346.- De la CUP.-
Ha estat necessari un temps de
reflexió y unes quantes plantofades per entendre que hem perdut les eleccions. I que ens vàrem equivocar pensant que la CUP era dels nostres. Ara, quan
resulta evident que els cupaires tenen altres prioritats per davant de la llibertat, és a dir per davant de la independència, entenem que es faci
necessària una “segona volta” electoral (la qual cosa tampoc és tan estranya en
el món democràtic) en la que, com en totes les conteses electorals, els
resultats son incerts i per tant, tot i
que amb la boca petita, no podem negar
que el procés, com a conseqüència, en pot resultar molt tocat.
Tot el mullader, per a dir-ho de
forma col·loquial, neix quan aquells que en un moment d’inspiració de no sé qui i en un moment de la campanya
electoral, sentencia que no investiran a Mas. Res a dir; però jo no he sabut
trobar en el seu programa electoral[1]
la no investidura de Mas, el que em fa entendre que més que una promesa electoral va estar una
febrada que donava joc i que, a un sector dels seus electors, agradava. La traca final
s’encén quan a més els resultats
electorals els hi donen unes ales amb les que no hi contaven i amb les que
intenten, sense saber-ne, volar. Mai varen pensar que a la llarga podrien
convertir-se en esclaus de les seves pròpies paraules.
S’ha parlar molt de la coherència
de la CUP perquè actuava com havia dit
que ho faria. Però aquesta coherència, que jo no sé si és tal, sembla que es
vagi esmicolant per la seva pròpia
actitud. Han mantingut que les converses amb JxS han de girar respecta al què i al com, i que el qui era el menys important. Ara, el rovell de l’ou de tot plegat està, com ho ha estat des de
sempre, en el qui. La CUP per aquest qui, dona senyals de divisió interna manifestades
diumenge passat a Manresa, perquè resulta evident que tot queda aturat si
aquest qui no es fa efectiu. D’altra banda, algú realment
significat com Benet Salellas assenyala aquesta divisió interna i es pregunta
si val la pena mantenir coherència en
una qüestió en la que potser que una majoria social no entengui.
Personalment em costa d’entendre
que les demandes sorgides arrel de la trobada de Manresa, es consignin com a
línees vermelles quan totes elles estan contingudes en l’acord parlamentari. Em
costa d’entendre que els cupaires parlin de Convergència com a responsables del
desassossec de bona prat de la societat
civil. I em costa d’entendre perquè els que estem al voltant del moll de l’os, tot i que lluny de pertinença a partits però membres del milió sis-centes mil
persones que vàrem votar JxS, podríem estar parlant del Endavant d’Anna Gabriel, com a opositor més significat,
o de Poble Lliure, com a responsables de la situació en lloc de generalitzar-lo
en la CUP. Serà que intenten que no
surin les diferències internes per allò
de que com es diu, especialment en el terreny esportiu, la millor defensa és un bon atac? Diferències
encara més expresses després de que David
Fernández advoqués la possibilitat de cedir
dos vots[2]
per desllorigar la investidura de Mas. Que ho digui en David ,
tot i que només sigui, com diuen, una opinió particular, no deixa de tenir un
cert valor (en Quim Arrufat no s’hi
afegeix però deixa entendre que és una idea més...). El que passa és que arribar ara al punt que
tots creiem que seria el de trobada, a dos mesos i mig de les eleccions, i
després de que el Sr. Baños fora qui volgués un pacte de legislatura, en
podríem dir, com diria en Pla, que tot plegat no haurà estat més que una
collonada. Però de totes maneres, ben vinguda sigui, si ve, la collonada, tot i
que immediatament ens preguntem que pot passar ja en la primera votació parlamentària...
Una nota final. Que mil cinc-cents
assembleistes puguin condicionar els criteris de selecció i actitud dels que
vàrem votar a JxS (que sabíem el què, com i qui votàvem) no deixa de ser una
imposició semblant a les imposades per un politburó de mals records que, possessionant-se de la
suposada veritat incontestable i única (malauradament ja sabem quin pa s’hi dona
en aquestes situacions), varen portar a societats enteres al desastre. De com
actuaven tots aquests en dèiem, senzillament, dictadura.
J. Vinyeta
3 de Desembre de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada