa de sorprendre’m que el 15 – M o Democracia real, ya!, dos dels grups potser més significatius del grup dels “indignats” no hagin fet al·lusió, que jo recordi, al perquè de tot plegat aquí a Catalunya. És cert que el primer esbós de gran retallada de tot l’Estat, s’ha fet aquí a Catalunya perquè, bàsicament, ha estat la primera de les comunitats que va convocar eleccions. Les altres comunitats s’han posat a la feina, suposo, a partir del prop passat 23 de Maig, perquè és evident que no només a Catalunya s’ha allargat més el braç que la mànega. Però els “indignats” sembla que hagin seguit més el plantejaments fets des de La Puerta del Sol, potser per poder fer un planteig unitarista a tot l’Estat. I crec que hi ha propostes que ho confirmen com, per exemple, la creació de la circumscripció única que, sense la correcció a la baixa, en cap cas manifestada, dels coeficients de les barreres legals de la Llei D’Hondt, suposaria, a la pràctica, la desaparició dels partits nacionalistes i/o regionals. El partit que més hi guanyaria fora possiblement IU, que ja fa temps que ho predica.
He assenyalat el que he assenyalat, perquè em sembla evident que, per aquests “indignats”, Catalunya compta molt poc, que es fa un compte universal i generalista. Puc entendre que, per a molts, hi ha coses més importants tant a nivell general com a nivell particular que aquesta “quimera” anomenada Catalunya, perquè en aquests moments de la seva vida, la seva quotidianitat és duríssima i sobreviure és, per sobre de tot, prioritari (i aquesta prioritat ens dona ja a entendre la gravetat del seu estat). Els “indignats” els hi assenyalen les causes de la seva situació i proposen solucions generals per els problemes de cada dia. Però (i amb això no vull posar contra les cordes als del 15 – M i companyia) no recalquen que amb menys de la meitat del que s’emporta l’Estat Central anualment de Catalunya i que no torna (allò del dèficit fiscal), quedaria sobradament cobert el dèficit pressupostari que és la causa per la que han de fer-se aquí les retallades, ni tampoc assenyalen que a més encara se’ns exigeix més esforç perquè l’Estat Central, que és responsable de més del 75% del dèficit global, pugui complir amb Brussel·les. A molts, potser més que a tots aquells tan generalistes, se’ns acut de pensar que aquests gravíssims problemes que ens afecten a tots, amb major o menor transcendència, els hem de resoldre nosaltres aquí, que podem trobar les eines per fer-ho i que només cal que ens posem a la feina i ser conscients de les nostres possibilitats. Què també ho estem d’emprenyats, és veritat. Però potser perquè o tenim més anys, o som més positius i en el fons menys romàntics, hauríem d’entendre que la via de la generalització en prou feines aconsegueix barrar el pas dels Diputats al Parlament. I amb això només vull dir, tot i que els objectius podem semblar els mateixos per a tots els emprenyats, que els objectius de molts de nosaltres, els de molts d’aquests “altres” dels que parlo, van més enllà de la pura resolució de la crisi més dura dels últims temps.
La particularització dels problemes a Catalunya i la seva resolució aquí, des d’aquí i per nosaltres, és la reflexió que penso hem de fer aquells que ni formem part del 15 – M ni del conjunt de la classe política.
J. Vinyeta
22 de Juny del 2011
I nosaltres, la resta? És evident que hem de participar de la reflexió i actuar en conseqüència per refer el País, el nostre País.
No deixa de sorprendre’m que el 15 – M o Democracia real, ya!, dos dels grups potser més significatius del grup dels “indignats” no hagin fet al·lusió, que jo recordi, al perquè de tot plegat aquí a Catalunya. És cert que el primer esbós de gran retallada de tot l’Estat, s’ha fet aquí a Catalunya perquè, bàsicament, ha estat la primera de les comunitats que va convocar eleccions. Les altres comunitats s’han posat a la feina, suposo, a partir del prop passat 23 de Maig, perquè és evident que no només a Catalunya s’ha allargat més el braç que la mànega. Però els “indignats” sembla que hagin seguit més el plantejaments fets des de La Puerta del Sol, potser per poder fer un planteig unitarista a tot l’Estat. I crec que hi ha propostes que ho confirmen com, per exemple, la creació de la circumscripció única que, sense la correcció a la baixa, en cap cas manifestada, dels coeficients de les barreres legals de la Llei D’Hondt, suposaria, a la pràctica, la desaparició dels partits nacionalistes i/o regionals. El partit que més hi guanyaria fora possiblement IU, que ja fa temps que ho predica.
He assenyalat el que he assenyalat, perquè em sembla evident que, per aquests “indignats”, Catalunya compta molt poc, que es fa un compte universal i generalista. Puc entendre que, per a molts, hi ha coses més importants tant a nivell general com a nivell particular que aquesta “quimera” anomenada Catalunya, perquè en aquests moments de la seva vida, la seva quotidianitat és duríssima i sobreviure és, per sobre de tot, prioritari (i aquesta prioritat ens dona ja a entendre la gravetat del seu estat). Els “indignats” els hi assenyalen les causes de la seva situació i proposen solucions generals per els problemes de cada dia. Però (i amb això no vull posar contra les cordes als del 15 – M i companyia) no recalquen que amb menys de la meitat del que s’emporta l’Estat Central anualment de Catalunya i que no torna (allò del dèficit fiscal), quedaria sobradament cobert el dèficit pressupostari que és la causa per la que han de fer-se aquí les retallades, ni tampoc assenyalen que a més encara se’ns exigeix més esforç perquè l’Estat Central, que és responsable de més del 75% del dèficit global, pugui complir amb Brussel·les. A molts, potser més que a tots aquells tan generalistes, se’ns acut de pensar que aquests gravíssims problemes que ens afecten a tots, amb major o menor transcendència, els hem de resoldre nosaltres aquí, que podem trobar les eines per fer-ho i que només cal que ens posem a la feina i ser conscients de les nostres possibilitats. Què també ho estem d’emprenyats, és veritat. Però potser perquè o tenim més anys, o som més positius i en el fons menys romàntics, hauríem d’entendre que la via de la generalització en prou feines aconsegueix barrar el pas dels Diputats al Parlament. I amb això només vull dir, tot i que els objectius podem semblar els mateixos per a tots els emprenyats, que els objectius de molts de nosaltres, els de molts d’aquests “altres” dels que parlo, van més enllà de la pura resolució de la crisi més dura dels últims temps.
La particularització dels problemes a Catalunya i la seva resolució aquí, des d’aquí i per nosaltres, és la reflexió que penso hem de fer aquells que ni formem part del 15 – M ni del conjunt de la classe política.
J. Vinyeta
22 de Juny del 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada