333.- Revolució.-
Han fotut gairebé tota la carn a la graella (dic gairebé perquè estem a l’espera del
corresponent dossier anti – Mas que ens ha de publicar El Mundo, l’ABC o La
Razón...). Amb la més pal·lesa immoralitat, Rajoy ha forçat a particulars, institucions i tota
l’oligarquia afí a pronunciar-se en
contra de la previsible victòria
independentista. El problema greu ha estat no tant en els missatges (tot i que
els hem entès com a mal intencionats,
extemporanis i absolutament desestabilitzadors inclús per una economia com
l’espanyola amb un atur escandalós i per un Estat que manté un deute impagable
de més d’un 100% del PIB), i per això he parlat d’immoralitat, si no que totes aquestes amenaces hagin estat
dirigides als sectors més dèbils de la societat en particular, a banda de constituir
un xantatge barruer a tota la societat catalana. Repassem-ne algunes:
Ha estat escandalosa la voluntat dirigista de
determinats grups industrials (recordo ara Almirall i Pronovias) en voler
condicionar el vot dels seus treballadors, la qual cosa deixa clar l’escàs
tarannà democràtic dels seus titulars i que ens retrau al caciquisme més ranci
i de pèssims records. Si entenen que han
de marxar, que ho facin; però aquesta voluntat dirigista és un atac a la baula
més feble de la composició del grup corresponent: el personal laboral. I que
pot ser l’excusa per un futur ERO oblidant que les empreses, a més de guanyar
diners, tenen uns deures socials que cuymplir.
La banca rescatada amb els nostres calés i supeditada a les pàgines del BOE, ens diu el
que hem de votar, ens promet que reconsiderarà la seva presència a Catalunya i
ens vaticina una restricció del crèdit
en cas de convertir-nos en un Estat independent. És evident que els més dèbils
son el que més tremolen pels seus estalvis. La Caixa i el Sabadell mantenen un
silenci culpable, mentre el BBVA ja s’ha despenjat del comunicat oficial.
El governador del Banc d’Espanya es despatxa, tot i
veient-ho “futurible improbable”, que en cas de convertir-nos en un nou Estat
existeix la possibilitat d’un “corralito”.
Un nou atac al conjunt de la població catalana i en el que, novament, aixequen
el fantasma del pànic especialment entre els més febles. Manifestació, a banda,
que deixa en entredit la situació de l’economia espanyola.
La Junta Electoral Central (seguint l’exemple dels
jutges que ja varen dictaminar el què i el com havíem d’ensenyar a les escoles)
ens diu també què hem de veure a la TV. Quan el País decideix no visionar el
que ens imposen, tal com han assenyalat les dades de les audiències de diumenge
passat, ens tracten novament de nazis[1]...
Ens faltava l’Església. I el Sr. arquebisbe de
València, Sr. Cañizares, en una Pastoral diu que les parròquies, convents,
col·legis cristians, etc... de la seva
diòcesi han de fer pregàries perquè es mantingui la unitat d’Espanya... El text[2]
recorda el llenguatge de l’Església de seixanta
anys endarrere, posa en evidència la servitud que encara mantenen estaments eclesials amb
les restes del franquisme i ens recorda encara les menys llunyanes referències
en les intervencions del ínclit Rouco Varela, sempre disposat a guiar-nos per la rectitud evangèlica. Novament recordem allò atribuït a El Quixot: “Amb l’Església
hem topat, amic Sanç...!
Però amb tot plegat, i involuntàriament suposo, han
obert un debat que, fins aquests dies no s’havia fet amb la claredat amb que s’ha
fet ara (i de l’absència del qual
personalment em queixava) sobre quatre punts que sempre he considerat
fonamentals:
El debat sobre les pensions. Ha hagut de sortir Mas-Collell a desmentir al PP, C’s
i companyia, i per a dir-los-hi als
pensionistes que donat que hem cotitzat a l’Estat espanyol, i fins avui ho hem
fet tots els que hem treballat o
segueixen treballant, la pensió, fins
que la transició no es doni per acabada,
ens la ha de pagar l’Estat espanyol perquè, repeteixo, és a ell al que
ha anat a parar les nostres cotitzacions. Si l’Estat espanyol no ho fa, entrarà
en frau de llei i de ser així, Mas-Collell ja ha a firmat que la
Generalitat estarà al cas.
Nacionalitat. Ha estat espectacular el ridícul que
Rajoy ha fet en la entrevista que li ha
fet Onda Cero[3].
Ha demostrat un desconeixement absolut d’una Constitució que tant diu defensar que
diu, taxativament, que cap espanyol d’origen podrà ser privat de la seva
nacionalitat. Som i serem (llevat del que hi vulgui renunciar específicament i
la seva renúncia sigui acceptada...) espanyols encara que adquirim una segona
nacionalitat. I per tant, europeus. Suposo que és un aspecte que queda aclarit.
Pertinença a la UE. Finalment s’ha dit el que era evident: si Catalunya ha de quedar-se fora de la UE serà
perquè serà un Estat independent, i no una
Autonomia de l’Estat Espanyol.
Deute. Si no hi ha negociació amb l’Estat espanyol,
Espanya es quedarà amb el 100% del seu deute. I si, com deia Margallo,
Catalunya es queda perduda pel món sideral,
a més es quedarà amb el 50% del deute català, perquè ho han fet així amb
la finalitat de tenir al Govern sota el seu control (son tan llestos...), i
sense el 18% del PIB que genera
Catalunya a l’Estat: una senzilla regle de tres ens indica que el deute
espanyol quedaria sobre el 120% del, aleshores, seu PIB. En Mas va dir-ho a
Manresa, si no recordo malament i avui, més contemporitzador, hi ha fet
referència Mas-Collell.
Per què passa tot el que he comentat? En el meu
entendre perquè el procés català és una autèntica revolució. Pacífica,
democràtica, amb somriure si es vol, transversal i inclusiva i per a la què el
Palau d’Hivern no és més que una gran urna posada a disposició de la
ciutadania. I això, una revolució a les portes i amb urnes no agrada, com ens
està resultant evident, a cap poder constituït i, molt menys, a l’oligarquia
que representa i que l’encara, aquesta
revolució, amb raons de força, però sense
la força de les raons que sembla no tenir.
Amb aquestes últimes premisses per bandera, es fa
més comprensible, com diria l’escriptor, el
per què de tot plegat...
J. Vinyeta
23 de Setembre de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada