355.- La trucada melèvola

355.- La trucada malèvola.-

Rajoy ha hagut d’afegir al seu via-crucis personal el càstig d’una broma pesada. Quan, fins avui, tot dona a entendre que no serà investit President, al menys a la primera volta, ha rebut una trucada inesperada del “President  Puigdemont”. Va ser una broma des d’una emissora catalana d’un dels periodistes que es feia passar, imitant-lo, per  l’acabat d’estrenar President de la Generalitat.

Vagi per endavant el meu rebuig a la actuació d’aquest periodista i a la broma efectuada. Sempre he deixat clar que el Sr. Rajoy no és sant de la meva devoció, però em sembla que en cap cas personalment em posaria a disposició d’aquesta llibertat d’expressió, d'un suposat humor, que va a la recerca del ridícul de qui sigui, i quan més conegut millor, i  que respon, potser sí que  l’expressió és un pel exagerada però intel·ligible, a un aspecte  mal  assumit i mai justificable de  la crueltat humana. No és que vulgui dramatitzar la situació. Però el respecta mutu és absolutament necessari  per a poder conviure. No si val a presumir de intel·ligència a costa de la bona fe dels altres, tot i que hi ha alguna bona fe que potser mereixeria  un correctiu.

Dit això, i eixamplant una mica la mirada sobre els fets, el primer que cal ressaltar és la facilitat amb la que els periodistes de l’emissora radiofònica arriben fins al gabinet del President Rajoy, la facilitat en com passen els filtres davant d’una suposada trucada institucional de bon gruix. Només cal recordar què, en el moment en que els periodistes intenten fer la mateixa trucada inversa  al President Puigdemont es troben amb algú que és mes llesta que el periodista i talla de soca-rel la qüestió. El CNI, tan curós en els afers patris, ha estat incapaç de detectar una trucada telefònica de mala fe (i que cada un ho  interpreti  com vulgui...).

Respecta de la conversa, em sembla que el Sr. Rajoy ens dona a entendre algunes coses insospitades fins avui. Potser la més important està en que, per a ell, l’entrevista amb Puigdemont és podria portar a terme, segons les seves paraules, a partir de les 24 – 48 hores següents de la trucada que Rajoy faria al President Puigdemont dilluns proper. Em sembla que el Sr. Rajoy deuria d’estar sol perquè quan no ho està no mostra aquest tarannà que el presenta com a dialogant, tot i que la frase aquella que ve a dir que entre ells dos “... ja sabem el que ens hem de dir...” malauradament (si no hi ha res que en el seu moment, d’arribar, ens demostri el contrari) ens assenyala que el diàleg seria estèril. Una altra qüestió a assenyalar és aquella  en la que Rajoy ens diu que te l’agenda  molt disponible. No vull entrar a fer llenya de l’arbre caigut, però em ve a semblar que el President Rajoy està mig convençut de que la seva situació de governant en funcions és provisional... però definitiva.

Dona dons la sensació de que el fa feliç que algú el truqui. I, pel que sembla,  no ho fa ningú. Però interpretar, per tot plegat,  que la soledat del Sr. Rajoy és un fet palmari en sembla que, especialment quan es vol interpretar situacions concretes de tercers d’una forma negativa com és el cas, és una continuïtat d’aquella crueltat humana de la que parlava al principi.  Però si aquesta interpretació pot tenir  un bri de raó, aquesta raó està basada en la actuació, sense contemplacions i de forma  autoritària, que ell mateix ha mantingut durant una legislatura en la que ha posat en peu de guerra a la ja de per sí  minsa oposició del moment i a bona part del país (allà i aquí), que  ha menyspreat i menystingut a tothom donat que ell,  la seva vicepresidenta i ministres,  els portantveus del seu govern i els del PP, tots, han fet el possible per a mantenir un absolutisme polític xulesc i visceral en qualsevol situació – decisió que han pogut resoldre o prendre (i son moltes) durant la legislatura.

Ara, quan ha arribat el moment de trobar escalf en algun racó, sembla que tots els racons  son inhòspits.  Té davant una investidura que es presenta difícil. Fins avui tot van sent que no... Sembla que es compleixi aquell refrany castellà que diu allò de que  “Aquellos polvos – que potser semblaven  insignificants – trajeron éstos lodos...”

 

J. Vinyeta

22 de Gener de 2016