456.- Comentaris
(Londres, Puigdemont, Comuns, Podemos)
Londres ha estat el penúltim escenari de
les accions de l’EI. Dic penúltim perquè aquests paios que no respecten res, ni a la seva pròpia vida, hi
tornaran. No sabem on, però hi tornaran.
Per aquesta raó, no puc estar-me de comentar dues coses que em tenen una mica amb
la mosca darrera l’orella.
La primera d’elles és el fet de que
els assassins son immediatament identificats per la policia. Dit d’una altra
manera, son gent que estan fitxats i que campen, tot i això, amb plena
llibertat i sense el més mínim control. L’excusa, per part del govern de
torn, està en que no hi ha prou recursos per controlar a
tota aquesta xusma. La pregunta que se’m
acut és la de si tots aquest “minsos” recursos possibles hi son
aplicats, perquè podria passar molt bé que part d’aquest recursos es
destinessin a controlar els que no cal que siguin controlats des del punt de
vista terrorista, però que es controlen per les seves intencions polítiques, o pel
control de partits polítics, com el cas Watergate,
o a les oposicions diguem-ne secundàries al poder establert (no sé si,
com L’operació Catalunya aquí a casa
nostra, pot existir una suposada Operació
Escòcia a l’Anglaterra de May, o una
suposada Operació Le Pen a França... que minva recursos).
Per tant, si hi ha sospites fefaents, ¿per què no s’actua? ¿ Per raons purament
garantistes o per poder presentar com èxit policial la immediata identificació
dels assassins? ¿què hi ha de tot plegat?
¿Res? ¿Tot? Es fan necessàries
respostes contundents. I els ciutadans tenim dret i el deure d’exigir-les.
La segona qüestió l’entenc com a
difícil de pelar. Tots i cada un d’aquests actes tenen, com a mínim, la voluntat de deixar empremta, fer que l’acció arribi a coneixença de l’altre
extrem del món i, molt especialment, a coneixement del “presumptes”
futurs “màrtirs”. No vull negar la necessitat de que aquestes
barbaritats se sàpiguen, però no entenc l’extrema necessitat de que qualsevol
d’aquests actes estigui a les primeres planes de tots el mitjans de comunicació
durant dies. Tot el que no sigui la informació dels fets de forma clara però
breu, no fa més que actuar d’amplificador de les accions d’uns individus que
malden perquè hi hagi quanta més cridòria, millor. Entenc les necessitats
financeres que pressuposa mantenir mitjans en un món en que la
“instantaneïtat” és la forma de viure. Però
mantenir la “proporcionalitat” davant de la luxúria informativa, en ocasions excessivament
groga, ho entenc com cabal i necessari.
Perquè, si no es fa, estem dient-los-hi a tota aquella trepa que, realment, han
guanyat a cada barbaritat que porten a terme. Em sembla que hem de rumiar com
alguns fan les coses i, si creiem que les fan malament, participar-hi el menys
possible i denunciar-les oberta i públicament.
Puigdemont ens diu que pot anar al Parlamento
a debatre amb Rajoy, quan la data i pregunta quedin assenyalades, el per què de que a
Catalunya hem arribat on hem arribat. Seria un debat sense votació. Però com que el
que volen és un segon Ibarretxe, segons a dit literalment el coordinador del
PP, Fernández–Maillo del PP[1],
debat que no implicaria cap votació final o posterior, és realment difícil que Rajoy accepti. Puigdemont ens diu també a
l’entrevista, que hi haurà referèndum i
que s’està treballant amb serietat per “arrodonir” totes les arestes i
assenyala que, quan l’estat diu que ho farà “tot”, els ciutadans hauríem de
saber a què es refereix, i que tots el membres del Govern tenen clar que, en
qualsevol cas, assumiran les conseqüències de tot plegat.
Sigui el que sigui, la realitat ens
evidencia que a Madrid hi ha nervis. I, com adverteix Puigdemont, aquest nervis
poden fer males passades i fer sortir Rajoy amb un estirabot del que després
potser se’n hagi de penedir. Però així estan les coses. Per cert, de del punt de
vista personal, entenc que la pregunta ha de fer referència a si es vol un Estat
independent. Que després decidim un sistema
republicà em sembla bé. Però no posem el
carro davant dels cavall. Primer un Estat.
Després ja decidirem de quina forma.
Els
Comuns? Dons com sempre. Es va convocar el Pacte pel Referèndum perquè varen posar el
crit el cel quan Puigdemont va convocar els partits. El Comúns deien que era a
través del Pacte que s’havien de fer les coses. Ara, tampoc els hi ha agradat
sortir de la reunió amb el Pacte sense les garanties de que només els hi
calgués empassar-se el tall sense cap esforç. Però ja sabem com son: o ells, o
res de res, com sempre. Podemos, a
través d’Echenique, ha fet saber a Dante Fachín que l’organització no està pel
referèndum unilateral de Puigdemont. I sembla que Podemos vol muntar una mani a Sol el mateix dia i hora en que
es celebri la moció famosa. Inútil. Però
potser Iglésias podrà recordar aquelles assemblees del 15M en las que suposadament es parlava de tot, suposadament
es decidia tot i res de res servia per alguna cosa. Però tots contents i convençuts.
J.
Vinyeta
6 de Juny de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada