225.- PSC, Rouco i la Sentència.-
El PSC ha volgut donar-nos lliçons de democràcia a tots plegats i ha muntat unes primàries per decidir l’alcaldable a Barcelona del seu
partit. Res a dir. Però han resultat (en la primera volta, al menys) una
absoluta decepció pel propi partit: en tot una ciutat com Barcelona, que només
votin al voltant del 7400 militants -
simpatitzants i que a més hi hagin dubtes més que sobrats sobre la netedat
d’aquesta convocatòria en determinades taules d’un determinat districte, converteixen tot plegat en una
pantomima. Què la societat hauria d’haver-hi estat implicada?, és cert; però
que aquesta societat en té la pipa plena, també! Quan des de tots els sectors
de la societat s’està demanant transparència i democratització del conjunt de
la política del País i quan un partit decideix obrir-se en vers aquestes
demandes ciutadanes, es troba amb una participació tan minsa que deixen el fet,
quasi extraordinari, en un fracàs. Ignoro si per un altra partit la resposta
ciutadana hagués similar, que podria ser. Però la gent del carrer, carregada
dels problemes que comporta la vida quotidiana, agreujats per la situació
general i, en massa casos per la de la situació particular, voldria un mínim de
credibilitat individual i col·lectiva pel seu present immediat i futur. I per
molt que el Sr. Navarro hi posi tot el seu interès, la resposta ha estat la que
ha estat. A partir d’aquí, qui ha de reflexionar és el PSC en general i el Sr.
Navarro en particular. I respondre a la pregunta: Per què només 7400...?
El Sr. Rouco no perd pistonada. Durant els funerals oficials per la mort
d’A. Suárez, no va perdre l’ocasió de fer-se notar i va i ens diu “[Suárez] buscó y practicó tenaz y
generosamente la reconciliación en los ámbitos más delicados de la vida
política y social de aquella España que, con sus jóvenes, quería superar para
siempre la Guerra Civil: los hechos y las actitudes que la causaron y que la
pueden causar” Sí: les dues últimes paraules en present! Al Sr. Rouco, crec
que li puc fer, al menys, dues preguntes:
una, si el Sr. Rouco participaria activament, com sembla estar fent, en
el desencadenament i declaració d’aquesta guerra que ell vaticina, tal com ja
varen fer els seus antecessors amb la República a partir de 1931. Perquè el que em sembla que fa és
precisament, quant menys, justificar-la! La segona pregunta estaria en relació al què varen fer els seus
antecessors i, per tant, li preguntaria si abans dels funerals pensant en l’homilia de marres, va rellegir
les cartes pastorals dels seus suposo admirats Cardenals Segura i Gomà[1]
i si hi està d’acord. Seria bo que ens ho digués. Independentment de tot
plegat, l’Església no sembla haver posat en marxa els rellotges després de la
mort del dictador...
La nota de color (mai tan ben
dit), la va donar la presencia del dictador guineà Obiang. No sé de qui ha
estat la idea. Però hem de suposar que aquest dictador representa interessos
molt importats de determinada part de l’oligarquia que, curiosament (o potser
no tant), sempre, tota ella, ha estat molt amiga de les dictadures.
La sentència del Constitucional està donant més joc del que semblava.
El Govern ha analitzat l’info rme que
ha presentat l’Institut d’Estudis Autonòmics sobre la sentència del
Constitucional del passat 25 de Març. El document[2],
de lectura obligada, fa notar que la Sentència dona molta més corda de la que
inicialment tots vàrem pensar i és explícita en temes com el en que diu la
Sentència que en el nostre ordenament
jurídic hi tenen cabuda concepcions “que pretendan modificar el fundamento mismo
del orden constitucional” o “la
voluntat de alterar (el) estatus jurídico” d’una Comunitat Autònoma i que els seus poders
privats i públics (de la Comunitat)
poden “preparar y defender” els objectius polítics que creguin
convenients. La pròpia Sentència insta a dialogar... Per tant haurem d’estar
amatents al proper dia 8 i als dies que vindran després. Perquè la forma i
proposta del suposat diàleg es pot
convertir en un endarreriment sistemàtic del nostre full de ruta, el qual seria molt perillós.
De moment sembla que Manos Límpias
ha topat amb allò que el mateix Sr. Bernard tan estima: el Constitucional.
Nosaltres és evident que també. Però el que no esperàvem és aquesta visió més a
la mida de carrer, per dir-ho d’alguna
manera, que sembla legitimar, al menys i en el pitjor dels casos, el desig, tot
i que només sigui el desig, de llibertat de la majoria d'un País.
J.
Vinyeta
3 de Març de 2014
[1] - Carta Pastoral del Cardenal Segura Arzobispo de Toledo i Cardenal Primado al clero y fieles de la
Archidiócesis, 1 de Mayo de 1931.
- Carta colectiva de los obispos
españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra de España (que va ser redactada pel cardenal
Gomá i publicada l’1 de Maig de 1937)
[2] Informe sobre la Sentència del
Tribunal Constitucional de 25 de març de 2014, relativa a la Resolució 5/X del
Parlament de Catalunya, per la qual s’aprova la Declaració de sobirania i del
dret a decidir del poble de Catalunya Barcelona 1 d’Abril del 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada