dimecres, de març 27, 2019

601.- Testimoni estel·lar


601.- Testimoni estel·lar.-

El judici continua. I els testimonis, ara de l’acusació, només s’entrebanquen o no recorden a l’hora de  respondre a les preguntes dels defensors. Tal és l’oblit que Marchena ha hagut de recordar algun d’aquests testimonis, que està sota jurament. Van den Eynde ja explicava a TV3 (serà una raó més dels unionistes per tancar-la?) l’alliçonament dels testimonis de la GC que anaven compareixent..., la repetició d’expressions similars o idèntiques,  situacions idèntiques repetides en diferents llocs, de les males arts, en general, dels Mossos, de l’odi reflectit en els rostres, etc... Marchena continua sense autoritzar la visió dels vídeos que tots sabem, perquè els hem vist desenes de vegades, que refutarien els testimonis de forma clara i evident. Però no. Suposo que Marchena sap que, al contrari del que diu el poeta, tot ja està fet i de forma irreversible, i els vídeos  desarmarien el que sembla que ja està, com a mínim, in mente a l’hora de dictar la sentència: els vídeos deixarien sense feina al TS en aquesta causa que resulta evident que  no pretén  aclarir la veritat.

L’estrella d’aquesta setmana ha estat el tinent coronel Baena. És l’estrella  perquè dels seus atestats i informes  se’n dedueix tot el que ha vingut darrera: és la peça clau en les investigacions que utilitzaren l’instructor i la fiscalia.  Però el Sr. Baena sembla que porta cua de palla. En una conversa telefònica, Baena  es reconeix com a Tácito, i és sabuda la bel·ligerància de Tácito a twiter amb  el Procés i els seus protagonistes. Baena ho nega davant del tribunal i podria incórrer en  fals testimoni... Quan les defenses  demanen que el periodista que va gravar la conversa en la que Baena s’identificava com a Tácito[1]  sigui  citat com a testimoni, el tribunal denega la petició, i denega també la petició de que el propi tribunal ordeni la investigació a Twiter de la identitat de Tácito. Per què? Perquè sembla clara la manca d’imparcialitat de Baena, segons el vist a twiter, per a  dirigir investigacions i redactar els informes i atestats que seran  la base per l’empresonament i posterior judici dels Jordis i companyía, belibegerància que, sense necessitat d’anar massa lluny, podria significar la nul·litat de tot el procés judicial... Per arrodonir-ho, Baena inicia les investigacions sobre el Procés sense ordre judicial i, quan aquesta ordre arriba, és precisament el fiscal Zaragoza, actualment component del tribunal, qui  la cursa a Baena[2]. Les defenses denuncien tot plegat, però és inútil.

El judici continuarà amb la mateixa tònica de voler demostrar el que és indemostrable... Però continuarà.

J.  Vinyeta.-  
27 de Març de 2019

divendres, de març 22, 2019

600.- Jo, també


600.-  Jo, també.-

He llegit l’Editorial del VilaWebb titulat  Farts[1].  Jo també n’estic de fart i per les mateixes raons per la exposa en Partal  en el seu editorial. És ben cert que la distància entre governants i governats  sembla (intento ser  més discret, però no menys eloqüent) es va fent gran, dia a dia més gran.  Per  tant, de solucions, poques: o ells s’acosten, o ens hi acostem nosaltres (no se com, perquè el suport ja els hi hem donat quan l’han demanat, o inclús sense demanar-lo), o anem per lliure...

Però  parlant exclusivament per mi, com fa en Partal, entenc que aquesta fartusa amb pa viudo  amb la que ens estant empatxant des del món polític, se surt de mare. Ja no cal assenyalar les dates de la pèssima actuació del món polític, com fa Partal, perquè  la situació de inacció, fins que sabem, és evident tot i dient, a l’hora, que l’acció internacional, que no dona fruïts clars, està en marxa. Però res més.

La meva proposta és simple. És evident que presoners i exiliats s’han jugat la pell i no sabem fins quant s’hauran de llepar les ferides, si és que els en hi queda alguna que sigui sanable. I això, sobre de totes les coses, requereix del nostre suport, que és, en la meva opinió, inqüestionable. Però res més. Catalunya necessita avançar i ni Waterloo ni Barcelona em donen al sensació d’avenços reals. Solidaritat, tota. Però, o la societat civil es posa en marxa i passa per davant del que estigui al mig, especialment per davant d’aquells que ens diuen que hem de ser més i que només fan que posar pals a les rodes, o ens quedarem on som esperant aquell apropament que citava al principi però que sembla que des del Poder no hi ha garanties de que hi sigui. La  decisió és nostra, de la societat civil. Però decidim nosaltres: no ells, que, de moment,  no ens porten en lloc. Dit això, la pregunta que ens queda pendent és si, quan aquesta situació injusta en que es troben presos i exiliats acabi  amb tots els pronunciaments favorables i es reincorporin a la societat i a la política, hauran de ser ells mateixos els que reprenguin la conducció de Catalunya? Vol dir això que Catalunya estarà aturada  fins que Estrasburg sentenciï? És possible que mentrestant ens  trobem en una situació de impàs que pot arribar a ser una prolongació, i res més, de la situació actual?  Sé que son preguntes de difícil resposta, però em sembla evident que son respostes necessàries, perquè d’elles en depèn l’actuació, ara i aleshores, de tots nosaltres.

Dels llaços, poca cosa a dir. Si els acaben traient per la força estaran físicament trets, però continuaran sent-hi i això ho sabem tots i els Rivera boys, també. I seguiran sent-hi fins que quan surtin/tornin els vegin posats, perquè nosaltres sabem què  volen dir  i per què hi son, aquests llaços grocs. Els impositors de criteris, no, no ho  saben.  Perquè afirmant que els presos i exiliats no son presos i exiliats polítics si no senzillament polítics i exiliats presos, cauen en la contradicció de considerar als llaços com a símbols polítics quan, segons el seu propi relat, només haurien de ser símbols penals i prou. I si es pengen llaços i pancartes intel·ligents en lloc dels grocs que hi havia,  encara els hi farà més mal i també les trauran amb més ràbia. Facin el que facin, els llaços, no sent-hi hi seran sempre. Arrimadas i companyia s’amaguen sota les faldilles de la JEC d’on trauran la força, però en cap cas la raó. Parafrasejant  Unamuno, em sembla inútil demanar-los-hi que observin  la realitat que els envolta...

J.  Vinyeta.--- 
21 de Març de 2019


[1] https://www.vilaweb.cat/noticies/farts-editorial-partal/

dimecres, de març 20, 2019

599.- Vergonya aliena


599.- Vergonya aliena.-
S’han iniciat, en el Procés, els interrogatoris dels membres de la GC. Ignoro la graduació dels que hi intervenen com a testimonis perquè no hi he estat al cas,  però, els que he sentit,  m’han donat una sensació  de pobresa intelectual d’una banda i, per l’altra banda, d’un alliçonament pèssim, amb declaracions contradictòries i faltant a la veritat, com es va encarregar de mostrar la defensa,  fent que el interrogat finalment es retractés, després de forçar que el tribunal li recordés al testimoni   que estava sota jurament. Només ens va faltar allò de la bandera de Òmnium que aquell testimoni havia vista clarament i que, a l’hora de la veritat, no va saber definir més que  amb una concreció tristíssima que va omplir de riotes la sala:  un palo, una tela verde, con una raya... Pensant que son els testimonis  de la acusació, notem també el paparàs que hi està fent VOX. Em sembla que tot plegat deriva de que els testimonis es troben “embolcallats”  per una instrucció judicial llunyana de la realitat i que pot arribar a fer-los faltar a la veritat per ajustar-se, tot i els alliçonaments necessaris, al relat oficial.
Marchena, rearmant-se,  continua impertèrrit negant-se a projectar els vídeos, potser perquè sap perfectament que, amb la visió de la realitat, aquests vídeos deixaran clarament amb les vergonyes a l’aire als testimonis alliçonats i allò que, ja verbalment, les defenses s’encarreguen de desmuntar quedaria meridianament clar. Continuarà el judici, avergonyint-nos.
El tema dels llaços grocs ha acabat com sembla que havia d’acabar. S’havia de dir no fins que és pogués. I no sé si calia ficar-hi pel mig a  Ribó. Treure els llaços, en el meu entendre,  no ha estat cap victòria dels  C’s perquè tots sabem, i ells també,  que no sent-hi, els llaços hi seran. A vegades una resposta com la d’aquell Ajuntament, que en circumstàncies similars, va substituir el llaç per aquell  “Tu ja m’entens...”  és més intel·ligent  (del que avui encara se’n   parla) i ridiculitza més als maldestres pinxos que s’imposen sense raons. Els llaços no marxaran de Catalunya mentre aquells estiguin a la presó. I aquests que els fan treure, entren en la contradicció, una més, de considerar-los, als presos, com a polítics presos (i no presos polítics...) assenyalant el llaç groc com a element clarament polític. S'enten...? Tot plegat, perquè han de ser més ultres que VOX... Vergonya  aliena...!
J.  Vinyeta.---
20 de Març de 2019


diumenge, de març 17, 2019

598.- Madrid, 16 de Març de 2019


598.-  Madrid, 16 de Març de 2019.-

El sobiranisme català, acompanyat de 60 agrupacions de la resta de la resta de l’Estat espanyol que bàsicament no demanen res més que llibertat, han participat en la primera manifestació sobiranista que, sota el lema L’autodeterminació no és delicte, ha omplert des d’Atocha fins La Cibeles.

El Madrid unionista ho volia ignorar i, com ve fent cada cop que Catalunya aixeca la mà, molts dels entrevistats per la TV  (3, per suposat), ni tan sols sabien que hi havia manifestació. Els mitjans amics i els que diuen que no ho son tant, amaguen l’ou amb la vana esperança de que un fet com el que havia de transcórrer a Madrid, passi tant ignorat i minimitzat com sigui possible.

La ignorància així forçada no és més que un amagar el cap sota l’ala, amb el final generalment catastròfic per aquells que així ho fan. La minimització és una constant: la pròpia delegació del Govern Central a Madrid, va tenir el valor de quantificar en 18.000 els assistents, ignorant que més de 500 autocars (per cert molt controlats per la GC...) es varen desplaçar a la Capital del Reyno i que aquests sols en portaven pel cab baix uns 30.000, als que hi hem de sumar  els milers arribats amb AVE (15 AVE amb capacitat entre 300 i 600 viatgers cada un), els arribats en avió, els desplaçats en cotxes particulars i els pertanyents  a totes aquelles agrupacions que s’hi van afegir, deixant clar que, en massa ocasions, la mentida el que fa és el ridícul. Com aquella altra, rectificada després, en que  el inefable ABC ens anunciava la presència de separatistas en cuentagotas... Per cert, els Comuns no hi eren.

Tan se val perquè, per pocs que siguin, Casado i Rivera s’esvaloten de seguida i no els hi queda més remei que pixar fora de test. Rivera fa un panegíric sobre les forces de l’ordre. I  Javier Maroto ens ve a dir que amb Casado mai hi haurà una manifestació com la que hi havia en aquell moment, pel qual la reflexió és immediata: quina diferència hi haurà a les hores entre Casado i Franco...?

En fi, poques coses més a dir.  Com sempre, una manifestació digna, pacífica i festiva, però que col·loca una estelada a La Cibeles (curiosament il·luminada de verd,  de color verd Fairy...), i amb un final amb aquell himne quasi internacional que interpreten cada dia més els pobles sotmesos, L’Estaca, cantada en aquesta ocasió per milers i milers de veus que l'aniran  estirant... fins que tombi  

J.  Vinyeta.-  
17 de Març de 2019

dissabte, de març 16, 2019

597.- Trapero


597.-  Trapero.-

Hi ha vegades en que un discurs  és l’expressió més clara de la veritat. El que sol acompanyar normalment al descobriment de la veritat és que aquesta, la veritat quan es descobreix, és incontrovertible, ja no hi ha remei, res s’hi pot oposar: saps allò que no sabies, que intentaves saber i, un cop sabut, en general, genera dolor, però saps que, a partir d’aquest descobriment, la vida  que tens al davant és la que és i no una altra.

Dic tot això perquè la declaració de Trapero desmunta tot allò, i quant dic tot intento expressar la màxima  amplitud amb la  intento parlar,  que els Marchena boys s’entesten en voler fer-nos creure. Trapero desmunta, amb claredat meridiana i repetint el que ja havia dit a l’Audiència Nacional (raó per la qual sembla clar que la pròpia fiscalia del TS no l’havia demanat com a testimoni), que de rebel·lió res de res, que a GC ni tenia oficialment més pla d’actuació que el de la localització de les seves unitats a Lleida, Girona, Tarragona i Barcelona i que la PN no tenia ni això. Ens deixa clar que el famós pla B de les forces de l’Estat espanyol no era si no el pla A pensat  com a tal des del principi i amb la violència prevista. Que els Mossos estaven al costat de la llei espanyola des d’un bon principi, que no eren el braç armat que la rebel·lió considera com a imprescindible com a tal i que, si el  TSJC els hi hagués demanat, tenien plans per a detenir a Puigdemont i consellers, als qui, a tots plegats, assenyala com autors d’una certa irresponsabilitat.

Cau tot, tot el judici queda en entredit i em sembla que hi ha alguns que no ho han entès així. Però, com deia al principi, aquesta és la realitat, la veritat que sempre és dolorosa, no ja pel TS, que arriarà en la barbaritat fins arribar a Estrasburg, si no per aquells, que hi son, que entenen que la declaració de Trapero és una traïció perquè no és la veritat que els hi agradaria sentir: la confusió del desig i la realitat és allò que, des del punt de vista psicoanalític, s’anomena  projecció, que porta a confondre   el que vols i el que voldries.

Personalment només em queda per dir que, quan arribi el dia que molts esperem, voldria tenir coma a cap de la Policia de la República Catalana a Trapero, un home valent i íntegre a qui l’Estat espanyol, del que encara no sabem el grau  d’emmerdament en els atemptats  de l’agost dl 2017 a Barcelona, no ha perdonat la ràpida resolució del conflicte que, a dia que passa, dona més la imatge de que estava conxorxat per portar  al grau 5 d’alerta antiterrorista, el que hagués suposat el desplegament de l’exercit a Catalunya, amb intencions molt possiblement no precisament de seguretat ciutadana.

J.  Vinyeta.-  
16 de Març de 2019

dimecres, de març 13, 2019

596.- Mogudes...


596.-  Mogudes...

No voldria equivocar-me, però diria que el món indepe està, com un gat després de jalar agust, rellepant-se els llavis. Ñ, com es diu ara, està esvalotada: Puigdemont diu que torna... i només de sentir-ho dir, va tota Ñ amb cagalera. L’hi entre el pànic només de pensar que, novament el ex presidente rebelde y fugado se’ls hi pugui passejar per La Castellana amb la immunitat parlamentària que resultaria de guanyar  l’escó corresponent en les imminents  eleccions europees. Gonzalo Boye em sembla que ha estat un home jurídicament fiable i amb seus   ...Y ahí lo dejo...  sempre ens ha insinuat que  el que havia  de venir després ens havia de portar  alegries  a nosaltres i decepcions constants al món unionista, com així ha estat. Evidentment, donat l’abast jurídic de tot plegat, els que no hi entenem hem de ser més que prudents. Però convindrem, perquè així se’ns mostra la quotidanietat boyera, que la riota del món indepe pot arribar a sentir-se a La Castellana,oi?

Soraya, ha fitxat pel Bufet barceloní  Quatrecasas. És evident que tots recordem els problemes del titular d’aquest grup amb hisenda, fa uns anys.  El que passa és que  Soraya era, en aquell  moment, qui controlava l’advocacia de l’estat  i que, el resultat del plet, va ser clarament favorable al líder del despatx. El rebombori ha estat  de nivell, perquè, a més, Soraya ha tingut sobre de la taula tota, repeteixo, tota la informació privilegiada de la que ha gaudit l’estat espanyol durant la seva participació en el govern de la nació, i ignorem que en pot arribar a fer amb ella. Per una manca de professionalitat  d’uns i la escassa qualitat moral de l’altra, s’ha posat en evidència, una vegada més, la pèssima legislació existent en el país respecta a la finalització en  funcions públiques immediatament compensades, per raons clarament inconfessables i inconfessades, amb regals econòmics  vitalicis. Com  deia una avi estimat, tot acabarà sabent-se. Però pot ser que massa tard...

C’s torna ha estar a la cresta de l’ona. El Sr. Rivera que gairebé ens volia imposar des de la constitució la obligatorietat de que els partits fessin primàries, es troba emmerdat fins el coll amb les primàries de Castilla  La Mancha i, també, a Les Balears. A Castella, ha quedat clara la tupinada que Rivera imposava. I a Les Balears el seu candidat no ha estat el triat. En aquest país nostre resulta evident que les primàries no serveixen per res: un cop fetes, l’aparell del partit fot el que vol i així s’acaba la cançó. Però el problema està en que el Sr. Rivera, tant presumit, fabrica tupinades quan el seu candidat no va per on ell volia que anés. Que  arribi fins on i fins a qui hagi d’arribar, però que es recordi també al candidat de C's per Reus a les properes municipals, cesat immediatament després de insinuar que hi havia hagut altres tupinades per part de C's   ens  aquestes primàries...

J. Vinyeta.-  13 de Març  de 2018

dijous, de març 07, 2019

595.- Ajudes


595.- Ajudes.-

Hem de reconèixer la capacitat de l’Estat espanyol per fer-nos propaganda. Ens tenen en el centre de qualsevol debat, per intranscendent que sigui. I per si fora poc, traslladen la situació de Catalunya oficialment a Europa. Tajani prohibeix una conferència de Puigdemont al Parlament europeu  i hi  permet una de VOX dedicada exclusivament a Catalunya. Tajani, cofundador de Forza Italia i membre del Govern de Berlusconi, no amaga les seves predileccions. Amb tot això, tant en el debat electoral actual com en aquests entestaments de la UE, només van aconseguint  que dia a dia la cua per marxar d’Ñ, com es diu ara a les xarxes, es vagi fent més llarga. Tot i el favor,  Europa hauria de ser menys “enemiga” de Catalunya perquè arribarà un dia en que, per poc  que els hi agradi, per pagar bona parta del deute  d’Espanya, Europa dependrà de la capacitat demostrada de Catalunya per poder-ho fer. I crec que ha de tenir present que els indepes de Catalunya no som Europa-escèptics, però els dirigents com Tajani, Junkers o Tusk  i la pèssima deriva política i social  que està prenen  una multinacional amb 27 o 28 gerents – directors generals des coordinats, pot ajudar molt a que ens hi fem, d’euroesceptics.

El judici també ajuda. Es va convertint en el que l’Estat espanyol volia que fos: un al·legat intensiu i permanent de la fiscalia cercant una suposada violència que no es troba per en lloc  i que  cada vegada, les defenses  se’n carreguen de fer desmentir i contradir als testimonis.  Ningú pot dir que la sentència estigui escrita, és cert, però dia a dia ens arriba el convenciment de quin serà el veredicte. Amb testimonis a qui Marchena  s’oblida de preguntar-li si ha estat encausat; o amb  testimonis infamants, com el de Millo, als que  Marchena és incapaç de recordar que estan sota jurament. O amb testimonis que dona la sensació de que hagin estat prèviament alliçonats per la fiscalia (només tenen dubtes i contradiccions davant  les preguntes de les defenses...). O amb pors gairebé diríem que patològiques (no mostrant la imatge de la testimoni perquè, segons la fiscalia, “...la  testimoni viu a Catalunya...”). Tot plegat, flaire a tot allò que imaginàvem  i que, com diuen els que hi entenen, quan aquesta flaire arribi a Estrasburg li quedarà clar al TEDH  que no és precisament la de les flors que adornen i alegren els carrers de la ciutat... Però el mal als encausats ja estarà fet, que és el que volía.

J.  Vinyeta
7 de Març de 2019

divendres, de març 01, 2019

594.- Ineptes


594.-  Ineptes.-

Arriba l’hora en que els membres del Govern Central son cridats a declarar per aquells fets que aquí recordem tots i per confirmar les acusacions que apareixen en una instrucció que dia a dia va resultant més  ad hoc, perquè de violència només va haver-n’hi una.

Rajoy, Soraya, Montoro i, fins ahir, Zoido, es varen asseure al lloc dels testimonis per respondre les preguntes de fiscals i defensors. Les respostes es poden resumir en uns no sé, no recuerdo, no me consta,  carregant, en tots els casos, les responsabilitats apreciables  en centenars de gravacions de vídeo i de forma sistemàtica, als seus  subordinats: Rajoy declina en Soraya, Soraya declina en Zoido i Zoido declina de Pérez de los Cobos. En no poder-ho fer sobre de ningú, com en el cas de l’exministre Montoro, en parlar de la suposada malversació de la Generalitat,   declara que  “...no se pagó, però tenian la intención de hacerlo...”. Ara ens queda per veure en quin subordinat carregarà Perez de los Cobos la responsabilitats de tots aquells fets... Què hi ha de mentida, davant del TS,  en aquests no sé, no recuerdo, no me consta...? Son investigables per part de la fiscalia aquestes ombres que des de fora ens semblen sospitoses? I no poden crear sospites de fals testimoni al pròpia tribunal? (de totes maneres els entesos diuen que el delicte de fals testimoni és el menys perseguit en tot l’Estat...)[1] 

L’Estat espanyol va viure, i encara n’arrossega les conseqüències de les que de moment no se’n preveu un final, una crisi espectacular i els que n’estaven al front, no en saben res, no recorden res i les responsabilitats sobre les decisions preses tots les carreguen sobre dels seus subordinats o, precisament, en els que varen rebre les patacades (físiques i sagnants o patacades no tant físiques o sagnats però que deixen l’anima feta a miques, amb procés penal pendent o directament presó i exili). La pregunta que es desprèn és: per què l’estat espanyol necessita un govern que no pren decisions? Perquè el que en resulta evident és una flagrant ineptitud per governar, o no? I aquesta ineptitud, no mereix ni el més mínim retret, mal sigui?

És evident que tot plegat no està en les nostres mans. Però també és  evident que, per si en teníem poques, dia a dia  van afegint raons   al nostre voler marxar... perquè em sembla que inclús aquells unionistes  de bon cor, que també hi son, deuen experimentar una autèntica sensació de vergonya davant la flagrant ineptitud expressada pel seu Govern per resoldre problemes de clara indole política.  

El que ens ha de  sorprendre i hem de preguntar-nos és el per què, davant de tanta ineptitud i irresponsabilitat, encara no som República.

J. Vinyeta.- 
1 de Març de 2019




[1] El Tweed  de Jaume Asens respecta la declaració de Zoido és demolidor  https://twitter.com/Jaumeasens/status/1101191486497046528

diumenge, de febrer 24, 2019

593.- Arrimadas se’n va


593.-  Arrimadas se’n va.-

Arrimadas, la guanyadora d’unes eleccions catalanes, que en realitat va perdre perquè estaven  muntades perquè les guanyés de llarg a l’empara del famós 155, se’n va a fer les Espanyes. Es presentarà com a cap de llista de C’s per Barcelona a les properes eleccions del 28 d’Abril.

Diria que és l’epitafi a una trajectòria política a Catalunya que no ha estat  res  més que un fracàs rotund i que ha d’intentar  reparar lluny d’on no ha sabut que fer amb el càrrec de Cap de l’Oposició que ha ostentat  des d’aquell 21 de Desembre de 2017. Va guanyar les eleccions, és cert, però res més, perquè res més ha sabut fer, llevat de insistir en una confrontació cívica permanent, un cop instal·lada en el Parlament.

 Hem hagut  de suportar les seves proclames incendiaries des del faristol del Parlament durant aquests aquest any i mig en el que sempre ens ha tractat, als catalans indepes i majoritaris en el Parlament i  al propi Govern, amb l’insult permanent i amb un discurs sistemàtic i repetitiu d’escàs, per a no dir nul, valor polític, sense arguments per manca de raons amb que recolzar-se. Junt amb els seus i el seu cap de files, ha recorregut Catalunya  atiant la confrontació  de forma constant com  a únic i suposat missatge polític, amb fracassos sonats com l’ultima passada per Amer. Catalanofòbica recalcitrant ha interpretat sistemàticament que el seu resultat electoral equival al 52% de la població catalana quan, en realitat només es va emportar el  25,35% dels vots emesos i quan resulta que el món indepe se n’emporta el 47,50%[1] (sense comptar-hi els indepes integrats en altres formacions polítiques, que també n’hi ha) Aquests, i no altres, son els números que acompanyen la seva realitat.

L’última fantasmada ha estat el suposat viatge a Waterloo per trobar-se amb Puigdemont que, pel que sembla, acabarà sent una pallassada mediàtica, com va ser la d’en Boadella.

 Bon viatge, Inés. És una adéu alegre perquè molts (quasi el doble dels que tu en presumeixes...) no haurem de suportar més els teus discursos insultants, catalanofòbics i plens d’odi, però anodins políticament parlant i  fets  des d’un faristol en el que, per contrari,  la prèdica de la Pau, el civisme i la convivència hi és molt  freqüent...

J.  Vinyeta
24 de Febrer de 2019



[1] JxCat: 21,66%.- ERC:21,38%.- CUP: 4,41%.-  Total: 47,50% dels Vots, que equivalen al   51, 85% dels Escons en joc.

dijous, de febrer 21, 2019

592.-Noves expectatives judicials. El PP de Casado


592.-Noves expectatives judicials. El PP de Casado

El judici avança. La convocatòria d’eleccions generals pel proper 28 d’Abril fa entendre al tribunal que ha d’accelerar les vistes per  publicar sentència tan aviat com sigui possible  i especialment tant lluny com sigui possible de la campanya electoral i de les eleccions en sí mateixes, encara que això suposi desavantatges per les defenses.

Les declaracions dels encausats van deixant en evidència la poca consistència (o preparació) dels fiscals amb preguntes que no porten en lloc i que permeten als encausats desmuntar-les amb certa facilitat. O, en el cas de Rull, evidenciant les manipulacions fetes per la fiscalia amb, al menys, un  determinat document. Val la pena fer notar que les paraules  rebel·lió i sedició han anat desapareixen  del llenguatge dels fiscals. Potser que la causa l’haguem de trobar en els documents que avui publica El  País, i ja coneguts pel TS, sobre la actuació prevista pel govern de Rajoy que, en cap cas havia pensat en declarar l’estat de setge[1], el que ens fa pensar en que Rajoy no entenia la situació catalana com una rebel·lió... El que passa és que, si així ho comença a albirar el TS, el propi tribunal hauria de reconsiderar la situació dels processats, encara que canviar de doctrina  li pugui representar una plantofada  en tota regla, si és que el TS està per protegir drets, també els individuals...

Personalment, i a riscos de confondre desig amb realitat, tinc la sensació de que Casado pot ser una mica incòmode a sectors del propi Partit Popular.  Ha estat creant un incendi poderós en tot l’Estat per intentar desarmar a VOX i desmarcar-se tant com li sigui possible de Rivera. Però la seva actuació em recorda les actuacions prèvies  dels que després s’han convertit en dictadors. Un país incendiat (per la raó que sigui) i un enemic comú (els catalans en general...) son les dues condicions bàsiques que donen peu a la sortida d’un salvador de la pàtria, a la que, en la meva opinió s’hi acosta perillosament Casado. Aquest no era el paper de VOX? Amb un Casado piròman i bomber al mateix temps,  el PP queda molt lluny del “centro derecha”  en el que el partit diu que vol estar situat.  El PP sabrà, però...  La resposta, el 28 d’Abril.

J.  Vinyeta
21 de Febrer de 2019

dilluns, de febrer 18, 2019

591.-C’s fa apostolat


591.-C’s fa apostolat.-

En massa ocasions, la discreció sol ser una magnífica virtut tot i que, per alguns, és una virtut  difícil i, en certa mesura, incomprensible. Rivera és un d’aquests per qui la discreció és inassumible per la pèrdua de protagonisme que podria representar-li. I fa coses que l’aboquen  al desastre.  Puigdemont és fill d’Amer, i una bona idea que varen tenir els diputats de C’s al Parlament, i no dubto de que ho feien atiats  pel seu cap de files i amb la aprovació entusiasta d’Arrimadas,  va ser la d’anar a visitar aquell poble. Entenc que hi anaven  com si anessin a terra de missions, a convertir  heretges indepes...I, es clar, quan varen arribar a Amer, el poble els hi va fer veure que de convertits ja fa temps que ho estaven i, perquè quedés clar, hi havia a la Plaça del poble una pancarta gegant amb la imatge del seu “convertidor”. El poble va tancar portes i va deixar als 30 i escaigs missioners predicant en la deserta plaça... Com que res hi podien fer, es varen dedicar a arrencar llaços grocs, desobeint la doctrina que el seu propi Tribunal havia marcat al respecta. La montapollos, con l’anomena Cotarelo, ve fer un sermó lamentant la presencia de símbols heretges en tot el poble i..., varen marxar. Les cròniques parlen de uns vint minuts de missió i res més.

Però la creu no la varen deixar a Amer. Arribant a Barcelona, el tabarnesos es varen trobar la Gran Via barcelonina, tallada des de Plaça Espanya fins a Plaça Universitat, farcida de gent en tot el seu recorregut anunciant que el dret d’autodeterminació no és delicte[1]. La  Guardia Urbana parla de més de dues-centes mil persones, altres s’atreveixen afirmar que n’hi havia mig milió... i, com sempre, cada un dels presents havia pagat de la seva butxaca el viatge corresponent. La xifra és indiferent perquè, en el pitjor del casos, quadrupliquen  la minsa assistència tan celebrada a la Plaça de Colom, a Madrid... i el que és més important: demostrant que,  tot i amb la repressió galopant i persistent, el País es manté despert, expectant i, sobre de tot, alerta. Com deia algú ales xarxes, que n’aprenguin...! Va ser una nova patacada per aquests missioners que només s’atreveixen a parlar-ne insultant, com sempre.

Demà, dimarts, es reprendran els interrogatoris  al TS. Estarem a l’aguait del que allà passi, encara que només sigui per comprovar la diferencia de qualitat entre preguntes dels fiscals i les respostes dels acusats.

J.  Vinyeta.-  
18 de Febrer de 2019



[1] Personalment m’hagués  agradat més que aquesta pancarta digués  que l’autodeterminació és un dret...

divendres, de febrer 15, 2019

590.- Se’ns gira feina


590.- Se’ns gira feina.-

Dons, sí. Sánchez ha triat el 28 d’Abril proper com a dia idoni per celebrar eleccions generals. Continuo pensant que creu que és una data que  li va bé. La convocatòria la fa després del fracàs de la manifestació de la plaça Colom, qüestió que entenc important perquè si, pel contrari, la manifestació hagués estat un èxit,  potser hagués rumiat altres dates molt posteriors per a convocar-les. Ara ens toca esperar, però veurem com Catalunya estarà més en el centre, si encara  és possible, de tots els debats i serà l’estrella de la campanya, com si l’Estat espanyol no tingués altres problemes per resoldre. Perquè el leitmotiv no serà altra que el que  es podria resumir dient a tota Espanya, el que no deixa de ser curiós, que o PSOE o 155, oblidant que el TC encara té pendent la sentència sobre el 155 i la que va ser la seva aplicació a Catalunya. La precampanya, ja iniciada, enganxarà de ple  el judici i pràcticament empalmarà amb les següents eleccions municipals – autonòmiques – europees. En les circumstàncies actuals, no estaria de més que els partits polítics espanyols  rumiessin en el per què aquests emprenyadors sobiranistes catalans ja han fet caure dos governs consecutius...

El Judici continua. Dos interrogatoris han deixat clara, en la meva opinió, la qualitat dels interrogats davant dels interrogadors. Dona la sensació de que el fiscal del tribunal i l’advocacia de l’Estat (la acusació particular no ha tingut ocasió de participar, i espero que així continuï) estan acostumats a tractar amb gent de baix nivell i queden diguem sorpresos per la qualitat i contundència de les respostes molt per sobre del que podríem considerar el nivell habitual. No és res més que el que podríem definir com una qüestió de nivell, polític, cultural, humà i d’orgull personal, tot plegat, com elements definitoris i diferenciadors entre uns, els acusats,  i altres, els acusadors.  Mentre que les defenses guien als seus representats  sobre la base legal de les coses que han ocorregut de forma tant objectiva com possible, i amb la veritat proporcionada per desenes d’informacions reals, verificables i viscudes pels propis encausats, les acusacions es troben amb el handicap de partir  de determinats informes més preparats per inculpar que per deduir-ne la veritat dels fets, amb molts d’ells  que semblen preparats ad hoc i per tant perfectament rebatibles.

Per una cosa i per l’altra, el panorama polític s’alterarà més del que ja estava. El judici continuarà destapant evidències. Casado i Rivera continuaran  desbarrant, mirant-se de reüll i observant els moviments d’Abascal. Sánchez no es cansarà de repetir que l’abstenció va ser la causa principal de la derrota  a Andalusia, tot i ser la formació més votada. Aquí, Iceta haurà  de fer un esforç per treure’n algun profit. Els indepes ens continuarem preguntant si s’ha d’anar  a Madrid o si hem de tirar endavant d’una vegada per totes. Tots tindrem feina, molta feina i haurem de decidir...

J.  Vinyeta
15 de Febrer de 2019

dijous, de febrer 14, 2019

589.- Eleccions Generals a la vista?


589.-  Eleccions Generals a la vista?.-

Diuen a Castella allò de “...éramos pocos y  parió la abuela...” dita que, parafrasejant, podríem traduir assenyalant que només ens faltaven unes eleccions generals per carregar més l’ambient. Però ja sabem que, políticament parlant, tot és possible i en qualsevol moment.

El Parlamento  no ha admès els pressupostos que havia presentat i Sánchez sembla que pugui estar abocat a convocar eleccions generals. Ell, i només ell, té a les mans la possibilitat de convocar-les   i fixar-ne la data. O no convocar-les, prolongar els pressupostos actuals i fer la resta per decret, qüestió, dita sigui de pas, a la que ja  ens hi va acostumar el PP de Rajoy.

Davant de qüestions com la que ens ocupa, ja sé que soc mal pensat de mena.  Però em volta pel nas que Sánchez, independentment de l’actuació previsible dels sobiranistes, tenia in mente que la cosa acabés com ha acabat per, de moment, fer callar al menys als seus barons rebels més actius i també a les mòmies que, com bé assenyala un twit que corre per les xarxes,  el vent encara no s’ha emportat. S’ha estimat més aquesta situació que acabar sent crucificat per propis i estranys si hagués atès la més mínima reivindicació sobiranista. La metxa ja la va encendre la pròpia ministra portaveu amb allò del relator.

Entenc dons que Sánchez volia aquest final. PP, C’s i VOX no es cansaran d’exigir la convocatòria immediata de les eleccions. Però Sánchez les convocarà quan la data de convocatòria li sigui més propícia als seus interessos, i no en cap altra moment, qüestió aquesta gens baladí donat que, en aquest interí, ningú, i especialment VOX i companyia, pot cometre errors. Però també temps que, en el meu entendre, es calcularà com a suficient perquè Sánchez augmenti la seva capacitat de convocatòria electoral.

Unes eleccions generals son, a pesar de tot, una capsa tancada fins al recompte final  i, des de ja en fa unes quantes, les enquestes no han ajudat gens a poder fer previsions. Per tant, esperar la convocatòria, patir la precampanya (ja en marxa), la campanya electoral final i, finalment, estar pendents del recompte complert. En qualsevol cas Catalunya serà novament el centre de totes les declaracions i meetings. Ens tindran en el centre del discurs i Europa i el món tornaran  a tenir informació de primera mà de la voluntat destructora de Catalunya per part  de la España Imperial tardofranquista...

J.  Vinyeta
14 de Febrer de 2019

P.S.:  Acabant aquestes ratlles, Sánchez no ha fixat encara el dia de es eleccions que els rumors sitúen el 28 d'Abril.

dimecres, de febrer 13, 2019

588.-Fracàs i judici


588.-Fracàs i judici.-

Varen   punxar. Si  pagant els desplaçaments  des de qualsevol punt de l’Estat espanyol no han aconseguit, segons les pròpies dades, més de  200.000 participants (45.000 segons dades de la Delegació del Govern), vol dir que varen punxar, en tota regla. Res hi ha a afegir al que ja s’ha dit fins ara. Només constatar que Rivera i Casado han servit en safata a  Abascal el protagonisme de la diada a la Plaça Colom, tot i que fugint de la foto clarament acusatòria de connivència. Aquest fracàs estrepitós no és garantia de res. Potser només  que deixi en evidència que no tothom està disposat a ajuntar-se amb gent que plantegen un discurs clarament violent, extrem, xenòfob  i racista, entre altres coses pitjors, amb gent  que els Estats Europeus  aïllen tan com poden en les seves coalicions.

Però aquest fracàs, del que no se’n voldrà parlar gaire per raons clarament interessades dels protagonistes, és ben cert que ha quedat ràpidament eclipsat per l’inici del Judici. Tots, i la resta del món inclòs,  sabem de quin Judici parlem.  Sentint a les defenses, i com diu el mateix Cuevillas, han quedat paleses les violacions  dels drets fonamentals comeses fins ara. I per aquesta qüestió Gonzalo Boye, a l’entrevista que li varen fer a El Punt Avui entenia que, com creiem tots, el plet es guanyarà a Europa i que, segons el seu criteri les defenses, més que intentar  demostrar la innocència dels seus representats, que també, el més important radicava en posar en evidència les transgressions dels drets que des de la instrucció s’han anat efectuant, perquè son les qüestions que seran capitals a considerar pel TEDH en el moment oportú. Tot i que ningú pot afirmar que les sentències ja estan escrites, si no es reparen aquelles vulneracions sistemàtiques, sí que podem pensar que, precisament, aquelles vulneracions hi son perquè es pugui preparar la justificació d’un relat dels fets creat  ad hoc per facilitar una   sentència condemnatòria.

El tribunal sembla tenir pressa per finalitzar la vista abans de les eleccions  municipals – autonòmiques – europees. Però no troba  incompatible amb aquesta presa que el secretari general d’un partit, casualment el més bel·ligerant en contra dels processats, actuant com acusació popular,  disposi d’un altaveu propagandístic durant tota la vista. Ni troba estrany que, el primer dia del judici, 40 de la places  reservades per al públic estiguin ocupades per membres d’aquest mateix partit, VOX, que ja té al seu secretari general dins de la sala. Serà, com sabem, que España és diferent...

J.  Vinyeta.-  
13 de Febrer de 2019

dimecres, de febrer 06, 2019

587.- Doctrina.-


587.- Doctrina.-

Divendres 12, si no hi ha res que ho aturi, començarà el judici. Com que  no teníem prou clar que la justícia espanyola està en entredit, només ens ha faltat que un fiscal de l’Audiència, Pedro Rubira, posés en dubte la imparcialitat de tota la judicatura de Catalunya. És el joc dels disbarats que  resulta de voler imposar un càstig exemplar als encausats. Però passa que, quan es vol imposar un càstig exemplar, queda sempre clar que l’ànim de venjança és el real motor de tot plegat. Aleshores, i com a conseqüència, la venjança converteix la justícia en una pura aplicació   doctrinària. Per definició, doctrina no és res més que el conjunt d’idees o normes que regeixen la manera de pensar o d’actuar d’un grup de persones que, precisament, les defensa. És per aplicació d’aquesta doctrina, entre moltes altes coses, que resulta impossible que els judicis es portin a  terme fora del nucli dur d’aquesta doctrina, lluny de Madrid.

Aquesta mateixa doctrina malda per a ser l’única en tot l’Estat. Però, es clar, quan hi ha una certa pluralitat, per intentar la unificació es fan necessaris l’aplicació de determinats mètodes coercitius que, en general, es basen en la discrecionalitat d’aplicació de la Llei, creant inseguretat jurídica: es tracta d’acollonir al personal. És una mesura que ja ve de lluny i, com dia Lenin, no sé si massa amic dels aplicadors de la doctrina en qüestió a l’Estat, però en qualsevol cas doctrinari com ells, Lenin ja deia allò de que la por (ell en deia directament terror) és necessària per l’ higiene de la societat...

Ara haurem de començar a parlar del que pot ser un relator, o algo así... terme que, ja sense definir, ha incendiat  la caverna. Tot plegat, sense definir res, perquè pot semblar una deferència a Catalunya. No sé si el Parlament extremeny  ens donarà una definició clara del terme, relator o algo asi...

J.  Vinyeta
6 de Febrer de 2019

Correcció:  on diu Divendres, ha de  dir  Dimarts.---

dissabte, de febrer 02, 2019

586.- Ignorància controlada


586.-  Ignorància controlada.-

Aznar, i tot el PP, tenen por. Serà perquè entenen que la situació electoral del PP és realment compromesa (només ha faltat l’última enquesta del CIS que, manipulada o no, els situa en un quart lloc inimaginable fa pocs mesos) i és  pel que  Aznar fa les declaracions que fa davant d’empresaris, declaracions augurant una desaparició del problema catalán para siempre, amb el que ell mateix defineix com la última batalla, recuperant aquella actitud dictatorial  i feixista de camisa blava i corretjams que el va portar a votar no a una constitució que ara defensa més que aferrissadament.

Aznar no és un ignorant però necessita aparentar-ho. Pretén, o diu que pretén, finalitzar amb una situació que ni amb ocupacions militars ni amb dictadures ha estat possible de finalitzar. I els que ja  tenim una certa edat podem afirmar, per viscuda,  que l’última dictadura, que  va ser sagnant, amb trets, assassinats, presons i amb tota la repressió de la que el dictador va ser capaç, tampoc  va aconseguir finiquitar-la, aquesta situació. I Aznar ho sap, com ho saben el PSOE, PP, C’s, VOX i tots  els seus corifeus. Fa més de tres-cents anys que s’intenta i fa més de tres-cents anys que s’hi fracassa en l’intent.  I ara, amb un País en marxa vers la República, Aznar i companyia saben  que les dificultats que se li presenten per culminar l’última batalla, els hi seran pràcticament insalvables. Però necessita de la postura de mascle hispànic portada a les màximes alçades per presumir del que no té: credibilitat fora del seu cercle.


J.  Vinyeta
2 de Febrer de 2019