190.- Comentaris.-
Vull fer referència a dos fets concrets. El
primer es comentar l’assassinat del
soldat anglès en un barri de Londres. El comet un britànic d’origen nigerià, nascut,
resident i educat a Anglaterra, convertit a l’islam. És ha dir aquest jove d’origen
nigerià no arriba a Anglaterra des d’un ambient radical concret amb la missió especial (per a dir-ho d’alguna manera) d’assassinar a un
soldat britànic. És un jove que, podríem dir, ha estat “abduït”, si se’m permet
la expressió, per una part de la societat anglesa, petita si es vol, però que
predica una guerra santa en contra de la
societat que l’ha acceptat.
Deixeu-me posar un exemple que
faci entenedor on vull anar a parar. Imaginem que en un bar, més o menys cèntric
és igual (assenyalo un bar perquè en cap
cas es pugui pensar que faig referència a un lloc que algú, amb independència
de la seva intenció religiosa, pugui assenyalar com a “sagrat”), hi trobem un qualsevol predicant la necessitat de fer una
lluita “santa” en contra d’aquells que, aquest propi “predicador”, consideri responsables de la desfeta econòmica
de la societat actual, l’assassinat dels quals premiarà als seus autors, diu, amb
un Cel que, donades les circumstàncies, potser hauria d’estar, dic jo, més a l’abast de forma terrenal que no pas en un Paradís
posterior a la vida. Com respondrien els
elements policials davant d’aquesta situació? Algú creu que la llibertat d’expressió pot
manifestar-se amb clara violència sense ser conseqüentment intervinguda pels estaments
policials quan es tracta de possibles delictes dels anomenats civils? Oi què no? Per què, dons, es permet que
determinats imams i en determinades mesquites, i en nom de déu, és prediqui el
mateix que en aquell bar, tot i que amb objectius diferents?
Què hem fet malament les societats occidentals per
a donar garanties inclús a aquells que
entenen que les nostres societats han de ser sotmeses a uns criteris teocràtics
que res tenen a veure amb la nostra forma de viure? Ja sé que som diferents, és
cert, però personalment, tot i que puc
ser tractat de simplista, se’m acut pensar en la permissivitat i tolerància amb
que la societat en general, i els polítics de tots colors i que teòricament ens
representen en particular, han actuat en
front dels problemes migratoris que el món occidental ha anat patint en
els últims anys. Corre per la xarxa un discurs del que era aleshores Primer Ministre
australià, John Howard, en el moment de traspassar el poder al nou Primer Ministre
electe el 2007, Kevin Rudd, en el que els hi ve a dir als
immigrants islamistes radicals[1]
que si els hi va bé el sistema de vida australià es poden quedar, si no que
marxin i que en cap cas és Austràlia qui
s’ha d’acomodar a ells, si no a la inversa. Però, per què no hi ha hagut una
forma clara de definició i defensa de la nostra societat, com el que sembla ha
estat a Austràlia, i per què això s’ha deixat aquí a Europa, en mans de
partits de configuració i compromís
neonazi? Per què han de ser aquests els que enarborin la defensa de la societat en aquest front, saben que un ascó més
d’ells és una llibertat menys per a nosaltres? Permissivitat? Tolerància? Per resultats
electorals? Ho deixo aquí. Només assenyalar que potser sí que els serveis
policials tenen perfecte coneixement de la situació de la que vinc parlant i
que, potser per a molt que ens sorprengui, només actuen quan els hi convé. A
ells, evidentment.
La segona qüestió a comentar, neix de la Cimera que
podríem anomenar Anti Wert, feta amb l'assistència de totes les
forces polítiques llevat dels de sempre. Em sembla bé que hi hagi unitat en la
defensa del que és i considerem
intocable. És una qüestió que no admet
discussió per part nostra i per tant se li ha de plantar cara. Però aprofitant
l’avinentesa seria, en la meva opinió, desitjable repensar el sistema educatiu
català perquè, ens agradi o no, i estic segur que no ens agrada, el fracàs escolar voreja el 29 %[2].
Per tant seria hora de que els polítics deixessin a banda les ideologies pròpies i donessin pas als Pedagogs, als Ensenyants i als
col·lectius que hi entenen[3],
per posar en marxa una reforma educativa
amb cara i ulls, amb mitjans suficients
per la seva aplicació i, especialment un cop feta, blindar-la per deixar-la
lluny d’intents ideològics de modificació posterior. Un enfrontament per la Llengua
és un senyal identitari inequívoc i necessari. Però el futur del País depèn
també de que allò que s’ensenyi en català sigui el que els alumnes i la nostra societat
necessiten per tirar endavant, i al
millor nivell.
J. Vinyeta.-
3 de Juny de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada