199.- Després de la Diada (I)

199.- Després  de la Diada (I).-

Poques coses més a dir a tot el que ja s’ha dit. L’ANC, en un esforç gosaria a dir que titànic, ens ha posat al món en un excels bany de catalanitat. Gràcies!. I un agraïment especial als més de 30.000 voluntaris (una xifra que dobla la que es va reunir amb motiu dels JJOO del 92!) que son els autèntics herois de tot plegat.

Haig de reconèixer que mentre era a la Via, no era massa conscient de la grandiositat de tot plegat. Ha estat revisionant reportatges, informacions, tertúlies etc, quan he arribat a entendre i assimilar l’abast i l’emoció de tot plegat. Es poden contradir les xifres o afirmar (13TV) que, donada la precarietat i manca de gent de determinats trams, s’hi varen haver posar ninots de cartó – pedra.  És igual: les imatges destrossen qualsevol intent de menysvalorar o ridiculitzar  el fet. I a tots aquells de sempre els hi cou molt, especialment perquè se’ls hi escapa de les mans i el peu ja és petit i insuficient per estrènyer  el coll sobre el que el tenen posat.

La Diada ha estat com ha estat i no com alguns voldrien que hagués estat. És evident que per contar-nos a tots només hi ha una manera: votar. Tot el que no sigui això és voler fer volar coloms. Però mentre els independentistes sortim al carrer els altres, aquest “silenciosos” que alguns volen que siguin molts més, quan fan una “trobada” no passen d’alguns centenars o, com l’any passat, arriben, segons les seves pròpies dades, a 65.000 persones (6000 segons la Guàrdia Urbana) que no varen omplir ni la Plaça de Catalunya de Barcelona,  organitzada per aquella plataforma D’Espanya i Catalans presidida per un desconegut Manel Parra Cabello, amb la connivència i presència del PP, de C’s, grups afins i de grups ultres.  La abstenció és sempre la que és, però quan a Catalunya hi ha centenars de milers de persones amb estelades pel carrer, al mateix temps, a la Plaça del Rei de Barcelona, a la mateixa hora, aquesta majoria silenciosa i teòricament abstencionista, en prou feines passa de les dues-centes persones .

Fer notar que una bona part de l’Església, s’ha abstingut especialment a l’hora del repic de campanes. La raó general, con deien els de la Trinca,  és que el seu regne no és d’aquest món. Menteixen perquè han archidemostrat en les comunicacions de la Conferència Episcopal i amb les actuacions individuals (els cardenals  Rouco i Cañizares en son grans exemples d’aquesta actitud individual), la seva clara posició en favor del Poder[1] perquè, com he repetit, el regne no és d’aquest món quan els hi convé que no ho sigui. Però els hi convé, i molt, i empren tots els mitjans terrenals necessaris, pel manteniment del  seu objectiu: la unitat religiosa. Perquè la unitat religiosa va de parella matrimonial indissoluble  amb el poder terrenal, del que en treuen avantatges que han quedat evidents en el transcurs de la història de la humanitat. Per si les evidències foren poques, aquí a casa nostra, la  TV de la COPE (la 13 TV, ja citada) s’hi afegeix dia a dia amb una singularitat “especialment cristiana”. Tan cristiana  que els bisbes la beneeixen en silenci...i el poder civil, també.

I després de la Diada, en assabentem de que la resposta del Sr. Rajoy al President Mas, està en camí. I així va estar.

La carta resposta de Rajoy em recorda aquell acudit de l’Eugeni de les cabres blanques i negres... La vaig llegir immediatament publicada, dissabte  passat, i no vaig saber que dir. Només apuntar allò de que no s’ha llegit els arguments que se li varen fer arribar sobre la viabilitat de la consulta, tot i que no crec que una atenta lectura faci canviar de parer, respecta de Catalunya, a tota l’oligarquia a la que ell es  deu i representa.  Queda ja suficientment clar que, encara que a molts no agradi, les decisions derivades d’aquest diàleg que Rajoy ofereix han de ser evidentment de caràcter polític i, per sobre de tot,valentes. Dons, apa! A treballar.

Continuarà.

J. Vinyeta

16 de Setembre de 2013

---

[1] Orientaciones Morales ante la situación actual de España Instrucción pastoral de la LXXXVIII de la Assamblea Plenaria de la Conferencia Episcopal Española  Madrid 23/11/2006, només n’és una mostra , i petita. Aquesta “oposició” al fet català ja la van fer palesa amb motiu  la aprovació de l’Estatut Català en una reunió extraordinària de la Conferència Episcopal al respecta, i de la que ja vaig expressar la meva opinió en l’Article de Juliol del 2006 penjat en aquest blog, titulat  “Els Bisbes i la unitat d’Espanya”.

200.- Després de la Diada (i II)

200.- Després de la  Diada  (i  II).-

No vull negar que les declaracions del Sr. Almúnia han estat un gerro d’aigua freda. Però em sembla més aquella aigua polvoritzada que quan fem carn a la brasa hem de tirar al foc, quan hi ha flames, perquè la carn no sens cremi. La finalitat d’aquella aigua, seguint l’exemple de la carn, és la de tenir-la cuita al punt. Que no passi el mateix amb les declaracions d’Almúnia...

Les declaracions del Sr. Almúnia han trencat els silencis[1] que fins ara mantenia la UE en el tema català. Hi trobo en tot plegat  un parell de coses que m’arrufen el nas. D’una banda, per molt que digui el Sr. Almúnia, ni la Comissió ni el Consell Europeus han manifestat oposició formal al procés català ni al seu futur. D’altra banda, la Comissió, en veu del Sr. Barroso, ha manifestat en varies ocasions que només es pronunciarà oficialment si Espanya ho demana. Per què no ho ha demanat, encara? Si no hi ha declaració oficial de la Comisssió, ¿què volen dir les declaracions d’Almúnia amb un afegitó en el que insta als dos Governs a dialogar “... en una mesa cara a cara y con la cabeza fría en vez de por carta...” per resoldre el futur polític que planteja Catalunya? Tot plegat em sembla una mica confús. Així les coses, entenc que, a banda d’aquestes declaracions, el que realment  hem de valorar positivament son precisament els silencis fins ara oficials des de la UE referides a Catalunya; perquè, per exemple, és conegut que s’estan portant  a terme negociacions amb Escòcia  respecta de la seva possible secessió i ningú no parla de deixar-la fora de la UE. Com deia  López-Burniol, no precisament activista independentista, però persona de bon criteri,  no hi ha precedent en la UE al respecta, deia que Europa no és precisament un institució previsible, ans al contrari,  i que parlar de tot això ara, quan encara no tenim clar com arribarem a la secessió, és  posar-se la vena abans de la ferida (la transcripció no és literal, però estic segur de que el propi Sr. López la donaria per correcta). Per ratificar això últim, resulta que el portantveu de la UE, el català Sr. Duch es reafirma en les paraules d’Almúnia, però afegeix, i no crec que  casualment, allò de que una cosa és sortir pel balcó i una altra fer-ho per la porta... El que ja és dit: res i/o tot és possible. D’altra banda pensar que no hi ha vida fora de la UE em sembla una simplificació. I pensar que la Sra. Merkel desmantellarà la Volswagen, una altra. Temps al temps i avaluació de riscos pels que han de fer-ho...

El fer un comentari sobre les declaracions del Comissari Almúnia m’ha semblat obligat, per la seva repercussió en l’àmbit general actual. Com resulta evident, PP i PSC les fan ràpidament seves i atien la por. No  és nou i continuaran amb la cantarella perquè, com resulta palmari dia a dia,  no tenen altres arguments.

Però hi ha una altra cosa que m’agradaria posar sobre la taula. I és   demanar, finalment, posicions definitives. El Sr. Duran se’n va a Panamà per estalviar-se el haver de sortir a la Via. El Sr. Herrera diu el que diu, però se’n va a envoltar La Caixa (en comptes de tenir, quan menys, el valor d’anar a encerclar Bankia, a  Madrid o al propi Banc d’Espanya) i tampoc hi va, a la Via. El Sr. Navarro ja ni convenç al PSOE i ha de veure com el Sr. Rubalcaba passa per la Festa de La Rosa sense ni parlar de la consulta. I m’agrada pensar, potser erròniament, que molts dels membres  - simpatitzants dels respectius partits polítics que lideren, eren presents en la Festa, a pesar de les seves indisposicions - oposicions partidistes al fet.

Srs.: és cert que cada un de vostès i els Partits que representen tenen un compromís amb el Parlament de Catalunya i, per tant, amb la ciutadania que els va votar. Però, en la meva opinió, s’allunyen cada vegada més d’aquell compromís. Necessitem que prenguin actituds fermes que no ens ofereixin dubtes i acabar amb les mitges tintes. Facin el que creguin que han de fer, però diguin-nos-ho amb claredat i de forma definitiva, especialment de cara a la consulta i, en especial, respecta al possible resultat. Com que veig molt difícil aquesta rotunditat que jo demano, seria bo que, al menys,  per traure’ns dubtes, en afirmessin un compromís formal de que, a l’endemà de la Declaració d’Independència per un resultat o per una decisió unilateral  que, pel que temo, en cap cas no els hi haurà estat de la seva complaença a cap dels tres, es posaran  a treballar, colze amb colze, amb el Govern que ens hi hagi portat, i a fer-ho  pels interessos del Nou Estat, interessos  que no tenen que ser precisament coincidents amb els interessos dels partits respectius. Al menys tindrem de Vostès  una cosa clara: que no posaran més pals a les rodes de les que ja ens trobarem en el seu moment. Penso que Catalunya s’ho mereix.

J. Vinyeta

17 de Setembre de 2013

---

[1] El Sr. Almúnia ha fet declaracions contradictòries, com les que va fer l’any passat en les que deia que “…no és honest dir de manera taxativa que Catalunya quedarà fora de la UE…” Vegeu aquestes declaracions al diari ARA del 23 del 10 del 2012. En la web   http://www.ccncat.cat/sites/default/files/Catalunyanosortira.pdf, trobareu les raons que dona el Centre Català de Negocis, rebatent, des de fa temps, aquest tipus de declaracions.

198.- Declaracions abans de la Diada

 198.-  Declaracions  abans  de  la  Diada.-

 Hi ha alguna cosa estranya en tot plegat. Abunden aquests dies les declaracions, contradeclaracions, rectificacions posteriors... Ja sé que la proximitat de la Diada es una de les dates propícies per què això passi, però la realitat és que el President, el propi Govern, ERC, l’ANC van entrant i sortint en suposats “enfrontaments”...  Sembla que tot pugui venir com a conseqüència d’uns possibles contactes bilaterals que  es van mantenint  entre en Rajoy  i  Mas.  Si això és veritat, podria haver arribat l’hora de que, en el moment que el President diu allò de que ens trobem, des del punt de vista independentista, en el punt de no retorn,  Madrid hagi pensat que ara va de bo i  comença repensar-se que pot fer per evitar el que sembla inevitable procés de secessió català. Massa tard.

Suposo que entenem tots, al menys els que ens identifiquem en la causa nacionalista, que realment el procés no té aturador. La permanent miopia del Govern Central i, subsidiàriament, del Tribunal Constitucional, va obrir una llauna plena d’infinitat de greuges que ara, tot i que algú ho volgués, no hi ha manera de tornar-la a tancar amb totes aquelles coses que varen sortir i deixar-la com estava. PP i PSOE (tot i el famós  Aprobaré...) varen obrir un camí pensant-se que aquesta vegada seria com en moltes d’anteriors. Però  va resultar que la societat civil, amb una valentia  inusual fins aquell moment, liderada per una excel·lent Muriel Casals i els que la varen acompanyar, va plantar cara. Des d’aquell 10 de Juliol del 2010 s’ha anat gestant, dia a dia, una consciencia civil que, amb la constitució de l’ANC primer i la Manifestació de la Diada 2012 després, ha empès a la classe política a ficar-se pel mig perquè de no fer-ho quedava definitivament fora de lloc.

Personalment estic convençut de que el procés es durà a terme, però també em sembla que Europa, que d’entrada no ens donarà cap cop de mà, sí que estarà pendent de que el procés es faci amb les màximes  garanties democràtiques perquè serà de l’única manera que Europa ens miri amb bons ulls. Per tant, fins que el rebuig al procés per part del Govern Central, tot i que ara  puguin semblar que alguna escletxa podria quedar oberta per dur-lo a terme, no sigui expressament total i definitiu i Madrid no ens posi definitivament entre l’espasa i la paret (desestimant totes les nostres raons, però finalment  donant-nos-les totes per poder anar per  lliure) entenc que el President doni un avís, a qui el vulgui escoltar, de com poden acabar les coses. Però,digui el que digui,  tinc la impressió de que res s’atura, que ni tan sols hi ha per part del Sr. Mas la més mínima voluntat d’aturar-ho i què, encara que és volgués, no hi cap possibilitat de poder-ho fer. Per reblar el clau, demà tindrem una altra mostra de que  la societat civil està per la feina i el Govern en particular i els polítics en general seran sobrepassats per una onada groga i estelada que posarà a tot el País de nou en el mapa d’Europa. Pot ser serà per aquest més que probable èxit que l’ANC, liderada per  Carme Forcadell, posi de nou el manament democràtic que ens exigia  Europa, en mans del Sr. Mas[1].

El President, en el que a mi em sembla més una advertència a Madrid que una expressió de voluntat pròpia, va dir allò de les Plebiscitàries pel 2016 i ho plantejava com a la pitjor de les solucions. Iniciar unes negociacions es cert que, d’entrada, equival a definir uns “tempos”.  I també és cert que, si aquestes negociacions son una realitat tot i que les portin en el major dels secrets, el Sr. Mas ens ha de fer saber quins son aquells “tempos” dels que parlava. Perquè va ser ell mateix qui ens va dir, després de la manifestació de l’any passat, que prenia la iniciativa política i que feia seu el lema de la manifestació. Perquè, segons com es desenvolupin  aquests “tempos”,  pot estar en joc, no ja el Referèndum si no la pròpia existència del nostre País. I hem d’estar amatents.

Heribert Barrera deia allò de “...tenim pressa, molta pressa...” I és cert. No es tracta de córrer sense sentit. Però si no anem  una mica apressats, amb objectius clars, correm el risc de que ens vagin empobrint dia a dia, mes a mes, any a any  fins esgotar la  mamella a la que estan enfigassats. I podria  ser que de forma, si no irreversible, tal vegada de lentíssima recuperació posterior. A ells se’ls en  fot la nostra misèria perquè l’important per a ells és que  ens puguin tenir el peu al coll. A nosaltres, no.

Ah!  I del que passi demà, en parlarem.

J.Vinyeta

10 de Setembre de2013

---

[1] El Sr.  Junqueras ens ha repetit i repetit que  des d’Europa se li deia i repetia que, per arribar a bon port  « …all you need is a democratic mandate… »

197.- El Retorn de vacances

197.- El retorn de vacances.-

El mes d’Agost s’ha acabat. Per als nostres líders torna a reiniciar-se el cicle social i polític  després d’allò que en diem  vacances. Molts d’aquests líders, a l’hora de plegar, varen fer coses pensant que la realitat en la que es trobaven quan varen marxar  hauria canviat a la tornada  i es podrien  estalviar els esbufecs que molts de nosaltres ja pensàvem  que no es podran estalviar. Perquè la realitat és recalcitrant, tremendament recalcitrant i la Llei de Murphy, com afegitó,  diu allò de  que el que pot anar malament, anirà malament i en el pitjor moment.  Per tant quan han tornat s’han trobat amb que allò que pensaven que seria diferent no ho és, que els problemes (que ho son per a uns, quan per als altres no son el mateix) encara hi son i que alguns d’ells, pot ser que la majoria,  estan en un punt de major virulència i de difícil solució si no és apropant-se a la realitat de la que emergeixen. I així ha estat

--   El cas Bárcenas encara hi és i complicant-se dia a dia que passa: el substitut de Bárcenas diu que ha cobrat amb diner B, amb aquells diners que mai havien existit. Ni el contenciós amb Gibraltar, creat per difuminar la realitat, ha estat suficient perquè tota ella  es transformés en  una versió més “idíl·lica”.

--  El cas Noos potser que canviï de jutjat si el Jutge Castro decideix imputar a l’expresident Camps i a l’alcaldessa de València, Sra  Rita,  donada les seves condicions d’aforats.  Per arrodonir-lo, apareix un crèdit del Rei a la seva filla Cristina que, males llengües insinuen que va ser traspassat al compte de Noos.

--  El PSC continua anant a la deriva. Els enfrontaments entre la cúpula oficial i el sector catalanista han estat permanents. I només ha faltat que el Sr. Nadal, ex candidat a la Presidència de la  Generalitat es confabuli amb CiU a Girona pel tema del Dret a Decidir. I rebla el clau amb unes declaracions al diari Avui que aixeca butllofes al Carrer Nicaragua tant que empenyen al número dos del Partit a dir que, literalment, en el partit hi sobra gent i actituds. És un tema que promet i ja veurem com acaba. Però, tot i que aquest sector catalanista, que el propi partit assenyala a la Sra. Tura com a alma mater de la situació, ha dit però no ha fet, perquè jo encara no els he vist votar diferent al que ha votat  la resta del partit. El Sr. Navarro, com que continua oposant-se a tot allò que flairi a llibertat de País i no sabent ja que dir, arriba a demanar que les depeses que pot generar la Via siguin pagades per l’ANC. No  li nego raó, a condició, es clar, que els sindicats o els vaguistes, per exemple facin el mateix quan es manifestin. Sort que algú, amb més seny, li ha recordat que el dret de manifestació no  és només per a uns de concrets.

La que ha tornat amb una forta empenta ha esta la Sra. Alícia. La dita més sonada ha esta la de  voler posar totes les traves legals possibles a la despesa que el Govern preveu, en una partida pressupostada l’any que ve, per a la celebració de la consulta. Deu ser  que ella no voldrà votar. Ja sé que estem en temps difícils i qualsevol despesa pot semblar excessiva. Però continuo creient que és molt més greu dilapidar   2000 milions construint submarins que s’enfonsen per a no tornar a surar que no pas els costos que pugui generar l’exercici d’un dret tot i que ella el pugui considerar anticonstitucional. Però des de que el tema de Metodo 3 ha revifat amb sucoses noves sortides dels jutjat, sembla que s’hagi situat en una línea més discreta i no sap si participarà o no en els actes oficials de la Diada. Independentment, quan en un Estat la policia actua al marge les jutges  “tapant” actuacions compromeses d’un membre significat del partit que el governa, a l’extrem de que la jutgessa del cas hagi de cridar l’atenció dels comandaments policials per la seva actuació, és que hi ha una cosa més i que és  molt greu que no va a l’hora. Recordant  Hamlet, podríem dir que hi ha quelcom que put podrit. Però en aquest cas, amb molta fortor, massa fortor.

Tenim la Diada a sobre i Unió s’ha manifestat en contra de la Via, tot i que dona llibertat als seus afiliats per participar-hi. No  ha estat cap sorpresa. CiU, al contrari s’hi referma i el Govern ha autoritzat als Consellers la lliure participació. El càrrec que ostenta el Sr. Espadaler li dona una perfecta excusa per a no participar-hi.

El PP encerclarà, en una Cadena pro unitat d’Espanya, la Sagrada Família. Veurem quants son, tot i que ja sabem el que diran. I el Sr. Herrera s’agermana amb la  monja Forcades i el Sr. Oliveras  encerclant La Caixa. Ignoro perquè no van a Madrid a  encerclar Bankia, em semblaria més  lògic.  En fi!. Mica a mica em sembla que van quedant clares moltes coses i els posicionaments individuals davant dels, al menys posicionaments multitudinaris (no vull forçar l’expressió i dir-ne majoritaris...) però, en qualsevol cas, més plurals.

 I ara, a esperar la Diada!

J. Vinyeta

5 de Setembre de 2013

196.- Serps d'estiu

196.-  Serps d’estiu.-

En diuen serps d’estiu: quan les vacances i la canícula deixen a baix nivell l’actualitat política, han de fer-se coses que distreguin a la ciutadania. O bé, quan els problemes, o uns  de determinats, creen una situació difícil de resoldre,  es fa necessari que aquells que ens haurien de donar la solució d’aquells problemes, creïn cortines de fum amb notícies que, per la seva magnitud, passin a primera línea del dia a dia. Alguns exemples.

El Govern Central té un problema que es diu Bárcenas. El President Rajoy n’explicà el que alguns pocs volien sentir, però no aclarí res. S’entestà en  voler fer-nos creure en la seva innocència penal (cosa no massa difícil perquè del que ens parla, fins  avui,  és de fets penalment prescrits), quan el que esvera a tot l’Estat és  l’abast polític de tot plegat. El tuf és esparverador. I el PSOE, podrit per allò dels ERO d’Andalucía, que prometen un escàndol de dimensions econòmiques impressionants (hi ha que avalua  l’afer per sobre del 1300 milions d’€s) va per la corda fluixa  sense poder mirar més enllà del nas perquè, de fer-ho, es precipitarà a l’abisme abans de que la jutgessa que intrueix el cas tanqui la carpeta. Dit d’una altra manera, sap que la seva credibilitat està també sota mínims. El debat sobre el tema Bárcenas va tancar el curs polític, deixant oberta alguna comissió  com la que fa referència a l’accident ferroviari de Galícia, que ha deixat evident allò que tots pensàvem: que la seguretat a tota la xarxa ferroviària  ha de ser millorada. Vol dir això que les coses no s’han fet bé o és que jo soc molt mal pensat?

Així les coses, quan el més d’Agost  ens ha vingut a sobre, es fa necessari un nou front i ens apressen una altra vegada amb el tema de Gibraltar. Ha estat sempre un bona excusa per irritar al nacionalisme espanyol, arribant a demanar l’abolició del tractat d’Utrecht. Les tertúlies, totes de la mateixa banda, això sí, en van  plenes i distreuen al personal amb la propera arribada dels vaixells de guerra anglesos  al Penyal. La premsa  espanyolista baveja volent fer-nos creure quant dolents que son els anglesos. I pot ser sí que ho son de dolents, molt, especialment a partir del moment en que l’Imperi espanyol comença a fer aigües, mai tan ben dit, amb la desfeta de l’armada Invencible, i dona pas a l’Imperi britànic. Un País que ha dominat  més d’una quarta part del món, no ho aconsegueix amb carantoines, com tampoc es va fer així, amb carantoines, l’Imperi en el que mai s’hi posava el sol. Però tot i les seves dolenteries, passats els temps imperials, prefereixo la democràcia Anglesa a la democràcia espanyola. I com exemple un botó.  Entenc que el tema de Gibraltar, ho he comentat altres vegades, té una bona i possiblement única solució: preguntar-los-hi al gibraltarenys que volen ser, si espanyols o britànics. Hi ha millor solució? Estic convençut de que Anglaterra hi jugaria a aquest joc,  al joc democràtic (no ho està fent així amb Escòcia?), de la mateixa manera que també ho estic, de convençut, que el Govern espanyol, no. Per por d’una resposta  contrària als seus interessos? Tampoc. Senzillament perquè, independentment de qui hi visqui, allò  era, i per tant és, seu. El joc espanyol en cap cas serà democràtic. I aquí sabem molt bé que vol dir això. Atiar la situació fa oblidar, al menys momentàniament, altres coses.

 Això de Gibraltar va estar precedit pel famós indult a un pederasta, empresonat a Marroc pel Rei marroquí. Sembla que una organització   (Change.org, així ho explica en la seva pàgina Web) va enviar més de 60 mil signatures al Rei i al Sr. Margallo  demanant la alliberació d’un presoner concret, anomenat Antonio Garcia, també empresonat al Marroc. La org afirma que la demanda d’indult per António García  va ser presentada per Joan Carles al Rei marroquí en la visita que va realitzar a Marroc el més passat. Si el pederasta era o no membre del CNI, com s’ha dit després, si se’l va incloure per aquesta raó en la llista oficial o  va ser indultat per error o per que era la torna, per l’existència d’un pacte anterior o per qualsevol altra causa,  el cas és que fins i tot el Rei marroquí, en una declaració insòlita posterior, va reconèixer haver errat en l’indult que va concedir.

El cas és que avui de Bárcenas  i dels ERO se’n parla poc. No era aquest l’objectiu o és que soc mal pensat?

J.      Vinyeta

9 d’Agost del 2013

195.- Corrupció a dojo

195.-  Corrupció  a  dojo.-

És la quotidianitat. El ventall que forma es va ampliant fins a cobrir un espai de 360 graus i de la que poca cosa queda per dir. Només fer-hi algunes apreciacions.

Es parla molt de corruptes i molt poc de corruptors. I ha de quedar clar que si n’hi ha d’uns és perquè hi son també els altres. Si ho pensem bé, aquest silenci  sobre dels corruptors entenc que forma part de la normalitat en  un Estat com el nostre. Els corruptors son allò que anomenem l’oligarquia, és a dir el poder real. Els corruptes no son m és que els caps de turc de l’entramat, les ases dels cops quan arriben les hores baixes. Els que ens donen les dades, els mitjans, no sembla que les donin totes i les que donen, en general, sempre van en el mateix sentit perquè, si no ho fessin,  potser també quedarien fora de l’òrbita limitada per aquell poder. Es parla de la “Llotja” del Bernabeu com a centre real de poder  en el País. Però, fins avui, al menys, no ha estat ni tan sols “imputada”. I també del diari El Mundo que vol presumir, dins de tot aquest embolic de posar i treure governs, pel que sembla complint ordres de la FAES.

Sabem que la Transició va estar com va estar, tot i que l’arribada dels partits polítics  va ser com una benedicció. Però aquells – aquests han caigut en la trampa que més havien de vigilar. Tots aquells lleons que havien de portar-nos a la llibertat, s’han convertit en cadellets que mengen a la mà d’aquells que els hi varen estendre la trampa, als qui no se’ls hi veu la cara, però tots sabem qui son. És evident que la societat civil, ofegada fins a mínims de subsistència, en el millor del casos, ha estat més a l’aguait que els partits perquè no li ha quedat més remei per a sobreviure, perquè algú havia de posar el crit al cel davant d’aquesta manca de pudor i d’ètica per banda d’aquells que havien de regenerar el País. Però si la política és l’Art del Possible, a més ens posen en evidència que, si tenim en compte allò del “coneixement sensible” (l’estètica), el que ens arriba és la part més negativa, redundant, de les “possibilitats” possibles. No son conscients el partits de tanta negativitat...?

Entenc, o així m’ho sembla, que ha d’haver-hi una regeneració política profunda, inclosa la d’una bona part de La societat civil que considera “normal” el nivell actual de corrupció i que aquesta formi part, com deia al principi, de la quotidianitat i que en sigui consuetudinària. Perquè aquesta societat civil regenerada serà la que  empenyi a tots aquests inamovibles a sortir del sot.

El rovell de l’ou, quan parlem de corrupció econòmica (perquè d’altres formes també n’hi ha, i a tall d’exemple podem posar el nomenament del President del Tribunal Constitucional), està en el finançament dels partits polítics. Aquests han tingut  des de l’any 1978  temps suficient per posar-se en línea  amb la voluntat  que aquella minsa Constitució ens havia fet entendre que així seria, Avui dia, quan els partits estan emmerdats fins al coll i podien tenir-ne una sortida mitjanament honorable, decideixen “aturar” la Llei de Transparència en procés. Tanta és la merda en que hi neden tots junts?

¿I aquí? Tampoc és per llançar coets, però tenim un  President que, com a mínim, no s’escuda darrera d’una TV de plasma, cosa que és d’agrair. D’altra banda, ell mateix va triar posar-se davant d’una societat civil inquieta, il·lusionada i que va fent camí cap  Ítaca pas a pas. I se’m fa difícil de creure que anteposi les necessitats del partit a les del País perquè, senzillament, tot plegat no te aturador. És evident que el Nou Estat naixerà amb un llast important i no tan sols en aquest aspecte, tinguem-ho clar. Però això, en cap cas, ens ha de fer pensar que fins que això (o tot)  no s’esmeni no podem anar en lloc. Penso que és molt clar que la llibertat no es pot adjectivar. Per tant, fem. I després, lliurament podrem decidir què i com ho volem  amb la serietat i duresa necessàries, això si. Churchill va guanyar una guerra i va perdre les immediates eleccions posteriors. És un exemple per a no oblidar.

Sense voler justificar res, assenyalar que hi ha una web (http://wiki.nolesvotes.org/wiki/Corrupt%C3%B3dromo)[1] que ha creat un Corruptódromo en el que hi posa els que entén  com els 320  casos més greus de corrupció econòmica a l’Estat. D’aquests 320, i repeteixo que no vull justificar res, només 10 casos afecten a Catalunya (no parla del tema  ITV ni del cas Bárcenas per tant en el cas de Catalunya serien  11/322) Que cada u ho entengui com vulgui.

J. Vinyeta

22 de Juliuol del 2013

---

[1] Aquesta web dona molta información al respecta. Tot i que en aquestes coses s’ha de ser prudent, aquesta web cita les fonts de cada cas que exposa.

194.- Granada, PSOE i PSC.-

194.-  Granada, PSOE  i  PSC.-

Vagi per endavant una correcció:  vaig dir que la trobada PSOE – PSC és va fer a Còrdova quan en realitat és va fer a Granada. Ja sé que això té una importància relativa, però penso que l’intent de cenyir-se a la veritat (que en massa ocasions sabem tots que respon a actituds subjectives) ha de ser permanent.

Preguntava l’altra dia si algú dubtava de que, pel PSC, seria primer la E d’Espanya o la C de Catalunya. Personalment no en tenia dubtes. El PSC pot anar dient el que vulgui, però el contingut del famós document del PSOE de dissabte passat, no enganya a ningú i, en aquest sentit, el títol és, en el meu entendre, ja  suficientment expresiu: “Ganarse el Futuro. Un nuevo pacto territorial:la España de todos”.

Un cop entrat en el text, em sembla el plantejament d’una reforma del sistema autonòmic, sense anar més enllà, deixant clar que la problemàtica estatal es resumeix en dues “temptacions” concretes: la temptació centralista i la temptació secessionista. La primera és, i ja des de fa dies, evident i la segona és, evidentment, causada pel gir secessionista de Catalunya “...que ya no busca la mejor forma de encajar a Cataluña... dentro de España...”  i que, en conseqüència, caure en alguna de les dues temptacions “...seria un desastre y desataría  de nuevo todas las tensiones territoriales [...] que hicieron imposible la convivencia en libertad de los pueblos de España...”

Establertes aquestes premisses es fa difícil, com així en resulta de la lectura del text, que es pugui anar més enllà d’allà on ara som. Diu el PSOE que han de corregir-se els mecanismes que fins avui permeten que el Tribunal Constitucional esmeni Estatuts votats per la ciutadania, però no  fa cap menció de la possibilitat de que els partits puguin tornar a actuar com ho varen fer amb l’últim Estatut de Catalunya, uns demanant signatures per a la seva invalidació mentre que altres s’ho passaven d’allò més bé  “cepillándolo” tot i allò del  “Aprobaré...”

Per si quedaven dubtes el penúltim paràgraf diu “Queremos hacerlo porque el Estado de las Autonomias es en buena medida el fruto de nuestro esfuerzo, y la tarea de hoy es reformarlo, precisamente para salvarlo de las tendencias contrapuestas que  lo amenazan”

A partir d’això, el Sr. Pere Navarro haurà de donar moltes explicacions sobre la l’eufòria desfrenada amb la que ens ha volgut vendre fum, fum  que ha estat criticat, una vegada més pels tres corrents catalanistes interns en el PSC. Perquè li agradi o no al Sr. Navarro i a la colla de corifeus que l’acompanya, i sembla que no els hi agrada, Catalunya  aspira a més, molt més  que el que li proposa el PSOE – PSC. I tot i que el PSOE ho interpreti així, no em sembla que la deriva actual catalana, sigui una escarida “temptació” secessionista. Podríem dir que ja és un “pecat” confés que potser no volen veure perquè podria ser que, en veure’l, tot aquesta estructura mental de la que en volen fer gala, se’ls enfonsaria com un castell de sorra a la platja. Pecat, per cert,  pel que l’Estat, i al menys amb l’aquiescència del PSOE – PSC, ja ens en fa pagar una penitència molt dura...

J. Vinyeta

10 de Juliol del 2013

193.- El Concert del Camp Nou

193.-  El Concert del Camp  Nou.-

  He deixat passar uns quants dies abans de parlar del Concert. Acostumo a fer- ho així en casos similars perquè em sembla que així es tendeix a una suposada, tot i que inexistent, objectivitat més acurada pel fet de posar-hi, pel propi distanciament,  més seny que rauxa.

Vagi per endavant que no hi vaig ser, per una sèrie de raons que no venen al cas, però vaig seguir-lo per TV. Vist des de fora em va semblar un èxit espectacular. Aquells que  permanentment ens van dient que el soufflé independentista es va desinflant, van quedar fotuts i emprenyats. Fotuts perquè han d’anar  cercant nous arguments per a no insistir en el ja socorregut  argument de la por. I emprenyats perquè no saben trobar la clau de volta perquè els seus posicionaments unionistes vagin guanyant posicions en el dia a dia. Insisteixen, això sí, en què el que fem és dividir la societat, que noranta mil persones no son res i que els que no hi van anar son molts més del quasi vuit-cents mil (presencials i per TV) que hi varem ser. És evident que jo no ho discutiré. Sempre he dit que l’única manera de saber-ho és fent un referèndum que definirà, en un sentit o altra, posicions  i donarà dades concrets. Però el que si veig és que no hi ha manera de que deixin organitzar-lo perquè es defineixi tot plegat. ¿Serà què el que diuen les enquestes  els hi fa  por?

Un altra argument sistemàticament emprat és el de titllar-nos de nazis. I en aquest aspecte si que cal fer una reflexió.

 Durant la segona dècada del segle passat, just acabada la primera Guerra Mundial, un senyor  que es deia Mussolini funda a Itàlia l’anomenat Partit Feixista. Aquest partit  té un parell d’objectius bàsics i Mussolini està disposat a portar-los fins a les seves màximes conseqüències:  l’única veritat és la que porta el partit i aquesta veritat ha d’imposar-se, si és necessari, per la força i eliminant tota discrepància. La dissolució dels partits polítics, l’agressió constant als dissidents per part de les anomenades Camises Negres, creen un estat de terror a Itàlia amb noms concrets com  Farinacci[1], gran repressor especialment a la zona de Cremona.  Hitler, pocs anys després, fervent admirador del dèspota italià, implanta a l’alemanya de la postguerra la mateixa idea però batejant-la de social amb la creació del Partit Obrer Nacional Socialista  Alemany. Nacional s’escriu amb z en alemany i d’aquí el nom de Nazi amb que serà conegut el Partit i recordades les seves actuacions. Les repressions en mans, en aquesta ocasió, de les “camises Pardas”,  les SA fins la seva destrucció, suplicada per l’exèrcit alemany a canvi de jurar fidelitat al Führer, dona entrada a les SS, també de tristament recordada memòria.  Aquí, a Espanya, hi ha un senyor que es diu J.A. Primo de Rivera que funda Falange Española amb les mateixes finalitats  que els altres dos i que arriba a dir que ell no coneix més dialèctica “...que la de los puños y las pistolas...”. Franco, hereu ideològic (fins que li convé) de Primo de Rivera (al que ha  deixat afusellar, per si de cas, a la presó d’Alacant durant la Guerra Civil), admirador de Mussolini i Hitler, segueix el mateix camí i, com els altres dos, estableix que la salutació oficial és el denominat “saludo romano” del braç enlaire tal com ja havia fet en Mussolini primer i Hitler després. També aquí es crea el Partido Único i de les conseqüències de la seva instauració, encara en tenim també memòria. Això és una breu síntesi del que significa Nazi i que, va portar al nostre país a una guerra civil, de la qual els d’aquí, a Catalunya, en varen patir  conseqüències  dramàtiques, i porta a la resta de la humanitat a una guerra amb 50 milions de morts.

Dit tot això, cal diferenciar entre aquells que ens tracten de nazis sabent que menteixen i entre aquells que, sense saber res de res, repeteixen allò que algú els hi diu que han de dir i que haurien d’informar-se abans d’opinar. Perquè, sí en aquests moments hi ha algú que està imposant el pensament únic amb una única veritat que és una Constitució que només ha votat el 26% de la població actual, no son pas els anomenats nacionalistes catalans qui ho fa. I si algú imposa aquest compliment no per mitjans físics però sí amb l’ofec econòmic (diuen que és el mètode actual de fer la guerra) tampoc en som els anomenats nacionalistes. ¿Qui son realment els nazis? ¿aquells que ens diuen nazis per amagar la seva intolerància, o nosaltres que en patim les conseqüències? És trist, però no fan més que udolar com un animal ferit llepant-se les ferides.

Fetes els aclariments que entenc coma pertinents,  afegiré, respecta del Concert, que en la meva  opinió, l’espectacle en sí no va estar ben organitzat. Sobrepassar en dues hores l’horari previst no és una bona carta de presentació. En la meva opinió, convertir la segona part  (personalment no tinc res en contra d’en Llach, al contrari) en un homenatge individual, no em sembla lògic davant de milers de ciutadans desitjosos d’altres coses. I acabar-lo amb un himne que ningú coneix ni música ni lletra i que en cap cas serà reconegut com a tal per la ciutadania en general, em sembla un desori. De totes maneres un èxit, un nou bany de catalanitat.  Gràcies  Muriel!

J.  Vinyeta

8 de  Juliol del 2013

---

[1] Roberto Farinacci, anomenat per Mussolini Secretari General de Partit Nacional Feixista  el 1925 i afusellat pels Partisans el 28 d’Abril de 1945.

192.- Coses del País

192.-  Coses del País.-

No sabria definir l’Estat en el que estem vivint. És cert que hi ha una involució política que, tot i que es nega des de Madrid, totes les mesures, especialment les econòmiques i, més en concret, les que afecten a l’Estat Autonòmic, sembla que tenen com a objectiu aconseguir que tots acabem “entenent” que la recentralització és necessària. El Sr.  Montoro està permanentment en aquesta línia d’actuació, ja sigui amb  el dèficit, o ja sigui inventant coses, com el del pagament a 30 dies per part de les Administracions, les Autonòmiques evidentment, sota l’amenaça d’intervenir-les si no ho fan així (oblidant que ell és el primer morós del País, al menys pel que fa referència a Catalunya). Però el dia a dia continua entossudit en mostrar-nos  fets concrets que deixen al Sr. Montoro en segona línia de l’actualitat.

Hisenda s’equivoca en el tema d’unes finques de Cristina de Borbó i en dona la culpa als notaris i registradors. Aquests rebutgen ser-ne els autors del desori i la fiscalia anticorrupció balear continua assegurant la no imputació da la Infanta. Però sembla que de resultes de la investigació de tot el cas NOOS, el Ministre Gallardó també en resulta esquitxat. La fiscalia de Madrid apel·la  l’auto d’empresonament de Blesa,  aquest surt de la presó i la Fiscalia Anticorrupció demana que el jutge sigui apartat del cas... ¿Què passa en aquest País en el que sembla que els fiscals actuen d’advocats defensors?.  Bárcenas  finalment ha estat empresonat. Però ha quedat en la gent del carrer el convenciment de que ho serà per pocs dies i preguntant-se a més  si iniciarà ara el circ de declaracions inculpatòries de les que sembla que el Sr. Aznar tampoc en sortiria ben parat, i si és per  aquest “perill” que no ho ha estat abans, d’empresonat ¿serà per les mateixes circumstàncies que no han estat empresonats Millet i Montull en el cas Palau? M’agradaria no poder-ho ni pensar, però...!

El PP no en té prou de problemes que des de Catalunya l’ínclita Sra.  Alicia  es fot ella sola en un merder que li pot donar disgustos. Vol tancar el cas Mètode 3 a canvi d’uns diners (que donarà graciosament a entitats socials) i de que la  famosa conversa gravada al Restaurant  no sigui feta pública i que sigui, conseqüentment, considerat delicte la seva publicació o difusió.  ¿Que hi ha en aquesta gravació que tant preocupa a la Sra. Alicia? Alguna cosa  ha d’haver-hi perquè estigui tan poc cofoia del que va dir i cuidi tant que no hi hagi difusió de la mateixa. En una roda de premsa  sobre l’afer vaig sentir que un  periodista li preguntava per determinats fiscals amb els que te bones relacions... Ara la Fiscalia vol continuar per la via penal fins arribar a descobrir qui va ser l’autor de la gravació. Pot passar que aquesta diligència de la fiscalia vagi encaminada a “protegir” a la Sra. Camacho cercant culpables que l’eximeixin del fet, tot i que el treballador de Metodo 3 que va instal·lar el micro dins de ja famós “florero”  afirma que ella, la Sra. Alicia, sabia  perfectament de que anava l’assumpte. Males veus assenyalen, en descàrrec de la Sra. Alicia, el Sr. Zaragoza (PSC) o al Sr. Martorell (CiU) com presumptes responsables d’ordenar la gravació...

El problema que tot això ens presenta és el de viure en un Estat que, tot i semblar de fireta, és duríssim amb el ciutadans i tremendament complaent amb el poder i la corrupció.  ¿Pot arribar el dia en que brolli en aquest Estat un moviment com el famós Mani Pulitte d’Itàlia encapçalat per jutges i fiscals una mica tips de tot plegat?

J.  Vinyeta

5 de juliol 2013

PS.: Aquest cap de setmana hi haurà reunió a Còrdova entre PSOE i PSC. El Sr. Navarro es presenta amb una fórmula federalista que ja ha estat rebutjada d’antuvi per Rubalcaba. ¿Què  pensa fer  i cap on anar el Sr. Navarro - PSC? ¿Algú dubta de que primer serà la E del PSOE que la C del PSC?

191.- Reforma Administrativa

191.-  Reforma Administrativa.-

Hi ha vegades en que no saps que dir perquè penses que poca més podràs afegir al que hi han  dit els que hi entenen. Però d’altres, encara que pensis que tot està dit o comença dir-se, et queda com un  sentiment   intern que t’empeny a manifestar-te. És el que em passa en aquest moment davant de la anomenada Reforma Administrativa que vol iniciar l’Estat espanyol.

Realment fóra un pas important que l’Estat central iniciés reformes  de forma que la seva pròpia despesa general disminuís.

Fóra fantàstic, guai com diuen els més joves, que aquells Ministeris que tenen les seves competències transferides, fossin eliminats de l’organigrama de l’Executiu central mantenint només, si es vol, un mínim control al respecta de tipus federal. Ministeris que, estant transferits, fan que la despesa corresponent estigui a càrrec de la Autonomia que les regenta. Dit d’una  altra manera, Ministeris que fan que les autonomies que en son ja titulars paguin, i no només en l’estricte context econòmic, dues vegades: pel servei que estan  prestant i pel manteniment del Ministeri que, tot i buidat de competències, es manté  ple  de funcionaris a la capital de l’Estat.

Fóra important que, l’Estat,  tingués el valor d’enfrontar-se al gruix del funcionariat estatal que, tot i  que li dona els vots  per governar, el segresta i impossibilita per a la presa de les  decisions que  el fet de governar implica i  que l’obligaria, a l’Estat, a constrènyer despeses en àrees que, avui per avui, semblen intocables  per la “pertinença”  d’aquestes àrees a aquests grups “inassequibles” de funcionaris que completen les plantilles d’empreses estatals com Aena, per citar-ne una, que n’és  realment  un bon exemple.

Fóra important que, abans de fer-nos responsables de no sabem ben bé què fes un mínim de reconeixem  de la passivitat i indolència amb la que el propi Estat actua davant de la dilapidació  de l’erari en infraestructures de rendiments ruïnosos i en despeses en armament que semblen més expressament fetes per a satisfer els interessos  de  determinats lobbys que no pas necessàries per a defensar l’Estat d’un enemic que ens sembla inexistent.

Però seria mínimament satisfactori si, atenent a uns mínims de lleialtat Institucional (qüestió difícil donada la seva permanent i malaltissa obsessió  d’incompliment de tot  allò pactat), aquest  Estat entengués que en realitat és ell mateix qui  arrossega el 85% de la despesa global i que la resta, el 15%, és la despesa que està en mans de les autonomies, amb la brutal paradoxa afegida de que les despeses que generen els serveis com sanitat i educació, com ja he dit, que son  possiblement els serveis de més despesa després del tema armamentista, estan a càrrec de les Autonomies  i no de l’Estat.

Què vol l’Estat? Dons senzillament desmuntar l’Estat Autonòmic. I quan l’Estat parla amb aquests termes i de  re centralitzar tot el re centralitzable, especialment parla, no hem d’oblidar-ho, de traure’s la pedra que té a la sabata que és Catalunya i buidar-la de qualsevol contingut polític que pugui donar-li aparença d’Estat.  

De totes maneres, no deixa de ser evident que la partitocràcia famosa deu de ser  una ruïna per l’Estat quan la Sra De Cospedal diu obertament que ara ha arribat el moment de que els polítics també facin sacrificis. ¿Ens diu obertament que ha de reduir-se el nombre de membres dels partits, de tots els partits, que com agraïment als serveis prestats als partits i al seus líders engreixen “cementiris d’elefants” com el Senat, per exemple?

És evident que  els 65 milions d’€ que l’Estat diu que estalviaria amb la supressió dels organismes[1] que esmenta, possiblement es podrien estalviar suprimint els “cementiris d’elefants” que també, a ben segur, tenim aquí a casa nostra. Però tot i que de 65 milions  a 35.000 milions d’€ n’hi va un munt, també la Generalitat hauria de posar fil a l’agulla en aquest aspecte.

J.  Vinyeta

24 de Juny de 2013

---

[1] Diari  ARA, 23 de Juny 2013, pàg. 12

190.- Comentaris

190.- Comentaris.-

Vull fer referència a dos fets concrets. El primer  es comentar l’assassinat del soldat anglès en un barri de Londres. El comet un britànic d’origen nigerià, nascut, resident i educat a Anglaterra, convertit a l’islam. És ha dir aquest jove d’origen nigerià no arriba a Anglaterra des d’un ambient radical concret amb la  missió especial (per a  dir-ho d’alguna manera) d’assassinar a un soldat britànic. És un jove que, podríem dir, ha estat “abduït”, si se’m permet la expressió, per una part de la societat anglesa, petita si es vol, però que predica una guerra santa en contra  de la societat que l’ha acceptat.

Deixeu-me posar un exemple que faci entenedor on vull anar  a parar. Imaginem que en un bar, més o menys cèntric és igual (assenyalo un bar perquè  en cap cas es pugui pensar que faig referència a un lloc que algú, amb independència de la seva intenció religiosa, pugui assenyalar com  a “sagrat”), hi trobem  un qualsevol predicant la necessitat de fer una lluita “santa”  en contra  d’aquells que, aquest propi “predicador”,  consideri responsables de la desfeta econòmica de la societat actual, l’assassinat dels quals premiarà als seus autors, diu, amb un Cel que, donades les circumstàncies, potser hauria d’estar, dic jo,  més a l’abast  de forma terrenal que no pas en un Paradís posterior a la vida.  Com respondrien els elements policials davant d’aquesta situació? Algú  creu que la llibertat d’expressió pot manifestar-se amb clara violència sense ser conseqüentment intervinguda pels estaments policials quan es tracta de possibles delictes dels anomenats civils? Oi  què no? Per què, dons, es permet que determinats imams i en determinades mesquites, i en nom de déu, és prediqui el mateix que en aquell bar, tot i que amb objectius diferents?

Què hem fet malament les societats occidentals per a donar garanties  inclús a aquells que entenen que les nostres societats han de ser sotmeses a uns criteris teocràtics que res tenen a veure amb la nostra forma de viure? Ja sé que som diferents, és cert, però  personalment, tot i que puc ser tractat de simplista, se’m acut pensar en la permissivitat i tolerància amb que la societat en general, i els polítics de tots colors i que teòricament ens representen en particular, han actuat en  front dels problemes migratoris que el món occidental ha anat patint en els últims anys. Corre per la xarxa  un  discurs del que era aleshores Primer Ministre australià, John  Howard, en el moment  de traspassar el poder al nou Primer Ministre electe el  2007, Kevin  Rudd, en el que els hi ve a dir als immigrants islamistes radicals[1] que si els hi va bé el sistema de vida australià es poden quedar, si no que marxin i que en cap cas  és Austràlia qui s’ha d’acomodar a ells, si no a la inversa. Però, per què no hi ha hagut una forma clara de definició i defensa de la nostra societat, com el que sembla ha estat a Austràlia, i per què això s’ha deixat aquí a Europa, en mans de partits  de configuració i compromís neonazi? Per què han de ser aquests els que enarborin la defensa de la  societat en aquest front, saben que un ascó més d’ells és una llibertat menys per a nosaltres? Permissivitat? Tolerància? Per resultats electorals? Ho deixo aquí. Només assenyalar que potser sí que els serveis policials tenen perfecte coneixement de la situació de la que vinc parlant i que, potser per a molt que ens sorprengui, només actuen quan els hi convé. A ells, evidentment.

La segona qüestió a comentar, neix de la Cimera que podríem anomenar  Anti  Wert, feta amb l'assistència de totes les forces polítiques llevat dels de sempre. Em sembla bé que hi hagi unitat en la defensa del  que és i considerem intocable. És  una qüestió que no admet discussió per part nostra i per tant se li ha de plantar cara. Però aprofitant l’avinentesa seria, en la meva opinió, desitjable repensar el sistema educatiu català perquè, ens agradi o no, i estic segur  que no ens agrada,  el fracàs escolar voreja el 29 %[2]. Per tant seria hora de que els polítics deixessin  a banda les ideologies pròpies i donessin  pas als Pedagogs, als Ensenyants i als col·lectius que hi entenen[3], per posar en marxa una reforma educativa  amb cara i ulls,  amb mitjans suficients per la seva aplicació i, especialment un cop feta, blindar-la per deixar-la lluny d’intents ideològics de modificació posterior. Un enfrontament per la Llengua és un senyal identitari inequívoc i necessari. Però el futur del País depèn també de que allò que s’ensenyi en català sigui  el que els alumnes i la nostra societat necessiten per  tirar endavant, i al millor nivell.

J.  Vinyeta.-

3 de Juny de 2013

---

[1]  És una advertència als autors  dels atemptats de Balí del 2002.-

[2] Informe FEDAIA.-   Fracàs escolar a Catalunya.-  Febrer 2012

[3]  Universitats, sectors empresarials, etc…

189.- De nou, comentaris

189.-  De nou, comentaris.-

Deia l’altra dia que van passant coses. Coses  que malauradament, afegiria ara,  son greus. N’anomenaré unes quantes (només unes quantes) sense cap voluntat excloent d’altres que també ho son: 

-  Amb una  inversió de 2200 milions d’€, es construeixen  submarins que s’enfonsen.  Res seria  anormal si un cop enfonsats, que per això son els submarins,  poguessin tornar a la superfície. Però el que han construït, no. És voler presumir d’allò que no se’n sap. El problema està en  que 2200 milions d’€ en cap cas son poca broma. Però en les circumstàncies actuals dilapidar diners per protegir-nos de no se sap quin invasor inexistent, és un escarni sagnant per a gairebé tot el País.  Però sempre hi ha excepcions, oi que sí Sr.  Morenés?

-  Cueja la defenestració de Clara Ponsatí de la Càtedra Princep D’Astúries de la universitat de Georgetown des EEUU, per unes declaracions fetes fora de la Càtedra sobre el dret a Decidir de Catalunya. El Ministre d’Afers Exteriors, Sr. Margallo, va reconèixer al Parlament espanyol que la no renovació de Clara Ponsatí responia a raons ideològiques, que no acadèmiques. El Ministre, l’Estat Espanyol, es carrega així la llibertat de Càtedra a l’Estat, llibertat que  la UNESCO  defineix com "...la llibertat d'ensenyar i debatre sense veure’s limitat per doctrines instituïdes, [...] la llibertat d'expressar lliurement la pròpia opinió sobre la institució o el sistema en què es treballa , la llibertat davant la censura institucional, [...] ha de poder exercir les seves funcions sense patir discriminació i sense por a repressió per part de l'Estat o de qualsevol altra instància ". Quin catedràtic podrà opinar críticament  davant de la censura institucional...? En  Franco també defenestrava aquells que no anaven a l’hora que ell marcava...

-   I encara cueja també  la Medalla de la Sra. Delegada del Govern a membres de la División Azul.  No és més que la manifestació del substrat que  encara manté a bona part de l’Estat en peu de guerra permanent en contra de qualsevol ideologia. Per molt que la dreta espanyolista  vulgui justificar  l’enviament com específic contra Stalin (dictador del que encara avui alguns no n’han  blasmat, és cert)  la realitat és que aquests paios varen jurar fidelitat a Hitler i, agradi o no, son copartíceps de les bestieses  que feien al mateix temps, i pel mateix jurament,  els seus companys d’armes de la Wehrmacht o les SS a l’URSS, o als fronts de l’Oest o dins de la pròpia Alemanya, sense oblidar que el Cap de la División (Muñoz Grandes) va ser, en tornar, Vicepresident del Govern amb Franco. Imagino que  tota Europa  ha vist per TV la cerimònia.  I tota Europa plora...

-   El PSC, a través de la Fundació  Campalans, ha fet públic un document que es titula “Per una reforma constitucional federal”  que queda referida exclusivament (pàg. 7) a una reforma constitucional “...en el seu aspecte    territorial.” Està per veure la acceptació o rebuig generals. Em sembla un document carregat de bones intencions, no ho nego. Però em sembla  també que hi ha dues qüestions clau no aclarides: la primera, la mare dels ous, és qui vol realment federar-se, i amb qui? I la segona, si la Federació ha de ser (pàg. 10) “[...] una estructura creada amb la voluntat de tots, perquè en cas contrari algunes nacionalitats, allunyades de la interpretació més recent del marc constitucional, poden desitjar un camí separat”, què passarà si aquesta suposada reforma constitucional no arriba a uns mínims necessaris acceptables per a nosaltres com ja va passar amb la Constitució del 78? Ens quedaran les ales definitivament tallades?

-   He deixat pel final dels comentaris d’avui a la famosa Llei Wert. No ha estat per restar-li importància, al contrari. Però donada la oposició frontal  manifestada des d’aquí, a tots els nivells econòmics, polítics,  socials i, especialment pedagògics,  inclòs l’ensenyament privat, m’ha semblat que poca cosa podia afegir a tot el que des de tots els estaments es va dient i explicitat (llevat del tema religiós) en la famosa Carta Oberta d’en Duran  Lleida al President  Rajoy.  Només  fer notar que ja vaig viure les èpoques de la classe  de religió obligatòria  durant tot el batxillerat. La Església, que tenia a les seves mans la gran majoria de centres escolars del moment, mantenia, des de la victòria franquista, la unitat religiosa en tot l’Estat la qual cosa havia estat el leit motiv de la seva col·laboració amb el Cop d’Estat franquista. Aquesta idea de la unitat religiosa, no pot oblidar-se,  és la que ha predominat sempre en el sector eclesiàstic, i que ara, amb totes aquestes “fantasies secessionistes...”,  pot veure’s desvirtuada i, en el pitjor dels casos, perduda. El sector havia de bellugar-se i de presa. I ho fet. De la resta, de la Llei, la opinió general és que serà absolutament inaplicable aquí a casa nostra. Serà perquè  ha arribat el moment de dir prou?

J.  Vinyeta

20 – 21 de Maig de 2013

188.- Comentaris

188.-  Comentaris.-

UGT.- Van passant coses. El Sr.  Alvarez ha estat triat novament, i després de 24 anys en el càrrec, Secretari General de la UGT a Catalunya per quatre anys més.  No em sorprèn la reelecció; els sindicats, des de la transició, han modificat poc o gens les seves estructures i, per tant, modificar-les sense més raons que les  necessàries per la modernització  de la pròpia organització (no ja de la ideologia) és gairebé impossible. Han passat anys i els sindicats s’han convertit en una estructura, jo diria que pesada, de la pròpia Administració de la que reben subvencions anuals importants. Un dels “vicis” més greu, en la meva manera d’entendre el sindicalisme oficial actual, ha estat aquesta perversa manera d’acostar-se al treballadors amb feina (dels que, en el pitjor dels casos, en podrien traure un a nova afiliació o un  ERO) i deixar per oblidats als de menys recursos, als que estan a l’atur (i no és avui que ho assenyalo per primera vegada). Però deia al principi que van passant coses. I, oh miracle!, el Sr. Alvarez reconeix ara que  han tingut abandonats als aturats i que han decidit canviar d’actitud i preocupar-se’n, dels aturats. És trist pensar que si la UGT catalana en particular  i  la resta  de Organitzacions Sindicals en general haguessin meditat abans qui necessitava més ajuda, si aturats o treballadors, no haguessin arribat als límits de descrèdit en que, encara que no ho vulguin reconèixer, es troben ara. La insensatesa permanent dels sindicats en constants enfrontaments amb les empreses en defensa només dels que  treballaven,  ha col·laborat en  l’amarga derrota que ens suposa a tots els  més de sis milions d’aturats. Benvinguts els canvis, Sr. Alvarez! Els canvis, inclouran també noves formes de protesta més adients amb els temps que corren?

Catalunya.- L’Estat Espanyol continua desbocat enfrontant-se a tot allò  que els put a  Secessió. L’últim gest del Tribunal Constitucional, (anul·lant  cautelarment la Declaració de Sobirania del Parlament del passat mes de Gener), no significa cap modificació del que hi havia fins ara, segons diuen els que hi entenen, i que no ha estat més que un brindis al sol perquè els adlàters aplaudeixin. Però és un avís més, des de Madrid, de que van a totes i del què ens espera i ja ho sabíem. El TC ha tornat a ficar-se en decisions polítiques i juga de nou  a refer les decisions del Parlament. És un error, tan pel  poc respecta democràtic que la decisió del TC expressa com pel fet que, intentant evitar-ho, no se’n adona que ens anem carregant de raons per marxar. La resposta que rep el TC des del propi Parlament, ahir mateix, és la d’aprovar, per 105/135 vots a favor (gairebé el 78% dels parlamentaris)  la Comissió Pel Dret a Decidir. Va ser una bona resposta, però ni  suficient ni definitiva. Afegir que, segons les últimes dades publicades, el deute que  l’Estat espanyol té amb Catalunya arriba  als 8000 milions  d’€. I aquesta si que pot ser una raó de pes per continuar, a més velocitat, el camí després del qual es pugui donar una resposta suficient i definitiva,  perquè quant més triguem en marxar més ens empobriran.  Mai ningú no ens podrà dir  que no hem tingut paciència i bona voluntat. Però, fins quan hem de mantenir aquestes virtuts...?

Noos.- La Infanta ha estat desimputada. La dona de l’altra soci implicat en el cas Noos, no. Allò que sembla fora de lògica, ha estat una realitat: un fiscal a passat d’acusador en  el procés a advocat defensor d’un dels imputats.  La alegria que han tingut el propi fiscal, ministres i bon número de polítics i parlamentaris, ha estat clarament manifesta. Al Jutge que porta el cas li arriben indicacions de que ha de buscar  raons per a la imputació a través de la Agència Tributària, cosa que queda molt bé. Però, donat el corporativisme que ha quedat palès, la Agència donarà totes les dades que el Jutge necessiti...? Queden clares totes aquelles manifestacions, incloses les del  pare de la infanta,  en el sentit de que tots som iguals davant de la Llei.  El que realment passa (i ben dit) és que com que no tots som iguals, tenim percepcions realment (tornem-hi!)  diferents de la actuació de la Justícia  al  aplicar la Llei. Sent iguals, som realment (no hi ha manera, la paraula itera insistent!) iguals?

Ah! i no ho oblidem: des d’avui a la Franja ja no es parla català (el “chapurriao”, que en deien ells). A partir d’ara  els habitants de la Franja parlaran   LAPAO.  Sí, sí, LAPAO, “Lengua Aragonesa  própia del área oriental”. I els pirinencs parlaran  LAPAPYP,  la “Lengua Aragonesa própia del Pirineo y Prepirineo”... Costa de creure, però és veritat!

J. Vinyeta

9 de Maig de 2013