359.- Comentaris (Muriel, bicicletes i PSOE).-

359.-  Comentaris  (Muriel, bicicletes i PSOE).-

Muriel  Casals  ha estat envestida per un ciclista,  i en un pas de vianants. Està greu, a la UVI. Personalment ho lamento de tot cor. Una persona lligada a la Nostra Terra com ho ha estat ella, mereix sempre el nostre reconeixement i gratitud. Per tant espero, esperem  molts, un ràpid restabliment. El País la necessita.

Dit això, i aprofitant l’ocasió, entenc, i des de fa temps, que l’Ajuntament (si, Vostè especialment, Sra. Colau)  ha de posar límits a la actuació dels ciclistes i motoristes que circulen amb impunitat per les voreres, importunant i posant en perill als vianants. Personalment tinc coneixement de tres casos d’amics – coneguts víctimes d’atropellament per bicicletes (dos) i un  per un motorista, sempre en plena vorera o pas de vianants. I això en un cercle íntim i personal que tampoc és tan gran (si eixamplem  el cercle al total d’habitants de la ciutat no sé fins on podem arribar....).  Tots tenim drets, és cert. I també obligacions inherents, com a mínim, al fet conviure.  Però forma part de les Administracions la cura, precisament, dels més febles que, en el cas de referència, som precisament els vianants. Potser ara, quan l’afectada és un persona públicament ressonant arribi alguna mesura al respecta. Però convindrem tots que governar  com a resposta als esdeveniments  sol equivaldre a  resoldre malament, per manca d’abordar el problema amb profunditat, el que es pretén arreglar. Respecta de la a circulació  tremendament habitual de ciclistes per les voreres, convé recordar que en massa ocasions és la perícia del vianant qui salva la situació i esquiva el risc, i que també en massa cassos (i en això segur que tinc quòrum suficient) a més son increpats els vianants, sense la més mínima vergonya, per molts d’aquets indisciplinats que tenen el convenciment de que els altres no existim. La disciplina viaria, és cert, ha de començar pel propi vianant. Però la Guaria Urbana, que està a les seves ordres, Sra. Colau, està perquè aquesta disciplina, en el pitjor del casos, sigui imposada al incomplidor. Només depèn de Vostè.

El  PSOE, tot i que  amb bones paraules, li ha dit al Sr. Sánchez que o forma govern o, si no, com que s’anirà a eleccions, el PSOE farà primàries a primers de Maig. Dit d’una altra manera: que,  si no espavila, li perilla la candidatura. D’altra banda sembla que el Sr. Rajoy tornarà a dir-li no a Felip VI. Per tot plegat, em sembla entendre que Podemos i C’s estan a l’aguait i a l’espera de qualsevol moviment que els hi pugui donar protagonisme.

Uns dies passats, parlava del show que s’està mantenint a les espanyes. No fa tants dies que aquí, a casa nostra vivíem una situació que, sense ser idèntiques, plantejava una situació en certa manera similar. A Catalunya els dos partits majoritaris (JxS i la CUP), amb majoria més que absoluta al Parlament (tot i la caverna volent-nos fer veure el contrari, incloent en les seves prèdiques aquells   vots nuls o blancs i sobiranistes referendaris per sumar una majoria inexistent...) tenien,  i tenen, unes diferències ideològiques abismals, qüestió que dificultava l’acord per sí mateix. Però amb un objectiu comú: la República Catalana. Va ser suficient que Mas fes una passa al costat (un fet dolorós i històric, no hem d’oblidar-ho mai) perquè en 48 hores tinguéssim President i  Govern i ens estalviéssim unes eleccions incertes en tots els aspectes.

Des de Madrid se’n fotien. Mas, on focalitzaven totes les demoníaques maleses, havia de plegar (i un cop fet, l’eix del mal i les seves derives independentistes es dissoldrien com sucre a l’aigua. Ilusos...). I Mas plega,  diu que se’n va a refundar un partit CDC que, inclús aquí, a casa nostra estava en entredit. I demostra que el partit no era el que li preocupava i que, pensant en la República Catalana, entén que és necessari sacrificar políticament la seva persona i el partit davant dels reptes que Catalunya té. I ho fa.

Avui s’han filtrat declaracions del barons del PSOE en el Comité Federal de dissabte passat. A part de les filípiques directes a Pedro Sánchez, en la meva opinió son per a ressaltar les del President Extremeny Fernández  Vara quan s’insinua la possibilitat de pactar amb el “independentistes catalans”. Les he sentides en un resum informatiu mentre anava en cotxe. El Sr.  Fernández Vara els hi  diu, literalment, que si pacten amb ells, amb ERC i DL, “en Extremadura se nos comen” i que ell personalment perdria 15 punts... o  de una altra manera diu: salvem el partit, la governabilitat ja ho farem després... si ens convé.  Hi ha diferències entre Mas i  Fernández  Vara...?  A Espanya sembla que s les coses sí son diferents…

J.  Vinyeta

1 de Febrer de 2016

358.- Spanish Show

358.-  Spanish  Show.-

No m’he pogut resistir a posar aquest   títol. És un eslògan publicitari que té unes arrels tan profundes que,  els que tenim una certa edat, el tenim gravat a foc en la memòria. Aquelles èpoques de dictadura fosca i sanguinària lligava aquest eslògan amb una altra també de trista memòria, aquell que  es publificava per tot el món i que deia Spanish is different. A  través  d’una TV absolutament controlada, i en blanc i negre per més inri, volia presentar al País i de retruc al món, una imatge de benestar i llibertats polítiques que, els que érem ciutadans de la “España” del moment, sabíem de  les seves falsedats. Una imatge que molts recordem encara era la del burro carregat de càntirs i ceràmiques populars, amb una barret de palla amb forats pels que sortien les orelles de l’animal,  voltat de les primeres visites turístiques i pixant-se allà mateix amb el riure sorneguer  dels visitants i el riure plàcid i complaent del firaire que es sentia protagonista d’un moment que deuria considerar històric. Avui dia no hi ha burros carregats de ceràmiques, ni turistes que caiguin en el parany de coses que els hi semblin irreals.  Però Europa sencera es fot les mans al cap veient la corrupció sistèmica que va aflorant dia a dia, en un autèntic Spanish Show en ple Segle XXI i en plenes negociacions per a la formació d’un govern com a resultat de la resposta ciutadana a les últimes eleccions el 20 de Desembre passat.

El Show és una constant. El PSOE, especialment el sector dels barons més identificats amb la crosta hispànica, aposten per un pacte PP – PSOE per tenir, com diuen, un govern ampli i estable. Se sumen a la Fundació España Consitucional, fundada per més de trenta ex ministres[1] que demana pactes per una gran coalició (PP – PSOE – C’s) com a gran solució (i fugir així de noves eleccions per evitar, entre alguna cosa més, segons diuen, que el “problema Catalán se agudice...”). Aquesta Fundació està composada per exministres de UCD, PP i PSOE, i voten fermament per mantenir l’estatus. És comprensible, perquè, en la seva majoria, formen part de consells d’administració  als que han arribat a través de les famoses portes  giratòries[2].

Però a banda, tots plegats, amb paraules tot i que només son això, paraules, ens posen en evidència que l’interès no està en aconseguir una funció pública que tregui a la ciutadania de l’atzucac en que les deficiències polítiques fefaents l’han ficat, si no en lligar pactes – actuacions que mantinguin o millorin la situació actual del partit al que pertanyen cada un d’aquests xerraires condicionadors, i no altra cosa.

Per arrodonir aquest Spanish Show esclata, en plena negociació, l’afer de la corrupció a la  Comunitat Valenciana. No és que als ciutadans ens hagi vingut de nou. Teníem el convenciment de que el rovell de l’ou corrupte estava precisament en la zona de València. Però esclata en plenes negociacions (¿serà que el propi PP entén que amb  Rajoy no pot anar ni a la cantonada  i pretén trobar-li a Rajoy un substitut de més bon pedigrí?) i posa en evidència, cosa que també sospitàvem, que el gran volum de la corrupció es troba en les administracions locals.

Qui pactarà amb un PP enfonsat fins al coll per la corrupció i que és el  primer  partit encausat a l’Estat Espanyol com a partit polític per la famosa destrucció dels discs durs dels ordinadors de l’ex tresorer en  el cas Bárcenas?. Es fa difícil de preveure. Però també resulta cert que de no haver-hi  pacte de governabilitat hi haurà noves eleccions. I tornarem a votar. Aquests senyors, que per raons bàsicament partidistes no son capaços d’una entesa, carregaran sobre de les nostres espatlles el no haver sabut “votar bé” i ens demanaran que votem per a donar, amb un nou resultat electoral,  solució a la situació actual la  qual, a hores d’ara, els hi és o pot arribar a ser extremada i particularment costosa, més que no pas difícil, de resoldre. Un cop amb uns resultats electorals més  complaents (suposo que així ho esperen) pactaran la solució que, com ara, també els hi haurem donat nosaltres. I ells sense despentinar-se... Spanish  Show!!

 

J.  Vinyeta

29 de Gener de 2016

---

[1] http://politica.elpais.com/politica/2016/01/26/actualidad/1453813168_820802.html

[2] http://quienmanda.es/organizations/fundacion-espana-constitucional

357.- “Es la pluralitat política, estúpids”

357.- “Es la pluralitat política, estúpids”

A l’Estat espanyol estan visquent, per primera vegada en l’època post dictatorial, la singularitat d’unes negociacions i estratègies per a la formació d’un govern després d’unes eleccions amb una pluralitat mai viscuda. La participació de més partits amb possibilitats d’èxit, acostumats com estaven els electors a jugar-se-la només que amb els dos partits de sempre i amb uns antecedents del partit en el Govern  i de la oposició realment per llogar-hi cadires, fa que, ciutadans i partits, ara es trobin amb una pluralitat fins avui inexistent. No entenen, perquè no ho sabien, que més enllà del seu món, fins ara reduït pràcticament a dues possibilitats, hi ha vida. Descobert, com que tot descobriment  apassiona, en aquest cas  encara dona  més sensació de batibull social per l’obertura  d’un major espectre polític que comporta, com així ha estat, una necessària i com sempre dolorosa presa de decisions dels que han d’acabar o en el nou govern o en noves eleccions generals, de resultats sempre incerts. Alguns no han entès el que representa l’aparició de noves forces polítiques i  esperen uns acords mentre  què no ho veuen gens  clar pel munt de dificultats polítiques i interessos generals (i particulars, que també hi son...) que els envolten i condicionen. Potser és el moment de parafrasejar-los-hi aquell eslògan de la campanya de Bill Clinton de 1992, després transformat en frase amb la incorporació del temps verbal al inici, per a recordar que, tot el que els hi està passant ni més ni menys “És la pluralitat política, estúpids”.

A  Catalunya, de sempre, em comptat  amb el PP, PSC (PSOE), ICV, ERC i CiU, des de fa poc amb la CUP i C’s i en les últimes eleccions, amb Podemos en la versió catalana. Aquesta presència variada i múltiple, ha fet que  a Catalunya ja hagin governat  dos Tripartits (amb socialistes, republicans i comunistes), si deixem de banda les coalicions immediatament posteriors a la mort del dictador o al govern d’unitat nacional de Terradellas, i no s’ha enfonsat el món. Per tot plegat i pels antecedents històrics de segles, la tradició pactista del  País s’ha  anat mantenint i la acceptació, amb grat o  no però acceptació a la fi, dels resultats electorals i dels pactes de governabilitat posteriors, ha estat una constant.

M’agradaria poder pensar que, un cop viscuda l’experiència pels polítics i la societat civil espanyola, entendran  d’una vegada que allò que a  Catalunya en deien que era  trencament social, expressat només que amb la idea de fer descarrilar la famosa “bogeria d’en Mas”, no era més que uns efectes de la  pluralitat política que existia aquí a casa nostra que, si la  analitzem bé, ja ve de les èpoques de la dictadura amb la creació de l’Assemblea de Catalunya, amb integrants tant diversos com el PSUC i Unió  Democràtica, i primera i seria oposició a la Dictadura que es va crear a Espanya.

Ara, aquells que en cap cas donaven per bona aquesta existència plural, que només tenien com a referents el PP i el PSOE, descobreixen dolorosament, tan els que ara han de decidir com aquells que ja ho van fer votant, que la pluralitat existeix i que allò que afirmaven que era nefast per Catalunya se’ls hi  converteix en un gripau de difícil menja. És a dir: que han de pactar però que no saben per on començar. Per agreujar-ho, també hauran d’aprendre que aquestes noves pluralitats polítiques, que ara son precisament les raons de la disbauxa,  han esta creades per les elits per una raó i la contrària, les varen deixar néixer, les varen amamantar  amb un suport mediàtic sense precedents i  els hi varen donar la clau i el duro a unes suposades majories d’edat i triomfadores. Però l’èxit obtingut, tot i sent important,  no ha fet més que encallar les solucions que aquestes elits (diguem-ne oligarquia) encara desitgen, tant que fan mans i mànigues per aconseguir-les, aquelles solucions.

Ara, i de moment,  els hi podríem dir a tots plegats que estan trencant, dividint, la societat per pura fal·lera partidista i  que el que han  de fer és preocupar-se dels problemes reals de la societat d’una vegada... És a dir, repetir-los-hi aquella lletania que va ser el lei motiv de tots els unionistes  durant anys en referència a Catalunya. Però penso que nosaltres tenim  una altra feina...

J.  Vinyeta

25 de Gener de 2016

355.- La trucada melèvola

355.- La trucada malèvola.-

Rajoy ha hagut d’afegir al seu via-crucis personal el càstig d’una broma pesada. Quan, fins avui, tot dona a entendre que no serà investit President, al menys a la primera volta, ha rebut una trucada inesperada del “President  Puigdemont”. Va ser una broma des d’una emissora catalana d’un dels periodistes que es feia passar, imitant-lo, per  l’acabat d’estrenar President de la Generalitat.

Vagi per endavant el meu rebuig a la actuació d’aquest periodista i a la broma efectuada. Sempre he deixat clar que el Sr. Rajoy no és sant de la meva devoció, però em sembla que en cap cas personalment em posaria a disposició d’aquesta llibertat d’expressió, d'un suposat humor, que va a la recerca del ridícul de qui sigui, i quan més conegut millor, i  que respon, potser sí que  l’expressió és un pel exagerada però intel·ligible, a un aspecte  mal  assumit i mai justificable de  la crueltat humana. No és que vulgui dramatitzar la situació. Però el respecta mutu és absolutament necessari  per a poder conviure. No si val a presumir de intel·ligència a costa de la bona fe dels altres, tot i que hi ha alguna bona fe que potser mereixeria  un correctiu.

Dit això, i eixamplant una mica la mirada sobre els fets, el primer que cal ressaltar és la facilitat amb la que els periodistes de l’emissora radiofònica arriben fins al gabinet del President Rajoy, la facilitat en com passen els filtres davant d’una suposada trucada institucional de bon gruix. Només cal recordar què, en el moment en que els periodistes intenten fer la mateixa trucada inversa  al President Puigdemont es troben amb algú que és mes llesta que el periodista i talla de soca-rel la qüestió. El CNI, tan curós en els afers patris, ha estat incapaç de detectar una trucada telefònica de mala fe (i que cada un ho  interpreti  com vulgui...).

Respecta de la conversa, em sembla que el Sr. Rajoy ens dona a entendre algunes coses insospitades fins avui. Potser la més important està en que, per a ell, l’entrevista amb Puigdemont és podria portar a terme, segons les seves paraules, a partir de les 24 – 48 hores següents de la trucada que Rajoy faria al President Puigdemont dilluns proper. Em sembla que el Sr. Rajoy deuria d’estar sol perquè quan no ho està no mostra aquest tarannà que el presenta com a dialogant, tot i que la frase aquella que ve a dir que entre ells dos “... ja sabem el que ens hem de dir...” malauradament (si no hi ha res que en el seu moment, d’arribar, ens demostri el contrari) ens assenyala que el diàleg seria estèril. Una altra qüestió a assenyalar és aquella  en la que Rajoy ens diu que te l’agenda  molt disponible. No vull entrar a fer llenya de l’arbre caigut, però em ve a semblar que el President Rajoy està mig convençut de que la seva situació de governant en funcions és provisional... però definitiva.

Dona dons la sensació de que el fa feliç que algú el truqui. I, pel que sembla,  no ho fa ningú. Però interpretar, per tot plegat,  que la soledat del Sr. Rajoy és un fet palmari en sembla que, especialment quan es vol interpretar situacions concretes de tercers d’una forma negativa com és el cas, és una continuïtat d’aquella crueltat humana de la que parlava al principi.  Però si aquesta interpretació pot tenir  un bri de raó, aquesta raó està basada en la actuació, sense contemplacions i de forma  autoritària, que ell mateix ha mantingut durant una legislatura en la que ha posat en peu de guerra a la ja de per sí  minsa oposició del moment i a bona part del país (allà i aquí), que  ha menyspreat i menystingut a tothom donat que ell,  la seva vicepresidenta i ministres,  els portantveus del seu govern i els del PP, tots, han fet el possible per a mantenir un absolutisme polític xulesc i visceral en qualsevol situació – decisió que han pogut resoldre o prendre (i son moltes) durant la legislatura.

Ara, quan ha arribat el moment de trobar escalf en algun racó, sembla que tots els racons  son inhòspits.  Té davant una investidura que es presenta difícil. Fins avui tot van sent que no... Sembla que es compleixi aquell refrany castellà que diu allò de que  “Aquellos polvos – que potser semblaven  insignificants – trajeron éstos lodos...”

 

J. Vinyeta

22 de Gener de 2016

 

354.- Comentaris (Govern, Duran, Govern a Espanya)

354.- Comentaris  (Govern, Duran,  Govern a Espanya).-

Ja tenim Govern, amb nomenaments clarament polítics, i ara el que hem de fer és esperar. És ben  cert que la feinada que ve és marcadament política i social, però se'm dificil entendre  que  es prescindeixi de Mas Colell, tècnic de prestigi internacional, a canvi de Jonqueras, i de  Boi Ruiz, que no crec hagi estat un mal Conseller de Sanitat, canvi  que  suposo imposa la CUP, i que en el seu lloc hi posin a Comín. Les coses han quedat com han quedat i, per tant, ara, com ja he dit, a esperar actuacions.

De totes maneres hi ha hagut una primera actuació que ha causat una cert desconcert: la Generalitat ha retirat l’acusació  particular en set casos en que hi ha hagut aldarulls seriosos a la ciutat i, entre ells, en el cas de Can Vies que va deixar a Sants potes enlaire. No és la meva intenció entrar en discutir la decisió,  perquè, des del punt de vista jurídic, no soc qui per discutir-la. El que si m’agradaria que se’m aclarís és si aquesta decisió forma part dels acords amb la CUP i si, aquesta decisió, ens deixa més vulnerables a les accions dels radicals que acaben destrossant, en el millor del casos, mobiliari tant privat com públic. Per  la primera qüestió, fora necessari saber  si realment respon a acords presos amb la CUP i, si és així, crec que estem en el dret de saber quines sorpreses més ens esperen. Dit d’una altra manera: donada la bandera de transparència que tots van aixecant, els acords adoptats amb la CUP no haurien de quedar-se amagats a l’armari, i advocar-los quan una  de les parts ho entén necessari, i fer-los públics.  La segona qüestió estaria en aclarir si, pel fet d’unes certes tolerància i/o permissivitat que semblen deduir-se de l’actuació de la Generalitat, la societat, en general, és més feble davant d’accions diguem-ne “d’incontrolats” que gairebé sempre actuen en resposta a decisions administratives o de Govern que lesionen  uns suposats drets. Ens passarà això? Què diu, al respecta la Generalitat? Perquè encara recordem amb una certa sorpresa actuacions del Conseller Saura en el seu moment que varen propiciar l’arribada de determinats provocadors diguem-ne que professionals coadjuvant en la actuació dels radicals. Per tot plegat, obrir les portes i ensenyar-nos voluntats és sempre bo.

Duran Lleida ha plegat. No sé si això vol dir que abandona definitivament la política després de trenta anys o si fa una retirada estratègica a la espera d’unes situacions polítiques més favorables. És innegable que dues patacades electorals seguides fan mal; però semblava evident que esperava reaparèixer en aquelles eleccions  catalanes que tots ja donàvem per convocades i que no es varen  convocar. Potser eren la seva última esperança. Personalment haig de reconèixer la seva “animalitat” política. Però també sempre m’ha semblat que era una actitud mantinguda per determinats interessos econòmics. Des de la perspectiva sobiranista, ha estat un autèntic desastre que queda demostrat pels resultats electorals obtinguts. Defensor d’una tercera via inassequible per la pròpia posició del Govern  Central, va mantenir-la a capa i espasa tot i els enfrontaments que li suposaven dins de la pròpia coalició.  Amb la sortida de la coalició arriba l’hora de la veritat i quedà palès que els suposats bon resultats electorals  es devien més  a l’aparellament amb Convergència que no pas a les qualitats de la pròpia Unió. La actuació amb el seu propi partit al efectuar un referèndum intern, amb un  resultat que provoca a més el trencament del partit, va estar la primer i seriosa senyal de que Unió anava avocada al pedregar. Les circumstàncies polítiques varen agreujar la ferida i aquesta, a la fi, ha resultat mortal per qui semblava ser amo i senyor del pocs que varen quedar a Unió.

 A Espanya continua la incertesa  per la formació de govern. Demà hi ha el primer debat d’investidura i tot fa pensar que  no n’hi haurà. Se’n fotien de la situació catalana i, mancats de la qualitat pactista de Catalunya, han d’anar posant-se en el millor aixopluc possible per si s’acaba tot en un nou procés electoral. C’s va endurint la seva posició política i Podemos no aconseguirà la divisió en els grup parlamentaris diferenciats, el que pot suposar una fractura interna de no sabem quin abast tot i la llibertat de vot anunciada. Rajoy i Sánchez continuen en el mateix lloc  i els partits petits continuen a l’espera.  Continuarà?

J.  Vinyeta

19 de Gener de 2016

P.S.: Redactant aquestes ratlles arriba la notícia de que la Generalitat no retirarà l’acusació particular en el cas de Can Vies. Veurem que diuen Govern i la CUP al respecta.

353.- Acord i... President !

353.- Acord i... President !

t !Divendres passat, acollonit. Dissabte, pel mati, també. Però sembla que hi ha uns moviments estranys arrel d’aquell fil d’esperança que, amb cara trista i de decepció, ens feia arribar el President de l’ANC el dia abans;  als vols de  les quatre de la tarda les xarxes comencen a fer més soroll de l’habitual i s’anuncia una conferència de premsa del President Mas per a tres quarts de sis de la tarda. Es va confirmant que hi ha acord entre JxS i la CUP. El que no sabem és en quines condicions s’ha pactat l’acord. L’expectació va creixent i a la Plaça de Sant Jaume comença omplir-se de gent i d’estelades. Passades les sis, apareix a Palau el President Mas, sol, i ens anuncia que hi ha acord definitiu per anomenar President  i el consegüent Govern en les condicions que ens expressa. La tradició pactista de Catalunya, una vegada més, queda pal·lesa.

Donat que el rellotge continua en marxa, l’única preocupació ara és deixar-ho tot enllestit abans de les 0 hores del Dilluns 11 de Gener perquè els terminis parlamentaris son inexorables i si no hi ha diligència tot se’n pot anar en orris.  Es convoca el Ple parlamentari per l’endemà Diumenge a les quatre de la tarda. El PPC, en un intent desesperat  per aturar-ho tot, presenta una esmena filibustera denunciant les  irregularitats que presenta la  convocatòria[1], esmena que és rebutjada en la reunió prèvia de portantveus. El Ple tira  endavant i, pels vols de les 10 de la nit, Carles Puigdemont i Casamajor, quedà investit 130è President de la Generalitat de Catalunya. L’esbufegada va ser general en el món independentista. A partir d’aquí es comencen a tornar veure aquells somriures perduts...

És el resultat pactat entre la CUP i, pel que sembla, Mas directament. Els pactes ja se sap com han acabat. La CUP - CC sembla, a priori, la més mal parada: amb una auto flagel·lació pública i reconeixement de la mala actitud mantinguda i dels errors comesos, descomposició de l’actual  grup parlamentari amb la renuncia de dos diputats (Jodar i Busqueta)[2] que seran renovats i la cessió de dos més al grup parlamentari de JxS,  amb el compromís escrit de mantenir l’estabilitat parlamentaria durant la legislatura.  A canvi, el President Mas renuncia a la Presidència de la Generalitat  (un mal tràngol que no es mereixia haver de passar, però també és cert que se’n va el President, però es queda Artur Mas i la seva ombra, que serà, sens dubta, molt allargada...) i designa  successor[3], [4]. Ara ens queda la nominació oficial de Puigdemont i la composició del Govern: primer President netament independentista i que formarà un Govern en aquesta línea. Del que faran, tindrem ocasió de parlar-ne.

Benet Salellas diu que la CUP ha enviat a la paperera de la Història a Mas, Puig, Boí, Rigau... És un intent gairebé desesperat de fer-nos creure que la fractura que les pròpies  decisions han causat a la organització i la factura  que a la fi han hagut de pagar  per tot plegat,  ha valgut la pena. Declaració que va en contra del discurs durant la investidura d’Anna Gabriel quan parla de que no hi ha vencedors ni vençuts. Ens han de demostrar que son fiables i, de moment i fins que es demostri que ho son de fiables, l’única fiabilitat que tenim és que, per qüestió reglamentària, no hi poden haver noves eleccions fins passat l’onze de Gener del 2017.

I Madrid? Dons ens ha donat, una altra vegada, més del de sempre amb les amenaces de costum, avant la lettre. I ho agreuja fent que el Rei Felip declini rebre a la Presidenta del Parlament en l’acta protocol·lari de comunicació de la Investidura de Puigdemont. Potser si que el Rei ens vol ignorar (¿ja desconnecta?). Però Madrid rebla el clau quan en el  BOE “s’oblida” d’agrair els serveis prestats, com s’ha fet sempre a tots els ja ex Presidents, al President  Mas. Sembla que, al menys en aquest  cas,  es manifesta la mà de Soraya Saenz de Santamaria. És una bona manera de començar tot i estar en funcions...

És evident que el Procés tirarà endavant i Rajoy i companyia posaran tots els pals a les rodes possibles i amb més rigor i duresa de com ho han fet fins ara. Però, no puc fer-me desentès que Mas queda, de moment, en segona línea. Ha  estat part del desllorigador de tot plegat, cert. Però ens queda  pensar que, si tot va com esperem, es pot convertir en el President de la primera República Catalana.  

J.  Vinyeta

12 de Gener de 2016

---

[1]  No vull  negar la urgència  amb que realment s’ha de fer tot. Però no em sembla vàlida l’afirmació que donava el grup d’Albiol de que no havien rebut la documentació corresponent amb les quaranta vuit hores prèvies reglamentàries. Tot i sent veritat, cap altra grup s’hi va afegir a la demanda pepera de suspendre la sessió. Suposo que tots havien entès que eren gent que estava  en actiu i cobrant, com els hi va dir l’Exconseller Tresserres, i per tant podien, amb un mínim esforç, arribar a la reunió prèvia de portantveus amb la lliçó apresa:  tota la documentació necessària estava penjada a la Web del Parlament i els  hi era  assequible. EL Sr. Albiol i els seus deurien d’estar tant garratibats  amb el disgust i incapaços de la mínima reacció que no fos malaltissa i, repetim, filibustera:  l’única finalitat era la d’aturar el Ple, fer passar el temps i que el País anés directament a les eleccions.

[2] A banda, el seu president, Baños, ja ha fet efectiva la seva renuncia com a diputat electe de la CUP. Significatiu.

[3] Acord Parlamentari    http://www.ara.cat/politica/text-acord-Junts_pel_si-CUP_0_1501050098.html

[4] http://tortosa.cup.cat/noticia/la-cup-cc-confirma-lacord-de-presidencia-de-consens-amb-junts-pel-si-1

352.- Mentiders?

352.-  Mentiders?

Sembla com si es vagin aclarint certes coses. O al menys a mi m’ho sembla. Dic això perquè una cosa que se’m anava fent estranya que era la insistència de la CUP en no investir Mas, que no va ser més que un crit que va anar guanyant adeptes durant la campanya electoral i que no estava en el programa electoral de la CUP, em sembla que es va aclarint.

Han passat mesos i la CUP, ha anat complint aquella consigna, al menys fins avui  en el moment d’escriure aquestes quatre ratlles. Però ara  a la fi de tot plegat (insisteixo, si no hi ha novetats d’ultimíssima hora), arrel de la reunió de la CUP, aquella famosa reunió decisòria, del consell polític  i parlamentari del passat  dia 3, s’han filtrat algunes de les comunicacions de la CUP i de la pròpia reunió internes que em sembla desvetllen alguna cosa que se’m acut interessant.

Ha sortit a la llum el fet de que des de la CUP es vol intentar formar una coalició d’esquerres[1], renunciant a la DUI i acostant-se a la idea d’un referèndum, això si unilateral,  de cara a les properes eleccions tibant inclús a ERC a formar part del bloc esquerrà: és a dir d’acostar-se a CSQP (Podemos). I ha sortit també  que, a banda de la fractura ja expressades per alcaldes, regidors, membres  i simpatitzants de la CUP, grups interns com[2] UM9 de Sant Pere de Ribes, proper a les tesis de Endavant (Anna Gabriel) proposaven solucions intermèdies per sortir de l’atzucac o com  Poble Lliure que obertament proposava l’acceptació de la investidura de Mas. Totes les propostes varen ser rebutjades.

Tot plegat em fa arrufar el nas. Si com sembla, la proposta oficialista, la de la  línea dura, s’anticipava al resultat de la reunió proposant una amplia coalició d’esquerres de cara a les properes eleccions[3], que donava per convocades, vol dir que portava la decisió presa. És aleshores que se’m acut pensar que el famós empat de l’Assemblea de Sabadell (en el meu entendre increïble i per tant manipulat) té una raó de ser  que em sembla lògica: la de portar la presa de decisió al consell polític i parlamentari, perquè aquesta decisió ja estava presa d’antuvi al menys pel grup fort dins del consell. Era evident que, d’investir a Mas, en cap cas aquesta suposada coalició d’esquerres  hagués estat ni tan sols possible de plantejar-la. Es feia absolutament necessària una acció diguem-ne democràtica (gairebé 90 assistents a la reunió ja éra un bon número...) però passada per un filtre compromès: el consell polític.  Lamentablement arribo a la conclusió de que tot plegat no ha estat més que una presa de pel i em dona la sensació de que la fractura interna, dins del propi consell polític i parlamentari, ve més pel que sembla ser un condicionament en unes  votacions (en podríem dir imposició de resultats) que, vistos els resultats des de fora i amb tot l’exposat, no semblen massa diguem-ne “netes”.  Serà que la CUP ens ha estat enredant des del primer moment amb el tema Mas?

I Junqueras? Em sembla que estava  a punt de mossegar l’ham quan va fer aquelles declaracions en les que, defugin de la seva pertinença a JxS, carregava sobre de CDC tota la responsabilitat del fracàs de les negociacions, declaracions que després varen ser reconduïdes per Romeva, proposant una nova reunió entre JxS i la CUP, reunió que s’està portant a terme en aquests moments. Es postulava Junqueras com a futur president de la Generalitat? Per què una càrrega de profunditat d’aquell gruix contra CDC quan els silencis d’ERC en general i d’ell en particular han estat clamorosos  amb l’actitud de la CUP?

Si no hi ha novetats d’última hora, Mas signarà dilluns el decret de convocatòria de noves eleccions. Segona volta i ferms perquè entenc que no hi haurà passes endarrere perquè l’ANC i l’Òmniun em sembla que tornaran a liderar la societat civil. Amén!

J.  Vinyeta

7 de Gener de 2016

---

[1] http://www.ara.cat/politica/CUP-articular-candidatura_d-esquerres-discutir-alianca-ERC-CDC_0_1498650234.html

[2] http://www.lavanguardia.com/encatala/20160107/301235805076/un-desllorigador-cupaire-ignorat.html

[3] Diari ARA, 6 de Gener

351.- La CUP diu no

351.- La CUP diu no.-

La CUP ha dit que no i si no hi ha canvis en JxS, aquella decisió ens aboca a noves eleccions. Ha guanyat aquell criteri que fa anar, accelerat, el cor de  les esquerres de tal manera que les fa adjectivar permanentment a la llibertat.  I, en conseqüència la llibertat, sense adjectius, neta, en rara ocasió s’atansa perquè  sempre, sempre, hi ha un adjectiu brillant absolutament necessari que la condiciona. I així  ha passat amb la CUP: ha estat més important una suposada revolució  que la llibertat  que  podríem haver guanyat i amb la que també haguéssim dut a terme la revolució social que el País també desitja i necessita. Alcaldes i regidors cupaires de diferents poblacions catalanes es troben entre l’espasa i la paret: la paret que els hi acaba d‘aixecar a l’esquena la decisió del secretariat i l’espasa dels ciutadans i veïns que esperaven un sentit d’estat i polític suficient per tirar endavant el resultat electoral del 27S. Seran les victimes propiciatòries d'una situació creada per uns  que han posat per davant una ideologia amb la pretensió de que érem molts els que la compartíem i que, a més la posàvem per davant de la llibertat. I ha estat un error.  I això, en el món electoral els suposarà als cupaires un cost en aquest moments difícil de calibrar, però que ningú dubta de que serà important.

No sé i la CUP és conscient de que millor disposició i col·laboració que amb la que s‘ha trobat per a portar a terme bona part del seu programa polític i social, difícilment serà repetible i penso que seria bo que ens diguessin  la veritable raó del no. Perquè convertir a Mas en el dimoni a batre amb una feresa fins i tot estranya i cruel fent feliç a la caverna, no ha fet més que posar de manifest que la cloquejada independència cupaire no era més que un subterfugi revolucionari que els ha conduït a la fragmentació. Ens ho haurien de ben explicar. Han fet mal i han perdut, ambdues coses: el Procés momentàniament aturat, però  Baños ha anunciat la seva intenció de dimitir, Fernàndez  no es va presentar a la reunió i sembla que Arrufat tampoc, Salellas no podia amagar un cert disgust... Ha  quedat incòlume Anna Gabriel amb el seu femení generalista, en Busqueta,  i poca cosa més. Molts, potser massa, no se’ls creuran mai més. Repeteixo, també han perdut. Bàsicament perquè s’han oblidat, cegats, de que dels quasi dos milions de vots del 27S   seus només n’eren tres-cents mil (i d'aquests molts de prestats i ara emprenyats) i que mica a mica, se’ls hi  van escapant per entre els dits de les mans...

El Procés? És  cert que la CUP ens ha donat un disgust molt seriós, però també és cert que el Procés se’ls ha tret de sobre la qual cosa, des del punt de vista parlamentari, dona una certa tranquil·litat perquè, en cap cas, amb la CUP, hi hagués hagut un acord parlamentari suficient que donés garanties de governació.  Però no es pot negar que, sent benèvol i en el millor dels casos, el Procés ha sofert una parada sobtada que desgastarà  una mica més  a tots plegats i  que ens obliga a reflexionar, també  a tothom. Com diu S. Cardús (diari ARA, 4/1/16) hem perdut  la innocència i això vol dir que haurem madurat. Que sigui per a bé! A partir d’ara, els partits polítics que juguin clarament per la independència, així com els membres  civils que varen participar en la contesa electoral del 27S, si es confirma el nou procés electoral, ens han d’esbargir ràpidament dubtes sobre possibles continuïtats  o nous pactes electorals i en qualsevol cas fer-nos sabedors, tots ells i per a tots plegat si, per exemple, l’acord Parlamentari signat amb la CUP, a bombo i plateret i del que sembla que la CUP se'n ha oblidat,  continuarà sent aplicable en tots els seus termes o si les propostes presentades per JxS en les negociacions  fallides amb la CUP continuaran valides,  si algú  les assumirà o no o si s’inicia un cicle nou en que  ha de plantejar-se nova estratègia. En fi: claredat i compromís i amb una certa rapidesa, perquè, tinguem-ho clar,  la campanya electoral, si no hi ha sorpreses amb canvis d’última hora, ha començat avui mateix, i el nostre vot volem que sigui més madurat.

J. Vinyeta

4 de Gener de 2016

350.- Roda el món i torna al Born

350.-  Roda el món i torna al Born.-

Un empat aritmètic ha estat la tan esperada resposta de la CUP.  Un empat que ha posat en entredit, ni més ni menys, que el Principi d’Incertesa de Heisemberg, aquell que diu que no es pot saber  amb precisió el valor de dues variables  d’un  sistema mesurades simultàniament  (els científics ho expressarien d’una altra manera, amb el llenguatge que els hi és propi i molt més precís). Parafrasejant Heisemberg diguem que hi havia en l’Assemblea de la CUP  (el sistema) dues variables a avaluar (si o no a la investidura) i de forma simultània. Per raó de definició del famós principi, els resultats de la mesura serien imprecisos. Però heus ací, que no, que han resultat idèntics, perfectament avaluables i amb una fiabilitat del 100%...

No és que em cregui més a la ciència, que sí que me la crec més. És que senzillament el resultat de les votacions, no me’l crec. Ja sé que soc un descregut (pot ser que els anys m’hagin fet més savi i per tant menys creient, en tots el àmbits), però em dona la sensació  que aquest resultat ha estat cercat i trobat. És de tots sabut que dins de l’Assemblea cupaire, a la que si podia enregistrar tothom fos o no fos de la CUP, els del si, els del no, els dels dos escons a favor, els que es volien menjar el resultat amb patates o sense i, com  diu Desclot (El punt avui,28/12), potser i tot  els del  CNI i per aquestes raons, hi ha divergències sèries i que, d’expressar-se  amb claredat en un resultat en un sentit o altra, hagués creat trauma i escissió. Solució: un empat matemàticament precís, que deixa el resultat penjat com una llonganissa  i que posa el ganivet decisori  per tallar el cordill en mans dels consells polític i parlamentari del partit.  Bona jugada, sí senyors...! Decidiran els que manen i ens voldran fer creure que ha estat una decisió legitimada per una assemblea general i escrupolosament democràtica.

Han fet un número teatral massa gros amb el que, en la meva opinió, han perdut la poca, minsa, credibilitat que els hi quedava (intentem imaginar que un dia puguin arribar a governar...). I el País, de cap manera , es mereix un resultat com el que ens han donat que boreja l'absurd per no dir que hi entra de ple. Ens han fet anar per on han volgut en raó d’una suposada actuació democràtica en la que hi ha intervingut, sense control, qui hi ha volgut, en un intent de repetir, empastifar i modificar uns resultats electorals del 27S que diuen clarament qui els va guanyar. Fer-se valdre fins a l’extenuació per evitar una fractura interna que des de fa dies estava cantada i amb uns resultats assemblearis que semblen confirmar-ho, no té més sentit que el que deriva d’un criteri d’imposició absoluta de cara un futur en el que, seguin les seves normes, no ens portaran més que   a no poder decidir el què volem ser i com ens  voldrem organitzar quan siguem lliures perquè, aquests assemblearis, turiferaris d’un politburó multitudinari, ja ho hauran fet i no faran més que, parafrasejant a A. Camus[1],  quedar-se  ells  l’opció de dirigir i dir-nos el que podem fer i el que no i ens deixaran, als pobres i vulgars homes de peus a terra,  amb la feina de portar a terme el seu programa que, per similituds ideològiques, suposo que serà quinquennal...

Roda el món i torna al Born, diu la dita. Es possible que emmirallant-se ara, quan tot  apunta a series divergències dins del grup, tot i així  s’hagin agradat, però amb un visió  malaltissa que  no els deixa veure la doble o triple imatge que s’hi veu ara, en el mirall. Però ara els hi queda la gran solució, la mateixa que podia haver-se aplicat fa tres mesos  amb la que no haguéssim perdut el temps de forma immisericorde i qui sap, si amb aquesta solució ja aplicada, els resultats electorals del 20D ens haguessin estat també més favorables. 

Vist des de fora, el resultat de l’assemblea és, en la meva opinió, una patacada per la CUP de las que fan mal. I fracassar i demanar als altres que modifiquin propostes és prendre’ns als altres per tontos perquè la demanda és, per sí sola, una  autèntica presa de pel. El que no veig tan clar és que aquests nois de puny alçat (i no sé si cantant La Internacional...) aprenguin que decidir pels demés no és el que soluciona els problemes socials i polítics que tan propugnen i que molts també els volem solucionats. Per la senzilla raó de que els demés, encara que aquests assemblearis no s’ho pensin, també existim.

J.  Vinyeta

28 de Desembre de 2015

---

[1] A. Camus.-   Els Justos.  Resposta del protagonista condemnat a mort quan  se li demana que torni al sí de l’Església per a morir en Gràcia de Déu, el protagonista respon que no ho farà  perquè a la fi “…l’Església s’ha quedat amb la Gràcia (la paraula) i ha deixat per als cristians l’exercici de la caritat  (portar-la a terme, la paraula)...”

349.- Dels resultats electorals del 20D.-

349.-  Dels  resultats electorals del 20D.-

Em sembla que els resultats electorals  portaran  cua. Els resultats, per primera vegada en quaranta anys, son suficientment fragmentats com perquè a l’oligarquia dominat se’ls hi posin les orelles dretes, perquè l’intent de crear un Podemos ad hoc, no ha funcionant.  Tot i que amb una bona irrupció a la resta de l’Estat, l’empenta  no ha estat suficient i la pròpia actitud, en massa ocasions xulesca de Rivera, renovadora però centralitzadora i uniformadora al mateix temps, d’intransigència en cas d’arribar a triomfar i de diferents llenguatges en funció del lloc i a qui va dirigit el discurs, li ha donat com a resultat un nombre d’ascons insuficients per a les expectatives per a les que va ser creat el partit. D’altra banda, potser sí que va castellanitzar  el nom del partit i ha muntat la seu a Madrid. Però no ha pogut canviar els seus orígens catalans, fet que, en la meva opinió, tanca moltes portes polítiques a Madrid. De totes maneres, el Sr. Rivera ja ha afirmat que s’abstindrà en les votacions parlamentàries en un intent de donar un mínim de satisfacció a tots aquells que l’han mantingut viu fins avui.

Rajoy es troba, sobre el paper, en series dificultats per formar govern. La premsa va publicant les nul·les opcions i, pel que diuen, a Madrid ja corren rumors de noves eleccions pel Maig que ve. Al Sr. Rajoy i adlàters els hi podríem recordar que allò que deien de la fractura social catalana, i que no era més que pluralitat política, i de desgovern  a Catalunya, que no era més que una conseqüència d'aquella pluralitat política, ara li està passant a ell i podríem dir-li al Sr Rajoy que ha estat per la seva actitud política que Espanya ha quedat fraccionada socialment i ves a saber, fins quan, sense govern... Haurà d’aplicar-se una medicina molt amarga perquè l’existència de pluralitat política ens ha creat una cultura de pacte a Catalunya, des de fa anys ben portada, però aquesta cultura és inexistent  a Madrid. I ja se sap que, en qualsevol pacte, hi ha renúncies. Però  el PP no hi està acostumat. De sempre, només ha sabut manar. El propi tarannà del PP ja és un handicap en cas de negociació.

Duran i la seva UNIÓ, ha desaparegut del mapa polític dins l’Estat, com ja ho varen fer del mapa català, però amb l’agravant de que Espadaler va tenir millors resultats a Catalunya que els que ha obtingut el propi Duran a tot l’Estat. Milian Mestre insinuava avui la possibilitat de que el Sr. Duran acabés sent ministre del PP. Personalment no ho veig com una idea  massa estranya donat que sempre m’ha semblat entendre que el Sr. Duran, des de la seva habitació del Palace  defensava uns interessos econòmics concrets, que potser algun dia coneixerem, i aquest mateix lobby el podria intentar “colar” en el consell de ministres. Ja se sap que determinats interessos econòmics  belluguen el seus peons com titelles, però amb èxit.

Existeix una opció de governabilitat del PSOE que  passa per coaligar-se  amb Podemos, ERC i DL, el que posa sobre de la taula una qüestió catalana molt important: l’autorització d’un referèndum  que, encara que només fos consultiu, ens confirmaria la Sobirania i el reconeixement oficial davant d’Europa i el món. Quasi res...!

La sorpresa ens la ha donat  Podemos.  Ha resultat la tercera força en nombre d’ascons però també a resultat insuficient el seu resultat per poder fer de crossa del PSOE sense més.  Iglesias, que amb Colau ha donat la campanada a Catalunya en general i a Barcelona en particular, s’ha tornat a ratificar en la voluntat de considerar a Catalunya com a una Nació i, per tant, insisteix amb el tema d’un referèndum per a que Catalunya decideixi el seu futur. El que jo no sé és si vol fer-lo per la via de transferir competències o per modificacions constitucionals. En el primer cas, podria venir arrel d’un pacte d’investidura en els termes exposats anteriorment. Si no és així, amb quins recolzaments pensa comptar al Parlament per dur-lo a terme, un canvi constitucional?  Perquè, tot i que existís aquella majoria  de la que parlava per investir al PSOE, la veritat està en que el PP comptarà amb un terç del Parlamento, el que deixa massa justa, per no dir que impossible,  la possibilitat de tocar la Constitució. A banda de tot plegat, el que queda clar és que el famós referèndum a Catalunya  ha quedat com a resultat “estrella” d’aquestes eleccions i per tant, el Procés ha quedat reivindicat i, en certa manera, reforçat.

Pel que respecta a Catalunya, Convergència, ara Democràcia i Llibertat, perd quasi mig milió de vots respecta de les generals de 2011 en favor d’ERC, que es situa com a segona força a Catalunya Però els resultats d’uns i altres fa que, al Parlamento hi hagi  més  diputats independentistes que no hi ha hagut mai i entenc que aquest era un objectiu i, per tant,  una victòria.  De totes maneres, DL o Convergència com es vulgui dir, han d’actuar ràpid si volen sobreviure, accelerant una refundació-reordenació immediata perquè si no, no seran ni a temps de recollir les engrunes en qualsevol propera contesa electoral.  PSC, PP i C’S aquí a Catalunya, han perdut molts llençols en aquesta bugada i la davallada especialment del PSC i del PP, ha estat espectacular. C’s recordarà amb llàgrimes als ulls els resultats del 27S...

Tinc la sensació que el resultat electoral no ha caigut indiferent a Europa, ans al contrari. La prima de risc ha començat a pujar i la Borsa ha perdut punts. Per tot plegat existeix una possibilitat que, malauradament, pot venir “imposada” des d’Europa: un pacte PP – PSOE que permeti la investidura de Rajoy a fi de que les estructures econòmic – financeres, tal i com ens tenen acostumats (només cal recordar Grècia)  no tremolin. Si això de la coalició PP – PSOE passa (i personalment no em seria estrany que passés tenint en compta  que no seria la primera coalició entre socialistes i conservadors d’aquest tipus a Europa),  que Déu agafi confessada a Catalunya...! Perquè si tots dos parits tenen un enemic comú, aquest enemic és precisament el procés sobiranista que des de fa uns anys tenim engegat a Catalunya. I C’s si afegirà  amb una delectació malaltissa i cruel.

  J.  Vinyeta

21 de Desembre de 2015

348.- Diumenge, eleccions.

348.-  Diumenge, eleccions.-

Vagi per davant que tinc,  vers questes eleccions generals, una certa indiferència. I la veritat és que he estat poc al cas de debats i propaganda electoral i he buscat informació pràcticament només a la premsa del dia, algun telediari i poca cosa més.

L’única excepció ha estat el debat Sánchez - Rajoy que, no solament  no va donar més del que jo ja esperava, que ja era poc,  si no que, en la meva opinió, va empobrir el de per sí ja pobre panorama polític espanyol. Perquè no esperava res d’uns senyors que no tenen propostes concretes, que es belluguen per i només què  pels eslògans de campanya, incapaços de dibuixar un futur, donades les circumstàncies actuals, mínimament il·lusionant,  però la pobresa manifesta d’arguments fa que l’agonia  del debat, amb moderador inclòs incapaç de controlar als antagonistes,  es vagi allargant amb insults que deriven en l’atac personal  o  en aquell tan ocorregut com inútil “...i tú més...” . Res de res. Res. I de Catalunya, també res de res, ni una paraula de referència al més greu problema polític que té plantejat l’Estat i que  acabarà esclatant-los-hi a la cara. Aquesta és la gent que, amb possibilitats de govern a l’Estat espanyol,  haurem de suportar fins que puguem tancar la porta i marxar perquè ja ens haurem fet grans... Son dos personatges amb motxilles carregades de corrupció de tal  pes i volum que converteixen la corrupció a Catalunya en un joc de nens vestits de marinerets. I tot i així, com diu Víctor Lapuente Giner[1] i per les causes que ell explica, tornaran a rebre el suport, entre tots dos, de gairebé el quaranta  per cent o més  dels vots emesos. Tot plegat pot convertir-se, una vegada més, en la imatge decebedora de la qualitat d’un País en el que, repeteixo, ara per ara ens toca viure.

Però això no vol dir que no vagi a votar diumenge proper. I, d’entre d’altres, per  dues raons principals. La primera resideix en la pròpia convicció personal i ciutadana  que em fa realitat aquella màxima tan comentada de que si no participes perds inclús el dret a la mínima rebequeria. L’altra, realment, la marca el Procés. La situació aquí a casa nostra és complicada, cert. Però no és menys cert que la ciutadania, que a la fi ha estat en tot moment el motor del procés, no pot permetre allò que no ha permès mai: que siguin altres que, estranya i malèvolament, li assenyali i marqui els “tempos”.  Si un milió sis-centes mil persones repetissin el seu vot independentista, seria un èxit i garantiria una major presència de diputats d’aquí que, sense dubtes, es faran sentir i que entenc no seran tant conciliadors com molts dels que hi havia fins ara. Si els d’aquí son més, els d’allà sempre, sempre, seran menys. I tal com semblen estar les enquestes (una mirada a les enquestes no publicables per Llei aquí de El Periódico d’Andorra és interessant, i és troba a les xarxes), quan més  els inquietem, millor. En Vicent Partal[2], en l’editorial de divendres passat al VilaWeb fa un joc  florentí, fantasiós i divertit, en el que exposa determinades possibilitats de que el recompte d’escons  que dona el joc parlamentari, a  Madrid, deixés a l’Estat espanyol sense la possibilitat de formar govern. Val pena de donar-li una ullada a l’editorial perquè és una forma  informal, però certa, de donar-se compta de que anar a votar diumenge al bloc independentista, no és cap bestiesa. Al contrari.

Ah...! Una altra raó, realment secundària però no per això inconsistent, la trobo en el fet de la CUP proposi una abstenció. Només em faltaria fer-los-hi cas...! I recordar Colau i la nostra futura Capital  Madrid...

J.  Vinyeta

17 de Desembre de 2015

---

[1] Lapuente té amplis i importants treballs  sobre la corrupció, de fàcil accés i que es troben a les xarxes.

[2] http://www.vilaweb.cat/noticies/una-rao-per-votar-tornar-los-ingovernables/

347.- Paraula de CUP!

347.- Paraula de CUP! .-

Vaig escoltar al portaveu i considerat un dels ideòlegs de la CUP J.M. Busqueta  a 8TV, just l’endemà d’haver escoltat l’entrevista feta també per 8TV al President Mas. I per rematar el tema, vaig llegir l’entrevista que l’Antoni Bassas (diari ARA,12/12) li fa a Quim  Arrufat. A la fi de tot plegat, vaig arribar a la conclusió de que poca cosa hi ha per acordar entre ells i JxS. Però tot i així...

Diuen que el Sr. Busqueta és assessor  del chavisme veneçolà. No és la meva intenció pontificar sobre la bondat o no de tal feina: ell sabrà què és i per què ho fa. Però, independentment, suposo que molts estarem d’acord en que el populisme del anomenat chavisme ha estat una constant a pesar del èxits que hagi pogut obtenir entre els més desvalguts. També ha resultat històricament cert que  tenir determinats èxits econòmics a costa de reduir llibertats personals i col·lectives (amb empresonaments dels opositors, per exemple), no condueix més que al desastre en el moment en que els recursos econòmics que sostenen aquests èxits, decauen (l’exemple més sonat ha estat la caiguda de les dictadures denominades democràtiques sota l’ègida de Moscú durant la segona meitat del S. XX).  Dic això perquè, si resulta ser veritat la participació del Sr. Busqueta en el desenvolupament de la ideologia i la praxis social que han buidat els supermercats de Veneçuela de les primeres matèries més elementals, haurem d’entendre que, com a assessor o conseller, no haurà estat massa encertat. De les paraules del Sr. Busqueta, durant l’entrevista, se’n deriven pel País la voluntat d’una revolució social que, vistos els resultats chavistes i per les seves possibles influèncis, pot acabar sent una dictadura de les anomenades bolivarianes que, amb un populisme per bandera, acabi sumint al nostre País (vegem-ho  amb una certa ironia i humor) en un racó europeu del tercer món on els nens, a pesar de les suposades mesures correctores, es continuïn pixant al llit per escalfar-se (Busqueta dixit!).... No crec que hi hagi algú que no entengui ni accepti la necessitat de modificacions socials i estructurals d’un cert calat profund, raó que també omple els sentiments independentistes. El que sembla passar de taca d’oli (i ara sense ironia ni humor)  és fer-ho per i amb la imposició d’uns criteris polítics i ideològics minoritaris que, en sembla entendre, estan molt lluny, a les antípodes, dels criteris polítics i ideològics  més, molt més, que majoritaris  que impregnen el País. 

En l’entrevista que Bassas realitza a Quim Arrufat, Arrufat manté les mateixes tesis que el seu company de files. Però hi afegeix un parell de qüestions que em deixen amb una certa perplexitat. La primera està en el fet d’assenyalar ara, en contra del que proposava Baños, que un  pacte d’investidura  CUP – JxS, no suposaria un pacte d’estabilitat parlamentària perquè, segons Arrufat “... no se n’està parlant...”  Dons, on som?  L’altra tema fa referència a l’assemblea a celebrar per la CUP el proper dia 27. Segons Arrufat, la decisió sobre de la suposada oferta que  JxS ha  de presentar, es portarà a l’assemblea i aquesta decidirà. I afegeix “Ho acabaran decidint 2000 o 2500 persones.”   Sigui la que sigui la decisió assembleària  que condicionarà, en un sentit o altra, el futur del País, em resulta clar per una simple regle de tres, que, aquesta decisió,  serà presa  per un  0,131%  del bloc independentista amb  72 escons al Parlament i un milió nou-cents  mil vots a favor (suposat un criteri unànime de 2500 assembleistes)... D’altra banda, en un altra moment de l’entrevista, Arrufat  diu:  “En tota aquesta entrevista estic fent un crit d’alerta, als negociadors de JxSí, al mateix president, a la gent que vulgui que tot això tiri endavant, que d’aquí a l’assemblea del 27 de desembre  facin algun cop de timó que sigui suficient per poder guanyar la majoria de la CUP per tirar endavant el procés. L’opció d’eleccions al març hi continua sent, i si la situació és de bloqueig podria obtenir la majoria de suports de la CUP”  És a dir: o hi ha cop te timó suficient (suficiència  que definirà la CUP) o el procés no tirarà endavant, amb el que queda clar que el procés, per  Arrufat com a mínim, no és prioritari; i com a corol·lari   em  sembla entendre que anem a noves eleccions. És en aquest punt que no deixa de sorprendrem el paràgraf final sobre la col·laboració futura de la CUP. Si hi ha bloqueig post electoral, tal com hi ha ara, quina serà la raó per la què la CUP canviarà de criteri? Si les decisions son assembleàries, per què i qui garanteix que l’assemblea sigui procliu a l’entesa? O serà que manipular les assemblees és més senzill del que ens diuen, i jo crec que sí? Si d’antuvi ja hi ha aquesta predisposició, per què esperar al suposat bloqueig post electoral? Que pretén guanyar la CUP, donat que res és gratis,  amb aquesta estratègia?

J.  Vinyeta

12 de Desembre de 2015

346.- De la CUP

346.- De la CUP.-

Ha estat necessari un temps de reflexió y unes quantes plantofades per entendre que hem perdut les eleccions. I que ens vàrem equivocar pensant que la CUP era dels nostres. Ara, quan resulta evident que els cupaires tenen altres prioritats per davant de  la llibertat, és a dir per davant  de la independència, entenem que es faci necessària una “segona volta” electoral (la qual cosa tampoc és tan estranya en el món democràtic) en la que, com en totes les conteses electorals, els resultats son incerts i per tant,  tot i que amb la boca petita,  no podem negar que el procés, com a conseqüència, en pot resultar molt tocat.Sigui pel que sigui i com sigui, el cas és que, una vegada més, l’enemic està en perfecta ordre de batalla i nosaltres no hem ni esmolat  l’eina.

Tot el mullader, per a dir-ho de forma col·loquial, neix quan aquells que en un moment d’inspiració de no  sé qui i en un moment de la campanya electoral, sentencia que no investiran a Mas. Res a dir; però jo no he sabut trobar en el seu programa electoral[1] la no investidura de Mas, el que em fa entendre que  més que una promesa electoral va estar una febrada que donava joc i  que, a un sector  dels seus electors, agradava. La traca final s’encén quan a més  els resultats electorals els hi donen unes ales amb les que no hi contaven i amb les que intenten, sense saber-ne, volar. Mai varen pensar que a la llarga podrien convertir-se en esclaus de les seves pròpies paraules.

S’ha parlar molt de la coherència de la CUP perquè actuava com  havia dit que ho faria. Però aquesta coherència, que jo no sé si és tal, sembla que es vagi esmicolant per la seva  pròpia actitud. Han mantingut que les converses amb JxS han de girar respecta al què i al com, i que el qui  era el menys important. Ara, el rovell de l’ou de tot plegat està, com ho ha estat des de sempre, en el qui. La CUP per aquest  qui,  dona senyals de divisió interna manifestades diumenge passat a Manresa, perquè resulta evident que tot queda aturat si aquest qui  no es fa efectiu. D’altra banda, algú realment significat com Benet Salellas assenyala aquesta divisió interna i es pregunta si val la pena mantenir  coherència en una qüestió en la que potser que una majoria social  no entengui. 

Personalment em costa d’entendre que les demandes sorgides arrel de la trobada de Manresa, es consignin com a línees vermelles quan totes elles estan contingudes en l’acord parlamentari. Em costa d’entendre que els cupaires parlin de Convergència com a responsables del desassossec  de bona prat de la societat civil. I em costa d’entendre perquè els que estem al voltant del moll de l’os, tot i que lluny de pertinença a partits però membres del milió sis-centes mil persones que vàrem votar JxS, podríem estar parlant del Endavant  d’Anna Gabriel, com a opositor més significat, o de Poble Lliure, com a responsables de la situació en lloc de generalitzar-lo en la CUP. Serà que intenten que  no surin les diferències internes  per allò de que com es diu, especialment en el terreny esportiu,  la millor defensa és un bon atac? Diferències encara més expresses després de que David Fernández advoqués la possibilitat de cedir  dos vots[2] per desllorigar la investidura de Mas. Que ho digui en David, tot i que només sigui, com diuen, una opinió particular, no deixa de tenir un cert valor (en Quim Arrufat no s’hi afegeix però deixa entendre que és una idea més...).  El que passa és que arribar ara al punt que tots creiem que seria el de trobada, a dos mesos i mig de les eleccions, i després de que el Sr. Baños fora qui volgués un pacte de legislatura, en podríem dir, com diria en Pla, que tot plegat no haurà estat més que una collonada. Però de totes maneres, ben vinguda sigui, si ve, la collonada, tot i que immediatament ens preguntem que pot passar ja  en la primera votació parlamentària...

Una nota final. Que mil cinc-cents assembleistes puguin condicionar els criteris de selecció i actitud dels que vàrem votar a JxS (que sabíem el què, com i qui votàvem) no deixa de ser una imposició semblant a les imposades per un politburó  de mals records que, possessionant-se de la suposada veritat incontestable i única (malauradament ja sabem quin pa s’hi dona en aquestes situacions), varen portar a societats enteres al desastre. De com actuaven tots aquests en dèiem, senzillament, dictadura.

J. Vinyeta

3 de Desembre de 2015

---

[1] http://www.parlament.cup.cat/?page_id=62

[2] http://www.ara.cat/opinio/article-david_fernandez-cup-investidura-Artur_Mas-proces_0_1478852114.html