De cop, Rajoy i companyia han descobert que
tot allò que era una bogeria d’en Mas resulta ser la bogeria d’un Parlament Electe
i amb majoria absoluta independentista, que
fa una proposta que vol sotmetre a
votació i que va molt més enllà del que ells
ja imaginaven com a impossible. I el que se’ls
hi fa encara més incompressible, és
que veuen clar que va de veres. La declaració
– proposta presentada al Parlament per a
la seva aprovació en el proper ple és, talment, un torpede en la línia de
flotació d’un sistema institucional espanyol embarrancat per les poques llums
de mires d’un President que no ha tingut
el valor d’escoltar el que gairebé el
cinquanta per cent del cens català ja fa uns quants anys que ha posat sobre de
la taula: el desig de ser la Nació que històricament va deixar de ser per la
força de les armes, ara fa tres – cents anys. És una declaració formal de
l’inici de “desconnexió” de l’Estat Espanyol i no precisament, com en
situacions que alguns volen considerar similars, per a formar part de la
República Federal Espanyola (o Ibèrica, en el cas de Macià), si no per a la
formació d’un Estat Propi i independent: la República Catalana. Allò que s’advertia
com impossible ha fet bona aquella dita que, més o menys, ens fa veure que si no vas a buscar l’impossible, no arribaràs
enlloc.
És difícil
d’avaluar tot plegat. Però la realitat ens porta fins on som ara perquè, tot i les nostres insistències,
a Madrid les portes han estat tancades
sempre i, a cada demanda, a més del cop de porta, hi ha hagut noves imposicions
judicials, restriccions de llibertats i de competències, Lleis repressives, restriccions
econòmiques que comporten pidolar, etc... Aquest “boig” de Mas encara avui dia esta dient, potser és per això mateix que no
volen escoltar, que canviaria totes les actuacions per un referèndum pactat amb
l’Estat. Res ha estat possible, tot ha estat torpedinat i ara, és clar, som on som...
És per
tot plegat que em ve a la memòria allò que expressa la Declaració
d’Independència dels Estats Units. Allò tan senzill en que hi diu que “Quan
en el curs dels esdeveniments humans es
fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a
un altre...” és perquè, com expressa
la pròpia Declaració de 1776, no tot és tolerable, especialment allò que fa
referència a la pèrdua de drets i llibertats. És un bon exercici, en la meva
opinió, fer una lectura d’aquesta declaració[1]. Perquè, passats el anys i salvant les distàncies,
hi podem trobar raons d’aquella època que semblen plenament vigents avui dia en
el nostre cas.
Ha estat oportuna, aquesta proposta? Les eleccions del proper 20 de Desembre fan que, des de l'Estat, se li doni un caire apocalíptic i que PP, PSOE i C's es barallin per ser els protagonistes de la repressió que entenen com a necessària. Però la resposta hagués estat la mateixa, potser amb menys soroll, si les eleccions haguessin estat lluny. Sigui com sigui, el que entenem és que un dia o altra hagués hagut de fer-se i aprovar la proposta de resolució. I hi ha una dita que diu allò de que feina feta, no fa destorb. Madrid entén. per primera vegada de forma oficial, que Espanya té un problema que es diu Catalunya. I queda clar que el PP dona perduda, electoralment parlant, Catalunya a canvi dels redits electorals que la seva actitud en vers del problema, li donarà a la resta de l'Estat i que sol ser proporcional a la quantitat de testosterona emprada. Aferrem-nos!
Ha estat oportuna, aquesta proposta? Les eleccions del proper 20 de Desembre fan que, des de l'Estat, se li doni un caire apocalíptic i que PP, PSOE i C's es barallin per ser els protagonistes de la repressió que entenen com a necessària. Però la resposta hagués estat la mateixa, potser amb menys soroll, si les eleccions haguessin estat lluny. Sigui com sigui, el que entenem és que un dia o altra hagués hagut de fer-se i aprovar la proposta de resolució. I hi ha una dita que diu allò de que feina feta, no fa destorb. Madrid entén. per primera vegada de forma oficial, que Espanya té un problema que es diu Catalunya. I queda clar que el PP dona perduda, electoralment parlant, Catalunya a canvi dels redits electorals que la seva actitud en vers del problema, li donarà a la resta de l'Estat i que sol ser proporcional a la quantitat de testosterona emprada. Aferrem-nos!
I les CUP? La veritat és que no sé fins on volen arribar. Tres-cents
mil vots no son res més que tres-centes mil persones que poden combregar amb la
seva ideologia. No sé si son gaires més, i això suposant que tots els votants hagin fet
plenament seva la deriva socialista del puny enlaire. Si no hi ha acord amb
JxS, per imposició de criteris exclusius i excloents de les CUP, al menys jo personalment les consideraré reus d’Alta Traïció, així, tal com sona. Perquè
al menys hi ha més de cinc vegades de votants que, clara i netament, no estem precisament d’acord amb la seva ideologia (això
sense voler comptar amb els del no permanent...). I si resulta que la República Catalana no és
el seu primer objectiu que facin el favor de ser honestos i dir-nos-ho, perquè
potser serà el moment, dolorós i perillós per tot plegat, de convocar noves
eleccions tan aviat com els terminis legals ho permetin.
J. Vinyeta
3 de
Novembre de 2015
[1] http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/10/la-declaracio-d%E2%80%99independencia-dels-estats-units/
Aquesta és una de les moltíssimes versions
traduïdes. Es pot trobar a la xarxa en versió original.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada