198.- Declaracions
abans de la
Diada.-
Hi ha alguna cosa estranya en tot plegat. Abunden
aquests dies les declaracions, contradeclaracions, rectificacions posteriors...
Ja sé que la proximitat de la Diada es una de les dates propícies per què això
passi, però la realitat és que el President, el propi Govern, ERC, l’ANC van
entrant i sortint en suposats “enfrontaments”... Sembla que tot pugui venir com a conseqüència
d’uns possibles contactes bilaterals que es van mantenint entre en Rajoy i Mas. Si això és veritat, podria haver arribat
l’hora de que, en el moment que el President diu allò de que ens trobem, des
del punt de vista independentista, en el punt de no retorn, Madrid hagi pensat que ara va de bo i comença repensar-se que pot fer per evitar el
que sembla inevitable procés de secessió català. Massa tard.
Suposo que entenem tots, al
menys els que ens identifiquem en la causa nacionalista, que realment el procés
no té aturador. La permanent miopia del Govern Central i, subsidiàriament, del
Tribunal Constitucional, va obrir una llauna plena d’infinitat de greuges que
ara, tot i que algú ho volgués, no hi ha manera de tornar-la a tancar amb totes
aquelles coses que varen sortir i deixar-la com estava. PP i PSOE (tot i el
famós Aprobaré...) varen obrir un camí
pensant-se que aquesta vegada seria com en moltes d’anteriors. Però va resultar que la societat civil, amb una
valentia inusual fins aquell moment,
liderada per una excel·lent Muriel Casals i els que la varen acompanyar, va
plantar cara. Des d’aquell 10 de Juliol del 2010 s’ha anat gestant, dia a dia,
una consciencia civil que, amb la constitució de l’ANC primer i la Manifestació
de la Diada 2012 després, ha empès a la classe política a ficar-se pel mig
perquè de no fer-ho quedava definitivament fora de lloc.
Personalment estic convençut de
que el procés es durà a terme, però també em sembla que Europa, que d’entrada
no ens donarà cap cop de mà, sí que estarà pendent de que el procés es faci amb
les màximes garanties democràtiques perquè
serà de l’única manera que Europa ens miri amb bons ulls. Per tant, fins que el
rebuig al procés per part del Govern Central, tot i que ara puguin semblar que alguna escletxa podria
quedar oberta per dur-lo a terme, no sigui expressament total i definitiu i
Madrid no ens posi definitivament entre l’espasa i la paret (desestimant totes
les nostres raons, però finalment donant-nos-les totes per poder anar per lliure) entenc que el President doni un avís,
a qui el vulgui escoltar, de com poden acabar les coses. Però,digui el que
digui, tinc la impressió de que res
s’atura, que ni tan sols hi ha per part del Sr. Mas la més mínima voluntat
d’aturar-ho i què, encara que és volgués, no hi cap possibilitat de poder-ho
fer. Per reblar el clau, demà tindrem una altra mostra de que la societat civil està per la feina i el
Govern en particular i els polítics en general seran sobrepassats per una onada
groga i estelada que posarà a tot el País de nou en el mapa d’Europa. Pot ser
serà per aquest més que probable èxit que l’ANC, liderada per Carme Forcadell, posi de nou el manament
democràtic que ens exigia Europa, en
mans del Sr. Mas[1].
El President, en el que a mi em
sembla més una advertència a Madrid que una expressió de voluntat pròpia, va
dir allò de les Plebiscitàries pel 2016 i ho plantejava com a la pitjor de les
solucions. Iniciar unes negociacions es cert que, d’entrada, equival a definir
uns “tempos”. I també és cert que, si
aquestes negociacions son una realitat tot i que les portin en el major dels
secrets, el Sr. Mas ens ha de fer saber quins son aquells “tempos” dels que
parlava. Perquè va ser ell mateix qui ens va dir, després de la manifestació de
l’any passat, que prenia la iniciativa política i que feia seu el lema de la
manifestació. Perquè, segons com es desenvolupin aquests “tempos”, pot estar en joc, no ja el Referèndum si no la
pròpia existència del nostre País. I hem d’estar amatents.
Heribert Barrera deia allò de
“...tenim pressa, molta pressa...” I és cert. No es tracta de córrer sense
sentit. Però si no anem una mica
apressats, amb objectius clars, correm el risc de que ens vagin empobrint dia a
dia, mes a mes, any a any fins esgotar la mamella a la que estan enfigassats. I
podria ser que de forma, si no
irreversible, tal vegada de lentíssima recuperació posterior. A ells se’ls
en fot la nostra misèria perquè
l’important per a ells és que ens puguin
tenir el peu al coll. A nosaltres, no.
Ah! I del que passi demà, en parlarem.
J.Vinyeta
10 de Setembre de2013
[1] El Sr. Junqueras ens ha repetit i repetit que des d’Europa se li deia i repetia que, per
arribar a bon port « …all you need
is a democratic mandate… »
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada