598.- Madrid, 16 de Març de 2019

598.-  Madrid, 16 de Març de 2019.-

El sobiranisme català, acompanyat de 60 agrupacions de la resta de la resta de l’Estat espanyol que bàsicament no demanen res més que llibertat, han participat en la primera manifestació sobiranista que, sota el lema L’autodeterminació no és delicte, ha omplert des d’Atocha fins La Cibeles.

El Madrid unionista ho volia ignorar i, com ve fent cada cop que Catalunya aixeca la mà, molts dels entrevistats per la TV  (3, per suposat), ni tan sols sabien que hi havia manifestació. Els mitjans amics i els que diuen que no ho son tant, amaguen l’ou amb la vana esperança de que un fet com el que havia de transcórrer a Madrid, passi tant ignorat i minimitzat com sigui possible.

La ignorància així forçada no és més que un amagar el cap sota l’ala, amb el final generalment catastròfic per aquells que així ho fan. La minimització és una constant: la pròpia delegació del Govern Central a Madrid, va tenir el valor de quantificar en 18.000 els assistents, ignorant que més de 500 autocars (per cert molt controlats per la GC...) es varen desplaçar a la Capital del Reyno i que aquests sols en portaven pel cab baix uns 30.000, als que hi hem de sumar  els milers arribats amb AVE (15 AVE amb capacitat entre 300 i 600 viatgers cada un), els arribats en avió, els desplaçats en cotxes particulars i els pertanyents  a totes aquelles agrupacions que s’hi van afegir, deixant clar que, en massa ocasions, la mentida el que fa és el ridícul. Com aquella altra, rectificada després, en que  el inefable ABC ens anunciava la presència de separatistas en cuentagotas... Per cert, els Comuns no hi eren.

Tan se val perquè, per pocs que siguin, Casado i Rivera s’esvaloten de seguida i no els hi queda més remei que pixar fora de test. Rivera fa un panegíric sobre les forces de l’ordre. I  Javier Maroto ens ve a dir que amb Casado mai hi haurà una manifestació com la que hi havia en aquell moment, pel qual la reflexió és immediata: quina diferència hi haurà a les hores entre Casado i Franco...?

En fi, poques coses més a dir.  Com sempre, una manifestació digna, pacífica i festiva, però que col·loca una estelada a La Cibeles (curiosament il·luminada de verd,  de color verd Fairy...), i amb un final amb aquell himne quasi internacional que interpreten cada dia més els pobles sotmesos, L’Estaca, cantada en aquesta ocasió per milers i milers de veus que l'aniran  estirant... fins que tombi  

J.  Vinyeta.-  

17 de Març de 2019