235.- Comentaris (Duran, Navarro).-

235.- Comentaris  (Duran, Navarro).-

Honradament haig de dir que hi ha quelcom que em preocupa, i  molt: és aquesta brama que fem corre de que vindrà una “oferta” madrilenya que ens deixarà bocabadats.

Em preocupa perquè és una brama que surt d’aquí, de casa nostra i de la que aquí se’n parla arreu, mentre que des de Madrid no es diu res. Tinc la sensació de que, a més, el canvi monàrquic fa especular en una nova i suposada teoria de que amb Felip VI tindrem opcions que amb el seu pare ni somniàvem.

Em preocupa perquè tinc la sensació de que tots aquests que hi especulen amb aquesta brama, sembla que estarien disposats a acceptar promeses oblidant que, fins avui, l’Estat Central les ha incomplert de forma sistemàtica i  ha tergiversat compromisos i deutes convertint-los en donacions gracioses (com exemple els famosos 11 milions d’€ per a peatges d’autopistes quan en realitat es el pagament d’un deute de fa més de  9 anys...).

Podria passar, perquè som com som i perquè el President Mas ens ho ha garantit cas de presentar-se aquesta “oferta”, que el 9 de novembre anem a votar i ens trobem  amb dues urnes  per  triar: la permanència a Espanya o la independència com a País. En qualsevol cas, i a pesar dels temors, la decisió final serà nostra i només nostra.

Duran–Lleida.- Ens ha dit que no se sent estimat, que  se sent incòmode i orfe i que reflexiona sobre de si deixa  els càrrecs dels que disposa. Personalment em sembla una “proposta” estratègica de la que en desconec la finalitat, però és prou coneguda que la seva suposada i inexistent  ambigüitat, en qualsevol cas i sempre, ha estat calculada. Un bon amic meu m’ha donat una idea que, vista des de Madrid, podria resultar genial però ensems  molt perillosa per a nosaltres: per què no es pot imaginar a Felip VI cridant a “consultes” al Sr. Duran perquè, amb una espècie de coalició amb els partits  majoritaris, fos qui presentés aquesta famosa proposta de la que en parlava en el paràgraf anterior? Potser sí que no és més  que un ideari imaginable, però, com diu el meu bon amic, podem convenir tots en que li faria autèntica il·lusió al Sr. Duran, oi?

Pere  Navarro.- Ha presentat la seva dimissió com a secretari general del PSC. Ell ha dit que ha parlat amb molta gent “de dins i de fora del partit...” i que per tot plegat ha decidit presentar la seva dimissió en el Consell que ha de celebrar el PSC el proper dia 14.

Des de fa temps m’ha semblat que el partit d’en Navarro (i ho dic  així perquè em sembla que ell així ho entenia) ha estat un desgavell que, gosaria dir, el propi Navarro, escudat i assegurat pel Sr. Balmón,  n’ha estat el responsable.  Fem-ne algunes consideracions.

 Els resultats electorals han posat en guàrdia als barons municipals que han entès que, de continuar així les coses, els hi perilla la feina. Tan a estat així que un colla d’alcaldes del PSC han signat un manifest segons el qual estan pel  dret a decidir en una consulta legal encara que aquesta legalitat no sigui donada des de Madrid  (la Llei de consultes en tràmit cobriria aquesta legalitat). La pròpia actuació del Sr. Navarro que, suposadament empès per Rubalcaba, passa de  signar l’acord al Parlament pel dret  decidir,  a  l’abstenció a qualsevol tema referent, o al sí  a la consulta “legal i acordada...”(des de Madrid, és clar) per continuar amb la proposta federal del PSOE, seguint amb tot el merdé amb els anomenats “díscols”, la plantofada de Terrassa amb el seu via crucis posterior, amb Collboni i Javi López demanant reformes, etc, etc... Tot plegat, ja ho he dit, un desgavell! Només ha faltat que  perdés al seu valedor  Rubalcaba (i les dificultats conseqüents per anomenar nou secretari general) i no saber, per tant amb qui és trobarà manant-lo, que fa que, per tot plegat, si ho rumiem una mica, potser ens havíem d’haver-nos adonat abans de que l’única sortida que li quedava era la que ha pres.

I ara ve la segona part del problema: l’elecció del nou secretari general..., perquè si la decisió depèn del nucli fort del partit, podria ser que es canviés a la persona  però que tot el rerefons ideològic seguis igual, amb lo qual els problemes del PSC subsistiran.

Assenyalar, finalment, que els partits polítics, tots, han d’entendre que la situació – realitat política, ha canviat i continua canviant i molt de pressa. El PSOE s’esmicola, el sistema institucional, a tots els nivells, està aguantat per fils, i tot per raó de que el nucli dur de tot plegat, aferrat al seu status, ha estat incapaç d’assumir  els canvis que es van produint en el dia a dia. 

J. Vinyeta

11 de Juny de 2014

234.- Can Vies. El Rei.-

234.-  Can  Vies.  El Rei.-

La realitat de Can Vies s’ha vist, en aquests moments, sobrepassada per l’abdicació del Rei. És per això que  en vull parlar separadament.

Can  Vies.- Personalment em sembla que s’han comés alguns errors que es poden enumerar.

El primer de tots i el més greu, en la meva opinió, és haver esperat 17 anys en intentar resoldre la situació (tinguem en compta que el PSC controla l’Ajuntament de Barcelona des d’Abril de 1979 fins al Juliol del 2011). Ens ha de quedar clar que, al menys fins avui, la propietat privada existeix i una transgressió d’aquet principi ha de ser resolta judicialment amb una certa celeritat. No fer-ho enquista el problema, com ha passat.

Un altra error, en la meva opinió, és haver iniciat l’enderroc de l’edifici de forma immediata quan, tot i la sentència que obligava a fer-ho, podia haver-se endarrerit, fer públic  un calendari executor i complir-lo. Però, un cop  iniciat l’enderroc, i a pesar de tots els pesars, l’enderroc havia d’haver-se completat. Deixar-ho com està ha donat ales als ocupes. No sé si, a més,  es va tenir  en compte (si no, també podríem considerar-ho un error) la combativitat del barri. Sants ha estat de sempre un barri fortament sensible i combatiu en qüestions socials i amb un prisma autogestionari important.

Per l’altra banda, els ocupes, no estan per arreglar les coses. Al contrari. No volen negociar amb un Ajuntament que no reconeixen i, amb tota contradicció, exigeixen la dimissió de l’alcalde Trias.  L’autogestió és la seva manera de fer, però son incapaços de denunciar la violència que la seva actitud afavoreix i tenen el valor de acusar-ne, d’aquesta violència, a la presència de la policia. La contundència en les declaracions del portantveu de la Plataforma de Can Vies, Ferran Agulló, i d’un tal Pau Guerra (no és que vulgui menysprear-lo, però s’identifica segons la premsa per un pseudònim, a banda de que està, també segons la premsa, imputat en el tema del cercle del Parlament) son prou clares i, al mateix temps, preocupants per a la ciutadania, especialment la del barri que és la que majoritàriament ha viscut la “cremà” diària. És  la que els avisa de que, mantenint aquesta actitud, corren el risc de quedar-se, els ocupes, sense el recolzament veïnal del que ara mig disposen. Els antecessors de tota aquesta trepa del barri de Sants, ja ens varen fer prou mal intentant una contrarevolució quan ja n’hi havia una en marxa, ara  fa ja més de 75 anys. El rellotge, encara el tenen parat en aquell Maig de 1937?

De tot plegat el que em resulta més preocupant, no ja de Can Vies, si no pel nostre País, és la presència de 300 policies espanyols, estacionats a Calella a l’espera de que el merdé sigui suficientment gruixut perquè tinguin motiu per entrar a Barcelona per a “defensar” allò que els Mossos, segons la Sra. Llanos  de Luna, no saben – no poden defensar. Per a mi és clar que la celeritat d’actuació de la Delegada respon a un coneixement previ de la situació que es crearia. És què els violents son al mateix temps talps de la Delegada i actuen per compta d’ella...?

El Rei.- El Rei abdica la corona. No sabem quines son les reials raons (mai tan ben dit!) per a fer-ho i, hores d’ara, tot son especulacions al respecta. Potser estan en els resultats del prop passat 25 de Maig, del que el PP i el PSOE en surten tan escaldats que entenen que els hi fa falta una crossa per sobreviure (resultats que fan tremolar als seus barons, dels dos partits, que veuen perdudes les seves menjadores municipals primer i autonòmiques després), i pensen que ara és el moment de salvaguardar la institució monàrquica que s’enfonsa pels seus propis errors i fer-ho amb un fons lampedusià de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.  Potser... Però la realitat és que haurem d’esperar per fer anàlisi fins que arribem a saber una mica més de tot plegat.

Des del punt de vista català, és important que mantinguem el procés actual, sense bellugar-nos. L’única cosa que podem  fer, és recordar-li al nou Rei allò que fa  gairebé 25 anys ens va dir, de Príncep, en un moment d’exaltació[1] (les hemeroteques son terribles...!): “Catalunya serà allò que els catalans vulguin que sigui”  o  aquelles altres “(Los catalanes) no solo no debéis renunciar a vuestras peculiaridades, a esta nacionalidad catalana que tanto estimo y estimamos todos, sino que también entre todos la hemos de fortalecer."[2]  Dons apa! A veure si és conseqüent...!Però nosaltres, sense deixar el camí...!

J.  Vinyeta

3 de Juny del 2014

---

[1] Al Parlament de Catalunya, el 21 d’Aril de 1990

[2] A la Universitat de Cervera  el 22 del mateix mes

233.- Comentaris.-

233.- Comentaris.-

Socialistes.-  És ben cert que les últimes eleccions han trastocat moltes coses. Potser on menys es nota la desfeta és al PP perquè continua governant. Però el sector socialista ja ha començat a bellugar tot el bellugable amb  la dimissió de Rubalcaba i amb les primeres  preses de posicions dels que aspiren a substituir-lo (Patxi López, Marina, Chacón...). Susana Díez diu que abans de fer res  consultarà amb Felipe González... Donada la debilitat dels dos grans partits, no fora estrany  una gran coalició per a la defensa mútua.

Però el que ens “domina” aquí, a casa nostra, és el que fa/faci el PSC. És ben cert que la política és allò de l’art de l’Impossible i, per tant, del inimaginable: el Sr. Balmón,  número dos del PSC, que els hi va dir  als anomenats crítics que marxessin, ara sospira pel retorn d’aquells dels que va blasmar. El Sr. Navarro també està en la mateixa línea per evitar una escissió que sembla inevitable, tot i que  determinades veus, poques (ja se sap allò de que el que es belluga no surt a la foto...), demanen que plegui. Personalment em sembla que tot plegat és mala peça al teler. El Sr. Rubalcaba mantenia la tutela del Sr. Navarro i aquell ha deixat de ser el seu avalador. Navarro haurà de tenir en compte qui pot venir al darrera per a tutelar-lo i si vol o no mantenir la línea que l’ha portat al precipici.

D’altra banda, els anomenats crítics han signat un document amb la intenció de crear un nou partit socialista, d’obediència catalana i fidels al dret a decidir. Molt bé, però hi caben al menys dues o tres consideracions. La primera és que potser arriben tard i en mala hora, perquè hi cap la pregunta de si haurien fet el mateix  si els resultats electorals de diumenge passat haguessin estat més favorables als socialistes. La segona és la de que, quan parlen del dret a decidir, ens han de fer saber fins on arriba aquest dret, perquè el PSC ja el defensava i sabem com ha acabat. I potser  n’hi cabria una tercera, ampliant l'anterior: fora bo saber, vistos els antecedents generals de tots plegats, si les seves opcions abraçarien també  una de les anomenades  terceres vies o plantejarien un sortida federal. És  evident que tenen tot el dret a  definir-se en la línea que més els hi convingui, els agradi o els satisfaci políticament, faltaria més. Però  suposo que, pel mateix, entendran que els que no formem part de la seva colla volguem saber fins on volen arribar i de quina manera.

Podem.- He seguit una mica el comportament dels mitjans ultres respecta de l’espectacular resultat del Sr. Iglesias. S’ha convertit en el centre de les ires i en l’objectiu a destruir. Des d’un punt de vista estrictament personal haig de reconèixer que barrejar objectius  socials, dels quals el Sr. Iglesias en fa bandera, amb el retall  de llibertats    que suposa la actuació  de les dictadures per a la  consecució d’aquests fins socials, no em sembla en cap cas  aparellable perquè, en qualsevol cas, el retall de llibertats ha de ser sempre denunciat i injustificable.  Però d’això a  la intransigència dels de sempre, que no volen admetre l’existència d’altres formes  de veure les coses més enllà de les que tenen a la vora  del nas, hi ha una  gran distància. ABC, 13 TV i Intereconomía  han obert la veda i veurem si aquest xicot podrà continuar sent protagonista a la Sexta i altres  espais mediàtics. El planteig que fa és clarament revolucionari i, és clar, els hi fa pànic que la taca d’oli s’extengui!

El Sr. Cuní s’ha emprenyat. No va poder fer l’últim debat abans de les eleccions i ha fotut el crit al cel. Ignoro les vertaderes raons per  les que els partits que havien d’assistir-hi  no ho varen fer. Però arrogar-se el dret a dir que el debat que ell havia de moderar (ell i no altra, no ho oblidem) hagués ajudat a disminuir la abstenció, em sembla d’un narcisisme gairebé insultant. El dret a ser informats, del que tant en presumeix, no és més, en la meva opinió, que una excusa de mal pagador perquè tots sabem que ell, i molts dels que com ell  en presumeixen, aquesta informació que ens donarà/an  no va més enllà de les fronteres que marca la ideologia de la capçalera  que els paga. Que informin, certament. Però que quedi clar que, al menys en el meu cas i sabedor de que l’objectivitat no existeix, se’m fa difícil d’acceptar que el que ell/s pretenen és defensar el meu dret a ser informat. No me’ls crec.

Ha  dimitit el Director General dels Mossos. D’alguna manera és la  crònica d’una mort anunciada prèvia a un Ple del Parlament en el que s’hagués demanat la seva dimissió i que hagués posat contra les cordes la relació ERC – CiU. Ha coincidit també amb els fets  del desallotjament de Can Vies a  Sans en la que  la actuació policial ha estat criticada. No vull justificar res, però  potser serà necessari un “reajustament” social respecta de les actuacions dels Mossos  en les que, curiosament, sempre son criticats. La pregunta que se’m acut és la de si volem policia pròpia o no i, si la volem, si entenem que l’única violència legítima és precisament la de la Policia. I que quedi clar que amb això no vull dir violència fora dels controls democràtics. Però em sembla que hi cal una reflexió seriosa: no pot ser que, com a passat Sans i  en altres ocasions, la societat beneeixi als violents i crucifiqui als Mossos. En tot plegat hi ha quelcom que no va bé.

J.  Vinyeta

28 de Maig de 2014

232.- De les eleccions europees.-

232.- De les eleccions europees.-

Constatar fets i  mantenir asèpsia davant  dels resultats electorals és difícil perquè, en massa ocasions, el cor i el cap no van pel mateix camí i, per enredar encara més les coses, pot passar que allò de que es pugui confondre el desig i la realitat. Però intentaré només constatar fets i, en qualsevol cas, no extrapolar dades a unes suposades eleccions generals, autonòmiques o municipals posteriors a aquestes europees.

Europa.- Que Europa funciona malament és un dels fets constatables. I els resultats electorals posen evidència la contestació de la ciutadania: l’ultra dreta (inclòs algun nazi alemany) i els euro-escèptics (amb 36 diputats!)  hi son presents. Populars, socialistes i lliberals que partien amb un total 541 escons (274, 196 i 83 escons  respectivament) es queden amb 468 (212, 185 i 71)[1] Per tant, que cap d’ells està per llençar coets i vista la fragmentació amb la que en resulta el Parlament, em sembla que de les aliances  per a triar  el President de la Comissió en sentirem a parlar. Com ja he dit en alguna ocasió, resulta evident que una multinacional com la UE no pot funcionar  amb 28 directors generals.

Espanya.- Rubalcaba ha anunciat ja un congrés extraordinari del Partit pel mes de  Juliol per encarar unes primàries amb la nova direcció del partit que en surti del Congrés. Dimiteix i em sembla que això equival a deixar el partit en mans del PSOE Andalús, esquitxat, tant o més que el PP, per temes de corrupció. El PP perd també 7 escons tot i que es proclama guanyador de les Eleccions a l’Estat[2]. Però personalment entenc que el més rellevant de tot plegat és l’entrada de Podemos en l’arc parlamentari. Quan el famós 15 – M va entrar en acció, vaig expressar la opinió de que, en el meu entendre, un moviment assembleari sense lideratge no anava enlloc. I així ha estat fins que un jove periodista  professor universitari amb nom socialista il·lustre, Pablo Iglésias, ha estat capaç d’iniciar el lideratge de tots aquells antisistema apallissats a la Puerta del Sol o a la Plaça de Catalunya. Penso que Podemos és el toc d’atenció més important per a les elits, “la casta” com l’anomena el Sr. Iglésias: els moviments de base  emprenyats com és el cas, organitzats i ara amb lideratge  poden convertir-se en una mosca collonera per aquella “casta”. La aparició de C’s i UPyD en l’arc parlamentari Europeo no és més que una manifestació del populisme amb que tots dos partits han anat fent amb la seva actuació durant la legislatura i en la campanya que n’ha estat el colofó, tot i què el resultat propiciat per les caigudes electorals del PSOE i del PP. Fer notar les davallades del PP especialment a  València i a Les Illes.

Catalunya.- Ras i curt: el conjunt de forces que opten pel dret a decidir s’emporten el 55,8% dels vots, i si a aquests afegim els vots de Podemos obtinguts a Catalunya, que s’han definit clarament a favor del dret a l’autodeterminació, el total obtingut  suma un 59,9% dels  vots. ERC s’ha emportat el triomf de les eleccions a Catalunya amb 1,8 punts  per sobra de CiU, però el President Mas es  referma en el projecta sobiranista i ens diu que no hi haurà cap pas  endarrere, confirmant-nos, a pesar dels resultats, que continua assumint-ne el lideratge.

Per l’altra banda, la patacada del PSC ha estat notable, amb la pèrdua de 22 punts. El Sr. Navarro, tot i aquesta patacada i sense  reconèixer cap error per part seva, te el valor de dir-nos que el gran perdedor de les eleccions és el Sr. Mas... L’altra ensurt se’l emporta el PP amb la pèrdua de 18 punts. El Sr. Fisas en dona la culpa de la desfeta a la crispació que viu el País. Quan  no hi ha ni capacitat ni valor per assumir errors, és ben clar que la responsabilitat dels mals resultats sempre és deguda a qüestions foranies.

Ressaltar que la participació, que no arriba a mínims desitjables, és, amb tot 10 punts superior ala dels últims comicis europeus, superior a la mitja estatal quasi en 2 punts i 4,5 punts respecte de la mitja de participació a Europa.

I ara, a esperar a que el els que han interpretar, vulguin fer-ho. Perquè els resultats son els que son i la realitat és la que és: qui no ho vulgui veure és perquè, digui el que digui, no vol mirar.

J. Vinyeta

26 de Maig de 2014

---

[1] El Parlament Europeu ha passat de 766 escons a 751, També això  s’ha de tenir en compta

[2] També aquí hem de tenir en compta que el número de diputats a l’Estat Espanyol a passat a ser  de 54 en comptes dels 50  en les eleccions anteriors.

231.- Demà passat, eleccions!

231.- Demà passat, eleccions!.-

Les trompetes reforçant la crida a la elecció del partit determinat per esgarrapar un vot, han  anat  augmentant en intensitat, to i timbre per a fer-se més audibles. Tot i això, no han modificat el meu euro escepticisme que es manifesta  en el moment en que es fan públiques les condicions inassolibles imposades a Grècia i quan descobreixes, un temps després, que la crisi s’accelera perquè resulta que el deute privat s’ha convertit en deute públic. Dit de una altra manera: amb diners públics, és a dir amb els nostres, han de rescatar-se disbarats privats com Bankia i, el que és més greu, per interessos polítics.

Dit això, la realitat és la que és i, encara que no ens agradi,  és tremendament recalcitrant. I és per això que una bona part de catalans (no sé quants, però m’agradaria que fossin molts) ens trobem en la necessitat d’anar a votar no perquè Europa ens agradi, si no perquè  diríem  que ens és  vital que Europa sàpiga  de forma fefaent que existim i que necessitem el seu reconeixement. És fàcil d’entendre que la relació Catalunya – España, diguem el que diguem, va pel pedregar i  Espanya sembla preferir perdre el quasi 23% del seu Pib abans que donar una resposta democràtica a un problema secessionista que, ben portat, podria compensar-li la part del deute que  hauria de resultar necessàriament assumible per nosaltres. Això no és així i, molt em temo, que  no serà mai (i tan de bo estigui equivocat...!). I en aquest punt és quan una resposta de participació abundada, democràtica i indiscutible farà que allò que fins ara no existia a Europa, brilli amb llum intermitent i cridaner. Per a mi aquest ha de ser l’objectiu clar de les eleccions de demà passat.

Però el problema que se’ns presenta,  a aquest grup de catalans independentistes irredempts és que, ja que anem a votar, volem que el nostre vot sigui útil.

És ben clar quines son les tres opcions que opten pel primer objectiu del que és el procés sobiranista i  que és l’exercici del dret a  les urnes el dia 9 de novembre: CiU, ERC i ICV i  ja a hores d’ara crec que res farà canviar el sentit de vot dels membres d’aquest  grup irredent que jo voldria majoritari. Però,  què fa Espanya? A banda del continuat posar pals a les rodes, aixeca el to del seu discurs perquè subliminalment ens quedin clars els seus interessos: la derrota de CiU i, especialment la del President Mas, per allò de que morta la cuca, mort el verí (amb un error profund d’avaluació de la realitat catalana que suposo que mantenen intencionadament, perquè  costa de creure que hi hagi altres raons perquè no sigui així)   i que això propiciï la victòria d’ERC, és a dir d’allò que posteriorment sense raó voldran definir com la Batasuna  catalana i intentar transformar, en conseqüència, el moviment sobiranista en un objectiu d’ordre públic i  qui sap si aplicar aquella tristament famosa Llei antiterrorista. Pot semblar   una mica rocambolesc, però de pitjors n’han fetes  (UPyD, per exemple,  convençuda de que la feina bruta que li fa al PP li dona vots, va muntar un míting  amb un catedràtic de Psiquiatria de la UAB, Adolf Tobeña, per a demostrar el gregarisme que patim els sobiranistes catalans en la conferència titulada “La comunión independentista, Neuropsicologia del gregarismo nacional”, potser com a continuació d’aquella idea de Vallejo Nájera que ja ens titllava, juntament amb el comunistes, de malalts mentals... Ai! Allò del mecanisme de la projecció que impossibilita veure la realitat de les coses...! Parafrasejant  Unamuno i em sembla que em repeteixo, m’horroritza pensar que Rosa Diez pugui arribar un dia  a dictar les normes de psicologia de les  masses...).

Així les coses, si els resultats electorals no van com pretenen, inventaran qualsevol altra cosa perquè el President Mas continuï sent el problema a eliminar i ERC el dimoni a abatre. Aconseguits aquests objectius, tota la brama nazional-sobiranista com ells diuen, caurà pel seu propi pes... Continuen sense entendre res i les eleccions  son demà passat. Ah! I els del  no permanent, també podrien anar a votar, tots: la llum de la que parlava seria més brillant, tot i que no sigui aquesta la seva intenció...

J.  Vinyeta

23 de Maig de 2014

230.- Les xarxes.-

230.- Les xarxes.-

L’assassinat  de la presidenta de la Diputació de Lleó  ha estat el fulminant que ha posat en marxa una  bomba de rellotgeria que ha explotat en el moment en que la comunitat jueva catalana ha portat als jutjats més de 17.000 twiters, parents germans en contingut als que varen ser expressats en el moment d’aquell assassinat, en motiu de la derrota del Real Madrid pel Macabi de Tel Aviv.       

Vagi per endavant que no formo par d’aquestes xarxes (em diuen que estic donat d’alta a facebook però en qualsevol cas si hi soc ho és de forma inoperant) i en me vida he fet un twiter (i si en aquests moments hagués de fer-ne un haig de dir, humilment, que no sabria com fer-ho). Tinc el meu blog, i prou. 

Dic tot això perquè totes aquestes coses que diuen que s’han dit, personalment les desconec i, per tant, en referir-m’hi ho faré prenent model dels comentaris que es publiquen en  diaris digitals. No sé si tot el que  digui al respecta podrà ser aplicat, però hi deixo els meus comentaris.

L’anonimat és sempre un mal assumpte: ho permet tot i pel que sembla no crea l’exigència de rectificació per gros que hagi estat el disbarat publicat  No haver d’atribuir-se l’autoria de textos que estaran de per vida a les xarxes amb continguts que poden ser constitutius de delictes davant dels codis civil o penal, crea una impunitat flagrant   i deixa obertes portes que depassaran línees vermelles (de difícil col·locació,  és cert, entre llibertat d’expressió i delicte, però que els propis codis sí situen) i que han creat un problema que ha necessitat d’un assassinat i d’una derrota esportiva per posar-lo sobre de la taula. Que aquest problema requereix solució en resulta evident. Donat que l’anonimat crea impunitat, en el tema dels comentaris en els diaris digitals em sembla senzilla, la solució: de la mateixa manera que  la premsa en paper exigeix les dades dels autors de les cartes rebudes per a la secció anomenada cartes al director, que les premses digitals exigeixin les dades de l’autor del comentari abans de ser publicat i les facin públiques amb el comentari: l’absència d’anonimat estic segur que canviarà les coses (de la mateixa manera que les TV demanen a la persona, el seu nom, si vol ser entrevistat i, si hi accedeix, si dona permís o no perquè la seva respost/es puguin ser emeses per TV)

Respecta de Twiters i facebook, que suposo que és realment on  rau el problema, ignoro si aquesta possibilitat de identificació obligada existeix o és possible. De ser-ho possible penso que seria el millor medi per evitar que els camins de convivència no perdin el nord que és, en la meva opinió , el que passa quan l’anonimat es fa l’amo de les relacions humanes.

De totes maneres hi ha un aspecte de la qüestió que no puc deixar de banda. Ja hi ha quatre detinguts i posteriorment alliberats amb càrrecs per comentaris considerats civil o penalment punibles en referència a l’assassinat de la Presidenta de la Diputació de Lleó.   Tinc la sensació de que ara s’ha posat en marxa  el tema judicial perquè ha afectat directament al PP.  Però és ben clar que abans del fet luctuós nosaltres mateixos, catalans,  com a Comunitat en general i determinats membres de l’àmbit especialment polític en particular, hem/han estat víctimes d’adjectius, substantius, epítets i similars absolutament inqualificables, parlats/escrits inclús per alguns que tenen una certa rellevància política, tot plegat durant molt de tremps i amb continuïtat i, en aquest cas, ni la fiscalia (que pel que diuen els que hi entenen  podia haver actuat d’ofici) ni el Ministre de l’Interior s’han bellugat un pel.

Ja sé que som l’ase dels cops... i el què encara ens queda per a continuar sent-ho!. Però suposo que  no és demanar massa a la Fiscalia i al Ministeri que actuïn  amb diligència quan els destinataris d’aquelles actituds que al principi definia coma parentes germanes de les manifestades en el fet luctuós d’un assassinat, no siguin ni membres del PP ni membres d’un lobby poderós com és el lobby jueu.  O pot ser si és demanar massa, Sr. Ministre?. Si realment ho  és, faria bé en dir-nos-ho per poder portar un paraigües (potser fora millor dir en aquest cas portar un parallamps) permanentment obert i reforçat.

J.   Vinyeta

21 de Maig 2014

229.- Comentaris (Campanya, Monago, assassinat, Navarro).-

229.- Comentaris (Campanya, Monago, assassinat, Navarro).-

Estem immersos en la campanya pro-europees del proper dia 25. Personalment  penso que si hi ha quelcom que ha de començar a definir a Catalunya com la Nació Europea que vol ser, ha de ser un clar intent d’aproximació a Europa. Aquesta Europa actual no m’agrada perquè l’entenc ingovernable i dependent de massa interessos econòmics, i la que en surti de les eleccions no serà gaire diferent de la que hi ha ara. Però si esperem un mínim recolzament polític a la causa sobiranista hem de deixar clara la nostra actitud ciutadana al respecta: anem a votar i intentem aconseguir un bon marge diferencial entre la participació que hi pugui haver entre la participació a Espanya i la que hi hagi hagut aquí. Fem-nos notar. O que, com a mínim, en resulti la major de les participacions catalanes en les conteses electorals europees que hi ha hagut fins ara. Crec que és el gran objectiu que podem tenir. A qui votar? Dons fins avui tenim dos recolzaments importants: la Internacional Lliberal, al que s’adscriu CiU, (en el seu congrés de Roterdam del passat 26 d’Abril) recolza la consulta del 9 de Novembre, ratificat aquí a casa nostra per Guy Verhofstadt, president del grup liberal-demòcrata al Parlament Europeu i candidat a la presidència de la Comissió Europea; i els  Verds europeus, al que s’adscriuen ERC i ICV a través Ska Keller, candidata a la presidència de la Comissió Europea d’Els Verds que diu que una Catalunya independent seria part de la EU. Però, repeteixo, entenc que, en la meva opinió, l’objectiu real és la màxima participació. No se si  els del no permanent ens hi ajudaran...

La premsa d’ahir 14, ens va donar la sorpresa d’un Sr. Monago fent una crida a Rajoy perquè, en cap cas, concedeixi a Catalunya un concert econòmic com el del  País Basc. La sorpresa no es tant per aquesta demanda com per les raons que addueix. Segons Monago, si es donés el Concert a Catalunya, les Comunitats autònomes deixarien de rebre 16.000 milions d’euros l’any i que la pròpia comunitat extremenya perdria el 12% del seus ingressos i això l’obligaria a retallar despeses o a retornar competències. Aquesta situació, crearia un “espoli fiscal” a Extremadura. Caram! Aquell senyor que fa quatre dies ens deia en un vídeo com havien de ser calculades les balances fiscals i ens titllava de insolidaris, reconeix que sense Catalunya els problemes de la seva Comunitat podrien ser de molt bon gruix. Fer notar que els 16.000 milions d’euros que diu Monago que perdrien  les comunitats és precisament  la quantitat que reclama  la Generalitat des de fa anys i dient que aquests diners no retornen de cap manera a Catalunya... La veritat és que no sé que poden pensar o dir a partir d’ara les Comunitats, el propi Sr. Montoro, el Sr. Angel de la Fuente i Europa, ara en plena campanya, sobre aquestes suposades xifres que, quan les deia la Generalitat creaven escandalera. Gràcies Sr. Monago per reconèixer que, al menys, el 12% dels ingressos de la Comunitat que presideix els hi aportem aquesta colla de catalans insolidaris! I pensi que si marxem i segons com marxem, pot arribar a perdre tots aquest diners que li son indispensables. Per si de cas, potser hauria de començar a espavilar-se..            https://www.elmundo.es/espana/2014/05/14/5373577ee2704e6c388b4572.html

L’assassinat de la Presidenta de la Diputació de Lleó es veu que ha fet esclatar a les xarxes  tota mena de cometaris, molts, diuen que massa i tot, de caràcter injuriós respecta de la difunta.  No puc dir res més que el que he sentit per radio, vist per  TV o llegit a la premsa. Alguna cosa deu d’haver passat que fes referència al PP perquè ens vingui el Ministre de l’Interior a insinuar la persecució dels Twitter, facebook, etc... considerats legalment punibles que en general son anònims. Res a dir. Però em queda el dubte de si entre aquests sancionables hi haurà també els que senzillament siguin desafectes amb el Govern. Algú ha definit aquetes ànsies sancionadores com “la calle es mia 2.0” de trista memòria. El President turc, Erdogan, va prohibir les xarxes quan en aquestes era criticada la seva actuació. Fins on pensa arribar el Sr. Fernàndez  Diaz?

Finalment, esperar que el Sr. Navarro torni a fer, a la inversa, el circuit que va recórrer quan la crispació, segons ell, va ser la causa que  deia i repetia, de la plantofada que va rebre,  i que expliqui la veritat del “cuento” en els mateixos llocs on es va fer el màrtir. La poca credibilitat que tenia encara ha quedat més en entredit. Suposo que farà dimitir al/s que el varen aconsellar de fer el que va fer, tot i que, tal com té el seu partit si el/s fa plegar potser es quedarà sol...

J.  Viyeta

15 de Maig de 2014

228.- Eppur si muove?

228.-  Eppur si muove?.-

La frase  Eppur si muove...! és atribuïda a G. Galilei quan va haver d’abjurar del heliocentrisme davant de la Inquisició. No sembla que estigui exactament comprovada l’autoria, però, com diuen a Itàlia, se non è vero, è ben trovato...

Ve això a compte perquè la opinió majoritària  està en que el poc moviment que podríem esperar per part del Govern Central, si és que  ha d’haver-hi moviment, en cap cas hi  serà fins passades les Europees  del dia 25 d’aquest mes de Maig. Tot i aquest convenciment, passen coses que no deixen de cridar la atenció i que, parafrasejant a Galileo i arrel d'elles, podríem transformar la seva afirmació rotunda en una pregunta: Madrid, Eppur si mouve? No ho sé si es mou res però es diuen coses noves, això sí.

 El  Sr.  Rajoy va i ens diu a la SER allò de que  “... en Catalunya hay un problema de gran envergadura...”   i al Parlamento diu allò de que la idea sobiranista catalana és cosa “ de algunos catalanes y de algunos partidos políticos...” En un altra moment ens diu allò de que la secessió catalana causaria problemes per a tots, espanyols i catalans, o demana als empresaris, amb els que es reuneix  a la Moncloa, ajuda davant el problema sobiranista català. I per a rematar-ho  ens ve el Sr. Zarzalejos, que és el secretari general de la FAES, per a dir-nos que la Constitució és modificable tot i que complint la constitució. Sembla dons que hi ha dues coses a comentar: el que diu el Sr.  Rajoy en que, per primera vegada, Madrid reconeix l’existència d’un problema “d’envergadura” a Catalunya i que aquest problema ja no és una febrada del Sr. Mas si no que afecta  a “alguns catalans i alguns partits polítics”, i ens diu també   que la secessió de Catalunya seria dolenta per a tots, espanyols i catalans... L’altra és la que ens assenyala el Sr. Zarzalejos: la fins avui sacrosanta constitució és modificable. De totes maneres que a aquestes  alçades ens sorprenguin les obvietats pel què fa  a les coses que diuen i fan referència  a  casa  nostra, diu molt en contra de la pèssima  qualitat del  discurs de Madrid  respecta de tot plegat. Però el cert és que son coses que s’han dit.

 Vagi per endavant que soc un descregut, però no em queda més remei que fer com els gossos i estirar les orelles davant d’allò que em crida la atenció. El Sr. Rajoy dient que la secessió de Catalunya seria un desastre també per Espanya, és una novetat; i que els empresaris a Madrid insinuessin, com sembla que va ser, que potser el Govern Central haurà de definir-se al respecta, és també una altra novetat.[1].

 Per arrodonir-ho, la representant espanyola al Festival d’Eurovisió  em diuen  que va cantar en anglès... Espanya cantant en la llengua de la Pèrfida Albion!! (Què s’ha fet d’aquelles  flors...?)

Ja sé que res del que he parlat és per a llançar coets. I per si hi havien  dubtes només cal fer notar el nomenament de Juan Carlos Gafo  com a Cònsol General a Melbourne (Australia) deixant en evidència que l’anticatalanisme obra portes[2] encara que, en primera instància se’ns vulgui fer veure que no. Però estem en període electoral i no fora gens estrany que  donat els resultats electorals que es preveuen per el PP a Catalunya, tornin a fer-nos voler creure (com en aquell vídeo de fa un parell danys en que tot el PP es declarava enamorat de Catalunya) que ens estimen. O serà què realment hi ha algú, tot i que amb la cua entre cames, que comença ha ensumar que el deute públic espanyol, per exemple, ja gairebé inassolible, ho serà del tot si el PIB català deixa de contribuir  a saldar aquest deute? O  que el Sr. Rajoy comença a entendre que Espanya no és tant independent d’Europa com ens vol fer creure i, per tant, ha de ser més prudent del que és  habitual i potser quedar a l’espera de que sigui Europa qui decideixi sobre el procés català? Ara mateix..., tot està per fer i tot és possible, ens diu el mestre.

Mentre, l’empresariat català es reunia al Far de Sant  Sebastià, a Palafrugell, i signava un document en el que  dona suport al procés endegat pel Parlament per a la consulta del 9 de Novembre i la adhesió al Pacte Nacional pel  Dret Decidir. És evident que un acte d’aquestes característiques val més que moltes de  les paraules que ens puguin arribar  de Madrid i que deixa en evidència  a una part del sector econòmic català que, de moment, no hi vol estar. També aquests absents algun dia hauran de decidir.

J. Vinyeta

13 de Maig de 2014

---

[1] Tot i que  no se com interpretar les absències en aquesta trobada de Roig (Mercadona) i Lara (Planeta), dos pesos pesants per excel·lència

[2] Juan Carlos Gafo era el director de la Marca España i, durant els Mundials de Natació  de Barcelona de l’any passat, va tenir aquella frase tant ocurrent però poc original. Ens va dir  “Catalanes de mierda. No mereceis nada”  arrel d’una xiulada al himne espanyol.  Margallo el va destituir de forma fulminant. I ens ho varem creure

227.- Comentaris (Navarro, S. Vidal, El Punt Avui TV).-

227.-  Comentaris  (Navarro, S. Vidal, El Punt Avui TV).-

Pere Navarro.- S’ha passat de rosca. Penso que una bona ullada a l’article d’en Carles Ribera al diari El Punt Avui del passat 1 de Maig d’enguany[1], és prou clar i poques coses, per a o no dir res més, cal afegerir-hi.  La resposta a la necessitat del Sr. Pere  de no perdre pistonada davant de la desfeta política que tothom vaticina del seu partit, ha estat, llevat d’exempcions, unànime.  La carta que el propi interessat ha dirigit uns dies després als militants del PSC amb el suposat per què de tot plegat sembla un pas endarrere, tot i que tardà,  donada  la vergonyant  i barroera presentació, digne del millor Boadella post maragalià, que va fer el Sr. Navarro per tot l’Estat  per premsa, ràdio i TV, de  la situació “de confrontació” en el nostre País degut a la “causa sobiranista”. El seu  aparellament  amb les tesis  unionistes més acèrrims d’aquí i d’allà ha estat evident

La resposta  a aquesta actitud partidista ha estat pràcticament unànime llevat, evidentment,  per part de C’s, PP i UPyD, que s’han afegit ràpidament a la festa muntada pel cap del PSC.  Però voldria fer-hi un afegitó personal. És evident que totes les situacions son opinables i respectables alhora. Però quan algun  mitjà de comunicació és nega a qualificar un ús evident de l’estricta fet violent de forma partidista i en un sentit concret com el que n’ha fet el Sr. Navarro, amb l’argument de que qualsevol afegitó al fet violent és una manera d’emparar o justificar aquesta violència, jo puc entendre aleshores, potser contràriament a allò  que s’ ens vol fer creure, que, com ja va dir Unamuno, el  silenci d’aquests alguns és aquiescent amb als fets que no comenta.

Santi Vidal  és un jutge de l’Audiència Nacional, català i de trajectòria clarament sobiranista. És membre del CATN i  ha estat un dels 33  Jutges i Magistrats signants d’un famós document, estrictament jurídic, amb el que aportava solucions tècniques per assolir la Independència de Catalunya.  Manos Límpias l’ha tingut sempre en el seu punt de mira i ara  ha presentat una segona denúncia en contra del jutge Vidal perquè, entenc jo,  en alguna cosa s’ha de distraure el Sr. Bernar... Però el fet més important està en que el   CGPJ ha citat al jutge a declarar perquè ell i altres juristes companys de professió han començat a estudiar i a redactar un hipotètic esborrany del que podria ser la futura Constitució de la República Catalana. Tinc la sensació de que es farà tot el possible perquè el Jutge Vidal  deixi de ser incòmode.  Però també penso que la raó autèntica per la qual Vidal pot acabar sent defenestrat de la professió no serà per la seva condició de sobiranista, condició realment incòmoda donat que sempre posa sobre de la taula raons jurídiques de pes a favor del procés, si no que ho serà, de ser-ho, pel llibre publicat[2] enguany i que deixa  ben a la descoberta els pecats de la justícia, tal com defineix el seu títol. Imagino que el que un membre de la judicatura, espolsi els racons de  les sales i passadissos dels Palaus de Justícia, obri finestres de les sales de togues i posi el dits dins de les nafres que van minant al cos judicial, tal com ho fa en el text referenciat i amb noms concrets, ha aixecat les alarmes del sector conservador de la judicatura perquè la crítica interna i des de dins del cos, no sol estar ben acceptada per molts...

El  Punt  Avui TV ha començat les seves emissions regulars. Es una bona notícia especialment per aquells que trobàvem a faltar en la graella habitual un espai en el que obertament i sense eufemismes es parlés d’independència, llibertat, sobirania..., de totes aquelles coses que, des dels altres espais es fa però, per  allò de la pluralitat, en el millor del casos amb tebiesa (per a no esmentar aquells en que les emissions son un insult permanent a la intel·ligència de la ciutadania en general i al poble de Catalunya en particular), tanta tebiesa que a vegades se’m acut pensar que amb aquest amics tan tebis ja no ens calen  enemics... Si les emissions es mantenen, em sembla evident que faran un gran servei al País i al procés així com de mínim contrapès mediàtic del que estem tan mancats. Per molts anys!

J.  Vinyeta

3 de Maig del 2014

---

[1] La inconsciència del Sr. Navarro.- El Put Avui, 1 de Maig de 2014, pàg. 3.-

[2] Els set pecats capitals de la justícia.- Ara  Llibres SCCL.- 2014

226.- 8 d'Abril de 2014

226 .- 8 d’Abril del 2014

 És evident que  en ocasions val la pena deixar passar uns  dies abans de comentar determinats fets, i  així  ha estat per a referir-me al famós debat  del passat dia 8. En  aquest cas han servit per deixar  evident que res ha canviat amb el pas dels dies, tot i que tampoc esperàvem cap concessió.

Em vaig disposar a veure’l per TV tot i sabent que el resultat final estava escrit abans de començar. Però en vull fer notar algunes coses que em varen semblar significatives. La primera és que vaig sentir una sensació de tristor en el mateix moment en que vaig començar a escoltar Jordi Turull perquè em preguntava per què hem d’anar pidolant permanentment un reconeixement nacional? Entre l’haver de demanar, les respostes grolleres, sistemàtiques, apocalíptiques   i   déjà vus…, tristor i fatiga! Però tornem al debat. Una altra cosa significativa és que el debat va posar sobre de la taula el fet de que els discursos de l’oposició, les rèpliques i les dúpliques  desatenien el contingut del document a debatre (la proposició tramesa des  del Parlament), per a centrar-se en el no sistemàtic i unànime a  allò que, allà, no es demanava. Voleiava de manera clara el fet electoral del proper mes. Ni el discurs  d’en Duran, centrat en la proposta presentada pel Parlament de Catalunya, ni la referència al  dret Internacional  (ius cogens) del representant del PNB, ni a la del famós Viernes crusonià d'en Bosch, ni l’última sentència del Constitucional de quinze dies abans ja comentada en altres articles (a la que ni tan sols hi va haver referència per part d’aquells tant constitucionalistes...), varen amansir l’hemicicle.

Cas i menció apart mereix, en la meva opinió, el discurs de la Sra. Rosa Díez. Pobres de tots nosaltres si algun dia arribés al poder! La democràcia, no ho diu però se li entén, no és més que la Llei que emana del poder sense cap altra consideració, en funció dels  seus interessos i amb les institucions a les seves ordes. I tot el que no sigui això no son més que contes a la bora del foc. Va ser, com passa sempre amb aquesta Sra., un insult a la més elemental intel·ligència que, a més, varem haver de suportar en silenci...

Quedava clar que, tots plegats, la lliçó la portaven apresa, però apresa de memòria i sense saber relacionar els capítols de la mateixa matèria: si els diputats haguessin de donar raons un a un i per separat tinc la sensació de que repetirien una a una les raons donades pels seus caps de files i no altra cosa. Aquesta és la democràcia parlamentaria i moderna que s’escarrassen en voler-nos presentar com  a la real i lleial opositora a les “dèries d’una febrada d’en Mas...” Llegítima?, dons si!, no seré jo qui negui la legitimitat d’un Parlament electe. Però si què ho és de pocs valors ètics (deixant de banda els  ja purament els estètics) i amb un desconeixement, asseguraria que intencionat, de la realitat i transversalitat del que està succeint a Catalunya. Allò del respecte a les  minories, en aquesta democràcia, no és més que una frase feta que no serveix de res. I com a mostra la recentralitzció actual que va reduint  les autonomies i en especial la catalana, donat que per això es porta a terme, a meres diputacions provincials, raó per la qual estem a l’aguait. I al final de la sessió, amb els resultats de la votació a la pantalla, una sonada ovació llargament victorejada amb la que ens venien a dir amb escarni: estimats catalans (perquè de dir que ens estimen se’n fan un tip): us hem derrotat...!

A la fi de tot plegat? res per a perdre-hi gaire més de  temps; el que havia de passar va passar i estava previst. Però em queda la sensació de que  hi ha hagut sorpresa quan el President Mas va anunciar immediatament després de la votació a Madrid, que, a pesar del resultat de la votació, res s’aturava i tot continuava endavant. Potser varen començar a entendre allò de que la  Constitució, que tant diuen defensar imposant-la, no és militant tal com diu la Sentència del Constitucional.

I no deixen de ser també  sorprenents les declaracions del ministre de l’Interior, Fernández – Díaz deixant clar de forma enigmàtica que fins depassades les eleccions europees el Govern Central no mourà fitxa...(!)

Per nosaltres, un  pas més dels que encara ens queden per fer. I res més.

J. Vinyeta

18 d’Abril del 2014

225.- PSC, Rouco i la Sentència

225.- PSC, Rouco i la Sentència.-

El PSC ha volgut donar-nos lliçons de democràcia a tots plegats  i ha muntat unes primàries per  decidir l’alcaldable a Barcelona del seu partit. Res a dir. Però han resultat (en la primera volta, al menys) una absoluta decepció pel propi partit: en tot una ciutat com Barcelona, que només votin al voltant del 7400 militants  - simpatitzants i que a més hi hagin dubtes més que sobrats sobre la netedat d’aquesta convocatòria en determinades taules d’un determinat  districte, converteixen tot plegat en una pantomima. Què la societat hauria d’haver-hi estat implicada?, és cert; però que aquesta societat en té la pipa plena, també! Quan des de tots els sectors de la societat s’està demanant transparència i democratització del conjunt de la política del País i quan un partit decideix obrir-se en vers aquestes demandes ciutadanes, es troba amb una participació tan minsa que deixen el fet, quasi extraordinari, en un fracàs. Ignoro si per un altra partit la resposta ciutadana hagués similar, que podria ser. Però la gent del carrer, carregada dels problemes que comporta la vida quotidiana, agreujats per la situació general i, en massa casos per la de la situació particular, voldria un mínim de credibilitat individual i col·lectiva pel seu present immediat i futur. I per molt que el Sr. Navarro hi posi tot el seu interès, la resposta ha estat la que ha estat. A partir d’aquí, qui ha de reflexionar és el PSC en general i el Sr. Navarro en particular. I respondre a la pregunta: Per què  només 7400...?

El Sr. Rouco no perd pistonada. Durant els funerals oficials per la mort d’A. Suárez, no va perdre l’ocasió de fer-se notar i va i ens diu “[Suárez] buscó y practicó tenaz y generosamente la reconciliación en los ámbitos más delicados de la vida política y social de aquella España que, con sus jóvenes, quería superar para siempre la Guerra Civil: los hechos y las actitudes que la causaron y que la pueden causar” Sí: les dues últimes paraules en present! Al Sr. Rouco, crec que li puc fer, al menys, dues preguntes:  una, si el Sr. Rouco participaria activament, com sembla estar fent, en el desencadenament i declaració d’aquesta guerra que ell vaticina, tal com ja varen fer els seus antecessors amb la República a partir de 1931.  Perquè el que em sembla que fa és precisament, quant menys, justificar-la! La segona pregunta  estaria en relació al què varen fer els seus antecessors i, per tant, li preguntaria si abans dels funerals  pensant en l’homilia de marres, va rellegir les cartes pastorals dels seus suposo admirats Cardenals Segura i Gomà[1] i si hi està d’acord. Seria bo que ens ho digués. Independentment de tot plegat, l’Església no sembla haver posat en marxa els rellotges després de la mort del dictador...

La nota de color (mai tan ben dit), la va donar la presencia del dictador guineà Obiang. No sé de qui ha estat la idea. Però hem de suposar que aquest dictador representa interessos molt importats de determinada part de l’oligarquia que, curiosament (o potser no tant), sempre, tota ella, ha estat molt amiga de les dictadures.

La sentència del Constitucional està donant més joc del que semblava. El Govern ha analitzat l’informe que ha presentat l’Institut d’Estudis Autonòmics sobre la sentència del Constitucional del passat 25 de Març. El document[2], de lectura obligada, fa notar que la Sentència dona molta més corda de la que inicialment tots vàrem pensar i és explícita en temes com el en que diu la Sentència  que en el nostre ordenament jurídic hi tenen cabuda concepcions  “que pretendan modificar el fundamento mismo del orden constitucional”  o  “la voluntat de alterar (el) estatus jurídico”  d’una Comunitat Autònoma i que els seus poders privats i  públics (de la Comunitat) poden “preparar y defender”  els objectius polítics que creguin convenients. La pròpia Sentència insta a dialogar... Per tant haurem d’estar amatents al proper dia 8 i als dies que vindran després. Perquè la forma i proposta  del suposat diàleg es pot convertir en un endarreriment sistemàtic del nostre full de ruta,  el qual seria molt perillós.

De moment sembla que Manos Límpias ha topat amb allò que el mateix Sr. Bernard tan estima: el Constitucional. Nosaltres és evident que també. Però el que no esperàvem és aquesta visió més a la  mida de carrer, per dir-ho d’alguna manera, que sembla legitimar, al menys i en el pitjor dels casos, el desig, tot i que només sigui el desig, de llibertat de la majoria  d'un País.

J.  Vinyeta

3 de Març de 2014

---

[1]   - Carta Pastoral del Cardenal Segura Arzobispo de Toledo i Cardenal  Primado al clero y fieles de la Archidiócesis, 1 de Mayo de 1931.

     - Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra de España  (que va ser redactada pel cardenal Gomá i publicada l’1  de Maig de 1937)

[2] Informe sobre la Sentència del Tribunal Constitucional de 25 de març de 2014, relativa a la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, per la qual s’aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya    Barcelona 1 d’Abril del 2014

224.- Suárez, el Constitucional i Manos Límpias.-

224.- Suárez, el Constitucional i  Manos Límpias.-

L’expresident Suárez va  morir el passat cap de setmana. Vaig viure l’època del Govern que Suárez capitanejava i per a tots nosaltres ens presentava, després dels dubtes inicials, una possibilitat d’accés a la llibertat a la  que cap dels que varem néixer després del 1939 i fins  aquell moment  encara no hi ha viem tingut accés i que, agreujant la situació, havíem viscut la nostra vida  gairebé en un estat d’excepció permanent.

És ben cert que quan esperàvem el nomenament del nou primer ministre, després del cessament del “Carnicerito de Màlaga”, i se’ns  va dir que el nomenament pel càrrec havia caigut en aquell  que fins aquell moment havia estat el Jefe Nacional del Movimiento a molts, moltíssim,  se’ns va arrugar el melic. Però per una iniciativa que els monàrquics entenen com a Real i altres diuen que la iniciativa  ja havia estat dissenyada per Carrero, en qualsevol cas executada per Torcuato Fernández Miranda, les coses varen començar ha anar d’una altra  manera quasi impensable. Va ser una època convulsa i amb una mala maror permanent: els militars amb el sabre a punt i rumors constants de cop d’estat, els sindicats i el país en general sacsejats per l’ultra dreta, ETA matant amb el convenciment de que el moment era propici, la societat civil acollonida, tot  el franquisme viu... Però se’n va sortir, li va costar la vida política, però el seu llegat era la desaparició d’un sistema polític i l’arribada d’un altra, tot i que  carregat de la ideologia del règim anterior, però realment un sistema diferent. Descansi en pau.

El Tribunal Constitucional no ha sorprès amb la seva sentència en la que  anul·la  la Declaració del Parlament en la que es definia a  Catalunya com a subjecta  jurídic i polític i per tant, i com a conseqüència, estableix la inviabilitat del referèndum del proper 9 de Novembre, tot i que deixa oberta la porta a la possibilitat d’un referèndum dins de la legalitat vigent o modificada d’acord amb la Constitució. És ha dir: deixa clar que la decisió al respecta és merament política. Diran el que voldran, però es clar que la Sentència recull les dues posicions: la   del PP (el no permanent) i la del PSOE (la tercera via). Però sigui com sigui i pel que sigui, el Tribunal actua políticament i no de forma jurídica: ens diu, de forma insòlita, el que si i el que no podem ni dir, jutjant uns suposats fets fins ara inexistents... No penso que això modifiqui el full de ruta de tot plegat: el Govern ja ha dit que no el modificarà i l’Assemblea ha emès un comunicat en el mateix sentit. A banda de tot això, suposo que estem d’acord en què la sentència no és més que munició pel PP i PSOE, de cara al debat del proper del 8 d’Abril sobre la cessió de les competències del Govern Central a la Generalitat per poder fer el referèndum de marres; i també notar que es fa la sentència abans de la recusació demanada pel Govern català a determinats magistrats de Tribunal. En fi: res de nou, llevat del totus revolutum que la concreció - contradicció de la sentència comporta. Esperarem esdeveniments.

Manos límpias, aquest sindicat del que no es coneixen delegats i que algú ha definit com l’executor de la feina bruta que altres no volen fer, ha portat el rebuig del TSJC a la denuncia que va presentar  contra Mas al Suprem perquè entén que la judicatura, a Catalunya,  esta contaminada “...por el nacionalismo...”. Com que no s’estan de res (i donat el preu al que el Sr.Gallardón ha posat la justícia, han de tenir molt diners que en cap cas ens diuen d’on surten), al mateix temps  en presenta una altra denúncia contra  l’ANC per associació il·legal i, per sedició i malversació de cabals públics, contra Carme Forcadell. Que jo sàpiga, l’ANC no rep ni un duro de subvenció oficial. En quan al suposat delicte de sedició  assenyalar què, segons el Diccionario de la Lengua española, en el diccionario Espasa - Calpe - 2005, el defineix com “Alzamiento colectivo y violento contra un  poder establecido”[1] És cert que el nostre país està en el que podríem anomenar un procés revolucionari (que no cal confondre amb un cop d’Estat en el que necessàriament és necessària la presència de l’exèrcit, violència extrema, encara que  sigui com el del anomenat dels clavells a Portugal), si no col·lectiu, si que àmpliament acceptat, però pacífic i democràtic i, vistes les darreres manifestacions, festiu. És evident, per tant, que hi manca  la violència necessària que implementi una sedició. Per si de cas, a l’hora de valorar, val la pena estar a l’aguait de les sentències del Constitucional al respecta que clarifica la definició  en el sentit exposat[2]. Que vagin fen. Des de que Carme Forcadell i l’ANC està en el punt de mira del Sr. Bernard, cap visible de Manos Límpias, a l’Assemblea si han adscrit  més de 8000 socis... 

J.  Vinyeta

26 de Març de 2014

---

[1] http://www.wordreference.com/definicion/sedici%C3%B3n

[2] http://www.enciclopedia-juridica.biz14.com/d/sedicion/sedicion.htm