199.- Després de la Diada (I).-
Poques coses més a dir a tot el que ja s’ha dit. L’ANC, en un esforç
gosaria a dir que titànic, ens ha posat al món en un excels bany de
catalanitat. Gràcies!. I un agraïment especial als més de 30.000 voluntaris
(una xifra que dobla la que es va reunir amb motiu dels JJOO del 92!) que son
els autèntics herois de tot plegat.
Haig de reconèixer que mentre era a la Via, no era massa conscient de
la grandiositat de tot plegat. Ha estat revisionant reportatges, info rmacions, tertúlies etc, quan he arribat a
entendre i assimilar l’abast i l’emoció de tot plegat. Es poden contradir les
xifres o afirmar (13TV) que, donada la precarietat i manca de gent de
determinats trams, s’hi varen haver posar ninots de cartó – pedra. És igual: les imatges destrossen qualsevol
intent de menysvalorar o ridiculitzar el
fet. I a tots aquells de sempre els hi cou molt, especialment perquè se’ls hi
escapa de les mans i el peu ja és petit i insuficient per estrènyer el coll sobre el que el tenen posat.
La Diada ha estat com ha estat i no com alguns voldrien que hagués
estat. És evident que per contar-nos a tots només hi ha una manera: votar. Tot
el que no sigui això és voler fer volar coloms. Però mentre els
independentistes sortim al carrer els altres, aquest “silenciosos” que alguns
volen que siguin molts més, quan fan una “trobada” no passen d’alguns centenars
o, com l’any passat, arriben, segons les seves pròpies dades, a 65.000 persones
(6000 segons la Guàrdia Urbana) que no varen omplir ni la Plaça de Catalunya de
Barcelona, organitzada per aquella
plataforma D’Espanya i Catalans presidida per un desconegut Manel Parra
Cabello, amb la connivència i presència del PP, de C’s, grups afins i de grups
ultres. La abstenció és sempre la que
és, però quan a Catalunya hi ha centenars de milers de persones amb estelades
pel carrer, al mateix temps, a la Plaça del Rei de Barcelona, a la mateixa
hora, aquesta majoria silenciosa i teòricament abstencionista, en prou feines
passa de les dues-centes persones .
Fer notar que una bona part de l’Església, s’ha abstingut especialment
a l’hora del repic de campanes. La raó general, con deien els de la Trinca, és que el seu regne no és d’aquest món.
Menteixen perquè han archidemostrat en les comunicacions de la Conferència Episcopal
i amb les actuacions individuals (els cardenals
Rouco i Cañizares en son grans exemples d’aquesta actitud individual), la
seva clara posició en favor del Poder[1]
perquè, com he repetit, el regne no és d’aquest món quan els hi convé que no ho
sigui. Però els hi convé, i molt, i empren tots els mitjans terrenals necessaris,
pel manteniment del seu objectiu: la
unitat religiosa. Perquè la unitat religiosa va de parella matrimonial indissoluble amb el poder terrenal, del que en treuen
avantatges que han quedat evidents en el transcurs de la història de la
humanitat. Per si les evidències foren poques, aquí a casa nostra, la TV de la COPE (la 13 TV, ja citada) s’hi
afegeix dia a dia amb una singularitat “especialment cristiana”. Tan cristiana que els bisbes la beneeixen en silenci...i el
poder civil, també.
I després de la Diada, en assabentem de que la resposta del Sr. Rajoy
al President Mas, està en camí. I així va estar.
La carta resposta de Rajoy em recorda aquell acudit de l’Eugeni de les
cabres blanques i negres... La vaig llegir immediatament publicada,
dissabte passat, i no vaig saber que
dir. Només apuntar allò de que no s’ha llegit els arguments que se li varen fer
arribar sobre la viabilitat de la consulta, tot i que no crec que una atenta
lectura faci canviar de parer, respecta de Catalunya, a tota l’oligarquia a la
que ell es deu i representa. Queda ja suficientment clar que, encara que a
molts no agradi, les decisions derivades d’aquest diàleg que Rajoy ofereix han
de ser evidentment de caràcter polític i, per sobre de tot,valentes. Dons, apa!
A treballar.
Continuarà.
J. Vinyeta
16 de Setembre de 2013
[1] Orientaciones Morales ante la situación
actual de España Instrucción pastoral de la LXXXVIII de la Assamblea Plenaria
de la Conferencia Episcopal Española
Madrid 23/11/2006, només n’és una mostra , i petita. Aquesta “oposició”
al fet català ja la van fer palesa amb motiu
la aprovació de l’Estatut Català en una reunió extraordinària de la
Conferència Episcopal al respecta, i de la que ja vaig expressar la meva opinió
en l’Article de Juliol del 2006 penjat en aquest blog, titulat “Els
Bisbes i la unitat d’Espanya”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada