468.- Comentaris (PSC-PSOE, Joan Boada, Puigdemont).-
A vegades es fa difícil inclús voler
entendre a determinada gent que fan teòrics esforços per explicar-se. Tal és el
que m’ha passat quan he sentit els propòsits que el tàndem Iceta – Sánchez
volen portar a terme respecta de
l’anomenat “problema català”. Buscar solucions a un problema que ja en té una
de concreta i simple a la que els propis PSC-PSOE,
i la resta dels unionistes, no si volen avenir, fan que tot l’altre no sigui res més que fer volar
coloms. Però tot i això m’agradaria que, aquestes solucions aportades (la llista
em sembla que era de 8 o 10 qüestions a realitzar) fossin, senzillament, realitzables. Dic això perquè, com diu la dita,
de bones voluntats (tot i que en aquest cas a més son, simplement, suposades bones voluntats), els cementiris en son
plens. I ho dic perquè, a banda del desig suposadament possibilista, hi ha una
realitat incontrovertible: ¿quin poder té, a nivell d’Estat, el PSOE, per poder
executar aquestes propostes?. ¿Serà capaç el líder socialista de entomar una
moció de censura a Rajoy, guanyar-la (amb no sé quins recolzaments) i aplicar
posteriorment les reformes exposades
que, bàsicament, no son més que federalistes i en cap cas sobiranistes? Si a més hi
afegim la clara voluntat de
Sánchez de seguir només en la famosa línia del congrés de Granada, hi afegim
després la trucada a Rajoy per posar-se a les seves ordres, ¿ens hem de creure que la real voluntat del PSOE, amb el PSC i
Iceta rendits als encants del secretari general socialista, és la de protegir
Catalunya de les “inclemències” que ens van arribant i completar el desig
majoritari de la població catalana?. Què s’han pensat que som? Deuen de ser, en el millor dels caso, un pèl ingenus...
Joan
Boada sempre
ha estat dins la colla pessigolla repatània d’ICV. Com que ara ICV va a mitges (o a quarts, o a
dècims) amb Colau i companyia s’ha despenjat amb 214 més signant un manifest[1] en el que es posicionen tots plegats
clarament en contra del referèndum. No sorprèn gens trobar-hi entre els
signants a López Bulla o Eulalia Vintró.
Podem dir que formen el “ferro”
d’aquella Iniciativa (i que no vull dir
que ja no existeixi) en que només és bo i està bé allò que organitzen
ells. En aquestes condicions i donat que
en la organització d’aquest referèndum ni hi han estat ni se’ls espera, no han
fet res més que expressar-se en les formes habituals, que no son altres que
aquelles ja sabudes de que, “com que no ho hem fet nosaltres” (ells), aquesta
organització és un desastre i, per tant, no hi participarem. Imagino, tot i que
potser és molt imaginar, que son restes d’aquells orígens stalinistes en què
les llibertats estaven condicionades a la fidelitat. O potser no. Però aquests sempre son capaços
de dir-te el què has de fer, què està malament i què hauries de fer en lloc del
que estàs fent: ¿qui no recorda una d’aquelles magnes manifestacions de l’11 de
Setembre en les que els herrerians i
companyía (Forcades inclosa, si no
recordo malament) se’n varen anar a envoltar els edificis de La Caixa, entitat
a la que li devien molts calés casualment i símbol capitalista per excel·lència,
mentre Catalunya demanava llibertat? Dons això... Aquells que pensin seguir el
manament del manifest serà perquè entenen que la llibertat, inclosa la que pressuposa
la d’anar a votar, no és possible si la seva acceptació no ve ben autoritzada...
Sort que el món ha canviat... però queden rellotges aturats.
Puigdemont,
fent ús dels seus privilegis,
ha remodelat el seu Govern. Madrid i corifeus parlen de purga, oblidant el que durant molts anys aquesta paraula ha
significat, una acció que realment sí
han portat a terme tots els dictadors, i em sembla que sense exclusió, que hi
ha hagut en la història (la més clara la
que encara està portant a terme avui dia el president turc Erdogan). Inclòs aquell que va morir fa
quaranta anys i que sembla que a Madrid no volen oblidar. Estic convençut que
les paraules de la tropa habitual, assenyalant les “actituds dictatorials, feixistes, nazis, etc...” de Puigdemont, no
fan més que amagar la sensació que els enerva de que, amb les modificacions del
Govern, aquest assenyala que hi va seriosament. Així és com ho veiem des
d’aquí. Allà, el que convé és fer veure les coses que fan referència a Catalunya amb una certa virtualitat
malaltissa que nega la realitat. No vull dir amb això que aquí les coses ens resultin
fàcils. Només vull dir que allà, de fàcils, tampoc ho son. Gens.
J. Vinyeta
16 de Juliol de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada