342.- De la demanda d’empara

342.- De la demanda  d’empara.-

Tot el bloc unionista, al que s’hi ha afegit sense vergonya el PSC, va presentar un recurs d’empara davant del Constitucional, adduint que, en no estar formats els grups parlamentaris (només el PP quedava per inscriure’s com a  tal), es vulneraven els drets generals en el moment en que la mesa del Parlament acceptava el document i assenyalava data per a la celebració del ple en el que, donada la majoria absoluta independentista, aquest document, que senyala sense ambigüitats l’inici de la desconnexió de Catalunya de l’Estat espanyol, serà aprovat. No és la primera vegada que passa que la Mesa actuï  sense la complerta  formació dels grups parlamentaris. Però aquesta vegada, era necessari muntar un sidral, encara que fos de  curt recorregut per evidenciar el que no calia: el document posat en circulació al Parlament és, realment una bomba.

No ha estat cap sorpresa si tenim en compte que la pretensió no era que el ple fora endarrerit fins a convocar-lo en les circumstàncies que entenien com a les legals, si no, per a molt que ens vulguin fer creure el contrari, aquest sidral pretenia  impedir, amb tots els mitjans, i el TC era l’últim recurs, que aquest ple es podés celebrar.

La mitja sorpresa ens la dona el PSC. El Sr. Iceta s’alinea amb Albiol i Arrimades i presenta també el recurs d’empara davant el TC. Tu quoque, Iceta?  Dons sí, també. En totes aquests afers, se’ls ha  definit a tots plegats, tot i que el més assenyalat va estar el S. Albiol, com a filibusters parlamentaris. Discrepo, perquè els filibusters, bons, dolents o com se’ls vulgui considerar, actuaven per pròpia compta. Jo els definiria millor com a corsaris. Els corsaris, que avui dia ningú crec que s’atreviria a afirmar que no existeixen donat el seu caràcter mercenari, actuen sota la bandera d’algú. No em crec que Albiol, Arrimades i Iceta  actuessin per voluntat pròpia si no que ho han fet sota les banderes dels respectius partits i a les ordres dels seus caps de files. Per tant, de filibusters, res de res.  En el fons de la qüestió tots varen actuar, com a mínim, sota la bandera del Reino de España. Com a resultat de tot plegat, un TC tot i que desprestigiat, els hi fa esment, a tots aquests que presumeixen de demòcrates, que son els Parlaments els llocs per a debatre les qüestions, incloses les que no agraden. Iceta  es va voler integrar en la demanda d’empara entenc que com a clara submissió al PSOE (potser haurem de tornar a parlar de la Federació Catalana del  PSOE a partir d’ara...) i per fer bon record d’aquella copa de cava de Navarro amb Llanos de Luna, Camacho i Rivera.  Si Raventós, i no diguem Pallach, aixequessin el cap per veure fins on ha arribat Iceta, potser  voldrien tornar a la tomba.

Hagués estat més efectiu per als interessos unionistes, deixar passar la convocatòria, la realització del ple, aprovació de la proposta i deixar, com així serà,  que el TC descarregui tot allò que el Govern Central vol que descarregui i no posar-se en evidència amb una rebequeria infantil. Han deixat clar, una vegada més, que es pot presentar i aprovar una resolució sobre qualsevol cosa, sobre els refugiats, o els crims de guerra a Síria o, perquè no, sobre del sexe dels àngels. Però el que no es pot fer es presentar i intentar aprovar una resolució  sobre el futur de Catalunya i debatre, parlar, sobre d’aquest futur. I això que sempre se’ns havia dit que amb violència res, però que sense violència tot...

Ara toca esperar esdeveniments. I tot i que albirem l’actuació del TC, a partir del moment en que el document estigui aprovat pel Parlament, ignorem si començarà ja amb inhabilitacions o ens donarà una sorpresa de més volum. Serà el moment de veure si el secretisme amb que s’estan portant les deliberacions  de JxS i CUP, han servit per alguna cosa més que  per discutir si Mas sí  o si  Mas no, i si s’ha previst el que era previsible muntant un pla B exitós, per a dir-ho d’alguna manera, per apaivagar l’esllavissada que, a partir de la propera decisió del TC, se’ns vindrà a sobre. Necessitem saber si, efectivament, hi ha lideratge inequívoc, perquè convindrem tots que, hores d’ara, cap dels que ens han portat fins aquí, i amb l’excusa de la discreció necessària, ens han dit res que puguem interpretar com un senyal clar de l’existència del líder. I em temo, i tant de bo m’equivoqui, que la societat civil ens haurem de tornar posar novament  en marxa per assenyalar el camí i assumir aquest lideratge necessari.

 Han passat sis setmanes  des de les votacions i necessitem saber que el més calent jo no és a l’aigüera, que l’escudella està en marxa i que aviat sens cridarà per a seure a taula. I que no hi serem convidats a taula perquè som amics o parents, que també, si no que  hi serem convidats com a membres de ple dret perquè nosaltres ja hem fet la nostra feina. A veure si els altres també la fan.

J. Vinyeta

6 de Novembre de 2015