600.- Jo, també.-
He llegit l’Editorial
del VilaWebb titulat Farts[1].
Jo també n’estic de fart i per les mateixes raons per la exposa en Partal en el seu editorial. És ben cert que la
distància entre governants i governats
sembla (intento ser més discret,
però no menys eloqüent) es va fent gran, dia a dia més gran. Per
tant, de solucions, poques: o ells s’acosten, o ens hi acostem nosaltres
(no se com, perquè el suport ja els hi hem donat quan l’han demanat, o inclús
sense demanar-lo), o anem per lliure...
Però parlant exclusivament per mi, com fa en
Partal, entenc que aquesta fartusa amb pa viudo
amb la que ens estant empatxant des del món polític, se surt de mare. Ja
no cal assenyalar les dates de la pèssima actuació del món polític, com fa
Partal, perquè la situació de inacció,
fins que sabem, és evident tot i dient, a l’hora, que l’acció internacional,
que no dona fruïts clars, està en marxa. Però res més.
La meva proposta és
simple. És evident que presoners i exiliats s’han jugat la pell i no sabem fins
quant s’hauran de llepar les ferides, si és que els en hi queda alguna que
sigui sanable. I això, sobre de totes les coses, requereix del nostre suport,
que és, en la meva opinió, inqüestionable. Però res més. Catalunya necessita
avançar i ni Waterloo ni Barcelona em donen al sensació d’avenços reals.
Solidaritat, tota. Però, o la societat civil es posa en marxa i passa per
davant del que estigui al mig, especialment per davant d’aquells que ens diuen
que hem de ser més i que només fan que posar pals a les rodes, o ens quedarem
on som esperant aquell apropament que citava al principi però que sembla que
des del Poder no hi ha garanties de que hi sigui. La decisió és nostra, de la societat civil. Però
decidim nosaltres: no ells, que, de moment, no ens porten en lloc. Dit això, la pregunta
que ens queda pendent és si, quan aquesta situació injusta en que es troben
presos i exiliats acabi amb tots els
pronunciaments favorables i es reincorporin a la societat i a la política,
hauran de ser ells mateixos els que reprenguin la conducció de Catalunya? Vol
dir això que Catalunya estarà aturada
fins que Estrasburg sentenciï? És possible que mentrestant ens trobem en una situació de impàs que pot
arribar a ser una prolongació, i res més, de la situació actual? Sé que son preguntes de difícil resposta,
però em sembla evident que son respostes necessàries, perquè d’elles en depèn l’actuació,
ara i aleshores, de tots nosaltres.
Dels llaços, poca
cosa a dir. Si els acaben traient per la força estaran físicament trets, però
continuaran sent-hi i això ho sabem tots i els Rivera boys, també. I seguiran
sent-hi fins que quan surtin/tornin els vegin posats, perquè nosaltres sabem
què volen dir i per què hi son, aquests llaços grocs. Els
impositors de criteris, no, no ho
saben. Perquè afirmant que els
presos i exiliats no son presos i exiliats polítics si no senzillament polítics
i exiliats presos, cauen en la contradicció de considerar als llaços com a
símbols polítics quan, segons el seu propi relat, només haurien de ser símbols
penals i prou. I si es pengen llaços i
pancartes intel·ligents en lloc dels grocs que hi havia, encara
els hi farà més mal i també les trauran amb més ràbia. Facin el que facin, els
llaços, no sent-hi hi seran sempre. Arrimadas i companyia s’amaguen sota les
faldilles de la JEC d’on trauran la força, però en cap cas la raó.
Parafrasejant Unamuno, em sembla inútil
demanar-los-hi que observin la realitat
que els envolta...
J. Vinyeta.---
21 de Març de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada