377.- Comentaris (Sobre de tot plegat)

377.-  Comentaris (Sobre de tot plegat).-

L’Estat espanyol  està, com diuen ells, “patas arriba”. No han sabut apreciar i acceptar  un pluripartidisme que fins ara els hi era desconegut i inimaginable i s’ha iniciat la corresponent carrera electoral  que comporta en primera instància, i donat   que hem estat nosaltres els que ens hem equivocat votant, una despesa  d’uns 130 milions d’€s:  mai ha estat tant ben dit allò de cornuts i pagar el beure...  Els partits, tots els partits, ha estat incapaços de posar-se d’acord i limitar, reduir el cost que les noves eleccions  generaran. Corren per les xarxes consells per a fer-los-hi entendre, per exemple, que no cal que es gastin els calés en mailings inútils perquè, tot i que es pensen que som tontets, serem capaços d’arribar al Col·legi electoral que ens toqui  i agafar la papereta de qui volem votar i fer-ho. Un d’aquests consells que m’ha semblat  molt fi és el de retornar al remitent,  depositant a les  bústies de correus els mailings rebuts, sense obrir-los per deixar clar que, per a nosaltres, no calia que ens els fessin arribar.

Ja en campanya,  els partits es van situant per intentar arribar tan aprop com sigui del poder. Un moviment significatiu ha estat el de Podemos i IU, que tant a fet emprenyar als comunistes de la vella escola. Com que la cosa promet, la coalició s’ha convertit en el centre de les ires de gairebé tots plegats. El PP preveu l’apocalipsi si Iglésias i Garzón s’apropen a la Moncloa, mentre que ignora al PSOE. Per la seva banda Sánchez, sense capacitat de maniobra i a les ordres directes i ineludibles dels barons del seu partit,  avisa del desastre que ha estat Podemos en la  minsa legislatura que hem tingut i quan Podemos li ofereix un pacte per anar junts al Senat, el PSOE diu que amb  Podemos no van ni a pixar..., però potser que la realitat d’aquest no al pacte haguem de buscar-la en la possible “Gran coalició”, que no va ser en ¡’anterior legislatura, entre PP i PSOE a partir del dia 27 de Juny. El PSOE va predicant la seva reforma constitucional que sap impossible i sap també que per bufar cullera necessita apropar-se al PP i a C’s. Per part seva,  Rivera manté que per pactar amb el PP és necessària la renuncia de Rajoy. I tots plegats, que s’omplen la boca amb la nova política necessària i regeneradora, actuen com si res hagués de canviar.

El Sr. Sánchez ens diu que formarà govern amb gent (suposo que imposada pels barons) que enteníem  com a pròpies d’un museu de figures de cera, com és el cas de Josep (no sé si José...) Borrell Anomenat Secretari d’Estat d’Hisenda el 1984 i Ministre d’Obres Públiques i Urbanisme el 1991 i el 2004, va acabar sent anomenat President del Parlament Europeu. No és un mal currículum, però si realment Sánchez necessita el PSC i al PSC se  l’ha de votar a Catalunya, em sembla que entre la Chacón que plega, Carles Martí que el foten fora, Meritxell Batet que ve imposada pel PSOE des de Madrid, i l’ombra d’en Borrell, de no massa bon record aquí a Catalunya,  per tot plegat, els socialistes, aquí a Catalunya,  en sembla que tenen mala peça al teler...

Aquí, a casa nostra, també passen coses. Potser que la més sonada hagi estat el pacte Colau – Collboni. Les hemeroteques hi son i si gratem una mica trobarem que la Sra. Colau assenyalava  al PSC, que va governar l’Ajuntament de Barcelona em sembla que més de vint anys, com al gran responsable de la desfeta de la ciutat, del casc antic i especialment de Ciuta Vella, amb qui, en cap cas es podria col·ligar. No és que em sorprengui, perquè massa coses “sorpressives” solen passar en política. Però aquesta ha estat sonada. 

Una altra que ha estat sonada també, ha estat l’enviament de dues diplomàtiques del Govern Espanyol a córrer pel món i explicar la realitat constitucional espanyola. Ha estat en resposta als moviments de Puigdemont i Romeva per Europa explicant el Procés. Suposo que des de Madrid son conscients de que si han de fer una cosa així només és per la raó de que el Procés català interessa. Margallo ja va enviar, per aquesta mateixa raó,  en el seu moment un memoràndum de  no sé quantes pàgines al respecta a les Cancelleries. Fan veure que no ho entenen. Però dia vindrà en que volent o a contrapèl, hauran de prendre una decisió respecta del “problema catalán”,  perquè ja la nova convocatòria d’eleccions ho ha estat precisament per l’existència d’aquest “problema” que no han sabut resoldre. Hauran de prendre una  decisió possiblement impensable en aquests moments, en un sentit o en l’altra, decisió de la que Europa, encara que no ens ho digui, no podrà quedar-ne aliena.  Puigdemont va tirant el Procés endavant, preparant les Lleis bàsiques (Hisenda, Seguretat Social i Procés Constituent) i això va posant en guàrdia la maquinaria de l’Estat que va quedant en evidència a cada sentència del TC. Raó de més per pensar que algun dia, i no massa llunyà, a més de la judicatura hauran de posar en marxa, també i de forma definitiva l’acció política amb la que és pugui resoldre el cas, perquè, seguint en la línia actual els que ens acabarem de carregar de raons davant de tot el món democràtic, serem precisament nosaltres.

Unió ha llençat la tovallola i, a pesar de la suposada majoria favorable a la famosa tercera via del Sr. Duran, que Duran i companyia s’entestaven en voler-nos fer creure que existia,  no  han aconseguit cap ascó en les dues últimes conteses electorals (27S i 20D). Si a tot això hi sumem el deute acumulat del partit, i la pràctica impossibilitat de trobar “mecenes” o creditors inclús dins  del món i dels interessos que  Duran–Lleida ha defensat duran no sé quants anys des  de Madrid, amb el partit en situació de preconcurs de creditors i amb un deute acumulat que molts situen al voltant dels 19 milions d’euros, s’ha fet impossible afrontar una campanya electoral que no oferia res més que la possibilitat d’una altra  patacada que  faria  accelerar la caiguda a plom que ja està iniciant. Aquella majoria silenciosa de la que ens parlaven en Duran i Espadaler, propera a les tesis espanyoles però amb perspectiva catalana, no existeix.

Un breu apunt sobre Europa. Grècia, el Brexit, els acords amb Turquia, les que semblen aproximacions búlgares a Putin, els desafiaments  de Polònia i Hungria, el tema dels refugiats, la pèssima actuació de Brusel·les en els afers terroristes, els deutes d’alguns membres de la comunitat (Espanya, França, Itàlia...), el secretisme en les negociacions del famós TTIP, etc, etc..., tot plegat està fent un garbuix  que fa difícil trobar-hi el desentrellat a tot plegat. I, de pas, fa augmentar la indiferència i el convenciment de que el club europeu és un club endogàmic de uns pocs privilegiats  que els del carrer comencem a pensar que ens prenen el pel,  que   estan  portant a la ciutadania a la misèria mentre els membres d’aquest club endogàmic esmorzen amb Belluga  de tres ceros... Sempre acabem rebent el mateixos. I això, cansa. I molt.

J.  Vinyeta

17 de Maigs de 2016