235.- Comentaris (Duran, Navarro).-

235.- Comentaris  (Duran, Navarro).-

Honradament haig de dir que hi ha quelcom que em preocupa, i  molt: és aquesta brama que fem corre de que vindrà una “oferta” madrilenya que ens deixarà bocabadats.

Em preocupa perquè és una brama que surt d’aquí, de casa nostra i de la que aquí se’n parla arreu, mentre que des de Madrid no es diu res. Tinc la sensació de que, a més, el canvi monàrquic fa especular en una nova i suposada teoria de que amb Felip VI tindrem opcions que amb el seu pare ni somniàvem.

Em preocupa perquè tinc la sensació de que tots aquests que hi especulen amb aquesta brama, sembla que estarien disposats a acceptar promeses oblidant que, fins avui, l’Estat Central les ha incomplert de forma sistemàtica i  ha tergiversat compromisos i deutes convertint-los en donacions gracioses (com exemple els famosos 11 milions d’€ per a peatges d’autopistes quan en realitat es el pagament d’un deute de fa més de  9 anys...).

Podria passar, perquè som com som i perquè el President Mas ens ho ha garantit cas de presentar-se aquesta “oferta”, que el 9 de novembre anem a votar i ens trobem  amb dues urnes  per  triar: la permanència a Espanya o la independència com a País. En qualsevol cas, i a pesar dels temors, la decisió final serà nostra i només nostra.

Duran–Lleida.- Ens ha dit que no se sent estimat, que  se sent incòmode i orfe i que reflexiona sobre de si deixa  els càrrecs dels que disposa. Personalment em sembla una “proposta” estratègica de la que en desconec la finalitat, però és prou coneguda que la seva suposada i inexistent  ambigüitat, en qualsevol cas i sempre, ha estat calculada. Un bon amic meu m’ha donat una idea que, vista des de Madrid, podria resultar genial però ensems  molt perillosa per a nosaltres: per què no es pot imaginar a Felip VI cridant a “consultes” al Sr. Duran perquè, amb una espècie de coalició amb els partits  majoritaris, fos qui presentés aquesta famosa proposta de la que en parlava en el paràgraf anterior? Potser sí que no és més  que un ideari imaginable, però, com diu el meu bon amic, podem convenir tots en que li faria autèntica il·lusió al Sr. Duran, oi?

Pere  Navarro.- Ha presentat la seva dimissió com a secretari general del PSC. Ell ha dit que ha parlat amb molta gent “de dins i de fora del partit...” i que per tot plegat ha decidit presentar la seva dimissió en el Consell que ha de celebrar el PSC el proper dia 14.

Des de fa temps m’ha semblat que el partit d’en Navarro (i ho dic  així perquè em sembla que ell així ho entenia) ha estat un desgavell que, gosaria dir, el propi Navarro, escudat i assegurat pel Sr. Balmón,  n’ha estat el responsable.  Fem-ne algunes consideracions.

 Els resultats electorals han posat en guàrdia als barons municipals que han entès que, de continuar així les coses, els hi perilla la feina. Tan a estat així que un colla d’alcaldes del PSC han signat un manifest segons el qual estan pel  dret a decidir en una consulta legal encara que aquesta legalitat no sigui donada des de Madrid  (la Llei de consultes en tràmit cobriria aquesta legalitat). La pròpia actuació del Sr. Navarro que, suposadament empès per Rubalcaba, passa de  signar l’acord al Parlament pel dret  decidir,  a  l’abstenció a qualsevol tema referent, o al sí  a la consulta “legal i acordada...”(des de Madrid, és clar) per continuar amb la proposta federal del PSOE, seguint amb tot el merdé amb els anomenats “díscols”, la plantofada de Terrassa amb el seu via crucis posterior, amb Collboni i Javi López demanant reformes, etc, etc... Tot plegat, ja ho he dit, un desgavell! Només ha faltat que  perdés al seu valedor  Rubalcaba (i les dificultats conseqüents per anomenar nou secretari general) i no saber, per tant amb qui és trobarà manant-lo, que fa que, per tot plegat, si ho rumiem una mica, potser ens havíem d’haver-nos adonat abans de que l’única sortida que li quedava era la que ha pres.

I ara ve la segona part del problema: l’elecció del nou secretari general..., perquè si la decisió depèn del nucli fort del partit, podria ser que es canviés a la persona  però que tot el rerefons ideològic seguis igual, amb lo qual els problemes del PSC subsistiran.

Assenyalar, finalment, que els partits polítics, tots, han d’entendre que la situació – realitat política, ha canviat i continua canviant i molt de pressa. El PSOE s’esmicola, el sistema institucional, a tots els nivells, està aguantat per fils, i tot per raó de que el nucli dur de tot plegat, aferrat al seu status, ha estat incapaç d’assumir  els canvis que es van produint en el dia a dia. 

J. Vinyeta

11 de Juny de 2014