120.- Sobre els partits polítics .-
Des de fa anys, sabíem que el PSC no era el Partit Socialista De Catalunya si no que era el Partido Socialista Obrero Español aquí a casa nostra. Molts ho teníem mol i molt clar però, amb aquest discurs monòton amb el que durant set anys el PSC (amb la convivència del tripartit) ens han marejat la perdiu, potser hi ha hagut també molts que havien arribat a pensar que aquells que els tractàvem de sucursalistes exageràvem: l’última votació al Congrés, a Madrid, suposo que els hi ha obert els ulls.
Ja fa molts anys, durant la constitució del primer Govern Socialista d’en Felipe Gonzàlez, l’ínclit Alfonso Guerra va dir allò de que “...el que se mueva, no sale en la foto...” I així ha estat: no s’ha mogut ningú i aquells que han insinuat que podrien moure’s han estat defenestrats (Pasqual Maragall, per exemple). Aquesta disciplina casernària, qüestió comú a tots els partits, potser que els hi hagi anat bé per mantenir ordre intern i estalviar-se disgustos davant de la societat. Però ha convertit als partits en unes peces monolítiques, sense fissures, de pensament únic i de presa de decisions per unanimitat, perquè, el membres oficialment inscrits, encara tenen tots molt clar allò de que a la foto tothom havia de ser-hi, i ben quiet, si és que volia gaudir d’uns mínims en la menjadora.
Tot això, que ha estat comú en tots els partits tant a l’Estat Central com aquí a casa nostra (quan no ha estat així hi ha hagut escissions amb la creació de nous partits amb els mateixos tics dels que parlo), tot i que gallegin de funcionar amb democràcia interna, els partits s’han convertit en ens anodins, sense altres criteris que els que dibuixen les direccions corresponents, incapaços els seus components de fer res que no estigui pautat des de d’alt: els membres del partit no serveixen per res més, en la majoria de les vegades, que per assegurar el finançament del propi partit, sense poder aportar res de nou des del punt de vista polític – ideològic, llevat de les aprovacions sistemàtiques de les propostes que la pròpia direcció porta als anomenats congressos, que tampoc tenen data fixa de realització. Queda clar, a les hores, la inutilitat de les llistes en el sistema electoral actual: amb un sol parlamentari per partit amb el tant per cent equivalent als escons que resultessin de les eleccions (com passa, per exemple, en els consells d’administració de les empreses que decideixen el vot en funció del número d’accions de cada un dels membres el consell) seguint les ordres directes dels caps, serien suficients per a les votacions parlamentàries. El fet d’incloure al personal en les llistes sembla més per donar premis i/o per mantenir fidelitats que per altra cosa, amb la despesa corresponent, això sí, a les esquenes dels altres.
Arribats aquí, ens queda clar el per què d’allò que s’ha definit com desafecció política: ¿de què serveix participar en aquesta política de partits (i en conseqüència en la política en general) si, per dir-ho de forma senzilla, tothom que hi vulgui participar farà allò que el partit amb el que vol col·laborar ja haurà determinat prèviament? Haurà perdut la llibertat de decidir per sí mateix i no li valdrà la seva participació ni en qualitat d’independent. Seguint amb aquesta línea, ens queda clar que, encara que els partits parlin de la necessitat de cares noves que els renovin (tema que surt i es repeteix en cada contesa electoral), és evident que aquesta hipotètica renovació dels partits, de realitzar-se, només serà això: cares noves. Però no idees noves, perquè el substrat continuarà sent el mateix.
Solucions? Ha d’aportar-se saba nova al pensament ciutadà mig endormiscat pel soporífer tractament que ha rebut des de les altes instàncies polítiques (aquí, a casa nostra, això ja està passant), i que aquest renovat pensament sigui el motor d’arrencada d’aquesta societat civil àvida i amb una magnífica disposició a acceptar un lideratge suficientment neutre i apartidista que li desbrossi el camí. Penso que amb aquesta arrancada quedarà clar de pas que és evidentment necessari un canvi en la llei electoral (especialment en el tema de les llistes) de forma que els vicis dels que vinc parlant, no puguin repetir-se o, en el pitjors del casos, quedin amplament minimitzats. No veig o no sé veure un altra camí.
J. Vinyeta
18 de Maig de 2011
Des de fa anys, sabíem que el PSC no era el Partit Socialista De Catalunya si no que era el Partido Socialista Obrero Español aquí a casa nostra. Molts ho teníem mol i molt clar però, amb aquest discurs monòton amb el que durant set anys el PSC (amb la convivència del tripartit) ens han marejat la perdiu, potser hi ha hagut també molts que havien arribat a pensar que aquells que els tractàvem de sucursalistes exageràvem: l’última votació al Congrés, a Madrid, suposo que els hi ha obert els ulls.
Ja fa molts anys, durant la constitució del primer Govern Socialista d’en Felipe Gonzàlez, l’ínclit Alfonso Guerra va dir allò de que “...el que se mueva, no sale en la foto...” I així ha estat: no s’ha mogut ningú i aquells que han insinuat que podrien moure’s han estat defenestrats (Pasqual Maragall, per exemple). Aquesta disciplina casernària, qüestió comú a tots els partits, potser que els hi hagi anat bé per mantenir ordre intern i estalviar-se disgustos davant de la societat. Però ha convertit als partits en unes peces monolítiques, sense fissures, de pensament únic i de presa de decisions per unanimitat, perquè, el membres oficialment inscrits, encara tenen tots molt clar allò de que a la foto tothom havia de ser-hi, i ben quiet, si és que volia gaudir d’uns mínims en la menjadora.
Tot això, que ha estat comú en tots els partits tant a l’Estat Central com aquí a casa nostra (quan no ha estat així hi ha hagut escissions amb la creació de nous partits amb els mateixos tics dels que parlo), tot i que gallegin de funcionar amb democràcia interna, els partits s’han convertit en ens anodins, sense altres criteris que els que dibuixen les direccions corresponents, incapaços els seus components de fer res que no estigui pautat des de d’alt: els membres del partit no serveixen per res més, en la majoria de les vegades, que per assegurar el finançament del propi partit, sense poder aportar res de nou des del punt de vista polític – ideològic, llevat de les aprovacions sistemàtiques de les propostes que la pròpia direcció porta als anomenats congressos, que tampoc tenen data fixa de realització. Queda clar, a les hores, la inutilitat de les llistes en el sistema electoral actual: amb un sol parlamentari per partit amb el tant per cent equivalent als escons que resultessin de les eleccions (com passa, per exemple, en els consells d’administració de les empreses que decideixen el vot en funció del número d’accions de cada un dels membres el consell) seguint les ordres directes dels caps, serien suficients per a les votacions parlamentàries. El fet d’incloure al personal en les llistes sembla més per donar premis i/o per mantenir fidelitats que per altra cosa, amb la despesa corresponent, això sí, a les esquenes dels altres.
Arribats aquí, ens queda clar el per què d’allò que s’ha definit com desafecció política: ¿de què serveix participar en aquesta política de partits (i en conseqüència en la política en general) si, per dir-ho de forma senzilla, tothom que hi vulgui participar farà allò que el partit amb el que vol col·laborar ja haurà determinat prèviament? Haurà perdut la llibertat de decidir per sí mateix i no li valdrà la seva participació ni en qualitat d’independent. Seguint amb aquesta línea, ens queda clar que, encara que els partits parlin de la necessitat de cares noves que els renovin (tema que surt i es repeteix en cada contesa electoral), és evident que aquesta hipotètica renovació dels partits, de realitzar-se, només serà això: cares noves. Però no idees noves, perquè el substrat continuarà sent el mateix.
Solucions? Ha d’aportar-se saba nova al pensament ciutadà mig endormiscat pel soporífer tractament que ha rebut des de les altes instàncies polítiques (aquí, a casa nostra, això ja està passant), i que aquest renovat pensament sigui el motor d’arrencada d’aquesta societat civil àvida i amb una magnífica disposició a acceptar un lideratge suficientment neutre i apartidista que li desbrossi el camí. Penso que amb aquesta arrancada quedarà clar de pas que és evidentment necessari un canvi en la llei electoral (especialment en el tema de les llistes) de forma que els vicis dels que vinc parlant, no puguin repetir-se o, en el pitjors del casos, quedin amplament minimitzats. No veig o no sé veure un altra camí.
J. Vinyeta
18 de Maig de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada