231.- Demà passat, eleccions!

231.- Demà passat, eleccions!.-

Les trompetes reforçant la crida a la elecció del partit determinat per esgarrapar un vot, han  anat  augmentant en intensitat, to i timbre per a fer-se més audibles. Tot i això, no han modificat el meu euro escepticisme que es manifesta  en el moment en que es fan públiques les condicions inassolibles imposades a Grècia i quan descobreixes, un temps després, que la crisi s’accelera perquè resulta que el deute privat s’ha convertit en deute públic. Dit de una altra manera: amb diners públics, és a dir amb els nostres, han de rescatar-se disbarats privats com Bankia i, el que és més greu, per interessos polítics.

Dit això, la realitat és la que és i, encara que no ens agradi,  és tremendament recalcitrant. I és per això que una bona part de catalans (no sé quants, però m’agradaria que fossin molts) ens trobem en la necessitat d’anar a votar no perquè Europa ens agradi, si no perquè  diríem  que ens és  vital que Europa sàpiga  de forma fefaent que existim i que necessitem el seu reconeixement. És fàcil d’entendre que la relació Catalunya – España, diguem el que diguem, va pel pedregar i  Espanya sembla preferir perdre el quasi 23% del seu Pib abans que donar una resposta democràtica a un problema secessionista que, ben portat, podria compensar-li la part del deute que  hauria de resultar necessàriament assumible per nosaltres. Això no és així i, molt em temo, que  no serà mai (i tan de bo estigui equivocat...!). I en aquest punt és quan una resposta de participació abundada, democràtica i indiscutible farà que allò que fins ara no existia a Europa, brilli amb llum intermitent i cridaner. Per a mi aquest ha de ser l’objectiu clar de les eleccions de demà passat.

Però el problema que se’ns presenta,  a aquest grup de catalans independentistes irredempts és que, ja que anem a votar, volem que el nostre vot sigui útil.

És ben clar quines son les tres opcions que opten pel primer objectiu del que és el procés sobiranista i  que és l’exercici del dret a  les urnes el dia 9 de novembre: CiU, ERC i ICV i  ja a hores d’ara crec que res farà canviar el sentit de vot dels membres d’aquest  grup irredent que jo voldria majoritari. Però,  què fa Espanya? A banda del continuat posar pals a les rodes, aixeca el to del seu discurs perquè subliminalment ens quedin clars els seus interessos: la derrota de CiU i, especialment la del President Mas, per allò de que morta la cuca, mort el verí (amb un error profund d’avaluació de la realitat catalana que suposo que mantenen intencionadament, perquè  costa de creure que hi hagi altres raons perquè no sigui així)   i que això propiciï la victòria d’ERC, és a dir d’allò que posteriorment sense raó voldran definir com la Batasuna  catalana i intentar transformar, en conseqüència, el moviment sobiranista en un objectiu d’ordre públic i  qui sap si aplicar aquella tristament famosa Llei antiterrorista. Pot semblar   una mica rocambolesc, però de pitjors n’han fetes  (UPyD, per exemple,  convençuda de que la feina bruta que li fa al PP li dona vots, va muntar un míting  amb un catedràtic de Psiquiatria de la UAB, Adolf Tobeña, per a demostrar el gregarisme que patim els sobiranistes catalans en la conferència titulada “La comunión independentista, Neuropsicologia del gregarismo nacional”, potser com a continuació d’aquella idea de Vallejo Nájera que ja ens titllava, juntament amb el comunistes, de malalts mentals... Ai! Allò del mecanisme de la projecció que impossibilita veure la realitat de les coses...! Parafrasejant  Unamuno i em sembla que em repeteixo, m’horroritza pensar que Rosa Diez pugui arribar un dia  a dictar les normes de psicologia de les  masses...).

Així les coses, si els resultats electorals no van com pretenen, inventaran qualsevol altra cosa perquè el President Mas continuï sent el problema a eliminar i ERC el dimoni a abatre. Aconseguits aquests objectius, tota la brama nazional-sobiranista com ells diuen, caurà pel seu propi pes... Continuen sense entendre res i les eleccions  son demà passat. Ah! I els del  no permanent, també podrien anar a votar, tots: la llum de la que parlava seria més brillant, tot i que no sigui aquesta la seva intenció...

J.  Vinyeta

23 de Maig de 2014