465.-
Teatre Nacional, 4 de Juliol
Va
arribar el dia i és va encendre una llum. No és el sol d’un dia clar
il·luminant-nos, però entenc que és la llum mínimament necessària perquè es
vegi fins on es pot ensenyar la poteta. Sabem més coses de les que sabíem i, personalment, celebro que la Llei de
Transitorietat Jurídica quedi per després del referèndum. Sabem que si guanya
el sí, hi haurà DUI en 48 hores. Si Guanya el no, convocatòria immediata d’eleccions autonòmiques.
De l’acte en sí, poca cosa
a dir. Quan al voltant de mil persones
estan entregades i disposades a escoltar, no és d’estranyar que l’acte
funcioni amb la regularitat i precisió previstes. Però el que em va semblar
realment important va ser el discurs de Puigdemont, i especialment quan diu que
serà aquest referèndum qui també validarà a tots aquells que tenen el no com a
resposta, que no serà el Govern de Madrid qui els hi donarà l’opció d’expressar-se.
També quan diu que hi ha dues coses que des de Madrid no es poden manipular: la
participació i el resultat. Em tot això,
sembla que va quedant clar que la real clau de volta està precisament en la
participació. I això només depèn de la ciutadania.
Madrid, mentre, continua
entestat en que aquí estem portant a
terme un cop d’estat. Només hem de
comprovar-ho en els comentaris i editorials dels diaris de la caverna a la
presentació d’ahir al Teatre Nacional[1],
ajudats per El País (que hi sembla ja totalment integrat), El Periódico i La
Vanguardia, tot i que aquest dos últims, especialment La Vanguardia, suavitzen el to. És el resultat d’un efecte propagandístic
digna de Goebels, que vol fer entrar el
clau per la cabota sense explicar que l’autèntic cop d’estat està precisament
en la mà del que fa servir el martell contra natura, contra la punta del
clau... Sense reflexió, és evident que tot és acceptable. I si hi ha gent, com sembla ser, que accepten
les anàlisis fetes per suposats ideòlegs que es transformen en gurus plenipotenciaris
del pensament oficial, és normal que es vagi estenent la idea de que sense
armes, amb somriures i amb manifestacions en les que no s’ha trencat ni un sol
vidre, es pot construir un cop d’Estat que portarà, segons Millo, a una dictadura
veneçolana irreversible a Catalunya amb totes les maleses derivables. No és
varen preocupar tant quan Tejero i companyia varen entrar al Parlamento sota
els auspicis no sabem oficialment de qui
i que ho va fer amb metralletes. Allò si que va ser un cop d’estat. Serà que el
somriure també mata?
I com que no saben estar
callats, ens trobem amb la ministra
Cospedal[2]
avisant-nos de que l’exercit, per terra, mar i aire, és el garant de la unitat
de la nació espanyola. Entén Cospedal que aquesta referència fa gran i exitosa
Espanya? O vergonyosa davant del món civilitzat? Mentre, el Secretari de Relaciones con las Cortes, José Luis Ayllón, es despatxa a
gust en referència al cessament de Baget i només se li acut dir que Puigdemont[3]
“se
ha acostado bolivariano y se ha levantado fascista” perquè
“cesar a una persona porque opina diferente es un acto de fascismo”. És una
apreciació més de desprestigi intencionat i demagògic perquè, entre les
atribucions del President (i de tots els Presidents del món civilitzat) està el
poder cessar quan vulgui i com vulgui a quants membres del seu govern cregui o
entengui necessari o convenient. Què hagués fet Rajoy si un dels seus ministres dubtés públicament de la
capacitat permanentment anunciada pel seu
govern de no permetre el referèndum?
Ayllón no respondrà mai aquesta pregunta, però potser que la visqui, no
cal que personal i directament, algun dia. I que ens dirà aleshores?
Si l’Estat entén que anul·lant,
criminalitzant, impedint o inhabilitant resoldrà el problema de Catalunya, s’equivoca
perquè es radicalitzarà encara més i manifestarà, l’Estat, la seva incapacitat per resoldre problemes polítics
de calat seriós per vies polítiques. Per fer boca, el sobiranisme té al TC que ajuda molt a la causa, perquè el TC ha tornat a fotre
cullerada en el tema de la llengua, desvirtuant quatre Lleis del Parlament al
Respecta[4]. Son com son i no sembla que siguin conscients
de que ens van empenyent cap fora...
J. Vinyeta
5 de Juliol de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada