343.- Silencis.-
És evident que estem en una situació difícil i que
el “mal de cor”, per a dir-ho d’alguna manera, sembla haver-se convertit en un
fix a perpetuïtat en la societat independentista. És un mal de cor que no desapareixerà, i si arriba,
fins el moment en que s’anunciï un acord entre CUP i JxS. És un tema (el tema)
que ens té entretinguts. Perquè, si els oracles de mal averany han fet bé la
seva feina, entenc que ens anuncien unes noves eleccions, en el meu entendre perilloses i amb resultats
que poden resultar menys desitjats que els que ens neguitegen en aquest moment.
Però en aquesta situació de la que vinc parlant, hi
ha algunes coses que tampoc entenc. Son aquest silencis tremendament sorollosos
que mantenen ERC, l’ANC i Òmniun i Convergència. I, sent sincers, el silenci,
tal com va dir Unamuno, sol ser interpretat com
aquiescència a la situació d’impasse actual que, ens agradi o no, apunta
directament a CUP i JxS, però silencis que no ens diuen amb qui o amb què són aquiescent. Perquè no
tingui aquesta interpretació, aquest silenci ha de ser trencat i en
conseqüència (perquè no hi hagi confusions) ha de ser clar en el plantejament
que adopti quan, aquest silenci, es
trenqui.
ERC té un silenci eminentment polític, m’atreviria
dir que còmode. I, en certa manera perquè no dir-ho, satisfactori, tot i que lligat als silencis de CDC. Res em fa
pensar que no sigui així. Poques paraules que equivalen a grans silencis perquè
és com si fes por aclarir les coses. La situació actual, en el meu entendre, és una situació que
emplaça clarament a Convergència, que
està en reconstrucció, a una decisió en la que,
si Mas perd el lideratge del procés, gairebé podríem dir que el partit
perd el que podíem definir com el ciment
que els cohesiona. La qüestió, per a ells, és clara: si Mas deixa de ser el
referent del partit en tot plegat, el partit s’esmicolarà. Per tant, en criteri de
CDC, Mas és l’element que, guiant el procés, manté la supervivència del
partit. Per tant, em semblen evidents, i no dic justificables, els silencis i
els per quès. I ERC s’ho mira, entenc jo, amb el convenciment de que més hi
guanya que no pas hi perd, sense la necessitat de posicionar-se fora del
estricta cercle de JxS. En honor a la
veritat, només Joan Tardà ha estat capaç de definir com a traïció el fet de que els que hi poden no arribin a acord.
Una qüestió que ningú ha d’oblidar és que el
fet d’arribar fins aquí, no ha estat més que per la persistència
d’una societat civil capitanejada per
l’ANC i per l’Òmnium, que han portat les coses amb claredat i senzillesa però, ensems, amb rigor en fer les coses ben fetes que,
bàsicament, ha posat a Catalunya a més en l’esfera internacional. És per això
que ara també trobo a faltar (no sé si
dir, trobem) que aquelles mateixes veus que ens convocaven fessin saber, també i
sense equívocs, que la societat civil ja ha fet els deures, que ha decidit en unes eleccions netes i que,
aquesta mateixa societat civil, exigeix ara, tal com sona, que els polítics
arrodonin el que ja és clar i que, a pesar d’alguns i vist el resultat
electoral, ha decidit. I que, per aquest
mateix resultat electoral, la societat civil independentista, electoralment parlant, ha guanyat unes
eleccions, i així ho diu, en les que
deixa clar que la llibertat és necessària i prèvia per poder fer una revolució. Alguns ho han d’entendre, per molt estranys i rars que
siguin[1].
I els que fins ara ens han liderat (ANC i Òmniun), també han de dir-ho amb claredat, a menys que siguin més
proclius a la voluntat electoral minoritària i rara. La qual cosa, també ho hauríem de
saber.
La tristor general, després de l’últim ple al Parlament, ha estat clara en
aquells que ara ja poca cosa podem fer.
Varem fer el que creiem necessari per arribar
fins on som i hi ha alguns que
ara ens diuen que no ho hem fet prou bé. No és cert: havent-les fetes bé, hem
arribat fins a qui i som molts més que
aquests que ens diuen que hem fet les
coses malament. I estem tristos perquè els que ja tenim una certa edat malfiem
de determinades coses que, mal portades per qüestions purament
ideològiques, acaben malbaratant grans
esperances. I em sembla que aquesta vegada, i si no hi ha qui ho arregli, ens pot passar això. De passar, maleïts
siguin els que no han sabut portar-nos a Ítaca!
J. Vinyeta
13 de Novembre de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada