353.- Acord i... President !

353.- Acord i... President !

t !Divendres passat, acollonit. Dissabte, pel mati, també. Però sembla que hi ha uns moviments estranys arrel d’aquell fil d’esperança que, amb cara trista i de decepció, ens feia arribar el President de l’ANC el dia abans;  als vols de  les quatre de la tarda les xarxes comencen a fer més soroll de l’habitual i s’anuncia una conferència de premsa del President Mas per a tres quarts de sis de la tarda. Es va confirmant que hi ha acord entre JxS i la CUP. El que no sabem és en quines condicions s’ha pactat l’acord. L’expectació va creixent i a la Plaça de Sant Jaume comença omplir-se de gent i d’estelades. Passades les sis, apareix a Palau el President Mas, sol, i ens anuncia que hi ha acord definitiu per anomenar President  i el consegüent Govern en les condicions que ens expressa. La tradició pactista de Catalunya, una vegada més, queda pal·lesa.

Donat que el rellotge continua en marxa, l’única preocupació ara és deixar-ho tot enllestit abans de les 0 hores del Dilluns 11 de Gener perquè els terminis parlamentaris son inexorables i si no hi ha diligència tot se’n pot anar en orris.  Es convoca el Ple parlamentari per l’endemà Diumenge a les quatre de la tarda. El PPC, en un intent desesperat  per aturar-ho tot, presenta una esmena filibustera denunciant les  irregularitats que presenta la  convocatòria[1], esmena que és rebutjada en la reunió prèvia de portantveus. El Ple tira  endavant i, pels vols de les 10 de la nit, Carles Puigdemont i Casamajor, quedà investit 130è President de la Generalitat de Catalunya. L’esbufegada va ser general en el món independentista. A partir d’aquí es comencen a tornar veure aquells somriures perduts...

És el resultat pactat entre la CUP i, pel que sembla, Mas directament. Els pactes ja se sap com han acabat. La CUP - CC sembla, a priori, la més mal parada: amb una auto flagel·lació pública i reconeixement de la mala actitud mantinguda i dels errors comesos, descomposició de l’actual  grup parlamentari amb la renuncia de dos diputats (Jodar i Busqueta)[2] que seran renovats i la cessió de dos més al grup parlamentari de JxS,  amb el compromís escrit de mantenir l’estabilitat parlamentaria durant la legislatura.  A canvi, el President Mas renuncia a la Presidència de la Generalitat  (un mal tràngol que no es mereixia haver de passar, però també és cert que se’n va el President, però es queda Artur Mas i la seva ombra, que serà, sens dubta, molt allargada...) i designa  successor[3], [4]. Ara ens queda la nominació oficial de Puigdemont i la composició del Govern: primer President netament independentista i que formarà un Govern en aquesta línea. Del que faran, tindrem ocasió de parlar-ne.

Benet Salellas diu que la CUP ha enviat a la paperera de la Història a Mas, Puig, Boí, Rigau... És un intent gairebé desesperat de fer-nos creure que la fractura que les pròpies  decisions han causat a la organització i la factura  que a la fi han hagut de pagar  per tot plegat,  ha valgut la pena. Declaració que va en contra del discurs durant la investidura d’Anna Gabriel quan parla de que no hi ha vencedors ni vençuts. Ens han de demostrar que son fiables i, de moment i fins que es demostri que ho son de fiables, l’única fiabilitat que tenim és que, per qüestió reglamentària, no hi poden haver noves eleccions fins passat l’onze de Gener del 2017.

I Madrid? Dons ens ha donat, una altra vegada, més del de sempre amb les amenaces de costum, avant la lettre. I ho agreuja fent que el Rei Felip declini rebre a la Presidenta del Parlament en l’acta protocol·lari de comunicació de la Investidura de Puigdemont. Potser si que el Rei ens vol ignorar (¿ja desconnecta?). Però Madrid rebla el clau quan en el  BOE “s’oblida” d’agrair els serveis prestats, com s’ha fet sempre a tots els ja ex Presidents, al President  Mas. Sembla que, al menys en aquest  cas,  es manifesta la mà de Soraya Saenz de Santamaria. És una bona manera de començar tot i estar en funcions...

És evident que el Procés tirarà endavant i Rajoy i companyia posaran tots els pals a les rodes possibles i amb més rigor i duresa de com ho han fet fins ara. Però, no puc fer-me desentès que Mas queda, de moment, en segona línea. Ha  estat part del desllorigador de tot plegat, cert. Però ens queda  pensar que, si tot va com esperem, es pot convertir en el President de la primera República Catalana.  

J.  Vinyeta

12 de Gener de 2016

---

[1]  No vull  negar la urgència  amb que realment s’ha de fer tot. Però no em sembla vàlida l’afirmació que donava el grup d’Albiol de que no havien rebut la documentació corresponent amb les quaranta vuit hores prèvies reglamentàries. Tot i sent veritat, cap altra grup s’hi va afegir a la demanda pepera de suspendre la sessió. Suposo que tots havien entès que eren gent que estava  en actiu i cobrant, com els hi va dir l’Exconseller Tresserres, i per tant podien, amb un mínim esforç, arribar a la reunió prèvia de portantveus amb la lliçó apresa:  tota la documentació necessària estava penjada a la Web del Parlament i els  hi era  assequible. EL Sr. Albiol i els seus deurien d’estar tant garratibats  amb el disgust i incapaços de la mínima reacció que no fos malaltissa i, repetim, filibustera:  l’única finalitat era la d’aturar el Ple, fer passar el temps i que el País anés directament a les eleccions.

[2] A banda, el seu president, Baños, ja ha fet efectiva la seva renuncia com a diputat electe de la CUP. Significatiu.

[3] Acord Parlamentari    http://www.ara.cat/politica/text-acord-Junts_pel_si-CUP_0_1501050098.html

[4] http://tortosa.cup.cat/noticia/la-cup-cc-confirma-lacord-de-presidencia-de-consens-amb-junts-pel-si-1

352.- Mentiders?

352.-  Mentiders?

Sembla com si es vagin aclarint certes coses. O al menys a mi m’ho sembla. Dic això perquè una cosa que se’m anava fent estranya que era la insistència de la CUP en no investir Mas, que no va ser més que un crit que va anar guanyant adeptes durant la campanya electoral i que no estava en el programa electoral de la CUP, em sembla que es va aclarint.

Han passat mesos i la CUP, ha anat complint aquella consigna, al menys fins avui  en el moment d’escriure aquestes quatre ratlles. Però ara  a la fi de tot plegat (insisteixo, si no hi ha novetats d’ultimíssima hora), arrel de la reunió de la CUP, aquella famosa reunió decisòria, del consell polític  i parlamentari del passat  dia 3, s’han filtrat algunes de les comunicacions de la CUP i de la pròpia reunió internes que em sembla desvetllen alguna cosa que se’m acut interessant.

Ha sortit a la llum el fet de que des de la CUP es vol intentar formar una coalició d’esquerres[1], renunciant a la DUI i acostant-se a la idea d’un referèndum, això si unilateral,  de cara a les properes eleccions tibant inclús a ERC a formar part del bloc esquerrà: és a dir d’acostar-se a CSQP (Podemos). I ha sortit també  que, a banda de la fractura ja expressades per alcaldes, regidors, membres  i simpatitzants de la CUP, grups interns com[2] UM9 de Sant Pere de Ribes, proper a les tesis de Endavant (Anna Gabriel) proposaven solucions intermèdies per sortir de l’atzucac o com  Poble Lliure que obertament proposava l’acceptació de la investidura de Mas. Totes les propostes varen ser rebutjades.

Tot plegat em fa arrufar el nas. Si com sembla, la proposta oficialista, la de la  línea dura, s’anticipava al resultat de la reunió proposant una amplia coalició d’esquerres de cara a les properes eleccions[3], que donava per convocades, vol dir que portava la decisió presa. És aleshores que se’m acut pensar que el famós empat de l’Assemblea de Sabadell (en el meu entendre increïble i per tant manipulat) té una raó de ser  que em sembla lògica: la de portar la presa de decisió al consell polític i parlamentari, perquè aquesta decisió ja estava presa d’antuvi al menys pel grup fort dins del consell. Era evident que, d’investir a Mas, en cap cas aquesta suposada coalició d’esquerres  hagués estat ni tan sols possible de plantejar-la. Es feia absolutament necessària una acció diguem-ne democràtica (gairebé 90 assistents a la reunió ja éra un bon número...) però passada per un filtre compromès: el consell polític.  Lamentablement arribo a la conclusió de que tot plegat no ha estat més que una presa de pel i em dona la sensació de que la fractura interna, dins del propi consell polític i parlamentari, ve més pel que sembla ser un condicionament en unes  votacions (en podríem dir imposició de resultats) que, vistos els resultats des de fora i amb tot l’exposat, no semblen massa diguem-ne “netes”.  Serà que la CUP ens ha estat enredant des del primer moment amb el tema Mas?

I Junqueras? Em sembla que estava  a punt de mossegar l’ham quan va fer aquelles declaracions en les que, defugin de la seva pertinença a JxS, carregava sobre de CDC tota la responsabilitat del fracàs de les negociacions, declaracions que després varen ser reconduïdes per Romeva, proposant una nova reunió entre JxS i la CUP, reunió que s’està portant a terme en aquests moments. Es postulava Junqueras com a futur president de la Generalitat? Per què una càrrega de profunditat d’aquell gruix contra CDC quan els silencis d’ERC en general i d’ell en particular han estat clamorosos  amb l’actitud de la CUP?

Si no hi ha novetats d’última hora, Mas signarà dilluns el decret de convocatòria de noves eleccions. Segona volta i ferms perquè entenc que no hi haurà passes endarrere perquè l’ANC i l’Òmniun em sembla que tornaran a liderar la societat civil. Amén!

J.  Vinyeta

7 de Gener de 2016

---

[1] http://www.ara.cat/politica/CUP-articular-candidatura_d-esquerres-discutir-alianca-ERC-CDC_0_1498650234.html

[2] http://www.lavanguardia.com/encatala/20160107/301235805076/un-desllorigador-cupaire-ignorat.html

[3] Diari ARA, 6 de Gener

351.- La CUP diu no

351.- La CUP diu no.-

La CUP ha dit que no i si no hi ha canvis en JxS, aquella decisió ens aboca a noves eleccions. Ha guanyat aquell criteri que fa anar, accelerat, el cor de  les esquerres de tal manera que les fa adjectivar permanentment a la llibertat.  I, en conseqüència la llibertat, sense adjectius, neta, en rara ocasió s’atansa perquè  sempre, sempre, hi ha un adjectiu brillant absolutament necessari que la condiciona. I així  ha passat amb la CUP: ha estat més important una suposada revolució  que la llibertat  que  podríem haver guanyat i amb la que també haguéssim dut a terme la revolució social que el País també desitja i necessita. Alcaldes i regidors cupaires de diferents poblacions catalanes es troben entre l’espasa i la paret: la paret que els hi acaba d‘aixecar a l’esquena la decisió del secretariat i l’espasa dels ciutadans i veïns que esperaven un sentit d’estat i polític suficient per tirar endavant el resultat electoral del 27S. Seran les victimes propiciatòries d'una situació creada per uns  que han posat per davant una ideologia amb la pretensió de que érem molts els que la compartíem i que, a més la posàvem per davant de la llibertat. I ha estat un error.  I això, en el món electoral els suposarà als cupaires un cost en aquest moments difícil de calibrar, però que ningú dubta de que serà important.

No sé i la CUP és conscient de que millor disposició i col·laboració que amb la que s‘ha trobat per a portar a terme bona part del seu programa polític i social, difícilment serà repetible i penso que seria bo que ens diguessin  la veritable raó del no. Perquè convertir a Mas en el dimoni a batre amb una feresa fins i tot estranya i cruel fent feliç a la caverna, no ha fet més que posar de manifest que la cloquejada independència cupaire no era més que un subterfugi revolucionari que els ha conduït a la fragmentació. Ens ho haurien de ben explicar. Han fet mal i han perdut, ambdues coses: el Procés momentàniament aturat, però  Baños ha anunciat la seva intenció de dimitir, Fernàndez  no es va presentar a la reunió i sembla que Arrufat tampoc, Salellas no podia amagar un cert disgust... Ha  quedat incòlume Anna Gabriel amb el seu femení generalista, en Busqueta,  i poca cosa més. Molts, potser massa, no se’ls creuran mai més. Repeteixo, també han perdut. Bàsicament perquè s’han oblidat, cegats, de que dels quasi dos milions de vots del 27S   seus només n’eren tres-cents mil (i d'aquests molts de prestats i ara emprenyats) i que mica a mica, se’ls hi  van escapant per entre els dits de les mans...

El Procés? És  cert que la CUP ens ha donat un disgust molt seriós, però també és cert que el Procés se’ls ha tret de sobre la qual cosa, des del punt de vista parlamentari, dona una certa tranquil·litat perquè, en cap cas, amb la CUP, hi hagués hagut un acord parlamentari suficient que donés garanties de governació.  Però no es pot negar que, sent benèvol i en el millor dels casos, el Procés ha sofert una parada sobtada que desgastarà  una mica més  a tots plegats i  que ens obliga a reflexionar, també  a tothom. Com diu S. Cardús (diari ARA, 4/1/16) hem perdut  la innocència i això vol dir que haurem madurat. Que sigui per a bé! A partir d’ara, els partits polítics que juguin clarament per la independència, així com els membres  civils que varen participar en la contesa electoral del 27S, si es confirma el nou procés electoral, ens han d’esbargir ràpidament dubtes sobre possibles continuïtats  o nous pactes electorals i en qualsevol cas fer-nos sabedors, tots ells i per a tots plegat si, per exemple, l’acord Parlamentari signat amb la CUP, a bombo i plateret i del que sembla que la CUP se'n ha oblidat,  continuarà sent aplicable en tots els seus termes o si les propostes presentades per JxS en les negociacions  fallides amb la CUP continuaran valides,  si algú  les assumirà o no o si s’inicia un cicle nou en que  ha de plantejar-se nova estratègia. En fi: claredat i compromís i amb una certa rapidesa, perquè, tinguem-ho clar,  la campanya electoral, si no hi ha sorpreses amb canvis d’última hora, ha començat avui mateix, i el nostre vot volem que sigui més madurat.

J. Vinyeta

4 de Gener de 2016

350.- Roda el món i torna al Born

350.-  Roda el món i torna al Born.-

Un empat aritmètic ha estat la tan esperada resposta de la CUP.  Un empat que ha posat en entredit, ni més ni menys, que el Principi d’Incertesa de Heisemberg, aquell que diu que no es pot saber  amb precisió el valor de dues variables  d’un  sistema mesurades simultàniament  (els científics ho expressarien d’una altra manera, amb el llenguatge que els hi és propi i molt més precís). Parafrasejant Heisemberg diguem que hi havia en l’Assemblea de la CUP  (el sistema) dues variables a avaluar (si o no a la investidura) i de forma simultània. Per raó de definició del famós principi, els resultats de la mesura serien imprecisos. Però heus ací, que no, que han resultat idèntics, perfectament avaluables i amb una fiabilitat del 100%...

No és que em cregui més a la ciència, que sí que me la crec més. És que senzillament el resultat de les votacions, no me’l crec. Ja sé que soc un descregut (pot ser que els anys m’hagin fet més savi i per tant menys creient, en tots el àmbits), però em dona la sensació  que aquest resultat ha estat cercat i trobat. És de tots sabut que dins de l’Assemblea cupaire, a la que si podia enregistrar tothom fos o no fos de la CUP, els del si, els del no, els dels dos escons a favor, els que es volien menjar el resultat amb patates o sense i, com  diu Desclot (El punt avui,28/12), potser i tot  els del  CNI i per aquestes raons, hi ha divergències sèries i que, d’expressar-se  amb claredat en un resultat en un sentit o altra, hagués creat trauma i escissió. Solució: un empat matemàticament precís, que deixa el resultat penjat com una llonganissa  i que posa el ganivet decisori  per tallar el cordill en mans dels consells polític i parlamentari del partit.  Bona jugada, sí senyors...! Decidiran els que manen i ens voldran fer creure que ha estat una decisió legitimada per una assemblea general i escrupolosament democràtica.

Han fet un número teatral massa gros amb el que, en la meva opinió, han perdut la poca, minsa, credibilitat que els hi quedava (intentem imaginar que un dia puguin arribar a governar...). I el País, de cap manera , es mereix un resultat com el que ens han donat que boreja l'absurd per no dir que hi entra de ple. Ens han fet anar per on han volgut en raó d’una suposada actuació democràtica en la que hi ha intervingut, sense control, qui hi ha volgut, en un intent de repetir, empastifar i modificar uns resultats electorals del 27S que diuen clarament qui els va guanyar. Fer-se valdre fins a l’extenuació per evitar una fractura interna que des de fa dies estava cantada i amb uns resultats assemblearis que semblen confirmar-ho, no té més sentit que el que deriva d’un criteri d’imposició absoluta de cara un futur en el que, seguin les seves normes, no ens portaran més que   a no poder decidir el què volem ser i com ens  voldrem organitzar quan siguem lliures perquè, aquests assemblearis, turiferaris d’un politburó multitudinari, ja ho hauran fet i no faran més que, parafrasejant a A. Camus[1],  quedar-se  ells  l’opció de dirigir i dir-nos el que podem fer i el que no i ens deixaran, als pobres i vulgars homes de peus a terra,  amb la feina de portar a terme el seu programa que, per similituds ideològiques, suposo que serà quinquennal...

Roda el món i torna al Born, diu la dita. Es possible que emmirallant-se ara, quan tot  apunta a series divergències dins del grup, tot i així  s’hagin agradat, però amb un visió  malaltissa que  no els deixa veure la doble o triple imatge que s’hi veu ara, en el mirall. Però ara els hi queda la gran solució, la mateixa que podia haver-se aplicat fa tres mesos  amb la que no haguéssim perdut el temps de forma immisericorde i qui sap, si amb aquesta solució ja aplicada, els resultats electorals del 20D ens haguessin estat també més favorables. 

Vist des de fora, el resultat de l’assemblea és, en la meva opinió, una patacada per la CUP de las que fan mal. I fracassar i demanar als altres que modifiquin propostes és prendre’ns als altres per tontos perquè la demanda és, per sí sola, una  autèntica presa de pel. El que no veig tan clar és que aquests nois de puny alçat (i no sé si cantant La Internacional...) aprenguin que decidir pels demés no és el que soluciona els problemes socials i polítics que tan propugnen i que molts també els volem solucionats. Per la senzilla raó de que els demés, encara que aquests assemblearis no s’ho pensin, també existim.

J.  Vinyeta

28 de Desembre de 2015

---

[1] A. Camus.-   Els Justos.  Resposta del protagonista condemnat a mort quan  se li demana que torni al sí de l’Església per a morir en Gràcia de Déu, el protagonista respon que no ho farà  perquè a la fi “…l’Església s’ha quedat amb la Gràcia (la paraula) i ha deixat per als cristians l’exercici de la caritat  (portar-la a terme, la paraula)...”

349.- Dels resultats electorals del 20D.-

349.-  Dels  resultats electorals del 20D.-

Em sembla que els resultats electorals  portaran  cua. Els resultats, per primera vegada en quaranta anys, son suficientment fragmentats com perquè a l’oligarquia dominat se’ls hi posin les orelles dretes, perquè l’intent de crear un Podemos ad hoc, no ha funcionant.  Tot i que amb una bona irrupció a la resta de l’Estat, l’empenta  no ha estat suficient i la pròpia actitud, en massa ocasions xulesca de Rivera, renovadora però centralitzadora i uniformadora al mateix temps, d’intransigència en cas d’arribar a triomfar i de diferents llenguatges en funció del lloc i a qui va dirigit el discurs, li ha donat com a resultat un nombre d’ascons insuficients per a les expectatives per a les que va ser creat el partit. D’altra banda, potser sí que va castellanitzar  el nom del partit i ha muntat la seu a Madrid. Però no ha pogut canviar els seus orígens catalans, fet que, en la meva opinió, tanca moltes portes polítiques a Madrid. De totes maneres, el Sr. Rivera ja ha afirmat que s’abstindrà en les votacions parlamentàries en un intent de donar un mínim de satisfacció a tots aquells que l’han mantingut viu fins avui.

Rajoy es troba, sobre el paper, en series dificultats per formar govern. La premsa va publicant les nul·les opcions i, pel que diuen, a Madrid ja corren rumors de noves eleccions pel Maig que ve. Al Sr. Rajoy i adlàters els hi podríem recordar que allò que deien de la fractura social catalana, i que no era més que pluralitat política, i de desgovern  a Catalunya, que no era més que una conseqüència d'aquella pluralitat política, ara li està passant a ell i podríem dir-li al Sr Rajoy que ha estat per la seva actitud política que Espanya ha quedat fraccionada socialment i ves a saber, fins quan, sense govern... Haurà d’aplicar-se una medicina molt amarga perquè l’existència de pluralitat política ens ha creat una cultura de pacte a Catalunya, des de fa anys ben portada, però aquesta cultura és inexistent  a Madrid. I ja se sap que, en qualsevol pacte, hi ha renúncies. Però  el PP no hi està acostumat. De sempre, només ha sabut manar. El propi tarannà del PP ja és un handicap en cas de negociació.

Duran i la seva UNIÓ, ha desaparegut del mapa polític dins l’Estat, com ja ho varen fer del mapa català, però amb l’agravant de que Espadaler va tenir millors resultats a Catalunya que els que ha obtingut el propi Duran a tot l’Estat. Milian Mestre insinuava avui la possibilitat de que el Sr. Duran acabés sent ministre del PP. Personalment no ho veig com una idea  massa estranya donat que sempre m’ha semblat entendre que el Sr. Duran, des de la seva habitació del Palace  defensava uns interessos econòmics concrets, que potser algun dia coneixerem, i aquest mateix lobby el podria intentar “colar” en el consell de ministres. Ja se sap que determinats interessos econòmics  belluguen el seus peons com titelles, però amb èxit.

Existeix una opció de governabilitat del PSOE que  passa per coaligar-se  amb Podemos, ERC i DL, el que posa sobre de la taula una qüestió catalana molt important: l’autorització d’un referèndum  que, encara que només fos consultiu, ens confirmaria la Sobirania i el reconeixement oficial davant d’Europa i el món. Quasi res...!

La sorpresa ens la ha donat  Podemos.  Ha resultat la tercera força en nombre d’ascons però també a resultat insuficient el seu resultat per poder fer de crossa del PSOE sense més.  Iglesias, que amb Colau ha donat la campanada a Catalunya en general i a Barcelona en particular, s’ha tornat a ratificar en la voluntat de considerar a Catalunya com a una Nació i, per tant, insisteix amb el tema d’un referèndum per a que Catalunya decideixi el seu futur. El que jo no sé és si vol fer-lo per la via de transferir competències o per modificacions constitucionals. En el primer cas, podria venir arrel d’un pacte d’investidura en els termes exposats anteriorment. Si no és així, amb quins recolzaments pensa comptar al Parlament per dur-lo a terme, un canvi constitucional?  Perquè, tot i que existís aquella majoria  de la que parlava per investir al PSOE, la veritat està en que el PP comptarà amb un terç del Parlamento, el que deixa massa justa, per no dir que impossible,  la possibilitat de tocar la Constitució. A banda de tot plegat, el que queda clar és que el famós referèndum a Catalunya  ha quedat com a resultat “estrella” d’aquestes eleccions i per tant, el Procés ha quedat reivindicat i, en certa manera, reforçat.

Pel que respecta a Catalunya, Convergència, ara Democràcia i Llibertat, perd quasi mig milió de vots respecta de les generals de 2011 en favor d’ERC, que es situa com a segona força a Catalunya Però els resultats d’uns i altres fa que, al Parlamento hi hagi  més  diputats independentistes que no hi ha hagut mai i entenc que aquest era un objectiu i, per tant,  una victòria.  De totes maneres, DL o Convergència com es vulgui dir, han d’actuar ràpid si volen sobreviure, accelerant una refundació-reordenació immediata perquè si no, no seran ni a temps de recollir les engrunes en qualsevol propera contesa electoral.  PSC, PP i C’S aquí a Catalunya, han perdut molts llençols en aquesta bugada i la davallada especialment del PSC i del PP, ha estat espectacular. C’s recordarà amb llàgrimes als ulls els resultats del 27S...

Tinc la sensació que el resultat electoral no ha caigut indiferent a Europa, ans al contrari. La prima de risc ha començat a pujar i la Borsa ha perdut punts. Per tot plegat existeix una possibilitat que, malauradament, pot venir “imposada” des d’Europa: un pacte PP – PSOE que permeti la investidura de Rajoy a fi de que les estructures econòmic – financeres, tal i com ens tenen acostumats (només cal recordar Grècia)  no tremolin. Si això de la coalició PP – PSOE passa (i personalment no em seria estrany que passés tenint en compta  que no seria la primera coalició entre socialistes i conservadors d’aquest tipus a Europa),  que Déu agafi confessada a Catalunya...! Perquè si tots dos parits tenen un enemic comú, aquest enemic és precisament el procés sobiranista que des de fa uns anys tenim engegat a Catalunya. I C’s si afegirà  amb una delectació malaltissa i cruel.

  J.  Vinyeta

21 de Desembre de 2015

348.- Diumenge, eleccions.

348.-  Diumenge, eleccions.-

Vagi per davant que tinc,  vers questes eleccions generals, una certa indiferència. I la veritat és que he estat poc al cas de debats i propaganda electoral i he buscat informació pràcticament només a la premsa del dia, algun telediari i poca cosa més.

L’única excepció ha estat el debat Sánchez - Rajoy que, no solament  no va donar més del que jo ja esperava, que ja era poc,  si no que, en la meva opinió, va empobrir el de per sí ja pobre panorama polític espanyol. Perquè no esperava res d’uns senyors que no tenen propostes concretes, que es belluguen per i només què  pels eslògans de campanya, incapaços de dibuixar un futur, donades les circumstàncies actuals, mínimament il·lusionant,  però la pobresa manifesta d’arguments fa que l’agonia  del debat, amb moderador inclòs incapaç de controlar als antagonistes,  es vagi allargant amb insults que deriven en l’atac personal  o  en aquell tan ocorregut com inútil “...i tú més...” . Res de res. Res. I de Catalunya, també res de res, ni una paraula de referència al més greu problema polític que té plantejat l’Estat i que  acabarà esclatant-los-hi a la cara. Aquesta és la gent que, amb possibilitats de govern a l’Estat espanyol,  haurem de suportar fins que puguem tancar la porta i marxar perquè ja ens haurem fet grans... Son dos personatges amb motxilles carregades de corrupció de tal  pes i volum que converteixen la corrupció a Catalunya en un joc de nens vestits de marinerets. I tot i així, com diu Víctor Lapuente Giner[1] i per les causes que ell explica, tornaran a rebre el suport, entre tots dos, de gairebé el quaranta  per cent o més  dels vots emesos. Tot plegat pot convertir-se, una vegada més, en la imatge decebedora de la qualitat d’un País en el que, repeteixo, ara per ara ens toca viure.

Però això no vol dir que no vagi a votar diumenge proper. I, d’entre d’altres, per  dues raons principals. La primera resideix en la pròpia convicció personal i ciutadana  que em fa realitat aquella màxima tan comentada de que si no participes perds inclús el dret a la mínima rebequeria. L’altra, realment, la marca el Procés. La situació aquí a casa nostra és complicada, cert. Però no és menys cert que la ciutadania, que a la fi ha estat en tot moment el motor del procés, no pot permetre allò que no ha permès mai: que siguin altres que, estranya i malèvolament, li assenyali i marqui els “tempos”.  Si un milió sis-centes mil persones repetissin el seu vot independentista, seria un èxit i garantiria una major presència de diputats d’aquí que, sense dubtes, es faran sentir i que entenc no seran tant conciliadors com molts dels que hi havia fins ara. Si els d’aquí son més, els d’allà sempre, sempre, seran menys. I tal com semblen estar les enquestes (una mirada a les enquestes no publicables per Llei aquí de El Periódico d’Andorra és interessant, i és troba a les xarxes), quan més  els inquietem, millor. En Vicent Partal[2], en l’editorial de divendres passat al VilaWeb fa un joc  florentí, fantasiós i divertit, en el que exposa determinades possibilitats de que el recompte d’escons  que dona el joc parlamentari, a  Madrid, deixés a l’Estat espanyol sense la possibilitat de formar govern. Val pena de donar-li una ullada a l’editorial perquè és una forma  informal, però certa, de donar-se compta de que anar a votar diumenge al bloc independentista, no és cap bestiesa. Al contrari.

Ah...! Una altra raó, realment secundària però no per això inconsistent, la trobo en el fet de la CUP proposi una abstenció. Només em faltaria fer-los-hi cas...! I recordar Colau i la nostra futura Capital  Madrid...

J.  Vinyeta

17 de Desembre de 2015

---

[1] Lapuente té amplis i importants treballs  sobre la corrupció, de fàcil accés i que es troben a les xarxes.

[2] http://www.vilaweb.cat/noticies/una-rao-per-votar-tornar-los-ingovernables/

347.- Paraula de CUP!

347.- Paraula de CUP! .-

Vaig escoltar al portaveu i considerat un dels ideòlegs de la CUP J.M. Busqueta  a 8TV, just l’endemà d’haver escoltat l’entrevista feta també per 8TV al President Mas. I per rematar el tema, vaig llegir l’entrevista que l’Antoni Bassas (diari ARA,12/12) li fa a Quim  Arrufat. A la fi de tot plegat, vaig arribar a la conclusió de que poca cosa hi ha per acordar entre ells i JxS. Però tot i així...

Diuen que el Sr. Busqueta és assessor  del chavisme veneçolà. No és la meva intenció pontificar sobre la bondat o no de tal feina: ell sabrà què és i per què ho fa. Però, independentment, suposo que molts estarem d’acord en que el populisme del anomenat chavisme ha estat una constant a pesar del èxits que hagi pogut obtenir entre els més desvalguts. També ha resultat històricament cert que  tenir determinats èxits econòmics a costa de reduir llibertats personals i col·lectives (amb empresonaments dels opositors, per exemple), no condueix més que al desastre en el moment en que els recursos econòmics que sostenen aquests èxits, decauen (l’exemple més sonat ha estat la caiguda de les dictadures denominades democràtiques sota l’ègida de Moscú durant la segona meitat del S. XX).  Dic això perquè, si resulta ser veritat la participació del Sr. Busqueta en el desenvolupament de la ideologia i la praxis social que han buidat els supermercats de Veneçuela de les primeres matèries més elementals, haurem d’entendre que, com a assessor o conseller, no haurà estat massa encertat. De les paraules del Sr. Busqueta, durant l’entrevista, se’n deriven pel País la voluntat d’una revolució social que, vistos els resultats chavistes i per les seves possibles influèncis, pot acabar sent una dictadura de les anomenades bolivarianes que, amb un populisme per bandera, acabi sumint al nostre País (vegem-ho  amb una certa ironia i humor) en un racó europeu del tercer món on els nens, a pesar de les suposades mesures correctores, es continuïn pixant al llit per escalfar-se (Busqueta dixit!).... No crec que hi hagi algú que no entengui ni accepti la necessitat de modificacions socials i estructurals d’un cert calat profund, raó que també omple els sentiments independentistes. El que sembla passar de taca d’oli (i ara sense ironia ni humor)  és fer-ho per i amb la imposició d’uns criteris polítics i ideològics minoritaris que, en sembla entendre, estan molt lluny, a les antípodes, dels criteris polítics i ideològics  més, molt més, que majoritaris  que impregnen el País. 

En l’entrevista que Bassas realitza a Quim Arrufat, Arrufat manté les mateixes tesis que el seu company de files. Però hi afegeix un parell de qüestions que em deixen amb una certa perplexitat. La primera està en el fet d’assenyalar ara, en contra del que proposava Baños, que un  pacte d’investidura  CUP – JxS, no suposaria un pacte d’estabilitat parlamentària perquè, segons Arrufat “... no se n’està parlant...”  Dons, on som?  L’altra tema fa referència a l’assemblea a celebrar per la CUP el proper dia 27. Segons Arrufat, la decisió sobre de la suposada oferta que  JxS ha  de presentar, es portarà a l’assemblea i aquesta decidirà. I afegeix “Ho acabaran decidint 2000 o 2500 persones.”   Sigui la que sigui la decisió assembleària  que condicionarà, en un sentit o altra, el futur del País, em resulta clar per una simple regle de tres, que, aquesta decisió,  serà presa  per un  0,131%  del bloc independentista amb  72 escons al Parlament i un milió nou-cents  mil vots a favor (suposat un criteri unànime de 2500 assembleistes)... D’altra banda, en un altra moment de l’entrevista, Arrufat  diu:  “En tota aquesta entrevista estic fent un crit d’alerta, als negociadors de JxSí, al mateix president, a la gent que vulgui que tot això tiri endavant, que d’aquí a l’assemblea del 27 de desembre  facin algun cop de timó que sigui suficient per poder guanyar la majoria de la CUP per tirar endavant el procés. L’opció d’eleccions al març hi continua sent, i si la situació és de bloqueig podria obtenir la majoria de suports de la CUP”  És a dir: o hi ha cop te timó suficient (suficiència  que definirà la CUP) o el procés no tirarà endavant, amb el que queda clar que el procés, per  Arrufat com a mínim, no és prioritari; i com a corol·lari   em  sembla entendre que anem a noves eleccions. És en aquest punt que no deixa de sorprendrem el paràgraf final sobre la col·laboració futura de la CUP. Si hi ha bloqueig post electoral, tal com hi ha ara, quina serà la raó per la què la CUP canviarà de criteri? Si les decisions son assembleàries, per què i qui garanteix que l’assemblea sigui procliu a l’entesa? O serà que manipular les assemblees és més senzill del que ens diuen, i jo crec que sí? Si d’antuvi ja hi ha aquesta predisposició, per què esperar al suposat bloqueig post electoral? Que pretén guanyar la CUP, donat que res és gratis,  amb aquesta estratègia?

J.  Vinyeta

12 de Desembre de 2015

346.- De la CUP

346.- De la CUP.-

Ha estat necessari un temps de reflexió y unes quantes plantofades per entendre que hem perdut les eleccions. I que ens vàrem equivocar pensant que la CUP era dels nostres. Ara, quan resulta evident que els cupaires tenen altres prioritats per davant de  la llibertat, és a dir per davant  de la independència, entenem que es faci necessària una “segona volta” electoral (la qual cosa tampoc és tan estranya en el món democràtic) en la que, com en totes les conteses electorals, els resultats son incerts i per tant,  tot i que amb la boca petita,  no podem negar que el procés, com a conseqüència, en pot resultar molt tocat.Sigui pel que sigui i com sigui, el cas és que, una vegada més, l’enemic està en perfecta ordre de batalla i nosaltres no hem ni esmolat  l’eina.

Tot el mullader, per a dir-ho de forma col·loquial, neix quan aquells que en un moment d’inspiració de no  sé qui i en un moment de la campanya electoral, sentencia que no investiran a Mas. Res a dir; però jo no he sabut trobar en el seu programa electoral[1] la no investidura de Mas, el que em fa entendre que  més que una promesa electoral va estar una febrada que donava joc i  que, a un sector  dels seus electors, agradava. La traca final s’encén quan a més  els resultats electorals els hi donen unes ales amb les que no hi contaven i amb les que intenten, sense saber-ne, volar. Mai varen pensar que a la llarga podrien convertir-se en esclaus de les seves pròpies paraules.

S’ha parlar molt de la coherència de la CUP perquè actuava com  havia dit que ho faria. Però aquesta coherència, que jo no sé si és tal, sembla que es vagi esmicolant per la seva  pròpia actitud. Han mantingut que les converses amb JxS han de girar respecta al què i al com, i que el qui  era el menys important. Ara, el rovell de l’ou de tot plegat està, com ho ha estat des de sempre, en el qui. La CUP per aquest  qui,  dona senyals de divisió interna manifestades diumenge passat a Manresa, perquè resulta evident que tot queda aturat si aquest qui  no es fa efectiu. D’altra banda, algú realment significat com Benet Salellas assenyala aquesta divisió interna i es pregunta si val la pena mantenir  coherència en una qüestió en la que potser que una majoria social  no entengui. 

Personalment em costa d’entendre que les demandes sorgides arrel de la trobada de Manresa, es consignin com a línees vermelles quan totes elles estan contingudes en l’acord parlamentari. Em costa d’entendre que els cupaires parlin de Convergència com a responsables del desassossec  de bona prat de la societat civil. I em costa d’entendre perquè els que estem al voltant del moll de l’os, tot i que lluny de pertinença a partits però membres del milió sis-centes mil persones que vàrem votar JxS, podríem estar parlant del Endavant  d’Anna Gabriel, com a opositor més significat, o de Poble Lliure, com a responsables de la situació en lloc de generalitzar-lo en la CUP. Serà que intenten que  no surin les diferències internes  per allò de que com es diu, especialment en el terreny esportiu,  la millor defensa és un bon atac? Diferències encara més expresses després de que David Fernández advoqués la possibilitat de cedir  dos vots[2] per desllorigar la investidura de Mas. Que ho digui en David, tot i que només sigui, com diuen, una opinió particular, no deixa de tenir un cert valor (en Quim Arrufat no s’hi afegeix però deixa entendre que és una idea més...).  El que passa és que arribar ara al punt que tots creiem que seria el de trobada, a dos mesos i mig de les eleccions, i després de que el Sr. Baños fora qui volgués un pacte de legislatura, en podríem dir, com diria en Pla, que tot plegat no haurà estat més que una collonada. Però de totes maneres, ben vinguda sigui, si ve, la collonada, tot i que immediatament ens preguntem que pot passar ja  en la primera votació parlamentària...

Una nota final. Que mil cinc-cents assembleistes puguin condicionar els criteris de selecció i actitud dels que vàrem votar a JxS (que sabíem el què, com i qui votàvem) no deixa de ser una imposició semblant a les imposades per un politburó  de mals records que, possessionant-se de la suposada veritat incontestable i única (malauradament ja sabem quin pa s’hi dona en aquestes situacions), varen portar a societats enteres al desastre. De com actuaven tots aquests en dèiem, senzillament, dictadura.

J. Vinyeta

3 de Desembre de 2015

---

[1] http://www.parlament.cup.cat/?page_id=62

[2] http://www.ara.cat/opinio/article-david_fernandez-cup-investidura-Artur_Mas-proces_0_1478852114.html

345.- Del croissant de xocolata i altres coses

345.-  Del croissant de xocolata i altres coses.-

A diari es posa en evidència l’agudesa de molts. Només cal estar un pel a l’aguait de les xarxes i apreciar que hi ha (hi han, més ben dit) qui pràcticament de forma instantània, troben una vis diguem-ne còmica - crítca de “l’esdeveniment” que s’està visquent. Son gent que tenen “xispa” i tots tenim exemples a recordar. Aquí, a casa nostra, hi tenim un grupet de xicots que cada setmana ens porten a les pantalles de TV el que hagi pogut estar, en el  seu criteri,  el més “cridaner” de la setmana i d’actualitat. Polònia (potser el nom més ben triat, per allò de que l’Espanya imperial ens humiliava dient-nos  “polacos”) ens recorda les misèries polítiques  i Cracòvia, especialment destinada a les també misèries esportives. Una i altra programació ens donen la caricatura i ens fan, quan menys, somriure..

Un dels gags d’aquesta setmana al Polònia  ha estat un èxit. És el que ha vingut a anomenar-se “El croissant de Baños”[1] És  evident que bona part de població està en al mateixa situació com la que, al final de la paròdia, expressa estar el cambrer.  Però captar aquesta sensació molt generalitzada i donar-li un to humorístic, sarcàstic i dramàtic alhora, pressuposa una xispa i agudesa de la que no tots en podem presumir .

Suposo que el gag no ha fet riure a tothom, fora possible que inclús hagi emprenya alguns  de la CUP. Però la situació és la que és i els entestats en “esmorzar” un croissant de xocolata son ells. I, seguint al gag, qui s’acaben emprenyant son precisament aquells del no permanent, davant també d’un “no  tranquil...”

La CUP, en boca de Benet Salellas, membre significat  dins la CUP i considerat com a component (amb Anna Gabriel) de la línea dura, ha manifestat que hi ha divisió dins del propi partit. I que és possible una escissió[2]. Si realment és així, en la propera assemblea del partit, que si no recordo malament la faran a Manresa el proper  Diumenge 29 i que han definit com informativa, es podrien  manifestar aquestes discrepàncies. Especialment amb un sector que entén que endarrerir la investidura és jugar a favor d’Espanya. Perquè com diu Gabriel Rufian, si no hi ha investidura pot passar que Montoro acabi sent President de Catalunya. Vejam si  aviat Baños podrà esmorzar-se  un croissant de xocolata...

Montoro ha endurit les condicions del FLA per a Catalunya i les paraules de Rufian han acabat sent gairebé profètiques. L’excusa ha estat un problema contable detectat per la UE en les comptes de l’Estat i de Catalunya de l’any 2013. És igual perquè  sabem que qualsevol excusa hagués estat suficient especialment ara, en campanya pre electoral,   en la que el PP ha de marcar paquet davant dels seus. Montoro pixa fora de tinter perquè sap que es absurd avaluar uns comptes de la Generalitat d’uns diners que arriben  amb caràcter finalista i que, per tant, és el propi Estat el que efectua directament  els pagaments a aquells  pels que han estat assignats i n’exerceix el control corresponent de forma directa. Endarrerirà el pagament tant com pugui i acabarà pagant, però els seus votants, els de C’s i PSC, possiblement els més  alineats amb el Sr. Montoro, també en patiran les conseqüències. I si no ho fa, i en vigilies de Nadal, serà perquè no n’haurà avaluat bé les conseqüències comercials que se’n derivaran.  En el meu entendre, el PP deixa clar que ha perdut Catalunya i preveu que el seu partit quedi com a purament residual. Suposo que és amb aquesta idea que fa el que fa.

Convergència plega i crea un nou partit. Sabran el que es fan. Però hi al menys dues qüestions que poden ser sotmeses a consideració. La primera si és realment el moment per a fer-ho. Hi ha unes eleccions a tocar i no sé si tindran, per a dir-ho d’alguna manera, l’edifici construït el 20 de Desembre. D’altra banda, el Parlament està a l’espera de la investidura o d’un nou avançament electoral. Tot plegat em sembla que crea un clima quant menys incòmode. Recordo ara aquella frase atribuïda a Sant Ignasi en la que ens diu que “en èpoques de turbulències, no feu mudances...” O és que el sector més cristià ja ha abandonat el Partit? D’altra banda, entenc que es vulgui ja definitivament  sortir de l’ombra d’Unió i de la molt més allargada d’en Pujol. Una i altra qüestió em va semblar, en visió estrictament personal, que haurien d’haver-se resolt, com sembla que es farà ara, en el mateix moment en que Pujol es va declarar defraudador. Veurem com acaba tot plegat.

J  Vinyeta

25 de Novembre de 2015

---

[1] http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/polonia/el-croissant-de-banos/video/5565846/

[2] http://www.20minutos.es/noticia/2612294/0/diferencias-cup/investidura-mas/provocar-fractura-interna/

344.- Comentaris (Omella, Procés, París)

344.-  Comentaris  (Omella, Procés, París).-

Ja hi ha nou arquebisbe per  la diòcesi de Barcelona. És diu Omella i ve de Calahorra[1]. Des del punt de vista catòlic – eclesial – pastoral, poca cosa a dir: no és una qüestió que m’afecti. Però crec que  hi ha un parell o tres de coses que, com a ciutadà català, si que crec qüestionables. La primera, segons assenyalen grups de creients laics com Església Plural, és el desconeixement de la realitat catalana que tothom l’hi fa palès al Sr. Omella. Una altra és el fet de que, tot i que es defineix com a no polític (ja hem dirà com s’hi entendrà amb la que podríem definir com a la diòcesi més polititzada d’Espanya...) va aprovar amb el seu silenci (com la resta de la Conferència episcopal espanyola) las declaracions del tot just nou anomenat secretari i portaveu de la CEE (Novembre del 2013),  José Mª Gil Tamayo que és va despatxar dient-nos que la “ consulta sobiranista es inadmisible e inmoral...”[2].I una altra, i que entenc com la pitjor, és que continua defensant l’espoli del Museu Lleidetà, el trasllat a Barbastro de les peces allà exhibides i la execució de la sentencia del Vaticà de retornar les peces. Tot plegat, una bona carta de presentació. Diuen que Francesc ha decidit, però també  diuen que a Madrid estan molt contents...

El  Procés continua encallat. I els que contàvem que aniria endavant a partir de la primera sessió d’investidura, estem emprenyats i moralment  tocats. No ens queda més remei que esperar. Però és ben cert que allò que jo demanava s’ha anat complint: s’han trencat silencis que en el meu entendre van concretant posicionaments. Tant que inclús Mas Collell[3] exposa el que entenc sentiment general dels que varem votar JxS tot i que, encara que sembli que va per lliure, és un “posat” molt convergent. Jòdar[4] li dona resposta un parell de dies després. En plena discusió, Teixidor plega de CDC i, simultàniament  Blanca Serra, inequívocament esquerrana i membre de les CUP.  parla  dels “malalts d’esquerranisme” dins de les pròpies CUP[5].  Només son unes notes que ens avisen de les contradiccions internes dins de tots els que han de negociar. I el què no sé és si totes aquestes diguem-ne manifestacions son o no  bones pel Procés i pels que ens ho estem mirant des de fora. Però així estan les coses. Homs, per la seva banda, posa “quatre” línees vermelles  indepassables que  els de les CUP les consideren  “arrogants”  (diu  el mencionat article de Jòdar). No deixa de ser curiós que aquells que han canviat de registre en plena negociació, publicant un memoràndum que en conté 54 de condicions[6] a negociar i que anomenen “Fil a l’agulla”, trobin estrany des de l’altra banda de la taula en posin  4 de condicions....

L’ANC, a través del seu President  Jordi Sànchez, també ha alçat la veu demanant als protagonistes que arribin finalment a una acord i iniciïn ja d’una forma clara, el camí vers la República Catalana. Però no sé si la crida va ser prou contundent.

Continuarem a l’espera...

París ha sofert l’acció terrorista més contundent que ha sofert França fins avui dia. Entenc que es fa difícil, per no dir impossible,  de trobar explicacions, el per què que hi  hagi gent amb capacitat humana de realitzar salvatjades com les realitzades a Paris.  Aprofito per donar el condol i expressar la meva solidaritat amb els afectats. Però ara els Estats occidentals ens tornaran a posar sobre de la taula la necessitat d’anteposar la seguretat a les llibertats i drets individuals i col·lectius per a fer front a una amenaça que, realment, la ciutadania en concret no pot menysprear. Però si acceptem la por permanent a ensurts com els de París o similars, amb el detriment de la nostra llibertat d’actuació, estarem propiciant que els Estats actuïn a favor d’aquesta por i amb restriccions de les llibertats i drets, com ja he dit, individuals i/o col·lectives i, de pas, amb una actitud autoconstrenyida, donant per exitós el resultat bàsic que pretén qualsevol acte terrorista: acollonir. Entenc que hem d’estar amatents en una i altra qüestió. I molt especialment en un  Estat com el nostre, de per sé procliu a les restriccions.

J.  Vinyeta

19n de Novembre de 2015

---

[1] http://politica.elpais.com/politica/2015/11/15/actualidad/1447619087_576637.html

[2] http://www.elplural.com/2013/12/16/esglesia-plural-pide-a-los-obispos-catalanes-que-rompan-con-la-conferencia-episcopal/

[3] http://www.ara.cat/opinio/No-asfixiem-proces_0_1468653133.html

[4]  https://www.google.es/webhp?sourceid=chrome-instant&ion=1&espv=2&ie=UTF-8#q=Article+J%C3%B2dar+al+ARA

[5] http://www.directe.cat/noticia/452368/demolidor-article-duna-historica-independentista-de-la-cup-alertant-dels-malalts-desquerra

[6] http://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2015/11/CUPfilagulla.pdf

343.- Silencis

343.-  Silencis.-

És evident que estem en una situació difícil i que el “mal de cor”, per a dir-ho d’alguna manera, sembla haver-se convertit en un fix a perpetuïtat en la societat independentista. És un  mal de cor que no desapareixerà, i si arriba, fins el moment en que s’anunciï un acord entre CUP i JxS. És un tema (el tema) que ens té entretinguts. Perquè, si els oracles de mal averany han fet bé la seva feina, entenc que ens anuncien unes noves eleccions,  en el meu entendre perilloses i amb resultats que poden resultar menys desitjats que els que ens neguitegen en aquest moment.

Però en aquesta situació de la que vinc parlant, hi ha algunes coses que tampoc entenc. Son aquest silencis tremendament sorollosos que mantenen ERC, l’ANC i Òmniun i Convergència. I, sent sincers, el silenci, tal com va dir Unamuno, sol ser interpretat com  aquiescència a la situació d’impasse actual que, ens agradi o no, apunta directament a CUP i JxS, però silencis que no ens diuen  amb qui o amb què són aquiescent. Perquè no tingui aquesta interpretació, aquest silenci ha de ser trencat i en conseqüència (perquè no hi hagi confusions) ha de ser clar en el plantejament que adopti quan,  aquest silenci, es trenqui.

ERC té un silenci eminentment polític, m’atreviria dir que còmode. I, en certa manera perquè no dir-ho, satisfactori, tot  i que lligat als silencis de CDC. Res em fa pensar que no sigui així. Poques paraules que equivalen a grans silencis perquè és com si fes por aclarir les coses. La situació actual,  en el meu entendre, és una situació que emplaça  clarament a Convergència, que està en reconstrucció, a una decisió en la que,  si Mas perd el lideratge del procés, gairebé podríem dir que el partit perd  el que podíem definir com el ciment que els cohesiona. La qüestió, per a ells, és clara: si Mas deixa de ser el referent del partit en tot plegat, el partit s’esmicolarà. Per tant,  en criteri de  CDC, Mas és l’element que, guiant el procés, manté la supervivència del partit. Per tant, em semblen evidents, i no dic justificables, els silencis i els per quès. I ERC s’ho mira, entenc jo, amb el convenciment de que més hi guanya que no pas hi perd, sense la necessitat de posicionar-se fora del estricta  cercle de JxS. En honor a la veritat, només Joan Tardà ha estat capaç de definir com a traïció el fet  de que els que hi poden no arribin a acord.

Una qüestió que ningú ha d’oblidar és que el fet  d’arribar fins  aquí, no ha estat més que per la persistència d’una societat civil capitanejada per  l’ANC i per l’Òmnium, que han portat les coses amb claredat i  senzillesa però, ensems, amb  rigor en fer les coses ben fetes que, bàsicament, ha posat a Catalunya a més en l’esfera internacional. És per això que  ara també trobo a faltar (no sé si dir, trobem) que aquelles mateixes veus que ens convocaven fessin saber, també i sense equívocs, que la societat civil ja ha fet els deures, que ha  decidit en unes eleccions netes i que, aquesta mateixa societat civil, exigeix ara, tal com sona, que els polítics arrodonin el que ja és clar i que, a pesar d’alguns i vist el resultat electoral, ha decidit.  I que, per aquest mateix resultat electoral, la societat civil independentista,  electoralment parlant, ha guanyat unes eleccions, i així ho diu, en  les que deixa clar que la llibertat és necessària i prèvia  per poder fer una revolució. Alguns ho  han d’entendre, per molt estranys i rars que siguin[1]. I els que fins ara ens han liderat (ANC  i  Òmniun), també han de  dir-ho amb claredat, a menys que siguin més proclius a la voluntat electoral minoritària i rara. La qual cosa, també ho hauríem de saber.

La tristor general, després de  l’últim ple al Parlament, ha estat clara en aquells que ara ja poca cosa podem  fer. Varem  fer el que creiem necessari  per arribar  fins on som  i hi ha alguns que ara ens diuen que no ho hem fet prou bé. No és cert: havent-les fetes bé, hem arribat fins a qui  i som molts més que aquests que ens diuen que hem fet  les coses malament. I estem tristos perquè els que ja tenim una certa edat malfiem de determinades coses que, mal portades per qüestions purament ideològiques,  acaben malbaratant grans esperances. I em sembla que aquesta vegada, i si no hi ha qui ho arregli,  ens pot passar això. De passar, maleïts siguin els que no han sabut portar-nos a Ítaca!

J.  Vinyeta

13 de Novembre de 2015

---

[1] Baños definia així a les CUP en el  programa   .CAT d’ahir, 12 de Novembre.

342.- De la demanda d’empara

342.- De la demanda  d’empara.-

Tot el bloc unionista, al que s’hi ha afegit sense vergonya el PSC, va presentar un recurs d’empara davant del Constitucional, adduint que, en no estar formats els grups parlamentaris (només el PP quedava per inscriure’s com a  tal), es vulneraven els drets generals en el moment en que la mesa del Parlament acceptava el document i assenyalava data per a la celebració del ple en el que, donada la majoria absoluta independentista, aquest document, que senyala sense ambigüitats l’inici de la desconnexió de Catalunya de l’Estat espanyol, serà aprovat. No és la primera vegada que passa que la Mesa actuï  sense la complerta  formació dels grups parlamentaris. Però aquesta vegada, era necessari muntar un sidral, encara que fos de  curt recorregut per evidenciar el que no calia: el document posat en circulació al Parlament és, realment una bomba.

No ha estat cap sorpresa si tenim en compte que la pretensió no era que el ple fora endarrerit fins a convocar-lo en les circumstàncies que entenien com a les legals, si no, per a molt que ens vulguin fer creure el contrari, aquest sidral pretenia  impedir, amb tots els mitjans, i el TC era l’últim recurs, que aquest ple es podés celebrar.

La mitja sorpresa ens la dona el PSC. El Sr. Iceta s’alinea amb Albiol i Arrimades i presenta també el recurs d’empara davant el TC. Tu quoque, Iceta?  Dons sí, també. En totes aquests afers, se’ls ha  definit a tots plegats, tot i que el més assenyalat va estar el S. Albiol, com a filibusters parlamentaris. Discrepo, perquè els filibusters, bons, dolents o com se’ls vulgui considerar, actuaven per pròpia compta. Jo els definiria millor com a corsaris. Els corsaris, que avui dia ningú crec que s’atreviria a afirmar que no existeixen donat el seu caràcter mercenari, actuen sota la bandera d’algú. No em crec que Albiol, Arrimades i Iceta  actuessin per voluntat pròpia si no que ho han fet sota les banderes dels respectius partits i a les ordres dels seus caps de files. Per tant, de filibusters, res de res.  En el fons de la qüestió tots varen actuar, com a mínim, sota la bandera del Reino de España. Com a resultat de tot plegat, un TC tot i que desprestigiat, els hi fa esment, a tots aquests que presumeixen de demòcrates, que son els Parlaments els llocs per a debatre les qüestions, incloses les que no agraden. Iceta  es va voler integrar en la demanda d’empara entenc que com a clara submissió al PSOE (potser haurem de tornar a parlar de la Federació Catalana del  PSOE a partir d’ara...) i per fer bon record d’aquella copa de cava de Navarro amb Llanos de Luna, Camacho i Rivera.  Si Raventós, i no diguem Pallach, aixequessin el cap per veure fins on ha arribat Iceta, potser  voldrien tornar a la tomba.

Hagués estat més efectiu per als interessos unionistes, deixar passar la convocatòria, la realització del ple, aprovació de la proposta i deixar, com així serà,  que el TC descarregui tot allò que el Govern Central vol que descarregui i no posar-se en evidència amb una rebequeria infantil. Han deixat clar, una vegada més, que es pot presentar i aprovar una resolució sobre qualsevol cosa, sobre els refugiats, o els crims de guerra a Síria o, perquè no, sobre del sexe dels àngels. Però el que no es pot fer es presentar i intentar aprovar una resolució  sobre el futur de Catalunya i debatre, parlar, sobre d’aquest futur. I això que sempre se’ns havia dit que amb violència res, però que sense violència tot...

Ara toca esperar esdeveniments. I tot i que albirem l’actuació del TC, a partir del moment en que el document estigui aprovat pel Parlament, ignorem si començarà ja amb inhabilitacions o ens donarà una sorpresa de més volum. Serà el moment de veure si el secretisme amb que s’estan portant les deliberacions  de JxS i CUP, han servit per alguna cosa més que  per discutir si Mas sí  o si  Mas no, i si s’ha previst el que era previsible muntant un pla B exitós, per a dir-ho d’alguna manera, per apaivagar l’esllavissada que, a partir de la propera decisió del TC, se’ns vindrà a sobre. Necessitem saber si, efectivament, hi ha lideratge inequívoc, perquè convindrem tots que, hores d’ara, cap dels que ens han portat fins aquí, i amb l’excusa de la discreció necessària, ens han dit res que puguem interpretar com un senyal clar de l’existència del líder. I em temo, i tant de bo m’equivoqui, que la societat civil ens haurem de tornar posar novament  en marxa per assenyalar el camí i assumir aquest lideratge necessari.

 Han passat sis setmanes  des de les votacions i necessitem saber que el més calent jo no és a l’aigüera, que l’escudella està en marxa i que aviat sens cridarà per a seure a taula. I que no hi serem convidats a taula perquè som amics o parents, que també, si no que  hi serem convidats com a membres de ple dret perquè nosaltres ja hem fet la nostra feina. A veure si els altres també la fan.

J. Vinyeta

6 de Novembre de 2015

341.- Comentaris (del Parlament i les CUP)

341.-  Comentaris  (del Parlament i les CUP).-

 De cop, Rajoy i companyia han descobert que tot allò que era una bogeria d’en Mas resulta ser la bogeria d’un Parlament Electe i amb majoria absoluta  independentista, que fa una proposta que vol  sotmetre a votació i que va  molt més enllà del que ells ja imaginaven com a impossible. I el que se’ls  hi  fa encara més incompressible, és que veuen clar que va  de veres. La declaració – proposta  presentada al Parlament per a la seva aprovació en el proper ple és, talment, un torpede en la línia de flotació d’un sistema institucional espanyol embarrancat per les poques llums de mires d’un President  que no ha tingut el valor d’escoltar el que  gairebé el cinquanta per cent del cens català ja fa uns quants anys que ha posat sobre de la taula: el desig de ser la Nació que històricament va deixar de ser per la força de les armes, ara fa tres – cents anys. És una declaració formal de l’inici de “desconnexió” de l’Estat Espanyol i no precisament, com en situacions que alguns volen considerar similars, per a formar part de la República Federal Espanyola (o Ibèrica, en el cas de Macià), si no per a la formació d’un Estat Propi i independent: la República Catalana. Allò que s’advertia com impossible ha fet bona aquella dita que, més o menys, ens fa veure  que si no vas a buscar l’impossible, no arribaràs enlloc.

És difícil d’avaluar tot plegat. Però la realitat ens porta fins  on som ara perquè, tot i les nostres insistències,  a Madrid les portes han estat tancades sempre i, a cada demanda, a més del cop de porta, hi ha hagut noves imposicions judicials, restriccions de llibertats i de competències, Lleis repressives, restriccions econòmiques que comporten pidolar, etc... Aquest “boig” de Mas encara avui dia  esta dient, potser és per això mateix que no volen escoltar, que canviaria totes les actuacions per un referèndum pactat amb l’Estat. Res ha estat possible, tot ha estat torpedinat  i ara, és clar,  som on som...

És per tot plegat que em ve a la memòria allò que expressa la Declaració d’Independència dels Estats Units. Allò tan senzill en que hi diu que   “Quan en el curs  dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre...”  és perquè, com expressa la pròpia Declaració de 1776, no tot és tolerable, especialment allò que fa referència a la pèrdua de drets i llibertats. És un bon exercici, en la meva opinió, fer una lectura d’aquesta declaració[1]. Perquè, passats el anys i salvant les distàncies, hi podem trobar raons d’aquella època que semblen plenament vigents avui dia en el nostre cas.

Ha estat  oportuna, aquesta proposta? Les eleccions del proper 20 de Desembre  fan que, des de l'Estat, se li doni un caire apocalíptic i que PP, PSOE i C's es barallin per ser els protagonistes de la repressió que entenen com a necessària. Però la resposta  hagués estat la mateixa, potser amb menys soroll, si les eleccions haguessin estat lluny. Sigui com sigui, el que entenem és que un dia o altra hagués hagut de fer-se i aprovar la proposta de resolució. I hi ha una dita que diu  allò de que feina feta, no fa destorb. Madrid entén. per primera vegada de forma oficial, que Espanya té un problema que es diu Catalunya. I queda clar que el PP dona perduda, electoralment parlant, Catalunya a canvi dels redits electorals que la seva actitud en vers del problema, li donarà a la resta de l'Estat i que sol ser proporcional a la quantitat de testosterona emprada. Aferrem-nos!

I les CUP? La veritat és que no sé fins on volen arribar. Tres-cents mil vots no son res més que tres-centes mil persones que poden combregar amb la seva ideologia. No sé si son gaires més, i això  suposant que tots els votants hagin fet plenament seva la deriva socialista del puny enlaire. Si no hi ha acord amb JxS, per imposició de criteris exclusius i excloents de  les CUP, al menys jo personalment  les consideraré  reus d’Alta Traïció, així, tal com sona. Perquè al menys hi ha més de cinc vegades de votants que, clara i netament, no estem  precisament d’acord amb la seva ideologia (això sense voler comptar amb els del no permanent...).  I si resulta que la República Catalana no és el seu primer objectiu que facin el favor de ser honestos i dir-nos-ho, perquè potser serà el moment, dolorós i perillós per tot plegat, de convocar noves eleccions tan aviat com els terminis legals ho permetin.

J.  Vinyeta

3 de Novembre de 2015

---

[1] http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/10/la-declaracio-d%E2%80%99independencia-dels-estats-units/   Aquesta és una de les moltíssimes versions traduïdes. Es pot trobar a la xarxa en versió original.