466.- Reunió d’expresidents
S’han trobat els tres
expresidents. Només un únic punt en
l’ordre del dia: com impedir el Referèndum català.
Aznar, Felipe i Zapatero
no es poden presentar com a virtuosos barons i pontificar, davant de l’Estat
espanyol, les solucions inequívoques per aturar el procés català, basades,
totes elles en l’absència absoluta de la més mínima voluntat
política de solució del contenciós (que, agradi o no, és netament polític) i,
en conseqüència, basades en l’aplicació de les mesures legals que es deriven d’una
interpretació constitucional tremendament restrictiva i en les decisions d’un TC
creat pràcticament had hoc. Cap dels
expresidents té, en el meu entendre
qualitat moral suficient per excomunicar el procés perquè tots i cada un d’ells
tenen trets tremendament foscos en el seus currículums i que si bé entenc que
no tinguin cap ganes de referir-s’hi, han d’entendre que molts ciutadans difícilment oblidarem.
Aznar, va votar en contra de la constitució, y després
de l’atemptat que va patir que a poc li costa la vida, va anar actuant amb autèntic ressentiment. La
seva actuació contra ETA, va ser sonada en el camp polític fent detenir
delegacions dels etarres quan estaven en processos de negociació. Allò de que
amb violència res i que sense ella era
possible tot, va estar el timo de les misses, qüestió que queda sobradament
provada aquí per els catalans que, sense trencar un vidre, ens està sent negat
tot. La traca final, i que li va costar les eleccions i el càrrec, varen ser
les bombes d’Atocha, amb desenes de morts i centenars de ferits en resposta dels
grups islamistes a la participació de l’Estat espanyol en la guerra del Golf,
assumpte que va estar suficientment
qüestionat per la ciutadania al carrer i que encara recorda la famosa foto a
Les Açores del Sr. Aznar amb les cames sobre de la taula...
Felipe, queda atrapat pels
GAL i, encara avui, s’està parlant i dubtant sobre de la identitat del famós
Míster X que molts concretaven en ell directament.
Durant el seu manament, sona aquella frase
que deia que Montesquieu ha
nuerto... amb la que s’inicia el control per part del executiu dels poder legislatiu i, especialment, del
poder judicial, que accepta sumís el nou estatus, situació que, d’altra banda,
tots els que ha vingut al darrera han mantingut i està en plena vigència avui dia. També
imposa, a través del seu inseparable
Guerra, allò de que el que se
mueva no sale en la foto convertint en inútil la presència dels diputats a
l’hemicicle parlamentari.
Zapatero ens diu que no
vol referèndums de confrontació. No sé el que vol dir exactament això. Però
interpreto que no vol referèndums de cap mena perquè tot referèndum, com
qualsevol votació, pressuposa precisament resultats que trien a uns i no a uns
altres. Però sap perfectament que d’aquell Aprovaré... des del balcó de la Generalitat
amb Maragall al costat, es passa al convenientemente
cepillado del Estatut al Parlamento (amb la participació
activa, diguem-ho tot, del PSC assegut al a taula de negociacions del Estatut a
la banda contrària), mantenint Zapatero en aquell moment i des d’aleshores un
silenci clarament culpable. No va fer res per assegurar aquell Aprovaré... Catalunya ho recorda i, com a mostra, els posteriors
resultats electorals del PSOE – PSC.
Ara s’han reunit per a dir
a Espanya que és absolutament inadmissible que el Procés català culmini amb un referèndum.
I ho fan sense ni tan sols recordar la famosa sentència del TC de 2010 que és
el principi del que ha anat venint després. Però ho diuen els tres personatges sense aportar
cap iniciativa, sense aportar res com a solució política i positiva al conflicte
que omple avui la vida política espanyola, De moment res de res, però afegits a
les paraules, insults, amenaces, creant pors, deixant clara la seva adhesió
incondicional a l’oligarquia a la que s’han abraçat. No son conscients, o no
volen ser-ho, del fracàs polític que tot això representa per a tota la classe
política de l’Estat. Ni son conscients
de les seves grans limitacions per resoldre’l. Gabilondo, en el seu comentari a
El País d’ahir La voz de Iñaki[1], assenyala la poca talla dels polítics actuals que no
aporten la més mínima iniciativa a res ni per res: “Problemas gigantes – diu – y
políticas enanas...” Val la pena, en la meva opinió, escoltar-lo.
J. Vinyeta
7 de Juliol de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada