337.- Revolució social? Independència? Tot?

337.-  Revolució social? Independència? Tot?.-

Els resultats electorals han posat sobre del mapa català a les CUP. No és que no hi fossin abans, ja dominaven alguns Ajuntaments i tenien regidors escampats pel territori. Però el 27S les hi ha donat  carta d’existència clara al Parlament català amb 10 escons. I s’ho volen  fer valer.

No és la meva intenció entrar en una polèmica, tot i que seria molt limitada per raons de desconeixença del que realment està passant amb les negociacions que entre JxSí i les CUP;  entre  les que jo entenc com a dues posicions amb un objectiu comú però, clarament, diferenciades en els “tempos” per arribar-hi. Però sí que m’agradaria fer algunes apreciacions personals al respecta. 

La pregunta que en la meva opinió s’escau, és com ha de definir-se la nova situació parlamentària i si  ha d’entomar-se, en primera instància la creació d’un nou Estat, República Catalana   lliure, socialment just i net o entrar directament en la reparació d’un País, el nostre, per a fer-lo, com cal, socialment més just i corregir els desequilibris socials que la crisi, en la que encara ens trobem, ens ha deixat. Definir simultàniament però en un segon ordre o segon aspecte, com es vulgui entendre, les qüestions polítiques inherents a la creació del nou Estat o, ans al contrari, fer  les qüestions polítiques prioritàries. No tinc el més mínim dubte de que qualsevol independentista vol les dues coses. Però per a la consecució d’un Estat socialment avançat,  per a la correcció del desequilibris evidents en la nostra societat i per a mitigar els sofriments dels més dèbils, trinxats per actuacions clarament deslleials d’un Govern Central corrupte   amb la societat que ha administrat, hi ha en el meu entendre, tres aspectes com a mínim, fonamentals i necessaris per aconseguir aquella objectius socials que, estic segur, tots volem.  Dono per suposat, com ja he dit, que l’objectiu comú és la Creació d’un Estat Català, lliure, o dit d’una altra manera, que sigui quin sigui l’ordre de prelació, el objectius polítics avençaran fins l’objectiu comú.

 Els aspectes que esmentava, quan ens entrem en l’orbita social, son els següents:

1.- Voluntat política.

2.- Poder coercitiu[1].

3.- Financiació possible.

Entenc que, de voluntat política no en falta a ningú. És un tema ja prou clar en les directrius que va assenyalar el propi CATN  i que està fora de discussió i que, per tant, s’hi ha d’anar de cara, és cert.

Però per  fer determinades coses en l’aspecte social,  és necessari poder coercitiu tal com ha estat expressat, és a dir poder per a fer complir, a qui correspongui,  les decisions que, des del Govern es vagin prenen al respecta. En aquest tema penso que hi ha un exemple clar: la Llei sobre la pobresa energètica. A banda de que la Llei està recorreguda pel TC, i suposada una desobediència clara i concisa per  part de Govern que resulti de les negociacions, és evident que aquells que l’haurien de complir, les empreses energètiques, davant la manca d’un poder coercitiu efectiu,  actuaran en contra d’ella com a  mínim per dos motius.  El primer està en que de voluntat social no en tenen gaire: per als  consells d’administració corresponents penso que els importa molt poc si alguns, siguin pocs o molts, per a no passar fred han de deixar de menjar, per exemple. I   en segon lloc perquè en aquests mateixos consells d’administració hi estan situats, en llocs clau, ex membres de Govern central gens amics del que solen definir com a  les “vel·leïtats d’en Mas”. Si no pots fer complir la Llei, de que serveix fer-la  molt  generosa?

I  finalment queda la tercera qüestió: la qüestió econòmica. Totes les despeses socials tenen un cost i és evident que un cop decidida  i avaluada la despesa que comporti, aquest cost ha d’assumir-se. No es tracta de voler posar aigua al vi. Però la realitat, que sol ser en massa casos tremendament cruel, ens indica que, en la actualitat, la Generalitat està sense un duro, intervinguda de facto i no tan sols des del punt de vista econòmic, ja que l’Estat espanyol controla l’aixeta del diner amb les transferències a fi de mes i, amb cinisme pur, ens diu que és gràcies a aquest famós FLA, que  s’omple amb els nostres impostos, que anem tirant.  La  pregunta és, en el meu entendre, clara: es poden fer plans socials  si, al mateix temps, no  s’hi assignen els  recursos econòmics corresponents i aquests recursos estiguin en algun lloc més que en el núvol del desig? Hem de deixar que la bona voluntat que s’expressa amb millores socials es converteixin en una o varies Lleis com la famosa Llei de la Dependència que no té l’assignació corresponent? Si a pesar de tot hi ha qui hi veu manera o sap com trobar aquests fons, penso que ens ho ha de dir. I si es poden aconseguir, endavant les atxes. Fora bo també que se’ns digués, en el pitjor dels casos, quines partides pressupostàries seran redirigides per finançar les noves despeses  socials i també fora bo pensar i saber quin és el moment òptim per  fer tot el que calgui amb medis econòmics suficients. S’ha de ser prudent i sense que la prudència, com deia en Jordi Carbonell, ens faci ser traïdors. Prudència que necessita seny,  el seny necessari per a no posar el carro davant dels cavalls.

Difícil? Ens resulta evident que el tema és pelut i, per tant, hem de plantejar-nos la que és la pregunta clau: si la marxa vers la independència ja és una revolució, serem capaços de fer a curt termini una altra revolució interna i simultània o, invertim els termes i fem la revolució social  dins d’aquesta la revolució política necessària?

Deixo les pregunta a l’aire, creient que, a no trigar massa, tindrem respostes clares, tot i que,  personalment, em  quedo amb la segona opció. 

J. Vinyeta

13 d’Octubre de 2015

P.S.:  Ahir es varen fer a Barcelona (Plaça de Catalunya i Plaça d‘Espanya) les manifestacions habituals del Dia de la Hispanidad. La realitat està en que ben poca gent hi va participar. De majoria silenciosa, que era la més utilitzada pels sectors unionistes, després del 27 S ja no en queda. I tant C’s, com el PP com la SCC, que era sempre l’organitzadora,  ho tenen suficientment ben entès com per ja no participar-hi enguany.  És una mostra més de que els resultats electorals, a pesar dels inequívocs resultats de C’s, varen estar un fracàs general per a tots aquells que entenen que Catalunya no té res a dir.-

---

[1] Entès com a possibilitat de fer complir els acords de Govern