233.- Comentaris.-
Socialistes.- És ben cert
que les últimes eleccions han trastocat moltes coses. Potser on menys es nota
la desfeta és al PP perquè continua governant. Però el sector socialista ja ha
començat a bellugar tot el bellugable amb
la dimissió de Rubalcaba i amb les primeres preses de posicions dels que aspiren a
substituir-lo (Patxi López, Marina, Chacón...). Susana Díez diu que abans de
fer res consultarà amb Felipe
González... Donada la debilitat dels dos grans partits, no fora estrany una gran coalició per a la defensa mútua.
Però el que ens “domina” aquí, a
casa nostra, és el que fa/faci el PSC. És ben cert que la política és allò de
l’art de l’Impossible i, per tant, del inimaginable: el Sr. Balmón, número dos del PSC, que els hi va dir als anomenats crítics que marxessin, ara
sospira pel retorn d’aquells dels que va blasmar. El Sr. Navarro també està en
la mateixa línea per evitar una escissió que sembla inevitable, tot i que determinades veus, poques (ja se sap allò de
que el que es belluga no surt a la foto...), demanen que plegui. Personalment
em sembla que tot plegat és mala peça al teler. El Sr. Rubalcaba mantenia la
tutela del Sr. Navarro i aquell ha deixat de ser el seu avalador. Navarro haurà
de tenir en compte qui pot venir al darrera per a tutelar-lo i si vol o no
mantenir la línea que l’ha portat al precipici.
D’altra banda, els anomenats
crítics han signat un document amb la intenció de crear un nou partit
socialista, d’obediència catalana i fidels al dret a decidir. Molt bé, però hi
caben al menys dues o tres consideracions. La primera és que potser arriben
tard i en mala hora, perquè hi cap la pregunta de si haurien fet el mateix si els resultats electorals de diumenge
passat haguessin estat més favorables als socialistes. La segona és la de que,
quan parlen del dret a decidir, ens han de fer saber fins on arriba aquest
dret, perquè el PSC ja el defensava i sabem com ha acabat. I potser n’hi cabria una tercera, ampliant l'anterior: fora bo saber,
vistos els antecedents generals de tots plegats, si les seves opcions
abraçarien també una de les
anomenades terceres vies o plantejarien
un sortida federal. És evident que tenen
tot el dret a definir-se en la línea que
més els hi convingui, els agradi o els satisfaci políticament, faltaria més.
Però suposo que, pel mateix, entendran
que els que no formem part de la seva colla volguem saber fins on volen arribar
i de quina manera.
Podem.- He seguit una mica el comportament dels mitjans ultres
respecta de l’espectacular resultat del Sr. Iglesias. S’ha convertit en el
centre de les ires i en l’objectiu a destruir. Des d’un punt de vista
estrictament personal haig de reconèixer que barrejar objectius socials, dels quals el Sr. Iglesias en fa bandera,
amb el retall de llibertats que suposa la actuació de les dictadures per a la consecució d’aquests fins socials, no em
sembla en cap cas aparellable perquè, en
qualsevol cas, el retall de llibertats ha de ser sempre denunciat i
injustificable. Però d’això a la intransigència dels de sempre, que no
volen admetre l’existència d’altres formes
de veure les coses més enllà de les que tenen a la vora del nas, hi ha una gran distància. ABC, 13 TV i
Intereconomía han obert la veda i veurem
si aquest xicot podrà continuar sent protagonista a la Sexta i altres espais mediàtics. El planteig que fa és
clarament revolucionari i, és clar, els hi fa pànic que la taca d’oli
s’extengui!
El Sr. Cuní s’ha emprenyat. No va poder fer l’últim debat abans
de les eleccions i ha fotut el crit al cel. Ignoro les vertaderes raons
per les que els partits que havien
d’assistir-hi no ho varen fer. Però
arrogar-se el dret a dir que el debat que ell havia de moderar (ell i no
altra, no ho oblidem) hagués ajudat a disminuir la abstenció, em sembla d’un
narcisisme gairebé insultant. El dret a ser info rmats,
del que tant en presumeix, no és més, en la meva opinió, que una excusa de mal
pagador perquè tots sabem que ell, i molts dels que com ell en presumeixen, aquesta info rmació que ens donarà/an no va més enllà de les fronteres que marca la
ideologia de la capçalera que els paga.
Que info rmin, certament. Però que
quedi clar que, al menys en el meu cas i sabedor de que l’objectivitat no
existeix, se’m fa difícil d’acceptar que el que ell/s pretenen és defensar el meu
dret a ser info rmat. No me’ls crec.
Ha dimitit el Director General
dels Mossos. D’alguna manera és la
crònica d’una mort anunciada prèvia a un Ple del Parlament en el que
s’hagués demanat la seva dimissió i que hagués posat contra les cordes la
relació ERC – CiU. Ha coincidit també amb els fets del desallotjament de Can Vies a Sans en la que la actuació policial ha estat criticada. No
vull justificar res, però potser serà
necessari un “reajustament” social respecta de les actuacions dels Mossos en les que, curiosament, sempre son
criticats. La pregunta que se’m acut és la de si volem policia pròpia o no i,
si la volem, si entenem que l’única violència legítima és precisament la de la
Policia. I que quedi clar que amb això no vull dir violència fora dels controls
democràtics. Però em sembla que hi cal una reflexió seriosa: no pot ser que,
com a passat Sans i en altres ocasions,
la societat beneeixi als violents i crucifiqui als Mossos. En tot plegat hi ha
quelcom que no va bé.
J.
Vinyeta
28 de Maig de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada