377.- Comentaris (Sobre de tot plegat)

377.-  Comentaris (Sobre de tot plegat).-

L’Estat espanyol  està, com diuen ells, “patas arriba”. No han sabut apreciar i acceptar  un pluripartidisme que fins ara els hi era desconegut i inimaginable i s’ha iniciat la corresponent carrera electoral  que comporta en primera instància, i donat   que hem estat nosaltres els que ens hem equivocat votant, una despesa  d’uns 130 milions d’€s:  mai ha estat tant ben dit allò de cornuts i pagar el beure...  Els partits, tots els partits, ha estat incapaços de posar-se d’acord i limitar, reduir el cost que les noves eleccions  generaran. Corren per les xarxes consells per a fer-los-hi entendre, per exemple, que no cal que es gastin els calés en mailings inútils perquè, tot i que es pensen que som tontets, serem capaços d’arribar al Col·legi electoral que ens toqui  i agafar la papereta de qui volem votar i fer-ho. Un d’aquests consells que m’ha semblat  molt fi és el de retornar al remitent,  depositant a les  bústies de correus els mailings rebuts, sense obrir-los per deixar clar que, per a nosaltres, no calia que ens els fessin arribar.

Ja en campanya,  els partits es van situant per intentar arribar tan aprop com sigui del poder. Un moviment significatiu ha estat el de Podemos i IU, que tant a fet emprenyar als comunistes de la vella escola. Com que la cosa promet, la coalició s’ha convertit en el centre de les ires de gairebé tots plegats. El PP preveu l’apocalipsi si Iglésias i Garzón s’apropen a la Moncloa, mentre que ignora al PSOE. Per la seva banda Sánchez, sense capacitat de maniobra i a les ordres directes i ineludibles dels barons del seu partit,  avisa del desastre que ha estat Podemos en la  minsa legislatura que hem tingut i quan Podemos li ofereix un pacte per anar junts al Senat, el PSOE diu que amb  Podemos no van ni a pixar..., però potser que la realitat d’aquest no al pacte haguem de buscar-la en la possible “Gran coalició”, que no va ser en ¡’anterior legislatura, entre PP i PSOE a partir del dia 27 de Juny. El PSOE va predicant la seva reforma constitucional que sap impossible i sap també que per bufar cullera necessita apropar-se al PP i a C’s. Per part seva,  Rivera manté que per pactar amb el PP és necessària la renuncia de Rajoy. I tots plegats, que s’omplen la boca amb la nova política necessària i regeneradora, actuen com si res hagués de canviar.

El Sr. Sánchez ens diu que formarà govern amb gent (suposo que imposada pels barons) que enteníem  com a pròpies d’un museu de figures de cera, com és el cas de Josep (no sé si José...) Borrell Anomenat Secretari d’Estat d’Hisenda el 1984 i Ministre d’Obres Públiques i Urbanisme el 1991 i el 2004, va acabar sent anomenat President del Parlament Europeu. No és un mal currículum, però si realment Sánchez necessita el PSC i al PSC se  l’ha de votar a Catalunya, em sembla que entre la Chacón que plega, Carles Martí que el foten fora, Meritxell Batet que ve imposada pel PSOE des de Madrid, i l’ombra d’en Borrell, de no massa bon record aquí a Catalunya,  per tot plegat, els socialistes, aquí a Catalunya,  en sembla que tenen mala peça al teler...

Aquí, a casa nostra, també passen coses. Potser que la més sonada hagi estat el pacte Colau – Collboni. Les hemeroteques hi son i si gratem una mica trobarem que la Sra. Colau assenyalava  al PSC, que va governar l’Ajuntament de Barcelona em sembla que més de vint anys, com al gran responsable de la desfeta de la ciutat, del casc antic i especialment de Ciuta Vella, amb qui, en cap cas es podria col·ligar. No és que em sorprengui, perquè massa coses “sorpressives” solen passar en política. Però aquesta ha estat sonada. 

Una altra que ha estat sonada també, ha estat l’enviament de dues diplomàtiques del Govern Espanyol a córrer pel món i explicar la realitat constitucional espanyola. Ha estat en resposta als moviments de Puigdemont i Romeva per Europa explicant el Procés. Suposo que des de Madrid son conscients de que si han de fer una cosa així només és per la raó de que el Procés català interessa. Margallo ja va enviar, per aquesta mateixa raó,  en el seu moment un memoràndum de  no sé quantes pàgines al respecta a les Cancelleries. Fan veure que no ho entenen. Però dia vindrà en que volent o a contrapèl, hauran de prendre una decisió respecta del “problema catalán”,  perquè ja la nova convocatòria d’eleccions ho ha estat precisament per l’existència d’aquest “problema” que no han sabut resoldre. Hauran de prendre una  decisió possiblement impensable en aquests moments, en un sentit o en l’altra, decisió de la que Europa, encara que no ens ho digui, no podrà quedar-ne aliena.  Puigdemont va tirant el Procés endavant, preparant les Lleis bàsiques (Hisenda, Seguretat Social i Procés Constituent) i això va posant en guàrdia la maquinaria de l’Estat que va quedant en evidència a cada sentència del TC. Raó de més per pensar que algun dia, i no massa llunyà, a més de la judicatura hauran de posar en marxa, també i de forma definitiva l’acció política amb la que és pugui resoldre el cas, perquè, seguint en la línia actual els que ens acabarem de carregar de raons davant de tot el món democràtic, serem precisament nosaltres.

Unió ha llençat la tovallola i, a pesar de la suposada majoria favorable a la famosa tercera via del Sr. Duran, que Duran i companyia s’entestaven en voler-nos fer creure que existia,  no  han aconseguit cap ascó en les dues últimes conteses electorals (27S i 20D). Si a tot això hi sumem el deute acumulat del partit, i la pràctica impossibilitat de trobar “mecenes” o creditors inclús dins  del món i dels interessos que  Duran–Lleida ha defensat duran no sé quants anys des  de Madrid, amb el partit en situació de preconcurs de creditors i amb un deute acumulat que molts situen al voltant dels 19 milions d’euros, s’ha fet impossible afrontar una campanya electoral que no oferia res més que la possibilitat d’una altra  patacada que  faria  accelerar la caiguda a plom que ja està iniciant. Aquella majoria silenciosa de la que ens parlaven en Duran i Espadaler, propera a les tesis espanyoles però amb perspectiva catalana, no existeix.

Un breu apunt sobre Europa. Grècia, el Brexit, els acords amb Turquia, les que semblen aproximacions búlgares a Putin, els desafiaments  de Polònia i Hungria, el tema dels refugiats, la pèssima actuació de Brusel·les en els afers terroristes, els deutes d’alguns membres de la comunitat (Espanya, França, Itàlia...), el secretisme en les negociacions del famós TTIP, etc, etc..., tot plegat està fent un garbuix  que fa difícil trobar-hi el desentrellat a tot plegat. I, de pas, fa augmentar la indiferència i el convenciment de que el club europeu és un club endogàmic de uns pocs privilegiats  que els del carrer comencem a pensar que ens prenen el pel,  que   estan  portant a la ciutadania a la misèria mentre els membres d’aquest club endogàmic esmorzen amb Belluga  de tres ceros... Sempre acabem rebent el mateixos. I això, cansa. I molt.

J.  Vinyeta

17 de Maigs de 2016

376.- Comentaris (Eleccions, i… misèria)

376.-  Comentaris  (Eleccions,  i… misèria)

Eleccions.- Finalment hi haurà eleccions generals el proper 26 de Juny. Hem hagut d’estar prudents en anunciar-les perquè teníem el precedent català i, seguint la dita, mai és blat si no està dins del sac, ben lligat i el sac sense forats. Per cert, les previsions del Sr. Plans fetes a TV3,  no s’han complert

A Madrid, no han estat capaços d’afrontar el repta que suposava un pluripartidisme que els hi era absolutament desconegut i que, sense majories suficients, obligava a compartir l’anhelat   poder amb algú que, inevitablement, assumís el paper de comparsa (com deia un, entrant en una coalició complertament   cautivo y desarmado...). El poder, que ho ha de ser en totes les àrees, és l’objectiu impossible de compartir.  Per això no hi ha hagut acords i per això la legislatura més curta de la història post franquista ha acabat estrepitosament després de quatre mesos d’un sainete  (funció teatral de curta durada, amb vis còmica, d’altra banda típicament madrileny i del qual Arniches n’és el gran representant) que ens a tingut entretinguts. El fracàs ha posat en evidència allò que ja sabíem: que la voluntat de servei que d’alguna manera, i en algun moment al menys, hauria d’impregnar el desig de tots els que teòricament per això s’hi han posat és inexistent i que  només els mou la consecució el poder i el seu manteniment. És així, pur i dur. I si no, només cal observar el comportament, amb primàries o sense, dels partits i líders polítics, només preocupats d’acusar als rivals del fracàs comú i dient-nos, als que vàrem votar, que la culpa també és nostra per haver votat malament... Fan bona aquella dita que defineix els polítics com aquells capaços d’anunciar un futur  i justificar després perquè no s’ha complert, aquell futur anunciat.

Ara ens queda suportar gairebé  dos mesos de precampanya en la que poca cosa, per a no dir res, ens aclariran; ens faran promeses incomplibles perquè cap dels candidats ens dirà que la UE és qui ja té fet el full de ruta ben marcat i que  obligarà al govern que vingui a   retallar 14.000 mil milions d’euros pel compliment del dèficit (i qui pensi que no serà  així que recordi  Grècia...).  Serà el trist llegat d’un govern del PP que ha empobrit econòmicament tot l’Estat però  que, actuant amb la impunitat que li ha donat el poder obtingut, com deia, en totes les àrees,   també ha empobrit moralment l’Estat en fer de la corrupció una forma de vida perfectament assumida, tolerada.  Una mostra més de la poca voluntat de servei i si, en canvi, de l’exercici del poder que necessiten per continuar vivint...

I...misèria.-  Puigdemont va anar a Madrid i Junqueras també. Tots dos varen parlar, en tornar, de certa cordialitat en les converses; però aquesta suposada cordialitat no ha passat de ser una paraula prèvia al no permanent i continuat que va  fent estralls de les decisions de Parlament Català. El TC admet a tràmit  tot el que el Govern de Rajoy li posa al davant i, el que en resulta, és que les Lleis catalanes queden sistemàticament suspeses. L’última ofensiva des de les visites a Madrid em sembla que s’ha emportat per davant, fins avui, 7 lleis aprovades pel Parlament Català. Poca broma.

No és cap novetat però, aquesta vegada, volent aporrinar al Govern Català,  el TC anul·la  la Llei de pobresa energètica que afecta, pel què s’ha dit, a gairebé 250.000 famílies. Una Llei que resulta d’una Iniciativa Legislativa Popular  i que va ser aprovada per unanimitat pel Parlament. És una mostra més de la “delicadesa” amb la que Rajoy i els  seus tracten a la societat democràtica en general i a la més necessitada en particular.  El més greu de tot  plegat està en les raons que el Govern Central al·lega davant el TC per a la suspensió de la Llei catalana: ni més ni menys al·lega que  la acceptació de la llei catalana crearia desigualtats entre els espanyols. És una mostra del cinisme amb que l’Estat és capaç de portar les coses: com que la Llei catalana pot comportar determinats beneficis a determinats catalans, i l’Estat espanyol no pensa fer res per solucionar la situació idèntica de la resta de  ciutadans de l’Estat, anul·la la Llei Catalana  i així tots iguals...  en la misèria! Anivellar pel cap baix dels més necessitats...!  Inaudit!  Queda clar que és una raó més de la necessitat per arribar a la fi del Procés.

En el moment de redactar aquestes ratlles, Puigdemont ha convocat una cimera en la que si han reunit el Govern, Partits polítics, sindicats, alcaldes i alcaldesses, regidors, membres del tercer sector social i altres organitzacions per definir una resposta a la patacada del TC. És una mostra de que, a més de parlar de llibertat i independència, és parla del que convé a la ciutadania i, en aquest cas, amb una mobilització política important donat els que hi han participat.  De la reunió n’ha sortit el compromís explícit de deixar sense efecte la decisió del TC, mitjançant l’immediata aprovació al Parlament d’una nova llei que substitueixi a la rebutjada pel TC.

Haurem d’esperar aconteixements.

J.  Vinyeta

3 de Maig de 2016

375.- ANC, bye, bye…?

375.- ANC, bye, bye…?

 Pot semblar exagerat, però tinc l’estranya sensació de que l’ANC se’ns  en va. O, quan menys, es situa en una forma  de fer les coses que sembla derivar en una “aproximació - integració” a determinades  formes  polítiques de les que en deuria, en el meu entendre, defugir. Si l’ANC és al menys fins avui el que és, crec que ha estat gràcies a la seva transversalitat i a l’absència en el seu ideari de portar i/o representar singularitats polítiques concretes. Així sembla que ho ha entès la majoria  del país que així es  va manifestar en les últimes Diades. L’objectiu era, i encara vull entendre que ho és, el de portar el País fins al seu objectiu final, la Nació Catalana, amb un control estricta i sever d’aquells que, representant-nos i havent estat votats per a fer-ho, perdin el nord o en defugin.

Anem a pams.  El prop passat Diumenge 17, va tenir lloc l’Assemblea General Ordinària. Sabut que l’assistència a les AGO ha anat minvant i entenent que les localitzacions dificulten l’assistència dels més llunyans a la localització triada, res s’ha fet per establir un vot electrònic que facilitaria la participació dels membres en la presa de decisions que comporta una AGO. Si no es fa o no s’ha fet, entenc que és perquè algú o alguns entenen que ja hi va/van be. La participació és minsa; però es dona el cas que, amb aquesta  minsa participació, es prenen decisions com és  la  d’abandonar  la idea d’una llista unitària independentista en cas de que es convoquin eleccions a l’Estat espanyol. Només en el cas d’eleccions a l’Estat espanyol? Qui hi va bé amb aquesta decisió que pressuposa l’acció partidista davant de l’acció unitària? No crec pas que sigui aquesta la voluntat de la ciutadania i no sé si aquesta hagués estat la decissió d'haver-hi hagut una participació massiva com hagués estat possible amb un vot electrònic.

Per decisió de l’AGO, es convoquen eleccions del Secretariat Nacional pel proper 14 de Maig. Es ratifica l’antic procediment estatutari  i serà aquest nou SN qui triarà el càrrec  de President. No és procediment que m’agradi (preferia l’elecció directa), però encara m’agrada menys el secretisme i manca de transparència de la votació en sí. Però hi ha un afegitó fruït de les esmenes aprovades que m’inquieta: els candidats al SN, hauran de presentar l’aval de la territorial en la que estan inscrits. Què comptarà més en el moment d’avalar, la implicació del candidat en l’ANC o les seves tendències polítiques i/o partidistes?  Qui signarà els avals i amb quines garanties? Si ha de fer-se així, quines son les condicions generals per poder resultar avalat? A qui complau tal decisió? Per què la necessitat d’un filtratge previ de les candidatures? Hi ha possibilitats de posar en marxa el vot electrònic?

Son una sèrie de preguntes que em fan mal pensar de tot plegat. Entenc que l’ANC és un plat molt llaminer i fer-se amb el control de l’Assemblea és massa temptador pels partits polítics. El  Secretariat Nacional ha de vetllar pel manteniment de la transversalitat i independència de la que n’ha pogut fer gala l’ANC, i el proper Secretariat i la Presidència consegüent han de néixer sense l’hipotètic pecat original de preferències partidistes per ser creïble i actuar en conseqüència. Si no és així, com podrà ser creïble i realitzable  una interpel·lació al polítics que no facin la feina encomanada en unes eleccions? Ho faran amb la correcció necessària o, pel contrari, haurem de dir   bye, bye  ANC...?

J.  Vinyeta

26 d’Abril de 2016

374.- Comentaris (Setmana Horribilis, Puigdemont, ANC)

374.- Comentaris  (Setmana  Horribilis, Puigdemont, ANC)

Setmana Horribilis.- Ha estat  una setmana pèssima per la dreta del País:  Conde empresonat per “repatriació” del que semblen ser els diners desaparescuts en el Cas Banesto, Aznar multat per Montoro  i amb una declaració complementària per  “diferències de criteri”,  segons l’expresident,  en la declaració de renda; Torres  Hurtado (Alcalde de Granada) investigat per suposades irregularitats urbanístiques, Bernad  (Manos  Limpias) i  Pineda (Ausbanc) empresonats per  extorquir al querellats proposant-los–hi retirar les querelles a canvi del  que podríem denominar “impost revolucionari”, el ministre d’Indústria, Soria, plega (no sabem si cessat o no) per estar en la llista dels famosos Papers de Panamá... I quan semblava que el tema s’apaigavava Rato, que denunciava  una conspiració contra ell, també apareix implicat  en  societats  panamenyes.

De tot plegat en sobresurten un parell de qüestions que entenc com a principals.  I la primordial és la multa d’hisenda a   Aznar, a l’Aznar que s’ha passat  la vida presumint d’honestedat. Amb aquell parlar entre dents, messiànic, “xulo”, masclista col·locant els bolígrafs als escots de les periodistes, però botxí de tothom, ha estat multat pels seus  per diferències amb hisenda, i hisenda li ha afegit a més una declaració complementària. Potser era el que mancava perquè quedés clar que Montoro és fidel valedor de Rajoy i que, seguint la tasca “rajoyana”, calia finalitzar políticament amb el President d’Honor del PP.  L’expresident ha anunciat una querella contra Montoro per incompliment en la confidencialitat  de dades. Si aquesta querella tira endavant, ¿serà un avís de que s’ha obert la veda  per fer el mateix davant de les filtracions a la que ens tenen habituats des dels jutjats o forces de seguretat, per citar dos casos freqüents?.

Una altra qüestió està en les actuacions de Manos Límpias i Ausbanc.  Bernad i Pineda actuaven com a parella de ball  en un perpetuum mobile  no deixant de recórrer  amb querelles els tribunals i amb amenaces  les institucions bancàries, exigint talment un impost revolucionari que omplia les arques de no sabem qui perquè encara no sabem qui realment esta al darrera tant del sindicat com de la suposada associació de consumidors. Està per veure si hi ha relació entre el PP i aquests encausats. Però hi ha  d’un parell de detalls que han aconseguit trobar  aquests que sempre  estan pendents  de tot el que pot esverar el galliner i gràcies als quals anem tenint informació de tot plegat. Encara que pugui semblar estrany,  Manos Limpias no presenta querella en el cas Gürtel i, en canvi, sí que ho fa en el cas Bárcenas (pot ser és perquè  el cas Gürtel podria implicar Aznar i el cas Bárcenas pot implicar a Rajoy...) I d’altra banda sembla que des dels jutjats es posen sota sospita determinades subvencions[1] que Esperanza Aguirre i Ana Mato varen donar a Ausbanc. Veurem fins on arriba tot plegat.

Com diem aquí a casa nostra, el PP ha de mirar-se constantment les sabates... Però quan aquesta setmana horribilis  en prou feines ha acabat, es demana al Suprem la imputació de Rita Barberà. I amb tot això, el PP possiblement es planti davant d’unes  noves eleccions generals...

El President Puigdemont s’ha trobat finalment amb Rajoy. Des del primer moment en que es va anunciar la trobada, no crec que  ningú  esperés algun resultat positiu en ella, llevat dels ressons  internacionals que té per sí mateixa i el fet de que, tot i que certs mitjans de Madrid entenien la visita de Puigdemont com una rendició,  el  nostre President en sortís  reforçat. Queda clar que ambdós estan  en les mateixes posicions inicials però, certament, amb una diferència substancial: per si no ho sabia o no volia saber-ho, Rajoy té coneixement oficial de que amb Catalunya té un problema, el que no vol dir que el vulgui considerar com a tal. Rajoy sap que Puigdemont té un pedigree  que no tenia Mas i sap que se li demana solucions al problema en un document de 18 pàgines, 46 demandes específiques[2] i se li planteja obertament l’exposició dels incompliments mantinguts per l’Estat respecta de Catalunya. Veurem que se’n pot traure de la reunió acordada a mantenir entre Junqueras i Soraya. Poca cosa més  afegir. Recordar allò que ens ve a dir el President   de que si hem de dialogar fem-ho però que nosaltres no estarem aturats esperant respostes. Ara Rajoy n’ha estat informat de tot plegat  i de primera mà.

L’ANC  va celebrar la seva Assemblea General Ordinària diumenge passat. Sempre he estat indisposat amb la realització d’assemblees diguem-ne populars i multitudinàries. Entenc que en determinats temps va estar necessari i obligat fer-ho perquè, diguem-ho ras i curt, no hi havia altre possibilitat de decidir coses. Però ara no és el cas.  Penso que l’ANC ha perdut, una altra vegada, la possibilitat de posar en marxa el vot electrònic i donar veu  directa als gairebé quaranta mil socis que hi formem part. Entenc que seria una forma clara d’obtenir resposta de molts més dels 2600 que varen participar diumenge passat (els números oficials deuen situar la participació en un 6 – 8% de la militància) en l’AGO.

Si no vaig errat, el poper 14 de Maig hi hauran eleccions al secretariat i, en conseqüència, posterior elecció dels càrrecs que el secretariat, de forma estatutària, pot  triar, entre ells el de President.  Estarem a l’espera de les candidatures (Sánchez ja va dir que sobre la seva possible o no candidatura de moment no en vol parlar), i... a l’espera de que el vot electrònic es posi en marxa.

J. Vinyeta

21 d’Abril de 2016

---

[1] http://www.eleconomista.es/economia/noticias/7504973/04/16/El-juez-ve-irregularidades-en-las-ayudas-que-Aguirre-y-Mato-dieron-a-Ausbanc.html

[2] http://www.vilaweb.cat/noticies/les-46-demandes-i-incompliments-que-puigdemont-ha-entregat-a-rajoy-document/

372.- Comentaris (Sentència del TC, de nou, Koiné. Madrid)

372.- Comentaris  (Sentència del TC, de nou, Koiné.  Madrid)

El Tribunal Constitucional ha vetat definitivament la Llei del Parlament de Catalunya sobre pobresa energètica. La raó donada és que envaeix competències de l’Estat que, bàsicament, és la raó de sempre. Però aquesta vegada  hi ha una qüestió important a tenir en compte: hi ha dos vots particulars en contra de la sentència. Els vots particulars[1], que entenc  de lectura obligada a pesar del llenguatge jurídic sempre carregós pels que no hi som versats, si que deixen clar que els decrets citats per l’advocacia de l’Estat en contra de la Generalitat, no concreten suficient i, per tant, deixen espais sense legislar  als que hi  poden tenir accés les Comunitats Autònomes, com és el cas. Però, és clar, la voluntat del tribunal, com la del propi  Govern Central, no son altres que la recentralització en tots el ordres i deixar a les Comunitats com a poca cosa més que bidells del Govern  de  Madrid. D’altra banda, no sé perquè serà, però quan surten aquests temes a debat, em venen al cap tots aquells exministres que, deixats el ministeris, ocupen càrrecs de privilegi en les empreses energètiques del País... No sé perquè serà,  deu de ser una malfiança personal i estranya; hi ha algú que li passi el mateix...? Ironies a banda, queda clar, una vegada més,  que nosaltres hem de fer camí.

Koiné ha obert realment un debat social sobre la llengua, el seu futur i la oficialitat del català en cas d’arribar-se a constituir la República Catalana. Com a mostra, i això no ha fet més que començar, la filípica de Narcís Comadira en el diari Ara[2] de fa un parell  de dies, carregant especialment sobre   dels polítics que proposen un bilingüisme pel futur de Catalunya. I, insisteixo, això no ha fet més que començar. Personalment entenc que l’idioma oficial de la Catalunya republicana, ha  de ser el català. Però també haig de dir, perquè en tinc el convenciment, que  aquí a casa nostra, sent el català la llengua oficial, mai es tractarà al castellà amb la mateixa incúria que el català ha estat tractat per Castella. Som diferents i, també en aquest aspecte, hem de mantenir la diferenciació.

La Administració, en un moment o altra, haurà d’entrar en el debat perquè  haurà de donar comptes del per què de tot plegat, com diu en Monzó, i per què el català, després de gairebé quaranta anys, no està molt millor del que està ara, tant en les formes d’us literari com en les formes d’us en el context social. I en temo que aquests comptes - resultats poden resultar ser  molt minsos.

Madrid se quema... PSOE, C’s i Podemos se les van tenint, mentre que Rajoy  va fent de Don Tancredo. Tots parlen del fracàs de la trobada de la setmana passada i auguren alguna possible trobada més.  Però els ànims es noten aplanats i no s’amaguen  els retrets constants entre formacions. Queden tres setmanes de coll per intentar  evitar eleccions generals. Però ara  el que sembla prioritari és intentar deixar clar qui  o quins seran els responsables directes d’aquesta disbauxa que porta a unes eleccions que sempre son incertes. El PP es frega de mans perquè, per l’un o per l’altra  o per tots plegats, el cas és que li estan fent la campanya electoral, i suposo que és per això que  determinades enquestes donin, en cas d’eleccions, com clar guanyador al PP. El que no diuen aquestes enquestes és si Rajoy serà el cap de llista del seu partit o ho serà un baró més ben situat, socialment parlant, clarament allunyat (si és que això és possible dins del PP...) dels escàndols diaris de corrupció.

De totes maneres, sembla que aquella teoria el Oso Yogui  i Bubu planegi sobre el futur de l’Estat espanyol.  Hem  d’esperar.

Aquí a Casa Nostra, el President s’erigeix en portaveu de les comunitats autònomes que vulguin denunciar i plantar cara al Sr. Montoro en referència al tema del suposat dèficit que el ministre imposa. La carta que el  Ministre envia a 12 de les 17 Comunitats no deixa de ser  d’un cinisme extrem (per no dir-ne directament de contingut vergonyant) donat que la UE ha advertit en més d’una ocasió a l’Estat sobre el dèficit i l’UE sap de la centrifugació a les Comunitats que el ministeri ha fet amb el dèficit de forma general. Alguna cosa deu de passar pel Ministerio quan el propi Montoro deixa anar allò de que determinades autonomies, a pesar dels diners rebuts, continuen igual[3]... Però també deixa clar que han fracassat amb el sistema autonòmic. I quan ho diu, tots sabem el que vol dir, oi?

J.  Vinyeta

10 d’abril de 2016

---

[1]http://www.tribunalconstitucional.es/es/salaPrensa/Documents/NP_2016_028/2014-05831SVPS.pdf

[2] http://www.ara.cat/opinio/llengua_0_1555644471.html#rlabs=1%20p$2

[3] El Punt avui, 9 d’Abril d’enguany, pag. 3.- La veritat de Montoro

371.- Comentaris (Madrid, Procés, Koiné).-

371.- Comentaris  (Madrid, Procés, Koiné).-

L’altra dia, a TV3,  un senyor que es diu Plans, considerat com a bon predictor polític, especialista en estudi i realització d’estratègies, proposava la teoria del Oso Yogui i Bubu. Ens deia el Sr. Plans que el PSOE, el Sr. Sánchez, ja  havia pactat amb Bubu, petitet i fins i tot entremaliat  i simpàtic per a molts, y que aquest era el primer pas per acceptar més tard, per part d’aquests que ara han donat per bo el pacte entre PSOE i C’s, el pacte amb Yogui per pura coherència en d’haver pactat prèviament amb Bubu.  Bubu és  C’s i Yogui és el PP (possiblement sense Rajoy, però això, diu, està per veure). Dit d’una altra manera: el Sr. Plans  ens augura una coalició PSOE -  PP  – C’s.  El Sr. Plans, pel que diuen, té un bon pedigree en aquests temes i  sosté que, a la fi,  la “Gran Coalició” serà el resultat de tot plegat, possiblement, diu el Sr. Plans, amb Sánchez com a President del Govern.

Avui,  a Madrid, hi ha hagut la reunió PSOE – C’s – Podemos. Entenc que han arribat fins aquí perquè  les ànsies de governar en tots ells son supremes. Sánchez sap que o forma govern o Susana Diaz el  fotarà al carrer en el nou congrés. C’s   va canviant d’opinió i, des d’aquell clar i sonor menyspreu  a tothom durant la campanya, arriba fins a estar en condicions d’acceptar  formar part d’aquest hipotètic govern amb el PESO; des d’aquella impossible col·laboració amb Iglésias, justifica ara  l’entrada al Govern per “controlar” la “debilitat” del PSOE. I Podemos? Dons em dona la sensació de la “purga” interna ho ha estat per poder arribar a la reunió de la que estem a l’espera de resultats. Com que suposo que la famosa línia vermella del referèndum català en cap cas serà traspassada, m’agradarà escoltar com Domènech  justifica o s’oposa, perquè de possibilitats només en tindrà aquestes dues i si és que arriba l’acord, l’actitud de Podemos en General i de Iglésias en particular.

No tenim bola de vidre per endevinar el futur. Però és possible que, pel que ha transcendit de la reunió tripartit d’avui, el Sr. Plans vagi pensant que la seva teoria es va confirmant… El que sí sabem és que qualsevol Govern dels que pot sortir de les converses, unes o altres, serà el Govern de Madrid i per tant centralista  i nacionalista castellà fins la  medul·la. Raó de més per fer nosaltres el nostre camí.

Aquí, a Catalunya, van passant coses. D’entrada em costa d’entendre que el que ja està pactat s’hagi de tornar a pactar. Les  CUP  i JxS porten velocitats diferents de cara al Procés i  Anna Gabriel i els seus volen portar-ho tot a la seva velocitat.  Aspiren, a més, a convertir  a la societat catalana en una societat al seu estil, però oblidant, en la meva opinió, dues coses importants. La primera és que el seu criteri és absolutament minoritari dins del grup independentista de 72 diputats. L’altra qüestió radica en saber si la societat catalana vol acceptar els postulats polítics de les CUP. No he dit postulats socials perquè estic convençut que molt bona part de la societat catalana, per no dir tota o la gran  majoria, els dona per bons i acceptables aquests postulats socials. Però també penso que els postulats polítics de les CUP  estan lluny del ideari polític diguem comú del català mig que se sent europeu i mig capitalista i, tot i acceptant i donant com  bones les correccions socials, vol saber tot plegat quant costa i d’on sortiran els calés.

Va saltar a la premsa la trobada secreta entre Sánchez i Jonqueres. No em sembla que calgui esverar massa el galliner. El problema s’ha amplificat pel secretisme de la reunió. I secretisme que entenc més exigit per Sánchez en raó de que, un cop sabut a Madrid, el que li retrauran serà precisament el haver-se entrevistat amb el dimoni independentista per excel·lència.

El Grup  KOINÉ ha presentat un manifest titulat  Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent[1].  Reconec que la lectura és densa i, potser per això mateix, se li fan dir al Manifest coses que no diu. Els que més el critiquen sembla que son aquells als que la situació actual ja els hi esta bé. I el tema ha arribat al Parlament de mans del Sr. Rabell, tatxant-lo de racista, qüestió que en la seva lectura jo no he sabut trobar. Sembla que aquell esperit del PSUC que tant va defensar la  normalització de la Llengua i la immersió lingüística, hagi desaparegut del Sr. Rabell i companyia. De totes maneres em sembla que el Parlament tampoc  és el lloc en el que discutir sobre el debat lingüístic que, això si que és cert, ha obert aquest manifest.

Estem en temps d’espera i no podem fer-hi res més. La setmana propera hi l’Assemblea General Ordinària de l’ANC que tampoc crec que hi hagi cap embolic. Però també haurem d’esperar a veure com acaba tot plegat.

J.  Vinyeta

8 d’Abril de 2016

---

[1] http://www.ara.cat/2016/03/29/Manifest_Koine.pdf?hash=fa6b3faff6dcdd06e79bda601165

370.- Comentaris (Montoro, Ibarra, M. Carmena, Panamà)

370.-  Comentaris   (Montoro, Ibarra,  M. Carmena, Panamà)

Vàrem passar una setmana que en comptes de Santa va ser tràgica  (Fraginals, Brussel·les, Lahore) i vàrem anar a petar a una altra en que ens han plogut pals de tot arreu. És com si l’anomenada Setmana de Passió (la prèvia a la setmana Santa i que coincideix amb l’última setmana de Quaresma), per aquesta vagada,  ens hagués vingut després.

Ibarra i Montoro, han posat el dit a l’ull a Catalunya.  Ibarra, en una taula rodona organitzada pel Diplocat a la Universitat Olàvide de Sevilla, es despatxa a gust dient, i sense embuts, que Extremadura no pot permetre’s que Catalunya marxi i amenaça, també sense embuts, dient-nos que del que passi, si marxem, en serem directes i únics responsables...!. Ja entenc que Extremadura no pugui viure sense els nostres calés. Niño Becerra, que no crec que pugui ser titllat d’independentista irredempt, ho ha posat sobre de la taula en més d’una ocasió i assenyala que comunitats com Extremadura  no son més que un gran llast pel desenvolupament de l’Estat.  Però tots sabem del populisme d’Ibarra i per tant difícilment ens sorprenem de determinades declaracions sempre pujades de to.  El que si em sorprèn és que, ni tan sols l’UE[1]  sigui capaç de preguntar-li al Sr. Ibarra i a la resta de  Presidents i Expresidents de la comunitat extremenya, que collons han arribat a fer amb els calés que  han rebut i quina és la responsabilitat de tots ells en  l’statu quo actual extremeny; perquè, i en sembla que hi convindrem tots, tots hem necessitat ajuda en algun moment, però molts teníem clar que les ajudes no podien ser eternes. El Sr. Ibarra creu que sí, que ho han de ser.... Extremadura, només pot viure si para la mà? En son conscients els extremenys del futur que això els hi depara?. Potser que algú els hi expliqui.

Amb tot això, es comença a fer pública  una de les autèntiques raons per les que Espanya no vol que Catalunya marxi. Les dades surten en comptagotes i amb retard, però comencen a sortir[2].

Montoro ha carregat, com sempre, el dèficit estatal a les Comunitats autònomes. I com és natural Catalunya és la gran culpable. Poca cosa a dir. Però sembla inversemblant  que un Estat que manté Ministeris sense funcions, AVEs sense passatgers, aeroports sense avions o autopistes sense cotxes sigui  capaç de dir-nos que tota aquesta disbauxa de més de 10.000 milions d’€s de l’Estat espanyol (que suposaran retallades pel proper govern) en molt bona part es deu a l’estat pre i electoral català de l’any passat...

Hi ha vegades en que determinats comentaris fan mal a les oïdes. Sentir dir a l’Alcaldessa de Madrid, M.  Carmena, progre ella, que El Valle de los Caídos  podria ser  anomenat El Valle del a Paz, hem resulta d’una banalització sarcàstica. La guerra civil  va ser un immens holocaust de tots aquells que es podien interposar en el camí del dictador, qüestió que de banal no en té precisament res. Si a més hi afegim que és un monument  funerari per aquell mateix dictador que va morir matant fins a pocs dies de la seva mort, el sarcasme és evident.  Seria bo que M. Carmena s’ho hagués rumiat abans de voler quedar bé amb no sé exactament amb qui...

S’han destapat els  anomenats Papers de Panamà, un gruix de de més 11,5 milions de documents que, posats a l’ordinador ocuparan més de 2600 GB[3]. La llista d’implicats l’acaparen Presidents, expresidents, primers i exprimers ministres... tota l’escala social que conforma l’elit política mundial  (inclòs el Rei d’Aràbia  Saudí, per exemple).  D’entrada, i aquí a Espanya, ressalta el fet de ser la germana de Joan Carles, Pilar de Borbó,  la presidenta de la societat panamenya de marres precisament durant el període de regnat de Joan Carles (justament, ni abans ni després...). Un no vol ser mal pensat, però hi ha ocasions en que la realitat quasi t’hi obliga. La documentació acaba de sortir i ha estat elaborada per un consorci internacional de periodistes. Ara en tenim per dies perquè vagin sortint coses que, tal i com ens hi tenen habituats, acabaran en res. L’únic efecte positiu estarà en la capacitat de recuperació davant de la desmoralització general que d’entrada ens causarà tot plegat. Haurà de quedar clar que som capaços de passar pàgina. Però també haurà de quedar clar que som capaços de no oblidar.

J.  Vinyeta

4 d’Abril de 2016

---

[1] Tot i que l’aportació dels Fons Estructurals Europeus és menor que l’aportació de l’Estat Espanyol a la comunitat.

[2] http://spv-analisi.blogspot.com.es/2012/03/una-altra-visio-de-la-redistribucio-de.html

[3] http://www.ara.cat/internacional/Quatre-grafics-entendre-Papers-Panama_0_1552644805.html

369.- Brussel·les

369.-  Brussel·les.-

 Madrid, Londres, Paris, Brussel·les… Cada vegada  que ressona  luctuosament el nom d’una capital occidental, em venen a la memòria, ipso facto, tres noms: Bush, Blair, Aznar i el d’un comparsa que es diu Barroso, unes Illes i un desastre del que encara estem pagant les conseqüències.  Nosaltres tenim els morts. Ells son qui continuen omplint cementiris.

Ja sé que no serveix de res recordar, maleir..., perquè, a la fi, els morts de l’últim atemptat, ja no hi son,  els  ferits no necessitaran cap esforç per a recordar-ho i el amics i familiars d’uns i altres, així com la resta de la ciutadania, s’afegiran a la llarga llista de defraudats, traïts per uns governs europeus  (i crec que sense excepció) incapaços de protegir mínimament  als seus ciutadans. Uns governs que destrossen les llibertats individuals quan els hi convé,  falsament “garantistes” amb lleis com la de protecció de dades que impossibilita que un avís mèdic comunicat a temps  aturi un desastre com el de GermanWings, del que  avui plorem l’aniversari o que, per disposició legal a Bèlgica, el terrorista més buscat a Europa no pugui ser detingut i pugui fugir per la prohibició de fer detencions durant  horari nocturn[1]. Governs que han d’escoltar que un Erdogan sigui capaç d’afirmar que el maig passat va deportar un terrorista a Bèlgica, que el Govern belga, sembla que  amb una certa coordinació amb el Govern Holandès, el deixi en llibertat i que finalment resulti ser-ne un del autors dels atemptats...

Europa continua sense definir què  i com vol ser. I en comptes de definir, s’amaga. No hi ha polítiques comuns, ni acció         diplomàtica comuna, ni política militar, que  queda sustentada per una OTAN que, recordada la guerra del Balcans, està en mans americanes  i no europees. Ni tan sols política fiscal, mantenint dins del territori europeu paradisos si  no fiscals de dubtosa transparència, ignorant un Parlament que  ha de controlar els Governs. Amb una despesa de centenars de milions d’Euros que només serveix per escoltar els lobbys afincats a Brussel·les i, a partir d’ells, assenyalar polítiques econòmiques i socials i... poca cosa més. Tot ho conformen unes quimèriques visions de coll blanc i corbata, capaç aquesta Europa, això sí, de pactar modificacions substancials amb Anglaterra per raons financeres, i per dues vegades,  i negar el pa i la sal a milers de refugiats per pànic  a determinats sectors ultres poderosos... Els morts son per a nosaltres. Ells, viuen!

No val a dir que els Estats, amb tot això del que parlo i d‘existir, perdrien sobirania. La que tenen  ara, suposadament extraordinària, ja no respon a res més que a les directrius econòmiques que ens han portat a una recessió i misèria galopants. Només els   criteris econòmics, assenyalats pels poderosos, son inevitables i d’obligat compliment amb sobtats canvis inclús constitucionals. De tot lo altre, res de res...Ni tan sols serveis d'informació comúns o compartits.

Fa molts anys, per raons professionals, vaig conèixer al Director Comerc¡al d’una primeríssima Empresa constructora de maquinària tèxtil italiana. No cal dir el nom, però assenyalant que, curiosament, en una de les mans, no recordo si esquerra o dreta, tenia dos dits polses, tots el que hem tingut vida en el món tèxtil, sabem de qui parlo. Recordo que, coincidint amb el segrest i assassinat d’Aldo Moro, les anomenades Bigades Rojes  anaven fotent bombes per Itàlia, per la Itàlia convulsa que resultà de la segona guerra mundial  que, en els quaranta primers anys posteriors a la guerra potser va arribar a tenir més de trenta governs diferents i, pel que em deia, amb quasi un cinquanta per cent d'economia submergida... La inestabilitat era la norma del País. Una inestabilitat a la que ell, i molts com ell, no donaven gran importància. Però recordo que li vaig dir que en aquell moment, a més de la inestabilitat quasi habitual, al carrer s’hi posaven bombes. Em va respondre amb una naturalitat que em va deixar glaçat: “No cal patir – em va dir – també ens hi acostumarem...!”

Amb la  seva inoperància potser Europa intenta portar-nos a tot els europeus per aquest camí d’indiferència, tristor, dolor  i renúncia que expressava aquell amic italià. Serà  l’antesala a l’arribada d’un salvador populista i demagog dels que ja hem viscut en l’Europa moderna?

Per acabar, podem parodiar Machado i dir allò de “Europeíto que vienes al mundo, te guarde Dios...! Una de las 28 europas ha de helarte el corazón...!”

J.  Vinyeta

24 de Març de 2016

---

[1]  El Punt Avui, 23 de Març d’enguany. Pàg. 29.

368.- Comentaris (Europa, Espanya, Catalunya)

368.- Comentaris (Europa, Espanya, Catalunya).-

Europa.- Turquia guanya. La llibertat, perd. Aquest podria ser l’epitafi d’una  aventura desgraciada. La revista  El temps del vuit de Març postil·lava, amb previsió del que ha passat, un altra epitafi més realista. El titulava: La tomba de l’ambició europea. És com si aquella Europa que culmina amb el tractat de Schengen a la fi dels vuitanta, hagués perdut aquella suposada ambició de ciutadania universal combregadora dels  elementals principis de convivència, solidaritat i drets d’asil de les que en va presumir des de la segona guerra mundial (i no precisament amb els refugiats catalans i espanyols que varen travessar les fronteres franceses al final de la nostra guerra civil, també hem de dir-ho, i que potser va ser la primera mostra de que en la Europa  que havia de venir només hi haurien interessos). Un Govern Europeo que ni tan sols accepta les recomanacions-decisions del Parlament, tal com confirmava  el Diputat Urtasun d’ICV, l’altra dia a TV3, afirmant que el Govern europeu ni tan sols fa cas dels acords parlamentaris. Un Govern Europeu que ha actuat, amb els refugiats d’avui, molt pitjor que com va actuar França l’any 39 amb els nostres avis.  Vergonya i, en conseqüència, impotència i indefensió. També  nosaltres, ciutadans  amb passaport europeu, podrem ser algun dia retornats (eufemisme  de deportats) a uns països d’origen als que potser no vulguem tornar. Europa s’ho ha posat a punt.

Espanya.- L’embolic es fa dia a dia més gros. És evident que fins el mes de Maig falta en cara un mes i  mig,  i que 35 dies per arribar a la convocatòria d’eleccions, donen per a molt. Però ho tenen complicat. Podemos ha iniciat una crisi interna que em va semblar greu, per la forma en que  Iglésias la donava per resolta ahir  amb un  to llastimós, lluny de la seva hostilitat habitual, udolant com un gos llepant-se les ferides a l’hora d’explicar-la. Rajoy políticament fossilitzat i atrapat en una muntanya de merda corrupte que difícilment el deixa sobreviure. Ribera picant a quantes portes pot per a no perdre’s   cap  oportunitat d’entrar en un Govern que, per a ell i el seu partit, seria més que la grossa. Sánchez fent equilibris i  el ridícul  demanant auxili a Sipras i  sentint els crits de rebuda a Chaves i Griñan  dels concentrats davant del jutjats andalusos. Tot plegat un panorama fosc, de mals auguris, i que sembla, sense que ho vulgui ningú per la incertesa que comportarien, que condueix a unes noves eleccions. Queden dies. I han d’habituar-se  a saber que cap d’ells viu sol, qüestió que quan no se’n té la consciència clara al respecta, fa de molt mal  conviure. A tot això, cal afegir-hi el merdé que va creant la incompareixença de Rajoy i els seus Ministres a les sessions de control del Parlamento. És una mostra més de la displicència amb que Rajoy i el PP  tracten als electors que els varen fer  Govern, encara que ara sigui en funcions. Sembla que el TC haurà de decidir al respecta. Autènticament dramàtic i amb traces de dictadura..., mirall de la que ha estat la forma de governar del PP aquests últims quatre anys.

Catalunya.- El President Puigdemont sembla que va tirant el Procés endavant.  Feia tristor i vergonya simultànies escoltar ahir a la Vicepresidenta en funcions i Presidenta accidental per l’absència de Rajoy, Soraya, amb mala llet més habitual del compte (potser per ser el seu minut de glòria...) fotent a parir la carta que Puigdemont va remetre al Comissari Europeu d’Immigracions, oferint-li la possibilitat d’acollir un total de 4600 refugiats al Principat. El cabreig de Soraya va ser dels de traca i mocador oblidant (a Castella ja diuen allò de que  el que se pica es que ajos come...) que altres 8  Presidents de comunitats[1], algunes del PP,  han fet pràcticament el mateix davant de la inoperància del Govern Central en aquest tema. També a Castella hi tenen un refrany molt adient al respecta: és aquell que diu que ...eres com el perro del hortelano, que ni comes ni dejas comer... Mentre tan, Montoro presumeix de salvar Catalunya de la suposada qualificació que li ha de fer S&P, que situaria a Catalunya en estat de fallida. És mentida i que, hora és ja de repetir-ho i fins a la sacietat, qui està endeutat, i fins al moll de l’os, es precisament El Reino de España; si Catalunya ha de tancar la paradeta i ha de quedar-se recorrent el món sideral, Espanya haurà de plegar. Així de fàcil i senzill.  I aquesta realitat, hora és ja de que des del món nostre, i de forma oficial, es comenci a dir abastament  i a parlar-ne amb claredat de la realitat del problema. Perquè ens fan passar gana, és cert. Però és hora de que comencem a parar taula, pensem en un menú suculent i ens el fotem sencer. I no les escorrialles, com ens passa ara.

Per cert, en algun moment haurem de parlar d’aquest referèndum que està revolucionant Catalunya i que està en boca de tots. Jo pensava que era pantalla passada...!

J.  Vinyeta

19 de Març de 2016

---

[1] http://noticias.lainformacion.com/politica/refugiados/Asturias-CCAA-exigen-implicacion-refugiados_0_895410850.html

367.- Comentaris (Refugiats).-

367.-  Comentaris  (Refugiats).-
Europa amb els refugiats, com en altres moltes coses, no se’n surt. El drama imposat als refugiats  és d’una duresa tal que ha remogut consciències de part de la societat civil que ha posat el crit al cel intentant fer veure als seus dirigents polítics els errors sistemàtics  i dramàtics que s‘estan cometent al respecta. Però no podem oblidar que també hi ha una societat civil  potser de veu més soterrada i possiblement  més nombrosa que,   en general i a pesar de tot, no sembla massa disposada a obrir fronteres. La proba que més reflecteix això és el resultat de les últimes eleccions alemanyes en particular i que, en general,  es manifesta amb el  creixement dels partits i grups xenòfobs i d’extrema dreta a Europa.

 La situació actual no és més que la que deriva d’aquelles andanades de pasteres que ja fa uns anys travessaven el Mediterrani per venir a petar primer a Espanya i després a Itàlia. Allò, que ja hagués necessitat d’una seriosa intervenció polític-econòmica en aquell moment,  s’ha anant ampliant fins arribar al gravíssim problema humà en que ens trobem ara, qüestió que, en el meu entendre només s’acabarà si  es resolen els problemes que els originen, per cert  difícils de solventar. El més greu és que  Europa no compleix ni amb les seves obligacions  que deriven de la   Convenció  de Ginebra signada a mitjans del Segle passat: Europa  està en la obligació tècnica i contractual de acceptar i recollir els refugiats que arribin com a tals a les seves fronteres (que no als immigrants), i  no sé si hi ha algun Estat no signatari que legalment, que no humanitàriament,  pogués defugir aquesta obligació. Europa no fa bé les coses i en el cas d’Espanya, les xifres son evidents: dels milers de refugiats assignats per la pròpia UE (16.000, si la memòria no em falla) i que està en l’obligació de recollir, només 18  han arribat oficialment a l’Estat Espanyol.  Catalunya sembla en disposició de rebre’n més de 4000 d’aquests refugiats, però qui té la clau de la porta per obrir-la és el Ministeri de l’interior. Però ara, el que sembla més gros és  que a  tot plegat s’hi han afegit les negociacions amb de la UE amb  Turquia per posar encara més, i era difícil, els pels de punta.

Posar-se a les mans de Turquia per a que resolgui part dels problemes derivats de la presència de refugiats, em sembla un disbarat de dimensions incalculables atenen només algunes de les característiques que adornen el “perfil” turc:
n  Turquia no és, en el  meu a entendre, una democràcia com la podem entendre des d’Europa. Ni crec que Erdogan sigui un demòcrata amb pedigree. Com a mostra la intervenció, per part del Govern turc, del diari Zaman i de dues cadenes de TV poc agradables al poder,  fa cosa de pocs dies.

n  Amb aquest bagatge inicial, pensar que Turquia  es pot convertir en soci preferent en les negociacions per a la seva integració a la UE, sembla una mica esperpèntic, tot i que a Europa ja se sap que, com també  deia no sé  quin ministre anglès respecta d’Anglaterra,  no té amics, només té interessos... A la UE però, Xipre pot estar disposada al veto més sonat de la història d’Europa, perquè Xipre diu que sí que té enemics que ja ocupen la meitat de la seva Illa.
n  El vaixells – “barcos” mafiosos carregats d’immigrants – refugiats surten de territori turc.  És evident dons que les màfies naveguen, mai tan ben dit, amb absoluta impunitat per territori turc i m’és molt difícil de creure que l’administració turca no hi estigui implicada, per activa o per passiva amb aquestes màfies per forçar decisions a Europa. Només cal recordar que quan el Rei marroquí va deixar de fer ulls cecs, les pasteres cap Espanya des de territori marroquí, es varen limitar substantivament. Qui s’hi baralla i persegueix aquestes màfies?  La UE ja exigeix  a Erdogan un control  seriós al respecta?

n  També resulta evident la  implicació en la exportació del petroli  que serveix per finançar l’EI. Aquest petroli no s’evapora a Siria o Irak i, per un efecte de màgia, es condensa de nou en uns vaixells concrets... En bona part, aquest petroli diguem-ne escaquejat, empeny, amb les bombes que pot comprar com si amb tot plegat no n’hi hagués prou, els fluxos migratoris cap a Turquia. Hi ha constància de  fileres de camions de l’EI carregats de petroli travessant la frontera turca.
n  Sembla ser, a l’espera dels acords finals, que Erdogan rebrà uns 3000 milions d’€s per “reacondicionar” els que seran tornats. Si qui paga, mana, hem de pensar que Europa podrà fer un seguiment absolut dels diners acordats: o serà, per contrari, que qui mana és Erdogan?

n  Recordar que, de totes maneres, amb molts menys d’aquests diners es podrien solucionar bona part, per a no dir tots, dels problemes immediats amb que mal viuen  aquests refugiats – immigrats en camps com els d’Idomeni fins aclarir definitivament la situació. 



No son més que unes pinzellades però que deixen entreveure que qualsevol tracta amb Turquia suposarà una nova humiliació pels refugiats repatriats i una clara mostra més de la ineficàcia que Europa mostra a l’hora de solucionar problemes de gruix. Sempre he dit que una multinacional amb 28 directors generals en actiu i amb interessos particulars evidents,  és impossible de que funcioni. I així ens va. Recordem qui va haver de venir a resoldre la guerra dels Balcans.  Dons això! I malauradament, en continuarem parlant durant molt de temps de tot plegat.
J.  Vinyeta
18 de Març de 2016

366.- Temps de converses

366.-  Temps de converses.-

Ahir es va donar per finiquitada l’aventura de Pedro Sánchez al Congrés. Però és ben cert també que  en cap cas això vol dir que Sánchez abandoni la primera línia en la que es troba.  Al contrari. Suposo que tots tenim clar, i ell el primer, que la formació de Govern, en qualsevol cas, passa per les seves mans. Sap que d’avui i fins al 3 de Maig hi ha dos mesos, una eternitat en política, per poder lligar caps. I aquesta tessitura és la que es dona igualment en els grups parlamentaris amb opcions de pactar un acord de Govern. Els altres grups, donada l’actual fragmentació de l’hemicicle, estaran en la posició de traure’n algun profit per votar allò que més els hi convingui. Per tot plegat, s’inicia ara un temps de converses, pactes i intents d’acords suficients per anunciar i formar govern abans del dia 3 de Maig. Si no és així, a les zero hores del dia 3 de Maig, es convocaran automàticament eleccions a celebrar el proper 26 de Juny.

Sigui quin sigui el resultat en aquest interregne o derivat del hipotètic resultat electoral, difícilment  Catalunya s’escaparà de la foguera centralitzadora i reformadora que  s’anuncia, i ja un cop posats, que ningú descarti passar del bipartidisme aclaparador al tripartidisme  o gran coalició salvadora de la  pàtria i unificadora: una raó espectacularment certa per fer la nostra via sense pausa. Hem de recordar que en  el centre de tot plegat hi ha una espina, potser seria millor dir-ne una estaca, clavada en el cor polític de l’Estat  que no perdonarà que, com va assenyalar Quico Homs, si s’ha arribat fins al punt actual ha  estat perquè, tot i que havíem desaparegut d’aquell document pactat entre PSOE i C’s, el Procés català ha estat la causa de que no hi hagi govern. PSOE, C’s, Podemos i de retruc PP, no crec que ho oblidin.

Ja s’ho faran, però el fracàs polític, miri’s com es miri, ha estat total. El PP està acostumat a manar, tant que, tot i gaudir en l’anterior legislatura de majoria absoluta, ha governat pràcticament a cop de Decret  Llei, i per sé li és impensable acceptar un acord  que no hagi estat de la seva iniciativa o del que es desprengui, com ha estat el cas, la pèrdua de la presidència del Govern avui en mans de Rajoy. Una altra cosa serà si, com diuen, Rajoy abandona definitivament la nau i el PP hi posa algú amb una altra manera de fer i que apareixi, al menys sobre del paper, net de corrupció. Si hi afegim que  els partidismes més que les ideologies han estat el protagonistes de tot plegat, el resultat difícilment podria ser una altra del que ha estat.

Finalitzat el debat, tot varen ser esteses de mans per a continuar negociant. No sabem ben bé com cada un dels partits entreveu la possibilitat de futures eleccions. Però entenc que, com en totes les conteses electorals, els resultats son incerts.  No obstant, les enquestes, que mai son innocents, ens poden deixar albirar solucions – actuacions dels partits  a mida que aquestes enquestes es vagin fent públiques. I, honradament, no crec que triguem massa en veure moviments en funció de les dades que es vagin  publicant. Dos mesos, com deia abans, son una eternitat en política i, per tant, pot passar tot l’imaginable com tot allò que avui creiem més insòlit. Per tot plegat, és evident que nosaltres, aferrant-nos els matxos, hem de tirar endavant i seguir el nostre camí, que se’ns promet dur.

Una apreciació: Durant tot el debat, el Congrés s’ha anat convertint, “sin prisa, però sin pausa..” en una espècie de guignol gegantí en el que cada grup és un personatge suportat des de dins de la bossa a la voluntat de la ma que el  belluga; cada vegada sembla més clara la innecessària presència de tots els diputats perquè, a la fi, només la voluntat de cada partit i la disciplina que cada grup imposa podria expressar-ser amb un sol representat. Ens estalviaríem temps, i al menys, la vergonya  de veure als diputats comportant-se com autèntiques criatures mal criades.

Un comentari: el Sr. Otegi, en el míting de la setmana passada a Elgoibar, va elogiar el Procés català. Jo no tenia cap dubte de que ho faria i va  afegir que estaran al nostre costat en els moments  difícils. No tinc perquè dubtar-ho. Però convindrem que si ho fan, serà per primera vegada. De totes maneres, seran ben rebuts i els hi agrairem.

J.  Vinyeta

6 de Març de 2016

365.- Comentaris (Investidura, Otegi)

365.-   Comentaris (Investidura, Otegi).-

Investidura.- En  sembla que si per  alguna cosa la data d'avui quedarà impresa i assenyalada en el calendari, no serà precisament per la posta en marxa del procés d’investidura del proper president del Govern Central. Un procés incert i, sobre del paper, abocat al fracàs  tot i que sempre és possible una sorpresa d’ultimíssima hora que, tot i que  no el veig possible en aquesta investidura, en cap cas hem d’oblidar la imperiosa necessita  de supervivència del Sr. Sánchez o menysprear la   urgència de  C’s per entrar a formar part del Govern Central.

 És evident que Sánchez s’hi juga la pell. La baralla amb el comitè federal ha estat resolta amb una hàbil maniobra de consulta a la militància, que va respondre amb un sí majoritari a una pregunta inconcreta, però afirmativament suficient per deixar en suspens   l’actuació de  les patums del PSOE i poder mantenir el pacte amb C’s. Ha estat per això mateix que, acceptant l’iniciativa que  Rajoy va servir-li en safata, ha optat per ser, durant pràcticament  tota la setmana, el centre de l’atenció per a tot el País, acceptant un proposta d’investidura que potser ell mateix entenia  perduda d’antuvi però que serviria, en el pitjor dels casos quan menys, com a  una clara precampanya electoral en la que sembla definir  la seva aposta per a ser tornat a nominar pel PSOE com a candidat, en cas de repetició d’eleccions el proper més de Juny.

Rivera i els seus, de cap de les maneres poden deixar escapar l’oportunitat que els hi brinda l’aritmètica parlamentària. És necessari un pacta per sumar i, amb l’excusa d’una modernització que els mal pensats entenem com a molt propera a la voluntat del núvol oligàrquic (potser per això tampoc entra en les reformes la derogació de la Llei laboral...), en sembla entendre que l’important no és el que es pacti si no el pacte en sí que propicií l’accés al poder. Rivera és un home hàbil i, guardant sempre la roba, intenta ensems pactar amb el PSOE i amb el PP. Però no deixa de ser sospitós que el pacte signat el consideri apte per a ser assumit pel PP i que el PP respongui que ells no han guanyat les eleccions per a fer President Sánchez... És a dir que Rajoy diria sí, si Rivera hagués pactat amb ell. Rivera vol entrar a formar part del Govern, ja sigui per una banda  o per l’altra.

 La proposta de Sánchez és realment amplia. Un discurs amb unes reformes que el propi candidat fixa en més de dues-centes però sense concrecions, discurs extens en un suposat contingut social   i amb una total inconcreció respecta als recursos econòmics necessàries per portar a terme aquest  l’ampli ventall de reformes socials de les que parla i que, pressupostos a banda,  realment tots signaríem si, des del punt de vista econòmic,  quedés clar que  es poden portar a terme. Recordar que els acords han estat signats amb C’s i, al menys els d’aquí, sabem quin pa hi donen aquests senyors quan fan referències a les Llibertats en majúscula. I és precisament per la firma del pacte amb C’s que em dona  la impressió que no hi ha referències concretes per part del candidat a la derogació  de la denominada  Llei “mordassa” o de la Llei Wert, si no tan sols modificacions en la primera i la paralització de la segona, i així quan Homs li pregunta a Sánchez si està d’acord amb la immersió lingüística catalana, Sánchez no respon...

El resultat de la votació és un no rotund a les propostes de Sánchez i Rivera. Esperarem a demà a quarts de nou del vespre per saber si Espanya té Govern o s’encamina, en primera instància, a noves eleccions. També allà és aplicable allò del poeta de que “tot està per fer i tot es possible...” però  sabem que  el que allà es faci difícilment, molt difícilment, ens serà propici. La gran anècdota és el lapsus de Rajoy quan diu allò de que “el que nosotros hemos hecho és enganyar a la gente…..”  Sense comentaris.

Otegi.- La gran notícia de  la setmana ha estat l’alliberament d’Otegi. Ha complert més de sis anys de presó i tots teníem clar que condemna ho va ser per raons polítiques. Ha sortit de la presó parlant de pau, com ho va fer mentre hi entrava, i deixant clar davant del poble basc la gran lliçó que està donant Catalunya i el seu procés. Val la pena citar Antoni Batista com a gran  coneixedor de la realitat basca i els seus sis o set llibres, dedicats bàsicament a parlar del conegut com a problema basc, així ho avalen. És per això que, quan es parla d’Otegi, és obligada la referència a Batista i al seu llibre concret al respecta: Otegi,la força de la pau (La campana, 2015) i del perfil que  dona d’Otegi n’és un bon tast  l’entrevista que Público.es li va fer i publicar en Novembre de l’any passat[1]. Imagino que l’ull del gran germà de la dreta cavernària estarà posat en la figura d’Otegi per a salvaguardar les essències pàtries. Per tant, res és descartable. Però parlar de pau, és sempre una bona cosa i sempre n’és un bon  moment, encara que alguns no vulguin escoltar.

J.  Vinyeta

3 de Març de 2016

---

[1] http://www.publico.es/politica/antoni-batista-otegi-hombre-mas.html