345.- Del croissant de xocolata i altres coses

345.-  Del croissant de xocolata i altres coses.-

A diari es posa en evidència l’agudesa de molts. Només cal estar un pel a l’aguait de les xarxes i apreciar que hi ha (hi han, més ben dit) qui pràcticament de forma instantània, troben una vis diguem-ne còmica - crítca de “l’esdeveniment” que s’està visquent. Son gent que tenen “xispa” i tots tenim exemples a recordar. Aquí, a casa nostra, hi tenim un grupet de xicots que cada setmana ens porten a les pantalles de TV el que hagi pogut estar, en el  seu criteri,  el més “cridaner” de la setmana i d’actualitat. Polònia (potser el nom més ben triat, per allò de que l’Espanya imperial ens humiliava dient-nos  “polacos”) ens recorda les misèries polítiques  i Cracòvia, especialment destinada a les també misèries esportives. Una i altra programació ens donen la caricatura i ens fan, quan menys, somriure..

Un dels gags d’aquesta setmana al Polònia  ha estat un èxit. És el que ha vingut a anomenar-se “El croissant de Baños”[1] És  evident que bona part de població està en al mateixa situació com la que, al final de la paròdia, expressa estar el cambrer.  Però captar aquesta sensació molt generalitzada i donar-li un to humorístic, sarcàstic i dramàtic alhora, pressuposa una xispa i agudesa de la que no tots en podem presumir .

Suposo que el gag no ha fet riure a tothom, fora possible que inclús hagi emprenya alguns  de la CUP. Però la situació és la que és i els entestats en “esmorzar” un croissant de xocolata son ells. I, seguint al gag, qui s’acaben emprenyant son precisament aquells del no permanent, davant també d’un “no  tranquil...”

La CUP, en boca de Benet Salellas, membre significat  dins la CUP i considerat com a component (amb Anna Gabriel) de la línea dura, ha manifestat que hi ha divisió dins del propi partit. I que és possible una escissió[2]. Si realment és així, en la propera assemblea del partit, que si no recordo malament la faran a Manresa el proper  Diumenge 29 i que han definit com informativa, es podrien  manifestar aquestes discrepàncies. Especialment amb un sector que entén que endarrerir la investidura és jugar a favor d’Espanya. Perquè com diu Gabriel Rufian, si no hi ha investidura pot passar que Montoro acabi sent President de Catalunya. Vejam si  aviat Baños podrà esmorzar-se  un croissant de xocolata...

Montoro ha endurit les condicions del FLA per a Catalunya i les paraules de Rufian han acabat sent gairebé profètiques. L’excusa ha estat un problema contable detectat per la UE en les comptes de l’Estat i de Catalunya de l’any 2013. És igual perquè  sabem que qualsevol excusa hagués estat suficient especialment ara, en campanya pre electoral,   en la que el PP ha de marcar paquet davant dels seus. Montoro pixa fora de tinter perquè sap que es absurd avaluar uns comptes de la Generalitat d’uns diners que arriben  amb caràcter finalista i que, per tant, és el propi Estat el que efectua directament  els pagaments a aquells  pels que han estat assignats i n’exerceix el control corresponent de forma directa. Endarrerirà el pagament tant com pugui i acabarà pagant, però els seus votants, els de C’s i PSC, possiblement els més  alineats amb el Sr. Montoro, també en patiran les conseqüències. I si no ho fa, i en vigilies de Nadal, serà perquè no n’haurà avaluat bé les conseqüències comercials que se’n derivaran.  En el meu entendre, el PP deixa clar que ha perdut Catalunya i preveu que el seu partit quedi com a purament residual. Suposo que és amb aquesta idea que fa el que fa.

Convergència plega i crea un nou partit. Sabran el que es fan. Però hi al menys dues qüestions que poden ser sotmeses a consideració. La primera si és realment el moment per a fer-ho. Hi ha unes eleccions a tocar i no sé si tindran, per a dir-ho d’alguna manera, l’edifici construït el 20 de Desembre. D’altra banda, el Parlament està a l’espera de la investidura o d’un nou avançament electoral. Tot plegat em sembla que crea un clima quant menys incòmode. Recordo ara aquella frase atribuïda a Sant Ignasi en la que ens diu que “en èpoques de turbulències, no feu mudances...” O és que el sector més cristià ja ha abandonat el Partit? D’altra banda, entenc que es vulgui ja definitivament  sortir de l’ombra d’Unió i de la molt més allargada d’en Pujol. Una i altra qüestió em va semblar, en visió estrictament personal, que haurien d’haver-se resolt, com sembla que es farà ara, en el mateix moment en que Pujol es va declarar defraudador. Veurem com acaba tot plegat.

J  Vinyeta

25 de Novembre de 2015

---

[1] http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/polonia/el-croissant-de-banos/video/5565846/

[2] http://www.20minutos.es/noticia/2612294/0/diferencias-cup/investidura-mas/provocar-fractura-interna/

344.- Comentaris (Omella, Procés, París)

344.-  Comentaris  (Omella, Procés, París).-

Ja hi ha nou arquebisbe per  la diòcesi de Barcelona. És diu Omella i ve de Calahorra[1]. Des del punt de vista catòlic – eclesial – pastoral, poca cosa a dir: no és una qüestió que m’afecti. Però crec que  hi ha un parell o tres de coses que, com a ciutadà català, si que crec qüestionables. La primera, segons assenyalen grups de creients laics com Església Plural, és el desconeixement de la realitat catalana que tothom l’hi fa palès al Sr. Omella. Una altra és el fet de que, tot i que es defineix com a no polític (ja hem dirà com s’hi entendrà amb la que podríem definir com a la diòcesi més polititzada d’Espanya...) va aprovar amb el seu silenci (com la resta de la Conferència episcopal espanyola) las declaracions del tot just nou anomenat secretari i portaveu de la CEE (Novembre del 2013),  José Mª Gil Tamayo que és va despatxar dient-nos que la “ consulta sobiranista es inadmisible e inmoral...”[2].I una altra, i que entenc com la pitjor, és que continua defensant l’espoli del Museu Lleidetà, el trasllat a Barbastro de les peces allà exhibides i la execució de la sentencia del Vaticà de retornar les peces. Tot plegat, una bona carta de presentació. Diuen que Francesc ha decidit, però també  diuen que a Madrid estan molt contents...

El  Procés continua encallat. I els que contàvem que aniria endavant a partir de la primera sessió d’investidura, estem emprenyats i moralment  tocats. No ens queda més remei que esperar. Però és ben cert que allò que jo demanava s’ha anat complint: s’han trencat silencis que en el meu entendre van concretant posicionaments. Tant que inclús Mas Collell[3] exposa el que entenc sentiment general dels que varem votar JxS tot i que, encara que sembli que va per lliure, és un “posat” molt convergent. Jòdar[4] li dona resposta un parell de dies després. En plena discusió, Teixidor plega de CDC i, simultàniament  Blanca Serra, inequívocament esquerrana i membre de les CUP.  parla  dels “malalts d’esquerranisme” dins de les pròpies CUP[5].  Només son unes notes que ens avisen de les contradiccions internes dins de tots els que han de negociar. I el què no sé és si totes aquestes diguem-ne manifestacions son o no  bones pel Procés i pels que ens ho estem mirant des de fora. Però així estan les coses. Homs, per la seva banda, posa “quatre” línees vermelles  indepassables que  els de les CUP les consideren  “arrogants”  (diu  el mencionat article de Jòdar). No deixa de ser curiós que aquells que han canviat de registre en plena negociació, publicant un memoràndum que en conté 54 de condicions[6] a negociar i que anomenen “Fil a l’agulla”, trobin estrany des de l’altra banda de la taula en posin  4 de condicions....

L’ANC, a través del seu President  Jordi Sànchez, també ha alçat la veu demanant als protagonistes que arribin finalment a una acord i iniciïn ja d’una forma clara, el camí vers la República Catalana. Però no sé si la crida va ser prou contundent.

Continuarem a l’espera...

París ha sofert l’acció terrorista més contundent que ha sofert França fins avui dia. Entenc que es fa difícil, per no dir impossible,  de trobar explicacions, el per què que hi  hagi gent amb capacitat humana de realitzar salvatjades com les realitzades a Paris.  Aprofito per donar el condol i expressar la meva solidaritat amb els afectats. Però ara els Estats occidentals ens tornaran a posar sobre de la taula la necessitat d’anteposar la seguretat a les llibertats i drets individuals i col·lectius per a fer front a una amenaça que, realment, la ciutadania en concret no pot menysprear. Però si acceptem la por permanent a ensurts com els de París o similars, amb el detriment de la nostra llibertat d’actuació, estarem propiciant que els Estats actuïn a favor d’aquesta por i amb restriccions de les llibertats i drets, com ja he dit, individuals i/o col·lectives i, de pas, amb una actitud autoconstrenyida, donant per exitós el resultat bàsic que pretén qualsevol acte terrorista: acollonir. Entenc que hem d’estar amatents en una i altra qüestió. I molt especialment en un  Estat com el nostre, de per sé procliu a les restriccions.

J.  Vinyeta

19n de Novembre de 2015

---

[1] http://politica.elpais.com/politica/2015/11/15/actualidad/1447619087_576637.html

[2] http://www.elplural.com/2013/12/16/esglesia-plural-pide-a-los-obispos-catalanes-que-rompan-con-la-conferencia-episcopal/

[3] http://www.ara.cat/opinio/No-asfixiem-proces_0_1468653133.html

[4]  https://www.google.es/webhp?sourceid=chrome-instant&ion=1&espv=2&ie=UTF-8#q=Article+J%C3%B2dar+al+ARA

[5] http://www.directe.cat/noticia/452368/demolidor-article-duna-historica-independentista-de-la-cup-alertant-dels-malalts-desquerra

[6] http://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2015/11/CUPfilagulla.pdf

343.- Silencis

343.-  Silencis.-

És evident que estem en una situació difícil i que el “mal de cor”, per a dir-ho d’alguna manera, sembla haver-se convertit en un fix a perpetuïtat en la societat independentista. És un  mal de cor que no desapareixerà, i si arriba, fins el moment en que s’anunciï un acord entre CUP i JxS. És un tema (el tema) que ens té entretinguts. Perquè, si els oracles de mal averany han fet bé la seva feina, entenc que ens anuncien unes noves eleccions,  en el meu entendre perilloses i amb resultats que poden resultar menys desitjats que els que ens neguitegen en aquest moment.

Però en aquesta situació de la que vinc parlant, hi ha algunes coses que tampoc entenc. Son aquest silencis tremendament sorollosos que mantenen ERC, l’ANC i Òmniun i Convergència. I, sent sincers, el silenci, tal com va dir Unamuno, sol ser interpretat com  aquiescència a la situació d’impasse actual que, ens agradi o no, apunta directament a CUP i JxS, però silencis que no ens diuen  amb qui o amb què són aquiescent. Perquè no tingui aquesta interpretació, aquest silenci ha de ser trencat i en conseqüència (perquè no hi hagi confusions) ha de ser clar en el plantejament que adopti quan,  aquest silenci, es trenqui.

ERC té un silenci eminentment polític, m’atreviria dir que còmode. I, en certa manera perquè no dir-ho, satisfactori, tot  i que lligat als silencis de CDC. Res em fa pensar que no sigui així. Poques paraules que equivalen a grans silencis perquè és com si fes por aclarir les coses. La situació actual,  en el meu entendre, és una situació que emplaça  clarament a Convergència, que està en reconstrucció, a una decisió en la que,  si Mas perd el lideratge del procés, gairebé podríem dir que el partit perd  el que podíem definir com el ciment que els cohesiona. La qüestió, per a ells, és clara: si Mas deixa de ser el referent del partit en tot plegat, el partit s’esmicolarà. Per tant,  en criteri de  CDC, Mas és l’element que, guiant el procés, manté la supervivència del partit. Per tant, em semblen evidents, i no dic justificables, els silencis i els per quès. I ERC s’ho mira, entenc jo, amb el convenciment de que més hi guanya que no pas hi perd, sense la necessitat de posicionar-se fora del estricta  cercle de JxS. En honor a la veritat, només Joan Tardà ha estat capaç de definir com a traïció el fet  de que els que hi poden no arribin a acord.

Una qüestió que ningú ha d’oblidar és que el fet  d’arribar fins  aquí, no ha estat més que per la persistència d’una societat civil capitanejada per  l’ANC i per l’Òmnium, que han portat les coses amb claredat i  senzillesa però, ensems, amb  rigor en fer les coses ben fetes que, bàsicament, ha posat a Catalunya a més en l’esfera internacional. És per això que  ara també trobo a faltar (no sé si dir, trobem) que aquelles mateixes veus que ens convocaven fessin saber, també i sense equívocs, que la societat civil ja ha fet els deures, que ha  decidit en unes eleccions netes i que, aquesta mateixa societat civil, exigeix ara, tal com sona, que els polítics arrodonin el que ja és clar i que, a pesar d’alguns i vist el resultat electoral, ha decidit.  I que, per aquest mateix resultat electoral, la societat civil independentista,  electoralment parlant, ha guanyat unes eleccions, i així ho diu, en  les que deixa clar que la llibertat és necessària i prèvia  per poder fer una revolució. Alguns ho  han d’entendre, per molt estranys i rars que siguin[1]. I els que fins ara ens han liderat (ANC  i  Òmniun), també han de  dir-ho amb claredat, a menys que siguin més proclius a la voluntat electoral minoritària i rara. La qual cosa, també ho hauríem de saber.

La tristor general, després de  l’últim ple al Parlament, ha estat clara en aquells que ara ja poca cosa podem  fer. Varem  fer el que creiem necessari  per arribar  fins on som  i hi ha alguns que ara ens diuen que no ho hem fet prou bé. No és cert: havent-les fetes bé, hem arribat fins a qui  i som molts més que aquests que ens diuen que hem fet  les coses malament. I estem tristos perquè els que ja tenim una certa edat malfiem de determinades coses que, mal portades per qüestions purament ideològiques,  acaben malbaratant grans esperances. I em sembla que aquesta vegada, i si no hi ha qui ho arregli,  ens pot passar això. De passar, maleïts siguin els que no han sabut portar-nos a Ítaca!

J.  Vinyeta

13 de Novembre de 2015

---

[1] Baños definia així a les CUP en el  programa   .CAT d’ahir, 12 de Novembre.

342.- De la demanda d’empara

342.- De la demanda  d’empara.-

Tot el bloc unionista, al que s’hi ha afegit sense vergonya el PSC, va presentar un recurs d’empara davant del Constitucional, adduint que, en no estar formats els grups parlamentaris (només el PP quedava per inscriure’s com a  tal), es vulneraven els drets generals en el moment en que la mesa del Parlament acceptava el document i assenyalava data per a la celebració del ple en el que, donada la majoria absoluta independentista, aquest document, que senyala sense ambigüitats l’inici de la desconnexió de Catalunya de l’Estat espanyol, serà aprovat. No és la primera vegada que passa que la Mesa actuï  sense la complerta  formació dels grups parlamentaris. Però aquesta vegada, era necessari muntar un sidral, encara que fos de  curt recorregut per evidenciar el que no calia: el document posat en circulació al Parlament és, realment una bomba.

No ha estat cap sorpresa si tenim en compte que la pretensió no era que el ple fora endarrerit fins a convocar-lo en les circumstàncies que entenien com a les legals, si no, per a molt que ens vulguin fer creure el contrari, aquest sidral pretenia  impedir, amb tots els mitjans, i el TC era l’últim recurs, que aquest ple es podés celebrar.

La mitja sorpresa ens la dona el PSC. El Sr. Iceta s’alinea amb Albiol i Arrimades i presenta també el recurs d’empara davant el TC. Tu quoque, Iceta?  Dons sí, també. En totes aquests afers, se’ls ha  definit a tots plegats, tot i que el més assenyalat va estar el S. Albiol, com a filibusters parlamentaris. Discrepo, perquè els filibusters, bons, dolents o com se’ls vulgui considerar, actuaven per pròpia compta. Jo els definiria millor com a corsaris. Els corsaris, que avui dia ningú crec que s’atreviria a afirmar que no existeixen donat el seu caràcter mercenari, actuen sota la bandera d’algú. No em crec que Albiol, Arrimades i Iceta  actuessin per voluntat pròpia si no que ho han fet sota les banderes dels respectius partits i a les ordres dels seus caps de files. Per tant, de filibusters, res de res.  En el fons de la qüestió tots varen actuar, com a mínim, sota la bandera del Reino de España. Com a resultat de tot plegat, un TC tot i que desprestigiat, els hi fa esment, a tots aquests que presumeixen de demòcrates, que son els Parlaments els llocs per a debatre les qüestions, incloses les que no agraden. Iceta  es va voler integrar en la demanda d’empara entenc que com a clara submissió al PSOE (potser haurem de tornar a parlar de la Federació Catalana del  PSOE a partir d’ara...) i per fer bon record d’aquella copa de cava de Navarro amb Llanos de Luna, Camacho i Rivera.  Si Raventós, i no diguem Pallach, aixequessin el cap per veure fins on ha arribat Iceta, potser  voldrien tornar a la tomba.

Hagués estat més efectiu per als interessos unionistes, deixar passar la convocatòria, la realització del ple, aprovació de la proposta i deixar, com així serà,  que el TC descarregui tot allò que el Govern Central vol que descarregui i no posar-se en evidència amb una rebequeria infantil. Han deixat clar, una vegada més, que es pot presentar i aprovar una resolució sobre qualsevol cosa, sobre els refugiats, o els crims de guerra a Síria o, perquè no, sobre del sexe dels àngels. Però el que no es pot fer es presentar i intentar aprovar una resolució  sobre el futur de Catalunya i debatre, parlar, sobre d’aquest futur. I això que sempre se’ns havia dit que amb violència res, però que sense violència tot...

Ara toca esperar esdeveniments. I tot i que albirem l’actuació del TC, a partir del moment en que el document estigui aprovat pel Parlament, ignorem si començarà ja amb inhabilitacions o ens donarà una sorpresa de més volum. Serà el moment de veure si el secretisme amb que s’estan portant les deliberacions  de JxS i CUP, han servit per alguna cosa més que  per discutir si Mas sí  o si  Mas no, i si s’ha previst el que era previsible muntant un pla B exitós, per a dir-ho d’alguna manera, per apaivagar l’esllavissada que, a partir de la propera decisió del TC, se’ns vindrà a sobre. Necessitem saber si, efectivament, hi ha lideratge inequívoc, perquè convindrem tots que, hores d’ara, cap dels que ens han portat fins aquí, i amb l’excusa de la discreció necessària, ens han dit res que puguem interpretar com un senyal clar de l’existència del líder. I em temo, i tant de bo m’equivoqui, que la societat civil ens haurem de tornar posar novament  en marxa per assenyalar el camí i assumir aquest lideratge necessari.

 Han passat sis setmanes  des de les votacions i necessitem saber que el més calent jo no és a l’aigüera, que l’escudella està en marxa i que aviat sens cridarà per a seure a taula. I que no hi serem convidats a taula perquè som amics o parents, que també, si no que  hi serem convidats com a membres de ple dret perquè nosaltres ja hem fet la nostra feina. A veure si els altres també la fan.

J. Vinyeta

6 de Novembre de 2015

341.- Comentaris (del Parlament i les CUP)

341.-  Comentaris  (del Parlament i les CUP).-

 De cop, Rajoy i companyia han descobert que tot allò que era una bogeria d’en Mas resulta ser la bogeria d’un Parlament Electe i amb majoria absoluta  independentista, que fa una proposta que vol  sotmetre a votació i que va  molt més enllà del que ells ja imaginaven com a impossible. I el que se’ls  hi  fa encara més incompressible, és que veuen clar que va  de veres. La declaració – proposta  presentada al Parlament per a la seva aprovació en el proper ple és, talment, un torpede en la línia de flotació d’un sistema institucional espanyol embarrancat per les poques llums de mires d’un President  que no ha tingut el valor d’escoltar el que  gairebé el cinquanta per cent del cens català ja fa uns quants anys que ha posat sobre de la taula: el desig de ser la Nació que històricament va deixar de ser per la força de les armes, ara fa tres – cents anys. És una declaració formal de l’inici de “desconnexió” de l’Estat Espanyol i no precisament, com en situacions que alguns volen considerar similars, per a formar part de la República Federal Espanyola (o Ibèrica, en el cas de Macià), si no per a la formació d’un Estat Propi i independent: la República Catalana. Allò que s’advertia com impossible ha fet bona aquella dita que, més o menys, ens fa veure  que si no vas a buscar l’impossible, no arribaràs enlloc.

És difícil d’avaluar tot plegat. Però la realitat ens porta fins  on som ara perquè, tot i les nostres insistències,  a Madrid les portes han estat tancades sempre i, a cada demanda, a més del cop de porta, hi ha hagut noves imposicions judicials, restriccions de llibertats i de competències, Lleis repressives, restriccions econòmiques que comporten pidolar, etc... Aquest “boig” de Mas encara avui dia  esta dient, potser és per això mateix que no volen escoltar, que canviaria totes les actuacions per un referèndum pactat amb l’Estat. Res ha estat possible, tot ha estat torpedinat  i ara, és clar,  som on som...

És per tot plegat que em ve a la memòria allò que expressa la Declaració d’Independència dels Estats Units. Allò tan senzill en que hi diu que   “Quan en el curs  dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre...”  és perquè, com expressa la pròpia Declaració de 1776, no tot és tolerable, especialment allò que fa referència a la pèrdua de drets i llibertats. És un bon exercici, en la meva opinió, fer una lectura d’aquesta declaració[1]. Perquè, passats el anys i salvant les distàncies, hi podem trobar raons d’aquella època que semblen plenament vigents avui dia en el nostre cas.

Ha estat  oportuna, aquesta proposta? Les eleccions del proper 20 de Desembre  fan que, des de l'Estat, se li doni un caire apocalíptic i que PP, PSOE i C's es barallin per ser els protagonistes de la repressió que entenen com a necessària. Però la resposta  hagués estat la mateixa, potser amb menys soroll, si les eleccions haguessin estat lluny. Sigui com sigui, el que entenem és que un dia o altra hagués hagut de fer-se i aprovar la proposta de resolució. I hi ha una dita que diu  allò de que feina feta, no fa destorb. Madrid entén. per primera vegada de forma oficial, que Espanya té un problema que es diu Catalunya. I queda clar que el PP dona perduda, electoralment parlant, Catalunya a canvi dels redits electorals que la seva actitud en vers del problema, li donarà a la resta de l'Estat i que sol ser proporcional a la quantitat de testosterona emprada. Aferrem-nos!

I les CUP? La veritat és que no sé fins on volen arribar. Tres-cents mil vots no son res més que tres-centes mil persones que poden combregar amb la seva ideologia. No sé si son gaires més, i això  suposant que tots els votants hagin fet plenament seva la deriva socialista del puny enlaire. Si no hi ha acord amb JxS, per imposició de criteris exclusius i excloents de  les CUP, al menys jo personalment  les consideraré  reus d’Alta Traïció, així, tal com sona. Perquè al menys hi ha més de cinc vegades de votants que, clara i netament, no estem  precisament d’acord amb la seva ideologia (això sense voler comptar amb els del no permanent...).  I si resulta que la República Catalana no és el seu primer objectiu que facin el favor de ser honestos i dir-nos-ho, perquè potser serà el moment, dolorós i perillós per tot plegat, de convocar noves eleccions tan aviat com els terminis legals ho permetin.

J.  Vinyeta

3 de Novembre de 2015

---

[1] http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/10/la-declaracio-d%E2%80%99independencia-dels-estats-units/   Aquesta és una de les moltíssimes versions traduïdes. Es pot trobar a la xarxa en versió original.

340.- Constitució del nou Parlament

340.-  Constitució  del nou Parlament.-

S’ha endegat el Parlament de la que serà l’onzena Legislatura. La presideix Carme Forcadell que ha estat electa amb els vots dels independentistes,  als que s’hi han afegit  5 parlamentaris  dels de Catalunya Sí que es Pot. Rabell s’ha afanyat a dir-nos que així havia estat pactat amb la majoria però que eren vots prestats per aquesta ocasió concreta perquè, en referència a les altres qüestions, el criteri del grup no havia canviat. Sempre he pensat que res és gratis. Per tant, haig de creure que si s’ha pactat, com diu Rabell, ha estat a canvi  d’alguna cosa. Suposo que  algun dia sabrem el  què  i per què de tot plegat. Rabell sap que, si ha de diferenciar-se de tots els altres grups que té al voltant, en més d’una ocasió haurà de fer salts mortals, com els d’avui  per a diferenciar-s’hi dels del no. Potser que sigui millor començar així...

Carme Forcadell ha fet el primer discurs i ha quedat clar quines son les seves intencions donant per tancat el procés autonòmic, obrint un  Procés Constituent i  acabant amb un Visca la República Catalana. La ovació ha estat solemne des de la part esquerra de l’Hemicicle on ara s’han posat tots el independentistes, que son majoritaris (diuen que per raons d’imatges televisives: quan la TV mostri al  President/a durant  els Plens, darrera no hi haurà l’Oposició per fer-s’hi veure. Però això és l’anècdota). El silenci de la dreta del Hemicicle, llevat d’algun parlamentari de CSqP, potser els que varen votar a Forcadell, ha estat molt eloqüent.

Com no podia ser d’una altra manera, aquest mateix sector ha carregat contra el discurs de la Presidenta electa: la mitja discreció d’Iceta (que venia estomacat per Carmen Chacón en els nomenaments de les llistes del PSC pel 20D) afirmant que la primera part del discurs era de caràcter institucional, mentre que la segona part és un discurs independentista per a independentistes.  Arrimades entén que el discurs és excloent perquè, com ve dient, Forcadell no representa a tots els catalans. Però, sense cap menció, només faltaria, als altres parlaments autonòmics i, molt menys, al Parlamento a Madrid, en del que el Sr. Posadas és  President triat per un partit que no va anar gaire més lluny del 25% dels vots  de l’Estat en les eleccions. Mentre, Forcadell rep els vots de més del 51% dels vots[1] emesos electoralment parlant i, en qualsevol cas, el recolzament del 57% dels parlamentaris. Arrimades pot dir el que vulgui, però ja voldria ella i el seu partit disposar d’aquesta més que amplia majoria. Però pot ser que el més divertit, per a dir-ho d’alguna manera, sigui l’estirabot del Sr. Albiol. Enviat al  galliner del Parlament, la qual cosa deu de fer molt mal i condemnat a no sortir a les TVs en els plens llevat dels moments en que hi participi directament, afirma que el resultat de la votació no ha estat més que la mostra clara del grau de degradació a la que ha arribat la política catalana. Un cop més el Sr. Albiol, confon degradació i trencament social amb pluralitat política, però és, pel que sembla, l’única manera que té de fer feliços als seus, especialment a Madrid,  i apaivagar  una  una derrota palmària.

Tinc la sensació de que, especialment Albiol i Arrimades, confonen al Parlament amb un club d’elit del que sembla que només se’n poden traure privilegis i aquiescències, i tot allò que els deixa a fora per decisió plural, que és  precisament la realitat d’un parlament, sembla que els hi fa mal. Però la manca d’enteniment del que és aquesta pluralitat, a més, els deixa en evidència. També, en el cas d’Arrimades, la confusió entre trencament social i pluralitat política és evident. I aquesta confusió no crec que, en cap cas, sigui perquè realment pateix (pateixin) per una  societat catalana entabanada pels encanteris d’un Sr. Mas que ha perdut el senderi. Tot i això, amb un vicesecretari a la Mesa del Parlament que, per cert, manifesta que desconeix  Els Segadors i que no sap cantar-lo...

Carme Forcadell necessitarà suports per tirar endavant una Legislatura complicada per molt curta que sigui. No dubto que, des del propi Parlament, rebrà les ajudes necessàries per part dels que li han donat la confiança i que son la majoria. Ja seran els altres el que torpedinaran tot, sigui torpedinable o no, com resulta evident amb els escorcolls policials amb preavís i davant de la premsa afí a tot l’entorn convergent.

Personalment, li desitjo el millor i... bona feina!

J. Vinyeta

27 d’Octubre de 2015

---

[1] 39,54% de JxS, 8,2% de les CUP i, aproximadament el 4%  dels vots de CSqP. La suma dona  un 51,54%. El  4% indicat de Rabell i companyia, ha estat calculat  amb les 5/11 parts dels vots que varen treure. La Llei d’Hont quasi amb tota seguretat no ens donaria aquest valor aplicable però, en qualsevol cas, els obtinguts per Forcadell  son clarament suficients i plurals..

339.- Comentaris (SCC, Govern Central, Forcadell, Barça)

339.-  Comentaris (SCC, Govern Central, Forcadell, Barça)

SCC, Societat Civil Catalana, ha celebrat la festa del 12 d’Octubre una setmana després. Ho va fer al teatre Victòria, amb l’assistència de 500 – 800 persones segons les fonts.  La participació en tot els actes del PSC sembla que és ja una normalitat des de que el Sr. Navarro va brindar amb cava amb Llanos de Luna en la festa de la Constitució del 2013 (amb Rivera i Camacho inclosos) i sembla que, amb la deriva presa,  Iceta arriba al port de “La España que nos une”  que era el lema de la trobada.  De totes maneres, el més esbojarrat varen ser el discursos del President, Sr. Arenas (que substitueix a l’anterior president Josep Ramón Bosch, imputat per amenaces). Diuen aquests senyors que han guanyat el plebiscit del 27S. Dons mol bé  i que siguin feliços amb aquesta creença.  Però que vagin recordant també que el 12 d’Octubre de l’any passat varen ser, segons la Guardia Urbana, 38.000 els assistents a la plaça Catalunya. Aquest any, en el millor dels casos varen ser 800 els convocats. A partir d’aquí, que s’ho facin  mirar i vagin guanyant plebiscits, perquè pel que ha resultat, la majorà silenciosa  ja no és excusa..

El Govern Central ha tingut pressa en aprovar un pressupostos pel 2016 de forma que quedi, al menys per un any  “Todo atado y bien atado...” (ja sabem com els hi va i agrada tot això del ben lligat...).  Però Europa li ha esmenat la plana exigint-li a Rajoy que els modifiqui per arribar al compliment del dèficit que el Govern  Central es ve saltant any rere any. Habituat a incomplir les recomanacions europees i, com que no li fa nosa res, els tira endavant hipotecant el nou govern que surti de les eleccions properes.

Però el pitjor li ha vingut des de l’oficina de la Defensora del Poble Europeu[1]. Emily O’Reilly, la defensora, afirma finalment i sense embuts que “Els tractats no preveuen cap procediment en cas d’una potencial secessió de part d’un territori d’un estat membre.’ I encara ho rebla afirmant que els advertiments de Brussel·les dient que una Catalunya independent restaria fora de la UE i hauria de tornar a demanar-hi l’ingrés són només que una “opinió personal i no la posició oficial de la institució”. Afegeix que una posició oficial només es donarà quan l’Estat Espanyol la demani, qüestió que ja s’havia dit i que es feia extensible a qualsevol Estat Europeu. La pregunta que s’escau és per què no la va demanar Anglaterra, en el cas escocès i per què no l’ha  demanat l’Estat Espanyol. ¿Serà que movent-se Europa com es mou per interessos,  temen una resposta contrària als interesso particulars...? O serà perquè una manifestació en un sentit o altre deixaria al Govern Central en una posició irreversible que encara els hi fa més por d’entomar?. En qualsevol cas, una de les principals estratègies del Govern Rajoy, acompanyada de la pífia de la nacionalitat espanyola i, per tant, amb el manteniment de la condició d’Europeus, a quedat finalment liquidada... Potser que sigui per això que com a últim recurs ens amenaci amb l’aplicació del famós article 155 de la Constitució. Si ho fan, han d’assegurar-se que no els hi sigui d’aplicació l’article 7[2]  del tractat de la UE si aquesta entén que l’aplicació del 155 comporta una violació dels drets i llibertats dels catalans. Res és gratis, oi?

Sembla que Carme Forcadell serà la Presidenta del Parlament Català a proposta d’ERC. Forcadell ens ha empès fins on som ara i no sé si aquesta és la millor manera de donar-li el reconeixement que es mereix. Ni sé tampoc si serà la millor Presidenta de cara al que se’ns ve a sobre. Però el Parlament tria i decideix. El que si és cert és que el nomenament ha caigut com una bomba en els sectors unionistes, tant que tenen les penques de dir-nos (perquè ja no saben que dir) que Forcadell no representa  a tots els catalans. I és cert: perquè tots els Presidents de Parlaments d’estats democràtics son membres d’un partit polític, partit que, evidentment,  no és més que una part de l’electorat.

El Barça va de ridícul en ridícul fins a la desfeta final, a menys que sigui capaç, d’una vegada per totes, de plantar cara i defensar al soci que, a la fi és el que el paga. L’estelada no és il·legal a Espanya i el Club, que diu que és més que un club, ha de defensar la llibertat d’expressió dels socis davant de la jurisdicció ordinària encara que això li comporti més sancions de la FIFA-UEFA. Un cos corrupta, investigat tant per l’FBI com pel comitè disciplinari intern, amb presidents internament suspesos, amb corrupteles denunciades a Alemanya i a no sé quants països més, i amb una Brigada Aranzadi[3] aquí a casa nostra, de la que difícilment es pot esperar res de bo, inclús en l’aspecte esportiu, obliga a buscar una certa protecció jurídica exterior i fora dels àmbits de l’esport per solucionar el munt de  problemes que el Barça, massa sospitosament, va patint contínuament. I això no vol dir que el Club ho hagi fet tot bé

J.  Vinyeta .---  21 d’Octubre de 2015

---

[1] http://www.vilaweb.cat/noticies/la-defensora-del-poble-europeu-avisa-que-les-declaracions-de-la-ce-sobre-la-independencia-son-una-opinio-personal/

[2] http://www.vilaweb.cat/noticies/les-quatre-armes-juridiques-del-govern-espanyol-per-atacar-lindependentisme/

[3] El cap de la poderosa brigada Aranzadi es Marta Silva, advocada de l'estat, filla de l'exministre franquista Silva Muñoz, neboda de l'extresorer del PP Álvaro Lapuerta i secretària general del Real Madrid del 2004 al 2006 amb Florentino Pérez.

338.- Comentaris (Declaracions judicials, PP)

338.- Comentaris (Declaracions judicials, PP).-

 Declaracions.- Han tingut  lloc  les declaracions dels imputats en referència al N9N. Com tots esperàvem, centenars de manifestants han estat plantats davant dels jutjats ofertant-los-hi als imputats el seu suport. El Govern, en pes, representants de partits polítics i el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, societat civil, etc...  han  fet presència solidària davant del que  tots entenem com una bàrbara intromissió més de la justícia en la solució de problemes clarament polítics.

Però aquesta vegada hi ha hagut una nota discordant del propi TSJC[1], i que ha estat immediatament recolzada pel   CGPJ[2] en una declaració institucional (el que em fa pensar que el manifest ve  intencionadament “guiat” des de Madrid...)  en la que denuncien  el que consideren “...un ataque directo y sin paliativos a la independéncia del poder judicial...”. És una nota insòlita  i que en el meu entendre presenta  incoherències. La primera és el de presentar-se, la Justícia, com a independent en un moment (moment molt llarg i des de fa anys, certament) en que els dubtes al respecta son, quan menys, raonables. En aquest cas concret, n’hi ha prou en recordar, per exemple,  a la Sra. Camacho assenyalant els ets i uts de la querella a presentar dies després, o la actuació dels fiscals catalans, la imposició des de Madrid de la querella des del Ministeri de Justícia que porta a la dimissió del Fiscal General i,  per reblar el clau, que surti el Ministre de Justícia, per a dir-nos que la data de declaracions dels inculpats s’ha triat per després del 27S... Una segona  està en que em sembla que els jutges no han entès la principal de la qüestió, i és que les concentracions no es fan contra d’una judicatura concreta (en massa casos ha quedat clar que el món judicial està sota “l’empara” dels partits dels Governs Centrals de torn i és per aquesta raó que cap govern ha estat “volutariós” en modificar el sistema judicial. El que fa, el Govern de torn, son els canvis corresponents perquè la judicatura, en tots els seus nivells, li sigui favorable, qüestió aquesta última  en contra de la  qual mai hi ha hagut un manifest similar al de dimecres passat...), si no que es fan en contra d’un Govern Central que ha tancat portes i ponts a un fet que no és una “dèria” personal, que està al carrer amb mobilitzacions, inclús solidàries com és aquest cas, i amb uns resultats electorals que no deixen massa dubte al respecta. Aquesta presència davant dels jutjats no és més que una altra manifestació pacífica, emparada per aquesta Constitució que tots ells diuen defensar.

Dues notes addicionals.  La primera és l’absència  en tot plegat del PSC. Suposo que és una absència forçada per l’obediència que el Sr. Iceta professa al PSOE i que és una nova evidència de l’allunyament del PSC de la majoria del País (majoria quan menys parlamentària). L’altra és la solidaritat de Ada Colau amb els imputats que arriba fins a fer la lectura del Manifest del Pacte pel Dret a Decidir[3] a la Plaça de San Jaume dimarts passat. No sé si aquesta posició d’Ada Colau va més enllà del fet de la lectura del comunicat i solidaritat estricte, políticament parlant. El temps ens ho dirà. I ens dirà també les conseqüències de tot plegat en un futur més o menys  immediat. Serem pacients al respecta.

PP.- Uns altres que van revoltats son els del nucli del PP. Montoro es retrata en l’edició de  El Mundo de dimecres passat.  Cayetana Alvarez de Toledo, sector dur i col·laboradora de Faes, diu que no anirà en les llistes que encapçali Rajoy. La Presidenta del PP Basc, Arantza Quiroga, qüestionada des dels orgues del partit per presentar una proposta de “convivència i llibertat” que excloïa la necessitat de que els grups abertzales fessin una condemna ferma de la violència. En aquest últim tema, sembla estrany que després  que C’s s’esplaiés amenaçant de  que el Concerts econòmics eren un privilegi, i per tant, havent-s’hi jugat pràcticament els resultats electorals en aquells llocs on s’hi aplica, el PP hagi preferit prescindir de Quiroga i el seu pla pacificador deixant via lliure al PNB per guanyar les eleccions al País Basc.  I tot plegat en els moments d’inici de la campanya electoral del proper 20D. Però imagino que  ha estat l’immobilisme fefaent de Rajoy, el que ha emprenyat a tot el seu partit, especialment al sector més ultra dretà, per tou, per haver deixat que les coses, en el cas català, hagin arribat fins on son ara i potser, en concret, en el tema del N9N, un cas en que es va passar de considerar-lo pel Govern Central un “butifarrendum” a constatar la participació de dos milions tres-centes mil persones. La idea de fracàs envolta tota la gestió de l’executiu de Rajoy  en aquests temes i el sector més dur, li  passa comptes.

D’altra banda,  alguns incidents al País Basc han  fet que, de seguida, el Ministre de l’Interior hagi aixecat el fantasma d’ETA. Es nota que estem en campanya electoral, però dona tota la sensació de que el PP sense ETA i sense independentistes catalans, no sabria viure.

J.  Vinyeta

15 d’Octure de 2015

---

[1] http://www.bez.es/images/carpeta_gestor/archivos/notatsj.pdf

[2] http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Poder-Judicial/En-Portada/Declaracion-institucional-

[3] https://www.araeslhora.cat/ca/manifest/firma_manifest

337.- Revolució social? Independència? Tot?

337.-  Revolució social? Independència? Tot?.-

Els resultats electorals han posat sobre del mapa català a les CUP. No és que no hi fossin abans, ja dominaven alguns Ajuntaments i tenien regidors escampats pel territori. Però el 27S les hi ha donat  carta d’existència clara al Parlament català amb 10 escons. I s’ho volen  fer valer.

No és la meva intenció entrar en una polèmica, tot i que seria molt limitada per raons de desconeixença del que realment està passant amb les negociacions que entre JxSí i les CUP;  entre  les que jo entenc com a dues posicions amb un objectiu comú però, clarament, diferenciades en els “tempos” per arribar-hi. Però sí que m’agradaria fer algunes apreciacions personals al respecta. 

La pregunta que en la meva opinió s’escau, és com ha de definir-se la nova situació parlamentària i si  ha d’entomar-se, en primera instància la creació d’un nou Estat, República Catalana   lliure, socialment just i net o entrar directament en la reparació d’un País, el nostre, per a fer-lo, com cal, socialment més just i corregir els desequilibris socials que la crisi, en la que encara ens trobem, ens ha deixat. Definir simultàniament però en un segon ordre o segon aspecte, com es vulgui entendre, les qüestions polítiques inherents a la creació del nou Estat o, ans al contrari, fer  les qüestions polítiques prioritàries. No tinc el més mínim dubte de que qualsevol independentista vol les dues coses. Però per a la consecució d’un Estat socialment avançat,  per a la correcció del desequilibris evidents en la nostra societat i per a mitigar els sofriments dels més dèbils, trinxats per actuacions clarament deslleials d’un Govern Central corrupte   amb la societat que ha administrat, hi ha en el meu entendre, tres aspectes com a mínim, fonamentals i necessaris per aconseguir aquella objectius socials que, estic segur, tots volem.  Dono per suposat, com ja he dit, que l’objectiu comú és la Creació d’un Estat Català, lliure, o dit d’una altra manera, que sigui quin sigui l’ordre de prelació, el objectius polítics avençaran fins l’objectiu comú.

 Els aspectes que esmentava, quan ens entrem en l’orbita social, son els següents:

1.- Voluntat política.

2.- Poder coercitiu[1].

3.- Financiació possible.

Entenc que, de voluntat política no en falta a ningú. És un tema ja prou clar en les directrius que va assenyalar el propi CATN  i que està fora de discussió i que, per tant, s’hi ha d’anar de cara, és cert.

Però per  fer determinades coses en l’aspecte social,  és necessari poder coercitiu tal com ha estat expressat, és a dir poder per a fer complir, a qui correspongui,  les decisions que, des del Govern es vagin prenen al respecta. En aquest tema penso que hi ha un exemple clar: la Llei sobre la pobresa energètica. A banda de que la Llei està recorreguda pel TC, i suposada una desobediència clara i concisa per  part de Govern que resulti de les negociacions, és evident que aquells que l’haurien de complir, les empreses energètiques, davant la manca d’un poder coercitiu efectiu,  actuaran en contra d’ella com a  mínim per dos motius.  El primer està en que de voluntat social no en tenen gaire: per als  consells d’administració corresponents penso que els importa molt poc si alguns, siguin pocs o molts, per a no passar fred han de deixar de menjar, per exemple. I   en segon lloc perquè en aquests mateixos consells d’administració hi estan situats, en llocs clau, ex membres de Govern central gens amics del que solen definir com a  les “vel·leïtats d’en Mas”. Si no pots fer complir la Llei, de que serveix fer-la  molt  generosa?

I  finalment queda la tercera qüestió: la qüestió econòmica. Totes les despeses socials tenen un cost i és evident que un cop decidida  i avaluada la despesa que comporti, aquest cost ha d’assumir-se. No es tracta de voler posar aigua al vi. Però la realitat, que sol ser en massa casos tremendament cruel, ens indica que, en la actualitat, la Generalitat està sense un duro, intervinguda de facto i no tan sols des del punt de vista econòmic, ja que l’Estat espanyol controla l’aixeta del diner amb les transferències a fi de mes i, amb cinisme pur, ens diu que és gràcies a aquest famós FLA, que  s’omple amb els nostres impostos, que anem tirant.  La  pregunta és, en el meu entendre, clara: es poden fer plans socials  si, al mateix temps, no  s’hi assignen els  recursos econòmics corresponents i aquests recursos estiguin en algun lloc més que en el núvol del desig? Hem de deixar que la bona voluntat que s’expressa amb millores socials es converteixin en una o varies Lleis com la famosa Llei de la Dependència que no té l’assignació corresponent? Si a pesar de tot hi ha qui hi veu manera o sap com trobar aquests fons, penso que ens ho ha de dir. I si es poden aconseguir, endavant les atxes. Fora bo també que se’ns digués, en el pitjor dels casos, quines partides pressupostàries seran redirigides per finançar les noves despeses  socials i també fora bo pensar i saber quin és el moment òptim per  fer tot el que calgui amb medis econòmics suficients. S’ha de ser prudent i sense que la prudència, com deia en Jordi Carbonell, ens faci ser traïdors. Prudència que necessita seny,  el seny necessari per a no posar el carro davant dels cavalls.

Difícil? Ens resulta evident que el tema és pelut i, per tant, hem de plantejar-nos la que és la pregunta clau: si la marxa vers la independència ja és una revolució, serem capaços de fer a curt termini una altra revolució interna i simultània o, invertim els termes i fem la revolució social  dins d’aquesta la revolució política necessària?

Deixo les pregunta a l’aire, creient que, a no trigar massa, tindrem respostes clares, tot i que,  personalment, em  quedo amb la segona opció. 

J. Vinyeta

13 d’Octubre de 2015

P.S.:  Ahir es varen fer a Barcelona (Plaça de Catalunya i Plaça d‘Espanya) les manifestacions habituals del Dia de la Hispanidad. La realitat està en que ben poca gent hi va participar. De majoria silenciosa, que era la més utilitzada pels sectors unionistes, després del 27 S ja no en queda. I tant C’s, com el PP com la SCC, que era sempre l’organitzadora,  ho tenen suficientment ben entès com per ja no participar-hi enguany.  És una mostra més de que els resultats electorals, a pesar dels inequívocs resultats de C’s, varen estar un fracàs general per a tots aquells que entenen que Catalunya no té res a dir.-

---

[1] Entès com a possibilitat de fer complir els acords de Govern

336.- Dies després del 27S (Ombres, Aznar).-

336.- Dies després del 27S  (Ombres, Aznar).-

Han passat dies des de les eleccions i, llevat de les negociacions entre les CUP i JxSí que es mantenen en una discreció que entenc com a saludable, no hi ha gaires coses més per explicar, si no fos que   des de l’Estat encara no han paït els resultats. Entenc que es fa difícil de pair que després de totes les maniobres  encaminades a trinxar tot el que segons ells havia  de ser trinxat (i ja sabem que només allò que els hi va bé ha de ser conservat...), el partit popular hagi quedat gairebé com a partit residual a Catalunya; és una qüestió que crema i fa mal  i de molt difícil solució  donat que, a més, els resultats han afavorit clarament als que semblen convertir-se en els directes contrincants (potser i donant que estem en l’Estat que estem, podríem parlar directament d’enemics) a batre en la carrera electoral propera del 20D, amb una campanya iniciada ja  molt abans inclús del 27S.

Aquelles eleccions tenen algunes ombres que entenc no es poden deixar de banda. Una d’elles, de la que en donava compta el nostra Síndic de Greuges   ha estat la actuació de la JEC, gens imparcial segons el pròpi Síndic, allargant el període el recepció de vots per correu pels militars i no fen-t’ho per el personal civil quan ha estat la pròpia Administració Central la que no ha estat diligent per complir amb el seu deure. No sé per quina regle de tres ha autoritzat el retard en la recepció de vots dels militars,  a menys que la JEC considerés el vot militar com a més proper a les tesis i propostes del PP. Si fora així, aquesta actuació no cau dins d’allò que s’anomena prevaricació...?. És un problema  en el que també a nosaltres ens toca entonar el mea culpa: després de gairebé quaranta anys, el  nostre Parlament ha estat incapaç d’elaborar una Llei Electoral pròpia: els partits, i diria que sense excepció, no volen ni sentir parlar de llistes obertes, de districtes..., de tot allò que faria que  Catalunya tingués un pedigrí més demòcrata, i que haurem  d’encabir en la Constitució que ens donarem, i així ens ha anat.   Però crec que hi ha hagut un problema més greu encara: ha estat la dificultat amb que els residents a l’estranger s’han trobat en el moment de voler exercir el seu dret a vot. Pel que expliquen els que s’hi han trobat, el desgavell ha estat total i les dificultats a l’alçada d’aquet desori: vots perduts, paperetes que no han arribat a temps, adreça equivocada d’algun consolat, dificultats interposades des de la pròpia administració, etc... Ha estat greu. I és per a tot plegat que entenc que els tribunals han de prendre-hi part. Algú, i penso que ha de ser el Govern Català, ha de denunciar els fets perquè  son coses que no es poden deixar passar. I no crec que al Govern  li faci falta fer una crida especial als que s’hi han trobat: en trobaran a centenars i disposats a declarar davant del jutge que toqui...! 

Seria una qüestió més per deixar clar davant d’Europa el  grau de pèssima democràcia de l’Estat en que ens trobem i una raó més del per què volem marxar.

El Sr. Aznar,  que es creu amo i senyor de bens i hisendes del PP,  està que treu foc pels queixals i ja fa dies que té ganes de sortir a l’escenari com a primer actor. De moment es dedica a avisar, i deixar en evidència davant de tothom al pobre Rajoy, de que els resultats electorals van de mal en pitjor, que el partit  ja porta  uns quants avisos al respecta i li diu al Sr. Rajoy que no ha estat a l’alçada en  el tema català. Aznar sempre ha estat un prepotent. Només cal recordar (mal recordar...!) la famosa foto dita de Les Açores: amb el peus sobre de la taula, fumant-se un puro i, suposadament, conversant amb Bush Jr. i Blair sobre del què i com de les  armes del tirà iraquià.  Aquest tarannà forma part del seu ADN i per aquest mateix tarannà també va cometre errors de “bulto” durant el seu mandat, especialment en la insistència personal en l’autoria etarra dels  atemptats d’Atocha, error amb el que va regalar el resultat electoral al PSOE. No és la meva intenció entrar en la baralla Aznar – Rajoy. Només deixar constància de que, en bona part, l’èxit de l’independentisme es deu  precisament a la actuació de Aznar durant el seu segon mandat, el de la majoria absoluta, perquè és en aquest moment en que, per aquella prepotència de la que parlava, trenca tots el ponts que quatre anys abans  (quan parlava català en la intimitat...) s’havien obert amb els famosos pactes de Majestic, iniciant una recentralització de competències que encara dura i  afirmar que l’Estat de les Autonomies quedava definitivament tancat. Aznar, castellà com cal, recordarà aquell refrany que diu “De aquellos polvos vinieron éstos lodos...” Però, es clar, la seva prepotència no li permet ser mínimament crític en la seva pròpia actuació....

J.  Vinyeta

8 d’Octubre de 2015

334.- Després del 27S

334.- Després del 27S.-

Poques coses a dir.  El sí ha guanyat per majoria absoluta, el PP es queda com a partit gairebé residual i Unió desapareix de l’espectre polític català. I així estan les coses.

Però, quan per primera vegada en la història del país hi ha una majoria absoluta clara i indiscutiblement independentista en el Parlament i amb una participació electoral històrica; quan en 906 dels 947 municipis catalans la victòria electoral ha estat pel bloc independentista; quan en el bloc unionista per poder-ne presumir, hi  compten fins  i tot  aquells que no hi volen ser comptats;  quan els de sempre entenen com a trencament social allò que només es expressió de la pluralitat política de la nostra societat; quan la premsa internacional es fa eco, pràcticament en la seva totalitat, de la victòria electoral de  l’independentisme  català; quan tota l’estratègia muntada pel partit en el Govern Central i de les institucions que aquest Govern controla, que son gairebé totes,  ha estat muntada per a fer fracassar a l’independentisme i no ha servit per a res més que per a propiciar la  davallada del seu propi partit aquí a Catalunya; quan aquesta mateixa estratègia  ha servit, a més a més,  per a donar més ales als seus directes opositors; quan l’oposició política al Govern central de l’Estat ha volgut entabanar a la societat catalana amb uns canvis constitucionals impossibles i ha aconseguit que els seus representants polítics aquí a casa nostra rebaixin encara més el seu sostre; quan el lerrouxisme més  visceral ha fet que els seus socis es converteixin en una força per sota de les més baixes expectatives (entenc que el Sr. Herrera continuarà esperant Godot, per si li porta l’escó  perdut...);  quan aquells que no ens varen deixar expressar en un referèndum ara ens venen a dir que el que compta no son els ascons  si no  el nombre de vots obtinguts; quan tot  això passa i des del Govern Central diuen que mantindran tancades les oïdes i els ulls a la realitat que en resulta d’una majoria absoluta en un Parlament democràticament triat..., hem de convenir que hi ha quelcom en aquest Estat que ens evidencia que les virtuts democràtiques pròpies no estan a l’alçada per a una homologació que el deixés a nivells democràtics d’Estats  com Anglaterra, Suècia o Noruega, per exemple. I Per tant, podem tenir-li a aquest Estat el mateix respecta que aquest Estat té per a les nostres decisions plenament democràtiques...Perquè encara que no ho vulguin i els hi faci molta nosa,  els escons donen la victòria al sí i sabem també que aquest sí, agradi o no i a molts no els hi agrada, ens permet iniciar el camí cap la formació d’un Estat independent.

Per tot això, perquè hem deixat a les vostres mans (Romeva, Mas Junqueras, Baños i a tots els que formareu el nou Parlament) la creació de la República Catalana, m’atreveixo a demanar-vos la vostra fidelitat al País, més que no pas al partit que pugueu representar,  i molt i molt especialment em permeto emplaçar-vos  a que sapigueu ser dignes d’això que us hi hem deixat a les mans. A nosaltres, la societat civil, ara ens toca esperar. Esperar i estar amatents a les vostres actuacions.

J.  Vinyeta

28 de Setembre de 2015

333.- Revolució

333.- Revolució.-

Han fotut gairebé tota la carn a la graella  (dic gairebé perquè estem a l’espera del corresponent dossier anti – Mas que ens ha de publicar El Mundo, l’ABC o La Razón...). Amb la més pal·lesa immoralitat, Rajoy  ha forçat a particulars, institucions i tota l’oligarquia  afí a pronunciar-se en contra de la previsible  victòria independentista. El problema greu ha estat no tant en els missatges (tot i que els hem entès  com a mal intencionats, extemporanis i absolutament desestabilitzadors inclús per una economia com l’espanyola amb un atur escandalós i per un Estat que manté un deute impagable de més d’un 100% del PIB), i per això he parlat d’immoralitat, si no  que totes aquestes amenaces hagin estat dirigides als sectors més dèbils de la societat en particular, a banda de constituir un xantatge barruer a tota la societat catalana. Repassem-ne algunes:

Ha estat escandalosa la voluntat dirigista de determinats grups industrials (recordo ara Almirall i Pronovias) en voler condicionar el vot dels seus treballadors, la qual cosa deixa clar l’escàs tarannà democràtic dels seus titulars i que ens retrau al caciquisme més ranci i  de pèssims records. Si entenen que han de marxar, que ho facin; però aquesta voluntat dirigista és un atac a la baula més feble de la composició del grup corresponent: el personal laboral. I que pot ser l’excusa per un futur ERO oblidant que les empreses, a més de guanyar diners, tenen uns deures socials que cuymplir.

La banca rescatada amb els nostres calés i  supeditada a les pàgines del BOE, ens diu el que hem de votar, ens promet que reconsiderarà la seva presència a Catalunya i ens vaticina una restricció del  crèdit en cas de convertir-nos en un Estat independent. És evident que els més dèbils son el que més tremolen pels seus estalvis. La Caixa i el Sabadell mantenen un silenci culpable, mentre el BBVA ja s’ha despenjat del comunicat oficial.

El governador del Banc d’Espanya es despatxa, tot i veient-ho “futurible improbable”, que en cas de convertir-nos en un nou Estat existeix la possibilitat d’un “corralito”. Un nou atac al conjunt de la població catalana i en el que, novament, aixequen el fantasma del pànic especialment entre els més febles. Manifestació, a banda, que deixa en entredit la situació de l’economia espanyola.

La Junta Electoral Central (seguint l’exemple dels jutges que ja varen dictaminar el què i el com havíem d’ensenyar a les escoles) ens diu també què hem de veure a la TV. Quan el País decideix no visionar el que ens imposen, tal com han assenyalat les dades de les audiències de diumenge passat, ens tracten novament de nazis[1]...

Ens faltava l’Església. I el Sr. arquebisbe de València, Sr. Cañizares, en una Pastoral diu que les parròquies, convents, col·legis  cristians, etc... de la seva diòcesi han de fer pregàries perquè es mantingui la unitat d’Espanya... El text[2] recorda el llenguatge de l’Església de seixanta  anys endarrere, posa en evidència la servitud  que encara mantenen estaments eclesials amb les restes del franquisme i ens recorda encara les menys llunyanes referències en les intervencions del ínclit Rouco Varela, sempre disposat a guiar-nos   per la rectitud evangèlica. Novament recordem allò atribuït  a   El Quixot:  “Amb l’Església hem topat, amic Sanç...!

Però amb tot plegat, i involuntàriament suposo, han obert un debat que, fins aquests dies no s’havia fet amb la claredat amb que s’ha fet ara  (i de l’absència del qual personalment em queixava) sobre quatre punts que sempre he considerat fonamentals:

El debat sobre les pensions. Ha hagut  de sortir Mas-Collell a desmentir al PP, C’s i companyia, i per  a dir-los-hi als pensionistes que donat que hem cotitzat a l’Estat espanyol, i fins avui ho hem fet  tots els que hem treballat o segueixen treballant,  la pensió, fins que la transició no es doni per acabada,  ens la ha de pagar l’Estat espanyol perquè, repeteixo, és a ell al que ha anat a parar les nostres cotitzacions. Si l’Estat espanyol no ho fa, entrarà en frau de llei i de ser així, Mas-Collell ja ha a firmat que la Generalitat  estarà al cas.

Nacionalitat. Ha estat espectacular el ridícul que Rajoy  ha fet en la entrevista que li ha fet Onda Cero[3]. Ha demostrat un desconeixement absolut d’una Constitució que tant diu defensar que diu, taxativament, que cap espanyol d’origen podrà ser privat de la seva nacionalitat. Som i serem (llevat del que hi vulgui renunciar específicament i la seva renúncia sigui acceptada...) espanyols encara que adquirim una segona nacionalitat. I per tant, europeus. Suposo que és un aspecte que queda aclarit.

Pertinença a la UE. Finalment s’ha dit  el que era evident: si  Catalunya ha de quedar-se fora de la UE serà perquè serà un Estat independent, i no una  Autonomia de l’Estat Espanyol.

Deute. Si no hi ha negociació amb l’Estat espanyol, Espanya es quedarà amb el 100% del seu deute. I si, com deia Margallo, Catalunya es queda perduda pel món sideral,  a més es quedarà amb el 50% del deute català, perquè ho han fet així amb la finalitat de tenir al Govern sota el seu control (son tan llestos...), i sense el 18%  del PIB que genera Catalunya a l’Estat: una senzilla regle de tres ens indica que el deute espanyol quedaria sobre el 120% del, aleshores, seu PIB. En Mas va dir-ho a Manresa, si no recordo malament i avui, més contemporitzador, hi ha fet referència Mas-Collell.

Per què passa tot el que he comentat? En el meu entendre perquè el procés català és una autèntica revolució. Pacífica, democràtica, amb somriure si es vol, transversal i inclusiva i per a la què el Palau d’Hivern no és més que una gran urna posada a disposició de la ciutadania. I això, una revolució a les portes i amb urnes no agrada, com ens està resultant evident, a cap poder constituït i, molt menys, a l’oligarquia que  representa i que l’encara, aquesta revolució,  amb raons de força, però sense la força de les raons que sembla no tenir.

Amb aquestes últimes premisses per bandera, es fa més comprensible, com diria l’escriptor, el per què de tot plegat...

J. Vinyeta

23 de Setembre de 2015

---

[1] José Luis Rodriguez, portantveu del primer Govern Aznar

[2] http://www.archivalencia.org/contenido.php?a=6&pad=6&modulo=37&id=12473

[3] http://www.eldiario.es/politica/surrealistas-entrevista-Rajoy-Onda-Cero_0_433606891.html