122.- Reflexions després del 15 de Juny (1).-
Els fets de dimecres passat, 15 de Juny del 2011, amb els del 15-M barrant l’entrada al Parlament, han de fer reflexionar. Als “indignats”, als polítics i a la resta, que no som ni uns ni altres però que també estem emprenyats
Deia el dia 10 passat que el moviment 15-M, el dels “indignats”, tal i com estava constituït, anava pel pedrega en el sentit de que, en la meva opinió, s’anava esmorteïn. I si els hi mancava una espenteta per acabar-ho de fer, el passat dimecres 15 varen rebre un cop de gràcia. Deuen de quedar molt pocs dels originaris perquè ells, que s’han definit com a pacifistes, hagin perdut el control del grup i aquest anés a parar a mans dels anomenats provocadors i buscadors de brega permanent. El cas és que perquè uns ja son pocs o perquè els altres son més, tots plegats han anat més enllà del que era previst i, com a conseqüència, les crítiques i la pèrdua de credibilitat del col·lectiu per aquells fets, han estat gairebé unànimes. La cara amable d’uns auto qualificats pacifistes s’ha embrutat i si volen rentar-la, em sembla que tindran feina.
Si realment varen estar uns “infiltrats” els que varen provocar els aldarulls, em queda evident que no hi ha un lideratge suficient per conduir, amb solvència, els “indignats” pròpiament dits i que, en canvi els altres, els “infiltrats”, estan molt més ben liderats. I aquesta és la reflexió que els 15-M han de plantejar-se: com han de reconduir la situació perquè no acabi tot com el rosari de l’aurora, si és que volen continuar? No tot tornarà al seu lloc només fent manifestacions pacifistes i de rebuig de la violència, perquè aquests que s’ha anomenen pacifistes i pacífics també hi eren a la Ciutadella i, tot i ser pacifistes, no varen marxar, en senyal de protesta en contra d’aquella violència, quan s’inicien els aldarulls seriosos. Els de la nostra generació tenim clar que de pecats també se’n fan per omissió i sembla que, aquets indignats, no ho sabien això... I tot això amb independència dels bons resultats de les diferents convocatòries que varen tenir lloc diumenge passat, dia 19, tot i que, per si no ho sabien, el lema de la pancarta “el Carrer és Nostre”, ja la havia fet famosa el Sr. Fraga en temps de la Dictadura, particularitzant-lo.
El temps s’acaba, la acampada a la P. Catalunya no pot ser indefinida i, abans de que d’una o d’altra forma arribi el desallotjament, han de plantejar propostes amb cara i ulls i amb molta concreció en els objectius. Si no ho fan, hauran arribat tard una altra vegada. I ho he dit i ho repeteixo: si no hi ha un lideratge solvent amb autoritat moral i real per dialogar amb aquells que diuen que no els representen (i que jo no dic que siguin els bons de la pel·lícula, però sí que son els amos dels estudis en els que s’està filmant), em temo que avançaran poc.
No varen anar a barrar l’entrada al Parlament de Madrid: varen barrar el pas a l’entrada al Parlament de Catalunya. I entre les coses que també han de definir és si aquesta indignació ho és més en contra de les pèssimes condicions en que ens trobem tots, com a conseqüència d’una política general nefasta de l’Estat Central dels últims 4 ó 5 anys, o s’entén que l’autèntic responsable de la situació d’avui dia ho és el Govern actual de la Generalitat. Perquè, depenent de com defineixin aquesta qüestió, potser es varen equivocar de Parlament...
J. Vinyeta
21 de Juny del 2011
Els fets de dimecres passat, 15 de Juny del 2011, amb els del 15-M barrant l’entrada al Parlament, han de fer reflexionar. Als “indignats”, als polítics i a la resta, que no som ni uns ni altres però que també estem emprenyats
Deia el dia 10 passat que el moviment 15-M, el dels “indignats”, tal i com estava constituït, anava pel pedrega en el sentit de que, en la meva opinió, s’anava esmorteïn. I si els hi mancava una espenteta per acabar-ho de fer, el passat dimecres 15 varen rebre un cop de gràcia. Deuen de quedar molt pocs dels originaris perquè ells, que s’han definit com a pacifistes, hagin perdut el control del grup i aquest anés a parar a mans dels anomenats provocadors i buscadors de brega permanent. El cas és que perquè uns ja son pocs o perquè els altres son més, tots plegats han anat més enllà del que era previst i, com a conseqüència, les crítiques i la pèrdua de credibilitat del col·lectiu per aquells fets, han estat gairebé unànimes. La cara amable d’uns auto qualificats pacifistes s’ha embrutat i si volen rentar-la, em sembla que tindran feina.
Si realment varen estar uns “infiltrats” els que varen provocar els aldarulls, em queda evident que no hi ha un lideratge suficient per conduir, amb solvència, els “indignats” pròpiament dits i que, en canvi els altres, els “infiltrats”, estan molt més ben liderats. I aquesta és la reflexió que els 15-M han de plantejar-se: com han de reconduir la situació perquè no acabi tot com el rosari de l’aurora, si és que volen continuar? No tot tornarà al seu lloc només fent manifestacions pacifistes i de rebuig de la violència, perquè aquests que s’ha anomenen pacifistes i pacífics també hi eren a la Ciutadella i, tot i ser pacifistes, no varen marxar, en senyal de protesta en contra d’aquella violència, quan s’inicien els aldarulls seriosos. Els de la nostra generació tenim clar que de pecats també se’n fan per omissió i sembla que, aquets indignats, no ho sabien això... I tot això amb independència dels bons resultats de les diferents convocatòries que varen tenir lloc diumenge passat, dia 19, tot i que, per si no ho sabien, el lema de la pancarta “el Carrer és Nostre”, ja la havia fet famosa el Sr. Fraga en temps de la Dictadura, particularitzant-lo.
El temps s’acaba, la acampada a la P. Catalunya no pot ser indefinida i, abans de que d’una o d’altra forma arribi el desallotjament, han de plantejar propostes amb cara i ulls i amb molta concreció en els objectius. Si no ho fan, hauran arribat tard una altra vegada. I ho he dit i ho repeteixo: si no hi ha un lideratge solvent amb autoritat moral i real per dialogar amb aquells que diuen que no els representen (i que jo no dic que siguin els bons de la pel·lícula, però sí que son els amos dels estudis en els que s’està filmant), em temo que avançaran poc.
No varen anar a barrar l’entrada al Parlament de Madrid: varen barrar el pas a l’entrada al Parlament de Catalunya. I entre les coses que també han de definir és si aquesta indignació ho és més en contra de les pèssimes condicions en que ens trobem tots, com a conseqüència d’una política general nefasta de l’Estat Central dels últims 4 ó 5 anys, o s’entén que l’autèntic responsable de la situació d’avui dia ho és el Govern actual de la Generalitat. Perquè, depenent de com defineixin aquesta qüestió, potser es varen equivocar de Parlament...
J. Vinyeta
21 de Juny del 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada