diumenge, de juliol 16, 2017

468.- Comentaris (PSC-PSOE, Joan Boada, Puigdemont)

468.- Comentaris (PSC-PSOE, Joan  Boada, Puigdemont).-

A vegades es fa difícil inclús voler entendre a determinada gent que fan teòrics esforços per explicar-se. Tal és el que m’ha passat quan he sentit els propòsits que el tàndem Iceta – Sánchez volen portar a terme  respecta de l’anomenat “problema català”. Buscar solucions a un problema que ja en té una de concreta i simple a la que els propis PSC-PSOE, i la resta dels unionistes, no si volen avenir, fan que  tot l’altre no sigui res més que fer volar coloms.  Però tot i això m’agradaria  que, aquestes solucions aportades (la llista em sembla que era de 8 o 10 qüestions a realitzar) fossin, senzillament,  realitzables. Dic això perquè, com diu la dita, de bones voluntats (tot i que en aquest cas a més son, simplement, suposades  bones voluntats), els cementiris en son plens. I ho dic perquè, a banda del desig suposadament possibilista, hi ha una realitat incontrovertible: ¿quin poder té, a nivell d’Estat, el PSOE, per poder executar aquestes propostes?. ¿Serà capaç el líder socialista de entomar una moció de censura a Rajoy, guanyar-la (amb no sé quins recolzaments) i aplicar posteriorment les reformes exposades  que, bàsicament, no son més que federalistes i en cap cas sobiranistes?  Si a més hi  afegim la clara voluntat de  Sánchez de seguir només en la famosa línia del congrés de Granada, hi afegim després la  trucada a  Rajoy per posar-se a les seves ordres,  ¿ens hem de creure que la real voluntat del PSOE, amb el PSC i Iceta rendits als encants del secretari general socialista, és la de protegir Catalunya de les “inclemències” que ens van arribant i completar el desig majoritari de la població catalana?. Què s’han pensat que som?  Deuen  de ser, en el millor dels caso,  un pèl ingenus...

 Joan  Boada sempre ha estat dins la colla pessigolla repatània d’ICV.  Com que ara ICV va a mitges (o a quarts, o a dècims) amb Colau i companyia s’ha despenjat amb 214 més signant un manifest[1]  en el que es posicionen tots plegats clarament en contra del referèndum. No sorprèn gens trobar-hi entre els signants a López  Bulla o Eulalia Vintró. Podem dir que formen el  “ferro” d’aquella  Iniciativa (i que no vull dir que ja no existeixi) en que només és bo i està bé allò que organitzen ells.  En aquestes condicions i donat que en la organització d’aquest referèndum ni hi han estat ni se’ls espera, no han fet res més que expressar-se en les formes habituals, que no son altres que aquelles ja sabudes de que, “com que no ho hem fet nosaltres” (ells), aquesta organització és un desastre i, per tant, no hi participarem. Imagino, tot i que potser és molt imaginar, que son restes d’aquells orígens stalinistes en què les llibertats estaven condicionades a la fidelitat.  O potser no. Però aquests sempre son capaços de dir-te el què has de fer, què està malament i què hauries de fer en lloc del que estàs fent: ¿qui no recorda una d’aquelles magnes manifestacions de l’11 de Setembre en les que els herrerians i companyía  (Forcades inclosa, si no recordo malament) se’n varen anar a envoltar els edificis de La Caixa, entitat a la que li devien molts calés casualment i símbol capitalista per excel·lència, mentre Catalunya demanava llibertat? Dons això... Aquells que pensin seguir el manament del manifest serà perquè entenen que la llibertat, inclosa la que pressuposa la d’anar a votar, no és possible si la seva acceptació no ve ben autoritzada... Sort que el món ha canviat... però queden rellotges aturats.

Puigdemont, fent ús dels seus privilegis, ha remodelat el seu Govern. Madrid i corifeus parlen de purga, oblidant el que durant molts anys aquesta paraula ha significat, una acció que  realment sí han portat a terme tots els dictadors, i em sembla que sense exclusió, que hi ha hagut en la història (la més clara  la que encara està portant a terme avui dia el president turc  Erdogan). Inclòs aquell que va morir fa quaranta anys i que sembla que a Madrid no volen oblidar. Estic convençut que les paraules de la tropa habitual, assenyalant les “actituds dictatorials, feixistes, nazis, etc...” de Puigdemont, no fan més que amagar la sensació que els enerva de que, amb les modificacions del Govern, aquest assenyala que hi va seriosament. Així és com ho veiem des d’aquí. Allà, el que convé és fer  veure  les coses  que fan referència a Catalunya amb una certa virtualitat malaltissa que nega la realitat. No vull dir amb això que aquí les coses ens resultin fàcils. Només vull dir que allà, de fàcils, tampoc ho son. Gens.


J.  Vinyeta
16 de Juliol de 2017

dijous, de juliol 13, 2017

467.- De les “cajitas” i altres “menudalles”

467.- De les “cajitas”  i altres “menudalles”.-

El fet de que Colau hagi dit que    Barcelona donarà facilitats per a la realització del referèndum,  ha encès determinades  alarmes a Podemos.  Colau ens ha demostrat que la seva entrada en política no es limita a l’arribada a l’Ajuntament de Barcelona. Em sembla clar que aspira a més. Dit d’una altra manera i políticament parlant,  té ambicions polítiques de més alt nivell, la legitimitat de les quals no seré ja qui posi en dubte, però això no vol dir que no recordi aquelles èpoques en que era l’anima de  la PAH i negava que volés entrar en política. És per aquesta entrada que ha après a nedar a i a guardar la roba, al més pur estil “herrerià” : no al referèndum però sí a la “moguda”    ciutadana que pot representar, tot i que, quan el President doni les dades que ella  cregui necessàries  i suficients, i no abans, , decidirà tot el que li queda per decidir respecta del tema. Una persona que neix políticament amb desobediències permanents, ara les posa en qüestió. És allò, una vegada més evidenciat, de  les diferencies que hi ha entre receptar i prendre. Colau sap que sigui el que sigui el resultat del referèndum,  hi haurà un moment electoral, ja sigui autonòmic o constituent. I sap també que de la seva actitud  i de la dels seus inclosos  durant el que queda nfins l'1-O (Doménech no ha d’oblidar que la seva esmena personal, amb aquella idea de sobirania compartida, va ser votada a favor  per 1169 participants en l’acte fundacional dels nous comuns, mentre que les tesis indepes ho varen ser per 960 dels participants, unes diferències mínimes[1]),  el resultat electoral potser acceptable o desastrós .

Però tot i aquesta ambivalència controlada, o precisament per això mateix, des de Madrid, d’altra banda qüestió habitual en el dia a dia com a conseqüència de la actualitat catalana, hi ha hagut referències a Colau, la seva actuació i la relació que en resulta d’aquesta ambivalència davant del referèndum. I així Echenique, secretari d’organització de Podemos,  legitima l’actuació de Colau, però minimitza la transcendència del referèndum quan parla de “las cajitas” en referir-se a les urnes. Des de Madrid el menyspreu  per allò que olora   català sempre ha estat una constant: les “chapas” dels automòbils, el “cepillado” estatutari, el butifarrendum, etc..., i ara les “cajitas”, expressió feta per un suposat demòcrata ridiculitzant allò del que, des de sempre, ha simbolitzat l’expressió màxima dels valors democràtics. És evident que la llibertat empara expressions com les comentades. Però també  la mateixa raó sustenta les crítiques a la seva actitud.  És una expressió, en el millor dels casos, desafortunada al menys  pel 80% de la població d’un País com Catalunya que espera la col·locació precisament d’urnes,  per poder votar en un referèndum.  Les “cajitas”, pels  Valium que han d’anar prenent...

Ja només ens faltava que es digués (potser perquè Mayor Oreja ja no sap que dir) que ETA està present en el procés[2]. Sempre ens han dit de tot. Però després que  Ar. Ayllón assenyalés Puigdemont com a Bolivarià i Feixista, ens convertim en un còctel complert i explosiu de nazis-bolivarians-etarres-feixistes. I sort que som pacífics i que l’absència de violència és més que evident. El que no recordo haver sentit encara és la semblança dels indepes amb els  Khmer  Rojos de Pol Pot o amb les hordes assassines del Mao de la revolució cultural. Però tot pot arribar...

Puigdemont vol fer canvis tècnics al Govern i ja s’han encès alarmes. Em sembla que per evitar marejar la perdiu, ens haurem d’evitar entrar en  polèmiques que no condueixen a res més que a esverar el galliner. Queden molt pocs dies pel 1-0 i entenc que les dificultats del Govern per arribar on volem arribar, son molt grans. Per tant em sembla que no cal que ens afegim a la festa deslegitimadora aportant dubtes o sarcasmes. Si sabem ser pacients, entenc que el Govern anirà més bé. L’11 de Setembre podem tenir una “prèvia”, però Ja parlarem el dia 2-O de tot que toqui parlar i que pot ser molt. Ara, paciència.

J.  Vinyeta
13 de Juliol de 2017



[1] http://www.eldiario.es/catalunya/politica/Domenech-apuesta-asamblea-fundacional-partido_0_630986946.html
[2] http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/mayor-oreja-compara-proces-independencia-eta-6162802

divendres, de juliol 07, 2017

466.- Reunió d’expresidents

466.-  Reunió d’expresidents

S’han trobat els tres expresidents.  Només un únic punt en l’ordre del dia: com impedir el Referèndum català.

Aznar, Felipe i Zapatero no es poden presentar com a virtuosos barons i pontificar, davant de l’Estat espanyol, les solucions inequívoques per aturar el procés català, basades, totes elles en l’absència absoluta de la més mínima voluntat política de solució del contenciós (que, agradi o no, és netament polític) i, en conseqüència, basades en l’aplicació de  les mesures legals que es deriven d’una interpretació constitucional tremendament  restrictiva i en les decisions d’un TC creat  pràcticament had hoc.  Cap dels expresidents  té, en el meu entendre qualitat moral suficient per excomunicar el procés perquè tots i cada un d’ells tenen trets tremendament foscos en el seus currículums i que si bé entenc que no tinguin cap ganes de referir-s’hi, han d’entendre que molts  ciutadans difícilment oblidarem.

Aznar,  va votar en contra de la constitució, y després de l’atemptat que va patir que a poc li costa la vida,  va anar actuant amb autèntic ressentiment. La seva actuació contra ETA, va ser sonada en el camp polític fent detenir delegacions dels etarres quan estaven en processos de negociació. Allò de que amb violència res i que sense ella era possible tot, va estar el timo de les misses, qüestió que queda sobradament provada aquí per els catalans que, sense trencar un vidre, ens està sent negat tot. La traca final, i que li va costar les eleccions i el càrrec, varen ser les bombes d’Atocha, amb desenes de morts i centenars de ferits en resposta dels grups islamistes a la participació de l’Estat espanyol en la guerra del Golf, assumpte  que va estar suficientment qüestionat per la ciutadania al carrer i que encara recorda la famosa foto a Les Açores del Sr. Aznar amb les cames sobre de la taula...

Felipe, queda atrapat pels GAL i, encara avui, s’està parlant i dubtant sobre de la identitat del famós Míster X que molts concretaven en  ell directament. Durant el seu manament, sona aquella frase  que deia que Montesquieu  ha  nuerto... amb la que s’inicia el control per part del executiu  dels poder legislatiu i, especialment, del poder judicial, que accepta sumís el nou estatus, situació que, d’altra banda, tots els que ha vingut al darrera han mantingut i   està en plena vigència avui dia. També imposa, a través del seu inseparable  Guerra, allò de que el que se mueva no sale en la foto convertint en inútil la presència dels diputats a l’hemicicle parlamentari.

Zapatero ens diu que no vol referèndums de confrontació. No sé el que vol dir exactament això. Però interpreto que no vol referèndums de cap mena perquè tot referèndum, com qualsevol votació, pressuposa precisament resultats que trien a uns i no a uns altres. Però sap perfectament que d’aquell  Aprovaré... des del balcó de la Generalitat amb Maragall al costat, es passa al convenientemente cepillado  del Estatut al Parlamento (amb la participació activa, diguem-ho tot, del PSC assegut al a taula de negociacions del Estatut a la banda contrària), mantenint Zapatero en aquell moment i des d’aleshores un silenci clarament culpable. No va fer res per assegurar aquell Aprovaré... Catalunya ho recorda i, com a mostra, els posteriors resultats electorals del PSOE – PSC.

Ara s’han reunit per a dir a Espanya que és absolutament inadmissible que el Procés català culmini amb un referèndum. I ho fan sense ni tan sols recordar la famosa sentència del TC de 2010 que és el principi del que ha anat venint després. Però  ho diuen els tres personatges sense aportar cap iniciativa, sense aportar res com a solució política i positiva al conflicte que omple avui la vida política espanyola, De moment res de res, però afegits a les paraules, insults, amenaces, creant pors, deixant clara la seva adhesió incondicional a l’oligarquia a la que s’han abraçat. No son conscients, o no volen ser-ho, del fracàs polític que tot això representa per a tota la classe política de l’Estat.  Ni son conscients de les seves grans limitacions per  resoldre’l. Gabilondo, en el seu comentari a El País d’ahir  La voz de Iñaki[1],  assenyala  la poca talla dels polítics actuals que no aporten la més mínima iniciativa a res ni per res: “Problemas gigantes – diu – y políticas enanas...” Val la pena, en la meva opinió,  escoltar-lo.

J.  Vinyeta
7 de Juliol de 2017


dimecres, de juliol 05, 2017

465.- Teatre Nacional, 4 de Juliol

465.- Teatre Nacional, 4 de Juliol

 Va  arribar el dia i és va encendre una llum. No és el sol d’un dia clar il·luminant-nos, però entenc que és la llum mínimament necessària perquè es vegi fins on es pot ensenyar la poteta. Sabem més coses de les que sabíem  i, personalment, celebro que la Llei de Transitorietat Jurídica  quedi per  després del referèndum. Sabem que si guanya el sí, hi haurà DUI en 48 hores. Si Guanya el no, convocatòria immediata d’eleccions autonòmiques.

De l’acte en sí, poca cosa a dir. Quan al voltant de mil persones  estan entregades i disposades a escoltar, no és d’estranyar que l’acte funcioni amb la regularitat i precisió previstes. Però el que em va semblar realment important va ser el discurs de Puigdemont, i especialment quan diu que serà aquest referèndum qui també validarà a tots aquells que tenen el no com a resposta, que no serà el Govern de Madrid qui els hi donarà l’opció d’expressar-se. També quan diu que hi ha dues coses que des de Madrid no es poden manipular: la participació i el resultat.  Em tot això, sembla que va quedant clar que la real clau de volta està precisament en la participació. I això només depèn de la ciutadania.

Madrid, mentre, continua entestat  en que aquí estem portant a terme un cop d’estat.  Només hem de comprovar-ho en els comentaris i editorials dels diaris de la caverna a la presentació d’ahir al Teatre Nacional[1], ajudats per El País (que hi sembla ja totalment integrat), El Periódico i La Vanguardia, tot i que aquest dos últims, especialment La Vanguardia,  suavitzen el to.  És el resultat d’un efecte propagandístic digna de Goebels,  que vol fer entrar el clau per la cabota sense explicar que l’autèntic cop d’estat està precisament en la mà del que fa servir el martell contra natura, contra la punta del clau... Sense reflexió, és evident que tot és acceptable.  I si hi ha gent, com sembla ser, que accepten les anàlisis fetes per suposats ideòlegs que es transformen en gurus plenipotenciaris del pensament oficial, és normal que es vagi estenent la idea de que sense armes, amb somriures i amb manifestacions en les que no s’ha trencat ni un sol vidre, es pot construir un cop d’Estat que portarà, segons Millo, a una dictadura veneçolana irreversible a Catalunya amb totes les maleses derivables. No és varen preocupar tant quan Tejero i companyia varen entrar al Parlamento sota els auspicis  no sabem oficialment de qui i que ho va fer amb metralletes. Allò si que va ser un cop d’estat. Serà que el somriure també mata?

I com que no saben estar callats, ens trobem amb  la ministra Cospedal[2] avisant-nos de que l’exercit, per terra, mar i aire, és el garant de la unitat de la nació espanyola. Entén Cospedal que aquesta referència fa gran i exitosa Espanya? O vergonyosa davant del món civilitzat? Mentre, el Secretari de Relaciones con las Cortes,  José Luis Ayllón, es despatxa a gust en referència al cessament de Baget i només se li acut dir que Puigdemont[3]  “se ha acostado bolivariano y se ha levantado fascista”  perquè “cesar a una persona porque opina diferente es un acto de fascismo”. És una apreciació més de desprestigi intencionat i demagògic perquè, entre les atribucions del President (i de tots els Presidents del món civilitzat) està el poder cessar quan vulgui i com vulgui a quants membres del seu govern cregui o entengui necessari o convenient. Què hagués fet Rajoy si un dels  seus ministres dubtés públicament de la capacitat permanentment anunciada pel seu  govern de no permetre el referèndum?  Ayllón no respondrà mai aquesta pregunta, però potser que la visqui, no cal que personal i directament, algun dia. I que ens dirà aleshores?

Si l’Estat entén que anul·lant, criminalitzant, impedint o inhabilitant resoldrà el problema de Catalunya, s’equivoca perquè es radicalitzarà encara més i manifestarà, l’Estat,  la seva incapacitat per resoldre problemes polítics de calat seriós per vies polítiques.   Per fer boca, el sobiranisme té  al TC que ajuda molt a la causa, perquè  el TC ha tornat a   fotre cullerada en el tema de la llengua, desvirtuant quatre Lleis del Parlament al Respecta[4].  Son com son i no sembla que siguin conscients de que ens van empenyent cap  fora...

J.  Vinyeta
5 de Juliol de 2017

dilluns, de juliol 03, 2017

464.- Comentaris (Avís a navegants?, Baget)

464.-   Comentaris (Avís a navegants?, Baget)

Que jo recordi, ha estat la primera manifestació solidaria que s’ha produït a Espanya en referència al futur referèndum a celebrar aquí a casa nostra. Fa temps, algú que no recordo qui va ser afirmava, en una tertúlia radiofònica, que l’Estat espanyol, cas d’aplicar l’article 155, es podria trobar amb la oposició de part de l’Estat i, deia, dels sindicats andalusos. Vaig pensar que era una afirmació agosarada donat que, quan de Catalunya es tracta, la unanimitat contrària és absoluta. Però hi ha hagut un primera reacció a favor de la llibertat en poder  decidir.

Els fets han succeït a Jaén i els comenten  OK.Diario  i El Mundo,  diaris gens procliu a les tesis indepes[1] [2],  quan el ple  de l’ajuntament jaenés decideix votar a favor i aprovar la aplicació del article 155 donat “...el golpe de estado institucional  secessionista en la comunidad catalana...” moció proposada per VOX en aquest sentit. Ha estat aleshores quan membres del Sindicato Andaluz de Trabajadores  ha iniciat la protesta afirmant, en la pancarta que exhibien “Democracia es que los pueblos decidan su futuro”  amb crits en contra de la presentadora de la moció el secretari de VOX que ha llegit el text i amb alguna estelada pel mig. Davant dels aldarulls, l’Alcalde ha ordenat el desallotjament de la sala.

 Fins  avui és clar que la manifestació del SAT no és més que un fet puntual. Però, pensant en aquell tertulià, del que no recordo el nom, serà possible que la resposta a la moció del sindicat andalús  s’estengui, tot i que molt lentament, com una taca d’oli? Podem insinuar que es pot convertir en un avís per a navegants? I Susana, què hi dirà?

El conseller Baget no ha estat oportú. Les seves declaracions[3] al diari El Punt Avui  d’avui, no son precisament les esperades d’un Conseller, compromès com diu que està, en la realització del referèndum. Entenc nervis i pors, però en massa ocasions els silencis son les declaracions més adients. No sé, i espero que no, si les declaracions que ens fa son indicatives de la seva actitud, del seu tarannà,  en aquest assumpte.  Tot és possible, cert. Però el que en cap cas es pot fer, i molt menys per persones significades, es regalar munició a un enemic ja suficientment armat i proveït.

Imagino que les declaracions no han estat gens ben rebudes en el Govern i penso que tot plegat no ha fet més que començar  ja que des de les CUP s’està demanant la dimissió del Conseller. I tot plegat en vigílies de la compareixença de Puigdemont per donar-nos dades sobre del procés. Mal moment, molt mal moment Sr.  Baget i sort que, com vostè mateix es defineix,  és home de poques paraules...

J.  Vinyeta
3 de Juliol de 2017





[1] http://www.elmundo.es/andalucia/2017/06/30/5956322f22601d83528b45d3.html
[2] https://okdiario.com/espana/2017/06/29/ayuntamiento-jaen-aprueba-aplicar-articulo-155-golpe-estado-institucional-cataluna-1119544
[3] http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1184483-anar-a-preso-ho-aguantaria-pero-no-que-vagin-contra-el-patrimoni.html?cca=1

diumenge, de juliol 02, 2017

463.- Reflexions personals

463.- Reflexions personals.-

Tot i la tranquil·litat que fins ara ha quedat patent en les actuacions del sector indepe,  hi ha inquietuds, com diuen a l’Empordà, de per tot.  I em dona més la sensació de que tot i la consciència  clara, qüestió que m’agradaria fos de caràcter general, de les dificultats que ens aniran arribant, on hi ha seriosos problemes és precisament en l’Estat espanyol. A banda del ADN castellà que ja sabem con l’han anat imposant a través de la història, o potser per aquesta causa,  se’m acut pensar que des de la meseta no hi ha hagut capacitat d’entendre quin és realment el problema que Espanya té amb Catalunya. Plantegen la tan manifestada Unitat Nacional com un concepte que recull totes les suposades essències d’aquell ADN del que parlava, amb l’agreujant de que si Catalunya desapareix d’aquesta suposada essència, se’ls hi esfondra tot; és com aquell creient al que li dius, en un moment dialectal concret, que  intenti esborra la imatge de Déu del seu esquema mental: respon que és impossible, perquè tot quedaria  en res. A Espanya (i em sembla que també en el cas del creient), tot plegat porta afegit que tot allò  que s’enfonsaria no saben ni sabrien  com reconstruir-ho, perquè, al menys fins avui, no hi ha hagut cap manifestació sobre del problema amb la que hi vingués afegit un proposta o projecte que hi aportés una hipotètica solució que evités l’esfondrament. No l’han analitzat, el problema, perquè el pànic soterrat, mai tan ben dit, al terratrèmol que planteja la hipotètica resposta, tenalla de por qualsevol moviment al respecta. La por els impossibilita l’anàlisi i sense anàlisis seriós, no hi ha solució per a cap problema.

Tant és així que la Fundació Adenauer ha fet públic un informe dijous passat en que posa l’accent en Catalunya intentant si més no assenyalar algun camí. He trobat el text original de l’informe[1], però donat el meu desconeixement de l’idioma alemany,  només  puc tenir les referències de Premsa. Però La Vanguardia[2], gens abrandada en defensar tesis sobiranistes, en publica el fragment següent del document: “Rajoy ha insistido en varias ocasiones en los últimos años, sobre todo ante la presidencia del Consejo de la UE y la canciller alemana, que en Catalunya no habría ningún plebiscito y sin embargo, una consulta sobre la independencia de Catalunya se llevó a cabo el 9 noviembre del 2014. Incluso ahora, no está claro cómo se va a impedir un nuevo plebiscito y, en particular, qué proyecto político ofrece el PP al respecto. Y concluye: Que el separatismo no puede combatirse únicamente con acciones judiciales y con la policía es evidente, por lo menos fuera del PP”.  Es pot dir més alt, però no  més clar, però també de forma inútil perquè no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar...

Com que la cosa està com està, no hi manquen els oportunistes aquells que defensaven allò que en deien la Tercera Via que, com que  ha quedat clar que és inviable, ben acompanyats per Duran Lleida, prenen partit i ens informen, en el comunicat que han fet públic avui amb el nom de Per Catalunya i la Democràcia[3], de les “il·legalitats” en que cau “la recent convocatòria hipotèticament referendària...” i abundant amb el PSC, que potser entenien tots els del no, allà i aquí, que seria  qui posaria ordre i fre a tot plegat, diu allò de que  “D’altra banda, les lleis que conduirien a una pretesa declaració d’independència romanen amagades a les forces polítiques de l’arc parlamentari que representen més de la meitat del poble català. És un artifici que constitueix una veritable sostracció a l’exercici de la potestat legislativa pròpia d’una nació civilitzada i d’una democràcia madura”.  No és d’estranyar que entre els signants d’aquesta “parrafada” hi hagi l’expresident de  Sociedat Civil Catalana... i que  no hi hagi en cap moment en el document una mínima referència a la actuació que al respecta  va  mantenint el Govern central respecta de Catalunya, el mateix Govern al que el Sr. Duran ja va advertir[4], i ja fa temps d’això en seu parlamentària, que si no canviava d’actitud respecta del problema català, es trobaria amb una DUI a Catalunya.  De què s’estranya, dons, el Sr. Duran o és que ho deia de broma i per quedar bé? Potser  serà què avui dia el Sr. Duran  volta  pels “mentideros” polítics qui sap si pidolant no sabem ben bé què, però que podem imaginar, i per això ha de guanyar algun punt...

Dimarts tindrem algunes  respostes. Siguem  pacients...

J.  Vinyeta
30 de Juny de 23017

dijous, de juny 29, 2017

462.- Comentaris (Urnes, noves pors, els drets del PSC, tuït)

462.-  Comentaris  (Urnes, noves pors, els drets del PSC, tuït)

De moment, no hi ha urnes, però això no vol dir que, el proper dia 1 d’Octubre, no hi hagi “receptacles” mínimament adequats per rebre les paperetes (o altres elements equivalents, ja posats) similars als utilitzats a diversos pisos europeus, i sense els escarafalls o riotes dels mal intencionats que hi va haver-hi amb les de cartró del 9 N. No penso que aquest sigui el problema més greu a solucionar.
Tempus Fugit i en aquest córrer ningú vol entrebancar-se i tothom espera el moviment del contrari per respondre-hi. Així les coses, entenc que el primer que hem de fer  és esperar al dia 4 i atendre al President quan expressi les passes a fer de cara la data del Referèndum. Seguint allò del “moviments” suposo que haurem d’entendre que tampoc se’ns expliqui tot. Penso que hem s de saber-ho entendre.

Han començat a sembrar por entre els funcionaris. Sembla que sis membres d’aquest col·lectiu  han passat per la caserna de la Guardia Civil i han estat interrogats, especialment pel que fa referència a la campanya pro inscripcions dels residents a l’estranger. És un col·lectiu sensible, però també entenc que difícilment sancionable. La fiscalia diu que no hi té res a veure i que les ordres venen directament del jutge que porta el cas Vidal.  És un avís que em temo farà mal, però també queda clar que el Govern central també té por.   No tot el que pensi fer ho podrà fer i, en qualsevol cas, si arriba a aturar el referèndum, té clar que el problema subsistirà i amb més virulència.

El   PSC es queixava al Parlament de que Puigdemont no respectava els drets de la oposició en no donar-li tota la informació respecta de la organització del suposat referèndum. EL PSC, que com li ha dit el President no respecta ni els drets dels seus que s’allunyen del pensament únic, no està en massa bones condicions pe exigir res en aquest aspecte. Tots aquests partits, tant els clarament unionistes com els que encara neden entre dues aigües, saben que tenen una part dels seus que volen votar i que, arribat el moment, amés votaran si. Per tant, i potser per això mateix, tots els esforços  els apliquen a evitar el que els hi pot sortir malament, i des de casa seva. Perquè si hi ha una qüestió important en tot plegat, i que marcarà molt el valor en sí mateix del resultat, en el sentit que sigui, està precisament en el gruix de la participació. Perquè hi ha una cosa clara: els partits i associacions no poden mantenir a la gent lligada a casa ni controlar si hi participaran o no i, molt menys i de cap de les maneres, controlar el seu vot. Per això bramen...

L’ex ministre Sevilla ens ha delectat amb un  tuït extraordinari. Diu així:

 “Pactemos: nosotros aceptamos que ellos son naciones culturales solo si ellos aceptan seguir en España, la única nación con Estado. ¿Vale?”  

Penso que en el fons representa totes les possibilitats a les que es pot arribar amb aquesta suposada reforma constitucional que sembla han acordat C’s i PSOE de cara l’any proper.  De totes maneres deixa clar en el tuït que  existeixen  dues comunitats i que estan enfrontades:  nosotros  y ellos.  És a dir: existim....!

J.  Vinyeta

28 de Juny de 2017

diumenge, de juny 25, 2017

461.- Comentaris (Guerra, PSC, Comuns, 4 de Juliol, Premsa estrangera)

461.- Comentaris  (Guerra, PSC, Comuns, 4 de Juliol, Premsa estrangera)

Alfonso Guerra ha manifestat públicament que no entén perquè el Govern Central encara no ha aplicat a Catalunya el famós article 155 de la Constitució. Tinc la sensació de que  les “passades” de ribot davant de tot el que no sigui Mahler i la xocolata, els seus aliments espiritual i corporal segons manifestava, son una constant en  la vida d’aquest senyor. L’imagino com Robespierre, però amagadet i, com el revolucionari francès,  participant activament (juntament amb els seus incondicionals) en la defenestració de Sánchez, tant com Robespierre va partic¡par  en la maquinada   l’execució de D’Antón. Potser que ara  Guerra estigui  emprenyat perquè Susana, la nineta del PSOE de Guerra i companyia,  ha hagut de marxar amb la cua entre   cames, però els seus exabruptes no son d’ara... Em sembla que el Sr. Guerra hauria de recordar que Robespierre va acabar també a la guillotina, quan va anar  posant tothom sota sospita i a l’ombra del terror davant d’aquell Comité de Salvació famós.   Guerra sempre assenyala amb el dit, es clar...

El PSC ja ha badat boca oposant-se oficialment al referèndum. A Lleida, C’s a convidat a bodes a  Ros i  s’han dat el Si.  Però com que això de la definició pot tenir seriosos  costos electorals  per alguna banda, Nuria Parlón, que segueix el mateix criteri que Ros i Iceta, ens ve a dir, per compensar, que en cas de que Madrid apliqui el famós 155, demanarà l’empara internacional perquè aleshores l’Estat aplicaria l’article famós per una qüestió merament política.  Des de Madrid ja li han plogut a Parlón les crítiques pel que entenen com a  “desafecció” a la causa nacional. Però Parlón també diu que si no hi ha acord entre parts, el seu Ajuntament no participarà en cap cas en el referèndum... De totes maneres em sembla que la resposta top al tema del referèndum és la del Sr. Balmón, alcalde de Cornellà i “psoepscista” de pro, quan respon que no sap de que li parlen quan Terribas li  pregunta pel Referèndum[1]...

I els Comúns? Esperant Godot. Però amb el convenciment intern de que, per una qüestió o per una altra, Godot, aquesta vegada, arribarà, mal sigui amb un garrot electoral a les mans...

El 4 de Juliol és una festa sonada als EEUU. No sé si  Puigdemont ha triat, de forma sibil·lina, el dia de la festa de la Independència americana per donar les dades sobre de la organització del Referèndum que pot conduir-nos  també a la nostra independència. Necessitem saber, però aquest voler saber ha de ser responsable perquè si nosaltres sabem, Madrid també, i actuarà. Voler saber evidentment que és necessari. Però, un cop sabut i acceptada la veritat que aquest saber amagava,  ja no hi ha  subterfugis i no ens queda altra sortida que la d’actuar  en conseqüència. I tenir en compte que això últim, ens agradi o no, és un concepte  diguem que d’aplicació  universal.

L’editorial del The New York Times  del 23 de Juny[2][3] entén que   “ El millor per a Espanya seria permetre el referèndum i que els votants catalans rebutgessin la independència -com va passar al Quebec i a Escòcia-. Si no, la intransigència de Madrid només inflamarà les frustracions catalanes". D’altra banda el  The Irish Times d’avui 24 de Juny[4] exposa  que “Mariano Rajoy sembla tan decidit a no canviar res que aviat pot trobar-se amb grans canvis que esdevinguin molt ràpidament” El diari ARA se’n fa ressò i TN nit de TV3, també. Però tot i la claredat dels avisos, no em sembla a mi que res canvií.

Canviarà, però, el nom de la Conselleria d’Afers Estrangers?  Sugerència:  Conselleria d’informació a les Cancelleries Foranies de la actuació del Govern Espanyol sobre Catalunya...

J.  Vinyeta
24 de Juny de 2017

dissabte, de juny 17, 2017

460.- Comentaris (Mossos, rescat, pensions)

460.-  Comentaris (Mossos, rescat, pensions)

Mossos.- Queda clar que els catalans només  comptem  en/per l’Estat espanyol com a súbdits, en cap cas com a ciutadans: els indepes i els unionistes, tots. Queda clar que, en raó del Procés, tots els catalans  hem de ser castigats per igual per l’Estat espanyol. Queda clar que  l’antiterrorisme a Espanya  no és viu de forma global, sinó que va per zones geogràfiques i ja se sap que els súbdits estan a l’albur de totes les inclemències, incloses les  geogràfiques. Queda clar que Europa també entén que això de l’Europol ho pot administrar Rajoy i companyia arbitràriament i en perjudici inclòs dels ciutadans europeus que  visiten  Catalunya,  sabent, a més, que la Junta de Seguretat  Espanya – Catalunya fa més de vuit anys que no es reuneix... Tot plegat és greu, molt greu...!! M’agradarà sentir Albiol, Arrimadas i Iceta justificant tot allò que quedava  clar i, ja posats, com defensaran la negació de l’Estat a l’ampliació dels Mossos, fent perillar la seguretat també dels seus. Castella té un refrany molt adient i aplicable al Govern Central: “...actúa como el perro del hortelano: ni come ni deja comer...” Amb les distancies evidents, em recorda també  allò de "... Antes partía  que doblá..." de la ex Ministra de Foment.


Ara resulta que allò que no ens havia de costar un duro, el rescat bancari famós de més de 75.000.000.000 d’€ (hi he posat tots els ceros necessaris...), ha estat un enredada més de  Rajoy, Guindos i Montoro. Se’ns diu, i sense vergonya, que d’aquella fortuna només han estats retornats 15 mil  milions.  Els altres 60 mil milions sortiran de les nostres butxaques. La gravetat  és evident si a més tenim clar que les famoses  proves  d’estrès bancaries, que han resultat com es veu  molt poc fiables,  fa que els que hi entenen  preludiïn un nou rescat en pocs mesos. Si això passa, com se’n sortirà Espanya...?


Posats a voler saber coses, em sembla que hauríem de demanar els comptes de la famosa Guardiola de les pensions que s’han polit de la forma més simpàtica.  Tots els diners s’han gastat amb les pensions? No hi ha hagut cap  “fuga”?. Penso que ens haurien d’ensenyar els comptes, o no?

J.  Vinyeta

17 de Juny de 2017

divendres, de juny 16, 2017

459.- Comentaris  (Estrasburg, Raimon)

El Tribunal d’Estrasburg ha esmenat la plana a tota la Justícia espanyola, deixant en evidència que  qui tenia raó era el Tribunal Superior de Justícia del País Basc. Atutxa, Knörr i Bilbao varen ser inhabilitats per la Justícia espanyola per no doblegar-se a les exigències d’Aznar que demanava la il·legalització de Socialista Aberzaleak el 2003, amb un sentència que Estrasburg entén com clarament injusta. Tot el recorregut jurídic posterior va culminar amb la sentència condemnatòria per desobediència  del TC. Ara, Estrasburg dona la raó als encausats i posa en evidència el sistema judicial espanyol.

L’Estat espanyol hi torna. Catalunya proposa una nova relació entre les dues Nacions, i Rajoy i els seus només tenen respostes judicials, amb inhabilitacions incloses. I crec que s’ho hauria de rumiar perquè tornarà a rebre una segona plantofada més sonora, per reiteració...

En Raimon s’ha emprenyat. Que jo recordi, ja ho va fer una altra vegada, fa anys, en un programa d’en Puyal a TV3, quan un dels participants va tenir el valor de dir-li que, en la seva opinió, cantava molt malament.  No es tracta de discutir l’aportació al món de silencis llargs en el que s`ha bellugat durant tota la seva vida. Però d’aquí a retreure-li al President que no va anar a cap dels seus últims concerts, entenc que hi ha un  abisme  en que hi cau i que em sembla deixa palesa una especial deïficació  personal, que ja va manifestar en el programa d’en Puyal, i que no tenim perquè acceptar. Raimon canta, i cobra per a fer-ho (cosa que ningú discuteix que no hagi de ser així, que quedi clar). Però ni jo ni ningú té l’obligació d’anar-lo a escoltar. A Raimón  no li agrada, ho entén com un greuge personal i, amb la acusació, intenta afegir algun punt  més de valor entre els seus fidels i un bon punt de culpabilització als que no ho som tant, de fidels. Però no voldrà saber que molts entenem que s’ha equivocat.

J.  Vinyeta

16  de Juny de 2017

dimarts, de juny 13, 2017

458.- Data, pregunta, manifestació i entrevista

458.-  Data, pregunta, manifestació i entrevista

Tot a l’hora. Però és que entre una cosa i altra no hi ha tantes distàncies temporals  que les separin i perquè, tot plegat, és en realitat  un sol paquet  lligat amb sentiments i il·lusions confirmats. El President, amb la solemnitat necessària, ens  dona la  data i la pregunta. El personal omple l’esplanada de  Maria Cristina ratificant la seva presència i avisant de que hi serà cada vegada que es cregui necessari el seu suport al Procés perquè, molt al contrari del que es creuen un quants “mesetàris” de mala fe, no som quatre eixelebrats i de poc senderi els que donem la nota. Al contrari: el Procés no va sol, va molt ben acompanyat.

L’entrevista va donar de sí el que tocava i poca  cosa més. La discreció, tot i que ens pesi, ha de ser la norma, i més entenent que el Govern de  Puigdemont ens està donant proves de que vol arribar fins al final.

 Guardiola, s’ha convertit en l’ase dels cops. Des de la caverna li van dient de tot. Que algú significat els hi trenqui les oracions els hi fa mal perquè, precisament aquests que sobresurten per sobre de la resta  dels pobres mortals, haurien  de ser els que, segons ells, tinguessin clar  “l’error” que porta inherent el Procés... Gràcies, Pep !

J.  Vinyeta

13 de Juny de 2017 

457.- Montoro assenyalat

457.- Montoro assenyalat

El TC ha qüestionat tota la majoria d’accions – lleis i també presumpcions, en els casos en que, ja fos d’ofici (les menys) o per denúncia,  entenia que qualsevol “manifestació” podia suposar un trencament d’aquest ordre constitucional que manté l’Estat espanyol i  que no entrarem en discutir en aquest moment.

La realitat està en que no ho fa sempre si no que actua, en general, amb un interès polític remarcable. Si no fos així no es pot entendre que determinats articles de l’Estatut de Catalunya del ’76, que el PP va denunciar com a revenja, per no haver participat en la seva redacció, i que varen ser suprimits amb aquella sentència ignominiosa del 2010, continuïn plenament vigents en altres estatuts d’altres Comunitats.

Dic això perquè queda clar que el TC fa el que l’interessa o convé especialment al seu manteniment (estrictament crematístic en massa vegades) i cau, en la meva  opinió, en contradiccions estranyes amb les que deixa  molt clar quin és el tracta que dona a la Metròpoli, que és qui oficialment paga al TC, i el  que dona a la “perifèria”, i especialment a Catalunya, de qui precisament la Metròpoli treu bona part dels calés que utilitza per pagar al TC. Per a dir-ho ras i curt: la Metròpoli tracta les perifèries, i especialment a Catalunya, com a unes colònies. Què exagero? Dons em sembla que no perquè, en tractar una qüestió gens menor com un Decret de Montoro, que va permetre que els que tenen calés fora del país en declaressin uns quants a un preu irrisori (els que hi entenen afirmen que el cost de les famoses i minses “floracions” varen estar finalment al voltant del 3%, mentre que els ciutadans normals  estem pagant molt més de deu vegades del que varen pagar aquests), el TC ha trigat cinc anys a prendre la decisió de dir-nos que el decret-llei de Montoro és anticonstitucional. Si hagués anat amb la diligència adequada, els mateixos aquells que hi entenen afirmen que s’haguessin pogut recaptar més de 5000 milions d’€ davant dels 1200 que és varen fer efectius. En canvi, ¿quant triga el TC en assenyalar com a  inconstitucional una declaració del Parlament, del Govern, o d’algun del seu membres, de Catalunya...? La resposta la sabem tots:  Hores...! És la gran diferència. La Metròpoli ha d’estar “protegida” i a la colònia se l’ha de tenir collada... Per més INRI i perquè no hi hagi cap dubte,   el TC no anul·la l’amnistia famosa, de forma que queda així consolidada... Queda clar o no?

Montoro, serà enviat a la fiscalia pel TC per haver  actuat inconstitucionalment i amb presumpta prevaricació?  Mas i companyia hi varen ser enviats... Tracte colonial, o no?

J. Vinyeta
9 de Juny de 2017




dimarts, de juny 06, 2017

456.- Comentaris (Londres, Puigdemont, Comúns, Podemos)

456.- Comentaris (Londres, Puigdemont, Comuns, Podemos)

Londres ha estat el penúltim escenari de les accions de l’EI. Dic penúltim perquè aquests paios que no  respecten res, ni a la seva pròpia vida, hi tornaran.  No sabem on, però hi tornaran. Per aquesta raó, no puc estar-me de comentar dues coses que em tenen una mica amb la mosca darrera l’orella.

La primera d’elles és el fet de que els assassins son immediatament identificats per la policia. Dit d’una altra manera, son gent que estan fitxats i que campen, tot i això, amb plena llibertat i sense el més mínim control. L’excusa, per part del govern de torn,  està en  que no hi ha prou recursos per controlar a tota aquesta xusma. La pregunta que se’m  acut és la de si tots aquest “minsos” recursos possibles hi son aplicats, perquè podria passar molt bé que part d’aquest recursos es destinessin a controlar els que no cal que siguin controlats des del punt de vista terrorista, però que es controlen per les seves intencions polítiques, o pel control de partits polítics, com el cas  Watergate,  o a les oposicions diguem-ne secundàries al poder establert (no sé si, com L’operació Catalunya aquí a casa nostra, pot existir una suposada Operació Escòcia  a l’Anglaterra de May, o una suposada Operació  Le Pen a França... que minva recursos). Per tant, si hi ha sospites fefaents, ¿per què no s’actua? ¿ Per raons purament garantistes o per poder presentar com èxit policial la immediata identificació dels assassins? ¿què hi ha de tot plegat?  ¿Res?  ¿Tot? Es fan necessàries respostes contundents. I els ciutadans tenim dret i el deure d’exigir-les.

La segona qüestió l’entenc com a difícil de pelar.  Tots i cada  un d’aquests actes tenen, com  a mínim, la voluntat de deixar empremta,  fer que l’acció arribi a coneixença de l’altre extrem del món i, molt especialment, a coneixement del  “presumptes”   futurs “màrtirs”. No vull negar la necessitat de que aquestes barbaritats se sàpiguen, però no entenc l’extrema necessitat de que qualsevol d’aquests actes estigui a les primeres planes de tots el mitjans de comunicació durant dies. Tot el que no sigui la informació dels fets de forma clara però breu, no fa més que actuar d’amplificador de les accions d’uns individus que malden perquè hi hagi quanta més cridòria, millor. Entenc les necessitats financeres que pressuposa mantenir mitjans en un món en que la “instantaneïtat”  és la forma de viure. Però mantenir la “proporcionalitat” davant de la luxúria informativa, en ocasions excessivament groga, ho entenc com  cabal i necessari. Perquè, si no es fa, estem dient-los-hi a tota aquella trepa que, realment, han guanyat a cada barbaritat que porten a terme. Em sembla que hem de rumiar com alguns fan les coses i, si creiem que les fan malament, participar-hi el menys possible i denunciar-les oberta i públicament.

Puigdemont ens diu que pot anar al Parlamento a debatre amb Rajoy, quan la data i pregunta quedin assenyalades, el per què de que a Catalunya hem arribat on hem arribat.  Seria un debat sense votació. Però com que el que volen és un segon Ibarretxe, segons a dit literalment el coordinador del PP, Fernández–Maillo del PP[1], debat que no implicaria cap votació final o posterior, és realment difícil  que Rajoy accepti. Puigdemont ens diu també a l’entrevista, que hi  haurà referèndum i que s’està treballant amb serietat per “arrodonir” totes les arestes i assenyala que, quan l’estat diu que ho farà “tot”, els ciutadans hauríem de saber a què es refereix, i que tots el membres del Govern tenen clar que, en qualsevol cas, assumiran les conseqüències de tot plegat.

Sigui el que sigui, la realitat ens evidencia que a Madrid hi ha nervis. I, com adverteix Puigdemont, aquest nervis poden fer males passades i fer sortir Rajoy amb un estirabot del que després potser se’n hagi de penedir. Però així estan les coses. Per cert, de del punt de vista personal, entenc que la pregunta ha de fer referència a si es vol un Estat independent. Que després decidim un  sistema republicà  em sembla bé. Però no posem el carro davant dels cavall. Primer un  Estat. Després ja decidirem de quina forma.

Els Comuns?  Dons com sempre. Es va convocar  el Pacte pel Referèndum perquè varen posar el crit el cel quan Puigdemont va convocar els partits. El Comúns deien que era a través del Pacte que s’havien de fer les coses. Ara, tampoc els hi ha agradat sortir de la reunió amb el Pacte sense les garanties de que només els hi calgués empassar-se el tall sense cap esforç. Però ja sabem com son: o ells, o res de res, com sempre. Podemos, a través d’Echenique, ha fet saber a Dante Fachín que l’organització no està pel referèndum unilateral de Puigdemont. I sembla que Podemos vol muntar una mani a Sol el mateix dia i hora en que es celebri la  moció famosa. Inútil. Però potser Iglésias podrà recordar aquelles assemblees del 15M en las que  suposadament es parlava de tot, suposadament es decidia tot i res de res servia per alguna cosa. Però tots contents i convençuts.

J.  Vinyeta
6 de Juny  de 2017



[1] http://www.eldiario.es/politica/Maillo-acogeran-Puigdemont-abiertos-Congreso_0_650585217.html