348.- Diumenge, eleccions.-
Vagi per davant que tinc, vers questes eleccions generals, una certa
indiferència. I la veritat és que he estat poc al cas de debats i propaganda
electoral i he buscat informació pràcticament només a la premsa del dia, algun
telediari i poca cosa més.
L’única excepció ha estat el debat Sánchez - Rajoy
que, no solament no va donar més del que
jo ja esperava, que ja era poc, si no que, en la meva opinió, va empobrir el de per sí ja pobre
panorama polític espanyol. Perquè no esperava res d’uns senyors que no tenen
propostes concretes, que es belluguen per i només què pels eslògans de campanya, incapaços de
dibuixar un futur, donades les circumstàncies actuals, mínimament
il·lusionant, però la pobresa manifesta
d’arguments fa que l’agonia del debat,
amb moderador inclòs incapaç de controlar als antagonistes, es vagi allargant amb insults que deriven en
l’atac personal o en aquell tan ocorregut com inútil “...i tú més...” . Res de res. Res. I de
Catalunya, també res de res, ni una paraula de referència al més greu problema
polític que té plantejat l’Estat i que
acabarà esclatant-los-hi a la cara. Aquesta és la gent que, amb
possibilitats de govern a l’Estat espanyol,
haurem de suportar fins que puguem tancar la porta i marxar perquè ja
ens haurem fet grans... Son dos personatges amb motxilles carregades de
corrupció de tal pes i volum que
converteixen la corrupció a Catalunya en un joc de nens vestits de marinerets.
I tot i així, com diu Víctor Lapuente Giner[1]
i per les causes que ell explica, tornaran a rebre el suport, entre tots dos,
de gairebé el quaranta per cent o
més dels vots emesos. Tot plegat pot
convertir-se, una vegada més, en la imatge decebedora de la qualitat d’un País
en el que, repeteixo, ara per ara ens toca viure.
Però això no vol dir que no vagi a votar diumenge
proper. I, d’entre d’altres, per dues
raons principals. La primera resideix en la pròpia convicció personal i
ciutadana que em fa realitat aquella
màxima tan comentada de que si no participes perds inclús el dret a la mínima
rebequeria. L’altra, realment, la marca el Procés. La situació aquí a casa
nostra és complicada, cert. Però no és menys cert que la ciutadania, que a la
fi ha estat en tot moment el motor del procés, no pot permetre allò que no ha
permès mai: que siguin altres que, estranya i malèvolament, li assenyali i
marqui els “tempos”. Si un milió
sis-centes mil persones repetissin el seu vot independentista, seria un èxit i
garantiria una major presència de diputats d’aquí que, sense dubtes, es faran
sentir i que entenc no seran tant conciliadors com molts dels que hi havia fins
ara. Si els d’aquí son més, els d’allà sempre, sempre, seran menys. I tal com
semblen estar les enquestes (una mirada a les enquestes no publicables per Llei
aquí de El Periódico d’Andorra és interessant, i és troba a les xarxes), quan
més els inquietem, millor. En Vicent
Partal[2],
en l’editorial de divendres passat al VilaWeb fa un joc florentí, fantasiós i divertit, en el que
exposa determinades possibilitats de que el recompte d’escons que dona el joc parlamentari, a Madrid, deixés a l’Estat espanyol sense la
possibilitat de formar govern. Val pena de donar-li una ullada a l’editorial
perquè és una forma informal, però
certa, de donar-se compta de que anar a votar diumenge al bloc independentista,
no és cap bestiesa. Al contrari.
Ah...! Una altra raó, realment secundària però no
per això inconsistent, la trobo en el fet de la CUP proposi una abstenció.
Només em faltaria fer-los-hi cas...! I recordar Colau i la nostra futura
Capital Madrid...
J. Vinyeta
17 de Desembre de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada