150.-Coincidències?

150.- Coincidències?.-

Quan en el curs  dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre...

Sostenim que entre aquests (drets inalienables) estan... la llibertat..., que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs amb poders legítims derivats del consentiment dels seus governats...

Que quan una forma de Govern destrueixi aquests principis, el  poble té el dret de reformar-lo o abolir-lo...

.... I quan una llarga  sèrie d’abusos i usurpacions dirigides invariablement a aquests objectius evidència un designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut...  és el seu dret... haver de derrocar aquet Govern i proveir les seves salvaguardes per  la seva futura seguretat.

Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes colònies, (...) és una història  de repetides injuries i usurpacions...

(El Rei Jordi ha)... Ha refusat assentir  les Lleis més convenients i necessàries al be públic d’aquestes colònies...

Ha convocat cossos legislatius fora dels llocs acostumats...

En l’ordre judicial, ha obstruït la Administració de Justícia...creant jutges que depenen solament de la seva voluntat per rebre d’ell  el nomenament... i pagament dels seu sous.

 Ha atemptat a la llibertat civil dels ciutadans... combinant un pla despòtic per a subjectar-nos a una jurisdicció estranya a les  nostres lleis...  declarant-se investit amb el poder per a dictar lleis per a nosaltres en qualsevol del casos... procurat igualment irritar contra nosaltres als habitants de les nostres fronteres...

A cada grau d’aquestes opressions, nosaltres hem suplicat per la reforma en els termes més humils: les nostres súpliques han estat contestades solament per repetides injúries...

Tampoc hem faltat a la consideració deguda cap els nostres germans els habitants  de la Gran Bretanya. Els hem advertit de temps en temps... Ells han  estat també sords a la veu de la justícia i  consanguinitat... (pel qual) hem de mirar-los com a la resta del gènere humà: enemics en la guerra i, en la pau, amics...

Per tant, nosaltres els representants... publiquem i declarem que elles (les colònies que conformen els Estats Units) son i per dret han de ser lliures i independents, que estan absoltes de tota fidelitat a la Corona  Britànica, que tota connexió política entre elles i la Gran Bretanya  és i ha de ser totalment dissolta i que, com a Estats lliures i Independents, tenen un ple poder per a fer la guerra, concloure la pau, contreure aliances, establir comerç...  fer tots els altres actes que els Estats Independents poden per dret efectuar...

El text anterior no és més que un extracte del que és una versió traduïda de l’Acta d’Independència dels actuals EEUU. El text complert és fàcilment assequible a la xarxa internet, des del text original fins multitud de traduccions, i en tots el idiomes.

 El 4 de Juliol de 1776, Thomas Jefferson (Representant per Virgínia  que posteriorment seria president dels EEUU, pel 1801, i en bona part autor del text), reunit en el que ara s’anomena Independence Hall, de Filadèlfia, fa lectura solemne de la Declaració que, un parell de dies abans, havien ja  signat els representats dels Tretze Estats  que en aquell moment componien el que ja s’anomenava Estats Units[1]. En el comunicat, es declaraven, com queda exposat, com a Nacions  Independents de la Metròpoli (la Corona Britànica), en aquells moments sota el regnat  de Jordi III. És una conseqüència  de la anomenada Carta  dels Drets, redactada abans  pels  Representants “...del bon poble de Virgínia...” el 12 de Juny del mateix any.

És evident que des d’aquelles dates han passat gairebé 250 anys i que no és possible establir comparacions, però si que podem establir-hi paral·lelismes. Els greuges que en el document s’esmenten, ¿no responen a  molts dels greuges que Catalunya podria exposar davant de les Institucions espanyoles, com ho exposaren  les colònies[2] americanes davant de la seva Metròpoli i per les quals en declararen la Independència? Thomas Jefferson, vist el que va fer, ¿tindria avui arguments suficients, donades les condicions en que es troba, per a declarar la Independència  d’una colònia, Catalunya, en la que hi estem ubicats i on patim aquest tracte colonial? Personalment, crec que sí.

 Però el més dur i difícil de la qüestió és  de saber si els representants d’avui d’aquesta Colònia   signarien  un document similar i si hi hauria un Jefferson capaç d’assumir-lo i llegir-lo solemnement en el nostre Independence Hall, allà al  Parc de la Ciutadella.

Donada la situació extrema del País, entenc que hora és ja de que ens ho facin saber. I assumir-ne tots plegats les conseqüències.

J. Vinyeta

27 de maig de 2012

---

[1] Els estats signants eren els  anomenats en aquell moment: New Hampshire, Massachusets, Rhode Island, Connecticut, Nova York, Pensilvania, Delaware, Maryland, Virginia, Carolina del Nord, Carolina del Sud I Geòrgia.

[2] Històricament s’entén com a Colònia al territori sotmès, per la força de les armes, política i econòmicament  per una potència forana.

149.- Bankia i el que ens al darrera

149.-  Bankia i els que ens ve al darrera.-

El nucli més dur del PP, ha quedat tocat. Ha intentat  amagar l’ou, per la implicació de polítics de la seva  cúpula en l’afer,  però no ha estat possible i el vaixell insígnia del partit, fa aigües. La fusió de Bancaixa, amb tot el tema immobiliari valencià (que pel que diuen ja era de l’alçada d’un campanar en el moment de la fusió,  un desastre generat especialment durant l’època Zaplana, amb Terra Mítica i camps de golf sense aigua, com a significatius),  amb Caja Madrid, foradada pels excessos megalòmanes en infraestructures de la Comunitat  madrilenya, tocada per les baralles entre la Lideresa i Gallardón (amb els corifeus corresponents) pel control de l’Entitat, més els crèdits que queden pendents i de cobrament dubtós[1], han sumat un  forat (tampoc en sabem la fondària)  que el propi PP, tot i que amb tot el dolor del seu cor, ha hagut de  córrer a mig tapar després d’un seriós avis de Brussel·les, pel que va transcendint, al respecta.

L’opinió general era i és que això de Bankia, no podia acabar d’una altra manera: tant per la “malaltia” com per la importància del “malalt”. Niño – Becerra però, home entès en els afers econòmics, feia la pregunta del milió “¿Quantes Bankias hi ha, en tot l’Estat? ¿quines son aquestes deu entitats bancàries[2], que segons el Banc Mundial, hauran de ser rescatades  per l’Estat espanyol o per la UE?”.

 La situació és difícil, complicada i cruelment imprevisible. I, com ja deia uns dies endarrere, ningú ens explica què passa i, pel que sembla, no hi ha  tampoc ningú que sigui capaç d’explicar-nos la veritat del “cuento”. Els comentaristes, politòlegs, polítics sense participació directe en els diferents Governs de l’Estat, etc...,  habituals en les famoses tertúlies del mitjans àudio visuals, ja no saben que dir: allò que era impossible que passés a Grècia (sortida de l’Euro) ara diuen que acabarà passant. I un inimaginable corralito aquí, no es descarta ara, per afirmar després la impossibilitat tècnica del mateix. Tot en aquest moment és possible, avui. Però això no vol dir que sigui possible demà, ni tan sols que sigui repetible 24 hores després.[3] I tots aquests comentaristes amb aquesta impossible previsió, el que acaben fent és esverar encara més el galliner del que ja ho està:  com que no saben (no sabem) que passa, el que fan (o fem) majoritàriament, no és més que  especular. Especulació, en el meu entendre, imprudent i, en algun cas, temerària.

Que ens ve al darrera? Malauradament ni el millor dels astròlegs ens ho pot vaticinar: tot és possible. El problema que genera aquesta incertesa és que pot acabar  “buidant” els bancs en  moments en els que l’última reforma financera els obliga ha augmentar les reserves, a menys que algú (certament que no sé qui, però)  amb una mínima credibilitat, surti aviat a assegurar  quin volum de dipòsits queda garantit o a ratificar allò dels cent mil Euros per persona i entitat.

I, amb aquesta perspectiva, el ciutadà comença a estar-ne tip  de tot plegat, de que tots el mitjans (premsa, ràdio, TV) només parlin dels desastres i pèssimes previsions, enfosquint encara més  un panorama de per sí mateix ja negre. No perquè en  parlessin menys deixaríem d’estar en el punt difícil, realment difícil, en que ens trobem. Però, donat que els de a peu no podem fer-hi res per arreglar la situació, potser que, només  sabent l’imprescindible i amb les més mínimes especulacions, viuríem amb menys desassossec.

Amb tot això, no cal enganyar-se. La situació és greu. Les cues i inscrits a l’Inem ens confirmen una  crisi social sense precedents en aquest Estat. Es destapa una crisi financera que empeny a Europa a enviar a Espanya auditors independents perquè malfien de la entitat que fins ara l’havia de controlar (el Banc d’Espanya i, en conseqüència, el seu Governador). I és manifesta, amb tota la seva cruesa, l’incapacitat dels que haurien d’anar per davant dels esdeveniments i que, pel contrari, només hi van al darrera. Dit més planerament: es manifesta a més una crisi política de tal gruix que el Sr. Rajoy ha de demanar a crits a la UE ajuda perquè no se’n surt. Per tot plegat, la gent del carrer ens quedem impàvids en veure que,  de tot el merdé, no hi ha ni responsables civils, ni penals i ni tan sols polítics,  en cap de les esferes esmentades. No tan sols no n’hi ha si no que l’endogàmia política va movent sempre les mateixes figures, situant-les  en punts estratègics que assegurin el futur del Partit Polític al que pertanyen amb sous i  indemnitzacions milionàries. Només ens queda la trista sensació als del carrer, com deia una coneguda comentarista[4] quan esmentava en termes similars tot l’anterior,  de que “...estem en un País de merda...!” És correcte la conclusió?

J.  Vinyeta

18 de Maig del 2012

---

[1] Males llengües parlen de deute  multimilionari i espectacular d’ACS i filials i/o associades amb  Bankia.

[2] Llista negre de la banca espanyola que tots saben que hi és, però que ningú ha vist…      

[3] Només cal observar una incomprensible i sobtada pujada de les accions de Bankia després d’una davallada històrica.

[4] Pilar  Rahola,  a 8TV Al dia

148.- Temps d'espera?

148.-  Temps d’espera?.-

Els esdeveniments corren, van ràpids. La recentralització que el PP està posant en marxa, és d’un calat tan profund com correspon a la seva ideologia unitària: Catalunya ha de passar per l’adreçador tan si com no, perquè Castella va decidir fa molts anys de convertir-nos en  un colònia. I ni se’n  amaguen. D’altra banda, tenen  pressa perquè saben que, un dia o altra, com van  anar fent  totes les colònies  amb la metròpoli a Europa, marxarem. Mentre no marxem, intentaran  matar-nos amb lentitud,  confiant en que, quan ja no puguem més,  aixequem la mà demanant perdó per voler ser lliures, encara que aquest sigui l’últim gest que puguem fer.   I aquest és el perill: decaure en l’últim  moment.

El País, Catalunya, econòmica, social i políticament parlant, és troba en una situació molt greu. Però, en la meva opinió, tot i el dramatisme que es palpa entre la societat, perquè els símptomes d’asfíxia son més que evidents, l’aspecte polític de tot plegat és el que  més em preocupa[1]. Des d’aquí, només hi ha paraules com a resposta a les agressions permanents de que som objecta. Cada dia hi ha línees vermelles que son traspassades i cada dia se’n creen de noves, però més endarrerides, per atrinxerar-nos-hi en noves posicions que en qualsevol moment, també seran traspassades. De forma il·lusòria, alguns  esperen ara el manà que ens pugui dar un Tribunal Constitucional que ja va deixar clar  que l’Estat te poder per sobre de les Autonomies si les circumstàncies així ho requereixen.  

Estem realment en un temps d’espera?  I qui espera i què espera? No sé si des de Madrid s’espera que aixequem el braç en senyal de rendició, o, pel contrari, esperem el senyal dels d’aquí per fer una passa  endavant i definitiva o els d’aquí esperen un senyal, per a ells inequívoc,   de  la gent del carrer per a fer-la.  Mentre el PP, que no perd pistonada,  ja ha començat a  fer sortir, i clarament, el fantasma de la por amb el tema de les pensions, per exemple,  o vaticinant-nos  un pobresa segura si ens en anem sols. I no veig  a una classe política en general, ni al Govern en particular,  que hi contraposin, amb dades i dates més o menys concretes, com ens ho faríem per evitar aquests mals auguris. Què esperen, Govern - Parlament per aclarir-nos-ho tot plegat? Perquè si no ho fan, com ja vaig dir una vegada, ens queda clar que l’enemic està en perfecte ordre de  batalla i  nosaltres ni tan sols hem  esmolat l’eina, ni sabem tampoc quins seran els Generals[2] que ens portaran al combat. Així estant les coses, el fracàs, en aquestes condicions, està assegurat. No vull pensar que el resultat que volen, tots aquests dels que parlo, sigui precisament aquest.

Puc entendre que l’espera ha de ser-hi fins que al Parlament no hi hagi una majoria suficient. O fins a saber si el País  recolzarà  o no  una decisió transcendental com és la definir el nostre País com Estat Independent. Però també  entenc que les dues esperes  tenen solució  més o menys ràpida.  En el segon cas, convocant un referèndum (en ens faran dir consulta popular) que en podríem dir de posicionament, i saber  així  quants              en som els que recolzem el projecte (d’altra banda, que quedi clar, és l’única manera de saber-ho). Sabut això, si som més que suficients i l’aritmètica parlamentaria continua sense ser el suficientment amplia,  convocar eleccions en les què, aquella majoria que  haurà sortit de la consulta, per raons òbvies, aniria a votar només  aquells partits que portin, amb claredat, sense eufemismes, en el projecta polític corresponent (en diem Programa) la gran passa  Nacional que aquella majoria, que haurà estat contrastada, desitja: La Independència. Arribat a aquest punt, només hi una cosa que m’inquieta: arribarem a temps o el País haurà ja mort per asfixia pel camí? És el gran  problema que es deriva de l’espera.

Si aquella consulta ens surt al revés del que esperem, no caldrà Declaració i Referèndum posteriors i, tot i que uns quants ens quedarem fotuts, sabrem ser conscients del que ens hi jugàvem i potser serà l’hora d’entendre que no som tants com els que ens pensem que som. Però, que quedi clar, sabrem tornar a començar. Recordarem Tagore en versió lliure: sabrem que, tot i les llàgrimes, continuarem veient el sol i les estrelles.... D’arribar el moment, també en parlarem.

J. Vinyeta

11 de Maig de 2012

---

[1] Solucionar el problema polític, equivaldría, en el meu entendre, iniciar la resolució de la  resta de problemes.

[2] Un grandíssim problema, del que haurem  de parlar-ne algun dia, és el d’aquesta manca de lideratge clarament acusada. Personalment ho entenc més com un problema derivat de por a tot plegat, que no pas a una manca de capacitat per exercir-lo, aquest lideratge. Tot  i que, a banda d’aquestes qüestions, tots sabem en mans de quin/s no ens posaríem en cap cas per exercir-lo o deixar-li exercir.

147.- Caceres règies

147.-  Caceres  règies.-

Han passat dies des de les famoses caceres. Entre la “cacera” de peus del net i la més sonada d’elefants de l’avi, la casa reial continua estant distreta. Han passat dies i, si no arriba a estar per la segona entrada al quiròfan d’en Joan Carles, l’afer a Botswana, com tots aquells que convé que sigui oblidat per tothom, hagués  desaparegut del dia a dia. No és la meva intenció retornar a l’inici dels assumptes. Només fer unes referències al perquè de tot plegat. 

Els dos fets han estat importants però, en el meu entendre,  és molt més irresponsable i greu la actuació del pare de la criatura que la del avi. Una criatura de pocs anys (dotze o tretze que son els que té) no pot estar jugant amb una eina amb la que pot ocasionar mals irreparables. Als pares se’ls ha de suposar ja amb  el nivell intel·lectual i moral suficient perquè al nano no li permetin actuar com si estés en una majoria d’edat que, a totes llums, no té. Dit de forma planera, els pares han de tenir el seny que, per edat, no té la criatura. No considerar-ho així és tan irresponsable com fer-lo créixer amb el convenciment de que la seva plenitud, la del nano, ja està per sobre del nivell que, per edat, li correspon. Tots dos jocs son, en el meu entendre, perillosos i de possibles conseqüències fatals. És per tot plegat, en la meva opinió, i pel que vinc dient, que si el pare no dona a entendre, de forma fefaent, que és conscient de la seva irresponsabilitat i de la irrepetabilitat dels fets que comento, i amb independència de les acciones legals que hi correspponguin, la fiscalia de menors potser hauria d’actuar d’ofici.

El Rei, l’avi de la criatura, va sortir a demanar perdó tot i que no entenc massa perquè: coses més greus ha fet o dit i no hi ha hagut explicació o justificació posterior. Tots recordem, a tall d’exemple, allò de que el castellà  “...nunca ha estado una lengua de imposición...” i ens la vam haver d’empassar recordant simultàniament, per exemple, allò de “Habla en cristiano, perro”.  

Aquesta vegada, no ha fet res  més que allò que la pròpia constitució espanyola li permet fer. Els partits polítics (llevat del PNB, cal recordar-ho) ens varen convocar a votar “sí” en el referèndum constitucional i, un cop referendada aquella Constitució, és va donar lloc a que passessin aquestes coses: inviolabilitat de  la persona del rei, opacitat absoluta dels diners que manega, absència també absoluta de responsabilitat de cap afer per allò de que regna però no governa, etc..., etc..., tot això també referendat per uns mitjans de comunicació en un pacte no escrit (al menys que jo sàpiga), segons el qual només s’havia de fer  esment públic de les accions en les que “hi quedava bé”, tant Joan  Carles com la resta de la família.  

I de cop el país s’ha escandalitzat perquè, aquesta vegada, per un accident que l’ha  fet passar pel quiròfan per dues vegades, se n’ha assabentat  de la vida dissipada d’un rei que, potser, ni  reina ni governa. Aquell “pacte de silenci” dels mitjans de comunicació, sembla que es trenca, es parla obertament d’una tal Corina, i el país  comença a sospitar que aquella serietat de la família, per tot plegat, no ha estat més que una serietat ben camuflada. Aquesta vegada, el caçador, tot i que accidentalment, havia estat caçat! La maleïda crisi per una banda i la actuació  dels mitjans de comunicació més ultres, ara clamorosa i sospitosament republicans, als que s’hi varen afegir tots els altres mitjans un cop trencat el gel inicial, per altra banda, han aconseguit que, aquesta vegada, el País s’assabentés  de per on anaven el trets (mai tant ben dit).

¿Qui és l’autèntic responsable de tot això? ¿El rei per fer el que pot fer, o aquells que varen permetre que ho pogués fer de forma legalíssima, sempre o  en qualsevol moment en que ho desitgés? Es evident que és el  rei qui va de cacera en la forma i moment en que hi va, però ¿qui li ha donat cobertura legal per poder-ho fer? ¿No es pensa modificar res de la Constitució per què no tornin a passar coses similars? ¿Ningú serà capaç d’explicar-nos per què se li regala al cap d’Estat, i aquest accepta,  un safari valorat  al voltant de cinquanta mil euros? ¿Res ha de fer-se per què, d’una vegada per totes, arribem a saber en que es gasten els diners, tots ells? Els partits polítics ¿no reconeixeran al menys que en son els autèntics responsables de la situació creada i que potser ha arribat el moment d’esmenar la plana a aquell que fins avui l’hi han permès tot?

 I per rematar el tema, quan algun partit polític demana en el Parlament espanyol que el Govern Central i el propi Parlament es manifesti al respecta, queden vetades totes les preguntes i accions que es podien dir i fer sobre l’assumpte de marres: també el Govern i el Parlament Centrals s’amaguen!

I així, amb  el silenci per resposta, i amb un “no hi tornaré...” que ha sonat tan  infantil com la promesa somicant d’una criatura enxampada i renyada per una malifeta, ¿ens hem de donar per  satisfets?  Dons es veu que sí.

J. Vinyeta

4 de Maig de 2012

146.- Peatges

146.-Peatges.-

Han sortit a la llum els  milers de conductors que, arribant a les garites de peatge de les autopistes, decideixen no pagar el peatge assenyalat. Son gent valenta però, en la meva opinió, amb un punt d’irresponsabilitat, donat que, com també diu un bon amic meu, si volem fer amics espantant al diner amb teòriques “nacionalitzacions” com la que representa fer els peatges gratuïts, posarem molt mala peça al teler. Aquells que no paguen expressen el desacord entre el que els d’aquí hem de pagar  respecta de  tots aquells altres, a la resta de l’Estat, que corren per autovies i autopistes gratuïtes que, a més INRI i en massa ocasions, son autovies/autopistes   amb un mínim de circulació, infrautilitzades,  però que, en bona part, s’han pagat amb diners nostres. Tenen raó i és per tant normal que es facin protestes pel tracte colonial que se’ns dona, tracte que es va endurin dia a dia,  i molt especialment des de que a Madrid tenen clar que marxem.

Però jo vull plantejar-ho d’una altra manera. Vagi per endavant que  soc partidari dels peatges, però no ho soc, evidentment, tal com s’estan aplicant ara.  Crec que  sabré fer-me entendre.

Catalunya (i he dit Catalunya i no Abertis) no pot renunciar als peatges que generen anualment els milions de cotxes que entren per les nostres fronteres, especialment turistes, ni dels peatges que generen no sé quina bestiesa de camions que dia  a dia entren en el país i que, per les seves característiques de carga, son  els que més malmeten tant la anomenada “capa de rodadura” com el propi suport de la mateixa. Un cop dit això, que crec que és senzill d’entendre, cal afegir-hi la pregunta del milió: i nosaltres, els d’aquí, ¿hem de continuar pagant com fins ara?. Com fins ara, no. Però sí continuar  pagant el cost  de manteniment de la via, perquè res és gratis[1]. Tècnics hi ha que em diran si el que plantejo té sentit o no i si hi ha viabilitat de realitzar-ho. Els vehicles matriculats i amb residència a Catalunya, i només aquests, podrien portar una eina similar a la que es porta per a les anomenades Vies T de forma que el vehicle quedés identificat en el peatge i, el conductor,  efectués el pagament de baix cost amb una de les formes habituals ja avui dia. És evident que es podrien fer diverses formes de pagament, entre les quals   hi hauria d’haver-hi la de la proximitat geogràfica, per exemple: informàticament, tot és possible. Però tota la resta de vehicles, els de fora del Principat, vinguin d’on vinguin i siguin d’on siguin, continuarien pagant complert  el peatge corresponent convingut i/o definit.

És evident que el procés que jo plantejo,  no pot ser d’avui per demà. Imagino que la definició de la titularitat de les autopistes, la titularitat de l’Iva generat o la contractació/subrogació del contracte de manteniment de les vies, per exemple, no son qüestions senzilles de resoldre. Però son qüestions que, amb independència del que jo plantejo avui, hauran de plantejar-se també en el moment en que fem la passa endavant que haurem de fer. Per què no fer-ho amb aquesta idea?

Entenc que el pacte entre parts s’acabarà imposant (entre Administració Catalana i concessionàries). I, com en tots els pactes que  ha d’haver-hi acord, han de saber les parts, totes les parts, que hi perdran un llençol durant la negociació i haurà d’acabar-se, la negociació, amb el ple convenciment de que cap part haurà  fotut a l’altre, un cop arribat l’acord. Això últim em sembla que és el més difícil d’entendre, especialment per a tots aquells, i que son molts,  que pensen que tot  allò que olora  a calés fa olor a podrit i  creuen que tothom, sigui una societat o un particular  que en té, és, per definició, un criminal.

Aquests als que molts consideren “criminals” siguin d’aquí, de casa nostra, o no, han de tenir garanties suficients que els hi facin entendre que Catalunya no serà ni Argentina ni Bolívia i, per tant, en cap cas, se’ls hi pot donar sensació d’inseguretat jurídica, expressió tant de  moda després dels espolis  d’YPF i REE. En molt bona part, això depèn de la nostra personal actitud: hem de decidir quin és l’objectiu que volem (el meu és l’Estat Propi) i quins suports necessitem per aconseguir-ho. I, en cap cas, en la meva opinió, posar-los-hi, a aquests suports necessaris, pals a les rodes.

No sé qui o quins son els que belluguen tot aquest merdé a les autopistes[2]. Però han ser prudents, perquè  diria que a Madrid ja s’estan fregant de mans. Tots aquests que no paguen aquí, ¿faran el mateix davant de les poques garites de pagament que es poden trobar circulant per l’Estat espanyol?

J.  Vinyeta

3 de Maig de 2012

---

[1] Res és gratis i sabem, per experiència contrastada, que l’Estat central no farà res al respecta. Per tant d’alguna manera haurà de pagar-se aquest manteniment del que parlo. I si es fa per via dels Pressupostos Generals de la Generalitat, quedarà com un peatge a l’ombra amb el que els que no utilitzen les autopistes també hauran de pagar. I no serà just.

[2] Convindreu amb mi que veure  als parlamentaris  demanant amb pancartes  que no es pagui, quan ells passen per les garites sense pagar,  té la seva gràcia…

145.- Crisi política?

145.-  Crisi política?

Jo no sé si arreu estan anant les coses com aquí. Però aquí, especialment a L’Estat Espanyol,  la crisi econòmica, de la que no en sortim, està derivant en una crisi política d’un gruix i volum que fa feredat. És un problema derivat de la partitocràcia que, en aquest Estat, no fa res més que portar a les àrees d’influència i de decisió política i econòmica als més ben situats davant de la direcció del partit corresponent: son els més afins a la direcció, però res garanteix que siguin, no ja el millors, sinó que senzillament  al menys siguin bons per allà on  se’ls ha col·locat.  I això, en la meva manera d’entendre la situació, no fa res més que certificar la mediocritat general dels càrrecs polítics. Ja sé que les generalitzacions son perilloses i que en cap cas podem oblidar la globalització (paraula molt de moda per a dir que tots estem igual de fotuts perquè tot està lligat) que lliga a la crisi de forma quasi general a mig món. Però mentre la globalització sí que és general, ens ensumem, també globalment, la precarietat i escàs  nivell  de molts del dirigents polítics. Avui molts de tots aquests, gairebé desapareguts de l’escena del dia a dia,  mantenen uns silencis ensordidors, potser a fi de que no ens en adonem de que  es mantenen en el càrrec des de fa més de trenta anys. 

La situació econòmica es belluga, pel poc que sabem i que ens diuen, tot i que sembli que ens diuen molt, pel boral del penya-segat. La poquíssima informació del que sembla ser el rovell de l’ou, i que no és més que la situació financera dels bancs, em fa entendre que, a més de ser molt greu, no hi ha ni valor ni capacitat per a solucionar-la. I el Sr Rajoy calla. I calla l’oposició, i callen la resta de partits,  les organitzacions patronals i sindicals...  Només ens diuen que encara no ens hem aprimat prou i que cal una dieta encara més severa que la estem fent. Però no ens diuen res més. I està tothom callat, incapaç de dir-nos la veritat    només i per la sola raó[1], em temo,  de que  la veritat sol fer estralls i ningú vol que el posin en evidència, perquè, com es diu vulgarment, son massa els que porten la cua de palla  que se’ls hi pot encendre.

Importa més el partit propi que la crisi, i així queda  ben palès en el moment en que els Pressupostos Generals de l’Estat s’endarrereixen tres mesos en entrar a Las Cortes a la espera de les eleccions andaluses,  en detriment del bé general de l’Estat, i donant-li l’esquena a Europa.

Importa més els partit propi que la crisi i s’evidencia des del moment en que tots plegats son incapaços d’unificar veus i criteris per buscar solucions.

Importa més el partit propi que la crisi, perquè  és notori que entre uns i altres ens amaguen una veritat. Veritat  que, de saber-se,  potser posaria en crisi el sistema en si mateix i haurien de convocar-se eleccions de nou. I amb la que  està caient, tot i que en desconeixem l’abast real, cap d’ells, llevat dels minoritaris absents del nucli decisori  i que pesquen sempre en aigües tèrboles, les voldria celebrar.

Importa  més el partit que la crisi, el que queda clar i evident quan, a més de no unificar veus i criteris, la seva actuació es limita a la crítica de les accions del contrari sense el més mínim pudor i esperit constructiu, o amb respostes demagògiques dient, com  el PSOE per exemple,  el què  i com ha de fer-se, quan ha estat vuit anys al poder  sense fer-ho.

Aquí, a casa nostra, amb els d’aquí, passa gairebé  el mateix, però amb  variants pròpies. El poder dels que aquí manen és limitadíssim, però varen endegar reformes en el mateix moment en que varen arribar al Govern i donen la sensació de no voler amagar res. Els que manen, ens han dit, per activa i per passiva, que a la caixa només hi teranyines i la oposició, gran responsable d’aquesta situació, no en vol saber res i dedica els esforços a netejar-se la cara després dels últims resultats electorals.

¿Hi ha o no hi ha crisi política? Jo entenc que sí, i molt greu. El més fotut és que no se’m acut com solucionar-la. I em sembla evident que amb una crisi política com la que en la meva opinió hi ha, retornar a una mínima normalitat econòmica, crec que és impossible. Per tant, aferrem-nos els matxos ben aferrats, no fos cas que tan sols una mica de tramuntana  ja ens fer volar...! Poca cosa més hi podem fer.

Però si aquesta actitud comentada dels partits ens és evident que sempre  ha estat així, a les hores ¿quina responsabilitat tenen aquests partits en la crisi en sí mateixa...? ¿no serà que tot plegat ens arriba per la desídia de tots ells i per haver participat directament  en aquells actes que sempre s’han   consideren fraudulents...? Tots ja som prou grans per respondre aquestes preguntes...

J.      Vinyeta

24 d’Abril del 2012

---

[1] La veritat és dolorosa i, un cop sabuda, no te remei. Però també és evident que la resolució de qualsevol problema requereix de la seva definició i del  reconeixement de la seva existència.

144.- Dues anècdotes

144.- Dues anècdotes.-

Llegeixo en la pàgina 23 el diari Avui del 4 d’Abril d’enguany l’article del Sr. Josep Mª  Pasqual, en el que comenta  la “Chirigota” dels carnavals gaditans en la que, literalment, s’envia als catalans a la merda[1] (...a la mierda con los catalanes... a la mierda con Duran Lleida... y a la mierda Catalunya...).  La “Chirigota”, segons el mateix article, va estar premiada amb un accèssit pel Patronat del Carnaval[2].

Dit això, em permeto posar sobre el paper dues anècdotes que vaig viure directament a Andalusia, tot i que amb alguns anys de diferència.

La primera anècdota (segona en el temps), succeeix, precisament, a  Cadis l’Octubre del 2010. Arribem a Cadis i lloguem un taxi perquè ens porti al centre  de la Ciutat amb l’idea de fer la  nostra un cop “centrats”. El taxista em diu, sense venir a compte i suposo que amb el desig de fer-se simpàtic, “¿Sabe Ud porqué la OMS ha declarado a los riñones de los gaditanos como a los de mejor calidad para ser utilizados en transplantes de riñón?. Jo, reconec que amb candor, li dic que n’ignoro la causa i, per tant, prego em doni la raó del per què. La resposta és antològica. Se’m queda mirant i, rient, em diu  “Por que son los que menos se han doblao por trabajar...” Rigorosament històric i amb testimoni per a confirmar la veritat dels fets.

L’altra anècdota (primera en el temps i uns anys abans) em va succeir a Sevilla. Des de l’Aeroport prenem un taxi i li diem al taxista que ens porti al centre d’Informació de la Expo, que s’hi realitzava a Sevilla en aquells dies del 1992, per recollir les claus del apartament que, a través de la pròpia Expo, havíem llogat. El viatge en taxi, entre anar i venir, inclosa la confusió del taxista entre el nom dels apartaments i el nom del carrer on aquests apartaments estaven ubicats, va donar temps per xerrar amb ell. El PSOE feia gairebé deu anys que estava en el Govern (el que no recordo és si encara tenia majoria absoluta o ja no). Estava en plena efervescència els tema dels PER, se sabia de la implicació del germà d’Alfonso Guerra en un tema que recordem tots i començaven a sonar els primers casos de corrupció dins del Govern de Felipe González. Li vaig preguntar al taxista quina era, segons ell ho veia i sabia, la opinió general i popular  respecta a tot plegat. La resposta del taxista va ser molt concreta: “¿Que no han robado los otros hasta ahora? Entonces – va continuar -  ¿por qué ahora no pueden robar éstos?”. La resposta ens va deixar a tots  atònits. També rigorosament històric i amb testimonis per corroborar-ho.

Aquells que, segons el criteri popular del taxista, podien robar, s’han barrejat, pel que sembla i des de fa temps, amb els “afectats” per determinats ERE que, amb cocaïna inclosa,  han acabat als jutjats i que han costat a les Arques de la  Junta,  una fortuna en diner públic. I els gaditans, graciosos, “xistosos” i, perquè no, irresponsables, posen en la picota al Sr. Duran per dir el que tots sospitàvem, però que és veritat i que el taxista gadità ens confirmava amb la irreverència pròpia del que sap  que ni ell ni els que tenen els ronyons en perfecte estat, no seran ni tan sols advertits del seu desori.

Les eleccions andaluses, segons el que ja vaig veure durant la precampanya per les TVs i vistos els resultats, semblen deixar clara la intencionalitat de vot en el sentit de la necessitat de conservar la política del subsidi: cuidar  els ronyons “...que menos se han doblao...” i mantenir allò del  “... por qué ahora no pueden robar éstos...”.  

Així les coses, m’estimo més no fer més judicis de valor dels que ja he fet, no fos cas que   algú o molts em titllessin de sectari: prefereixo que cadascun se’ls faci i en tregui conseqüències. Però les realitats que els que anaven amb mi i jo vàrem viure, son les exposades.

J. Vinyeta

6 d’Abril de 2012

---

[1]  La còpia literal de la lletra de referencia  la he tret de l’extracta que d’ella en fa l’autor en l’article esmentat.

[2] L’autor en dona la composició d’aquest patronat

143.- Reflexions

143.-Reflexions

El “Problema  Catalán”.- És ben cert que aquí a casa, hi ha moviment. La creació de la Assemblea Nacional  Catalana i la futura Llei de Consultes, per exemple, en son  una mostra clara del que “es belluga”. L’espoli permanent, la deslleialtat de l’Estat Central respecta dels  deutes pendents, els sistemàtics atacs a la Llengua i més coses sabudes per tots fan  el jaç sobre del que el cercle sobiranista es va eixamplant  i fan que aquest  rum-rum independentista sigui gairebé una remor Nacional. Així estan les coses. I així és com les veuen des de Madrid.

La premsa ultramuntana ja fa dies que esvera el galliner mesetari empenyent al PP a una involució que inclús em sembla estar per sobra de la voluntat dels populars (i no vull fer entendre que les ànsies centralitzadores del partit en el poder siguin de menor quantia, al contrari) i ho fan anunciant, amb traca i mocador,   que “en España tenemos un problema:  Cataluña”. I és cert: un gravíssim problema que, com tots sabem (i ells, també), fa créixer no el desig de  revenja, al que penso que hi tindríem dret, si no, crematística i pragmàticament parlant, el desig de fer-nos-ho sols perquè, com ja es va dir en l’Acte Fundacional de l’Assemblea, de raons per a tal fi en tenim un munt, “...inclús les  econòmiques...”  Poques coses més a afegir-hi.

Però, per què ara una ofensiva d’aquesta envergadura? En la meva modesta opinió, la resposta és clara: saben que marxem, perquè tot allò que diuen que és  “...el problema Catalán...” no és més  que una evidència del que serà realitat en un futur que espero no massa llunyà. Tenen por i, és per això, perquè tenen  pànic  que marxem, que empenyen a tots els seus, i que son molts tot i que mal ens pesi i ben situats, per continuar amb l’asfixia en tots els ordres: a no aportar ni un euro  més per cap concepte i, per tant,  que no es facin les infraestructures necessàries d’accés a ports i aeroports (i no parlo de carreteres – autovies – autopistes, perquè és aquest un tema sagnant), perquè l’eix  de mercaderies famós sigui el Central i no el Mediterrani, perquè s’emportin les Caixes d’Estalvi, perquè es boicotegin hipotètiques consultes que, avui per avui, no seran ni vinculants, que ens  amenacin, inclús judicialment, de forma permanent i en tots els ordres i àmbits, etc... És a dir, diuen als seus que ens avisin i amenacin de que si marxem, tot el que hauria d’estar fet ens ho haurem de fer nosaltres sols. No serà un problema. No han entès mai que si  som on som ho ha estat per  la nostre voluntat i en contra de les seves permanents imposicions. I que precisament aquesta “solitud” és la que volem. Però tenen por de la nostra fugida i, per això,  l’esperit imperial, de jou i de fletxes, està per sobre de qualsevol altra consideració: la Metròpoli no pot perdre una colònia. El res que encara queda d’un imperi medieval en cap cas pot trencar-se. Aquesta és la seva filosofia i actuen en conseqüència. El hi son més importants aquests principis que els diners que deixaran d’ingressar per mantenir aquesta filosofía.

Corrupció.-. Els escàndols de corrupció emmerden tot l’Estat Espanyol. L’últim destapat n’és un que si be sospitàvem, alguna vegada que algú l’havia insinuat havia rebut, com es diu vulgarment, hòsties fins i tot en el carnet d’identitat. Faigs referència  al frau multimilionari  del Departament de Treball  a la Junta d’Andalusia. Pel que sento a dir, les disbauxes valencianes seran un joc de nens davant del que pot arribar a ser el forat negre andalús.

El problema gruixut de tot això és que la corrupció està tant generalitzada que gairebé, i de forma general, preocupa més el morbo que  determinades actituds derivades d’aquestes corrupcions generen que no pas de la gravetat del problema en sí mateix: es parla més dels 25.000€ gastats freqüentment en cocaïna per un dels encausats en aquell frau, que del fet de que la corrupció s’estengui també, com taca d’oli, es justifiqui en la moral col·lectiva i es converteixi en quelcom  que forma part del nostre devenir diari. I això últim  és el més greu que poden generar aquestes  situacions.

Ja sé que no tots els polítics  son corruptes per acció. Però  ho son clarament per omissió. Perquè, podent-ho fer, no fan res per evitar-la. Es limiten a manifestant-se amb una suposada estranyesa davant dels fets descoberts, i després deixen  que la justícia faci el que hagi de fer perquè així ells no caldrà que facin res. L’excusa és clara, és cert, però no per suposades raons de justícia deixen de quedar en evidència.

Però l’Estat està en una situació molt difícil i els polítics ens demanen ajustos en les nostres economies per sortir-nos-en  tots plegats de l’atzucac en que ens trobem. I ells, assenyalats dia a dia per problemes de corrupció, ens demanen la nostra comprensió davant dels ajustos necessaris. Amb quina autoritat moral ens ho demanen? On son o han anat a parar els diners de tots aquests casos de corrupció? Com és possible que, en cap  cas hagin retornat a les arques de les que  varen sortir? Algú d’aquests que ens demana comprensió, ens hauria de donar respostes. Potser que, de donar-nos-les, seríem més comprensius amb ells.

J.       Vinyeta

21 de Març del 2012

142.- Símbols

142.- Símbols.-

Hi son arreu. I jo diria que, en veure’ls, la nostra memòria recupera tot allò que, en general i durant tant de temps com d’antiguitat recordem del símbol, ens ha quedat “arxivat” al respecta. A vegades passa que els símbols han estat de tanta transcendència universal que la pròpia Història, amb majúscules, ens va proporcionant informació quasi constant sobre del què aquell símbol representa. Entre aquests símbols de caràcter, diguem-ne, universal (entesa aquesta universalitat com a l’amplitud d’identificació del mateix) n’hi ha dos que, en el meu entendre, s’emporten la màxima popularitat i coneixença: em refereixo a l’Esvàstica nazi i a la Falç i Martell comunista. Tots dos, sota l’ègida de les ideologies corresponents que avancen de forma paral·lela i amb clares coincidències.

Es podria dir, i amb poc marge d’error, que la famosa Esvàstica ha desaparegut del nostre dia a dia. No en el seu aspecte ideològic, perquè encara hi grups més o menys minoritaris, i molt influents i poderosos, no ho oblidem, que professen la ideologia hitleriana. Però si que ho ha estat al menys en l’aspecte físic de no veure els símbols nazis pels carrers. Perquè, és ben cert, que el clamor popular que encara generen les males arts d’en Hitler, degudament airejades pels lobbys jueus permanentment, pels supervivents, tot i que ja en queden pocs, dels camps d’extermini (i amb això no vull que es confongui el que dic amb un clam antisemita o, encara menys, en una suposada negació de la realitat que es va viure en l’època nazi) i per les esquerres en general, han anat conscienciant al món sencer de la perillositat d’una involució que retornés a aquella ideologia. La por, diu el refrany, guarda la vinya. I quan en una festa de disfresses, ara fa pocs anys, un dels hereus de la corona d’Anglaterra, llueix en el seu braç un braçal nazi, tot el món s’esvera, no fos cas...

En canvi, avui dia son perfectament visibles, i diria que arreu encara, Falç i Martell encreuats acompanyats amb la demanda generalment de socialisme i, en el món occidental, de democràcia. En molts cassos, per allò del eurocomunisme sobrevingut, per modernitat o per substituir un símbol carregat de records que culpabilitzan a segons qui, es suprimeix la simbologia tradicional per un estel vermell de cinc puntes. Però això no vol dir renúncia a la ideologia inicial. La Falç i el Martell que avui dia oneja en moltes senyeres vermelles en moltes manifestacions, han estat els símbols sota el que s’han portat a terme més barbaritats que sota els símbols nazis. Stalin, Mao, Pol-Pot, Tito i tot un llarg etcètera son noms que han estès la seva llarga ombra i que, amb això del socialisme per bandera, han massacrat a mitja humanitat. El famós Paradís sovietic o la revolució del Llibre Vermell de Mao, o els països de darrera el Teló d’Acer fins a la seva caiguda per exemple, no han estat més que dictadures amagades, o inclús justificades (Cuba n’és paradigma d’aquestes justificacions, encara avui) per unes esquerres tremendament tolerants amb el Pare Stalin i companyia.

Per tots aquests antecedents, quan veig una pintada o una pancarta que encapçala una manifestació per exemple demanant socialisme i llibertat, se’m arruga el melic i pregunto quin és aquest socialisme que es reclama, si aquest socialisme serà compatible amb la llibertat i si aquesta llibertat que acompanya la demanda anirà per davant, en qualsevol cas, d’aquell socialisme. I haig de dir que, fins avui, aquell socialisme que encara es predica amb la Falç i el Martell (o avui dia amb l’estel vermell de cinc puntes) ha estat, en termes molt i molt generals, incompatible amb la llibertat. I el devenir del temps així ens ho ha mostrat.

Els nazis varen perdre la guerra. Mentre a Nüremberg es representava el final del nazisme, la Falç i el Martell ja havien substituït l’Esvàstica sobre la cúpula del Reischtag berlinès i la Mare Rússia es convertia en una súper – potència. A partir d’aquell moment s’instal·la un silenci clamorós i culpable més enllà de la dividida Alemanya. Aquells que ja saben el que hi passa, guarden silenci i, disciplinats, desmenteixen tot allò que algú ens deia que hi passava i fan el possible per amagar-nos-ho.[1] Aquells, diguin el que diguin, en varen enganyar. I és per aquesta desinformació expressa que no hi ha clam popular en contra d’aquesta simbologia: no es confirmaven els fets.

Tot això ve a raó de que els Srs. d’Iniciativa, han celebrat l’aniversari de la seva fundació. La fusió del PSUC amb el Partit dels Comunistes de Catalunya i l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, crea l’actual Iniciativa. Vàzquez Montalbán suggereix d’esborrar el nom de “comunistes” de la coalició per fer-la més païble (qui sap si va ser el Biscuter o potser el mateix Carvalho qui varen fer el suggeriment). Però sabedors dels orígens de la realitat socialista que, encara avui, proposen, no han estat capaços de demanar perdó per l’engany a que ens varen sotmetre negant i amagant durant anys, reitero, les bestieses que varen cometre els seus caps de files, als qui varen reverenciar i obeir disciplinadament fins a la caiguda del famós Mur de Berlín. Encara hi son a temps. I, en la meva opinió, si no ho fan difícilment obtindran la credibilitat que sol·liciten a cada contesa electoral: ja ens varen enredar una vegada...



J. Vinyeta
2 de Març del 2012

[1] J.P. Sartre, símbol de la intel·lectualitat franco – europea dels mitjans del segle passat, en el seu moment, va negar la existència de les “purgues” stalinistes perquè de se saber-les, va dir, s’hagués desanimat als comunistes francesos...

141.- "Polacos"

141.- “Polacos”.-

Sempre m’ha intrigat que, des de la Meseta franquista, se’ns anomenés, despectivament, “Polacos”. No trobava original que aquest menyspreu només vingués donat per la nostra parla que els hi resultava, a tots aquells, inintel·ligible, com si escoltessin enraonar “polac”. No ho trobava coherent, perquè tampoc el Basc els hi era entenedor i les altres formes del català, com el Valencià i el Balear, tampoc els hi eren intel·ligibles i, tot i això, ni bascs ni valencians ni balears eren “Polacos”. Només ho érem nosaltres (no sé si a València i a Les Balears o al País Basc allò de “habla en cristiano, perro” també s’hi va donar, tot i que imagino que sí). Era l’única explicació que sabien donar-me inclús els meus, els d’aquí, i tampoc era tan estrany pensar que fora realment per motius de llengua si, com sabem, l’única llengua i per tant l’única manera de parlar que havia d’existir és la castellana (i passats més de setanta – cinc anys de la victòria franquista i trenta cinc de la mort del dictador encara la situació és manté pràcticament igual). I així ho tenia entès.

Però vet aquí que un dia, cabussant-me una mica en la Història, m’arriba a les mans un reportatge cinematogràfic sobre la vida i miracles del Sr. Hitler[1]. En aquest reportatge l’autor comenta les ànsies expansionistes del dictador alemany i recorda que ja abans de que signés, pel 1934, el Pacte de no agressió amb Polònia, Hitler deia el següent:

“Els polacs han nascut especialment per a la feina dura. Hauríem d’utilitzar-los simplement com a font de treball no especialitzada. Els polacs només han de tenir un amo: els alemanys”. I afegia: “Tots els representants de la intel·lectualitat polaca han de ser exterminats. M’agradaria matar sense pietat a tots el homes, dones o nens de la raça polaca o que parlin polac...”

No us sembla possible que el propi Franco copiés del seu admirat Hitler i que canviés del discurs “alemanes” per “españoles” i “polacos” per “catalanes” i que així se’ns veiés des d’aquell canvi - traducció – assimilació per tots els corifeus franquistes? No pot ser que d’aquí ens vingui el mot imposat?

No m’atreveixo a afirmar que aquest sigui l’origen de la dita. Però convindreu amb mi que “se non è vero, è ben trovato”...” oi?

J. Vinyeta
18 de febrer de 2012


[1] Visions of War.- Hitler in his own words (first part).- Alba Communications Ltd / Take Three TV productions 2002. Directed by James Wignall

140.- Pressupostos 2012

140.- Pressupostos 2012.-


CiU i PP han signat una acord per aprovar els pressupostos del 2012. La resta de partits, tots, han anat foten pals a les rodes per no haver de signar uns pressupostos restrictius i fer que el desgast del partit en el Govern sigui el més gran i greu possible, a fi de mantenir, aquests Partits, més o menys intactes les seves expectatives electorals i per poder dir a posteriori que CiU ha venut la seva ànima al diable. I la Sra. Camacho, que s’ha llençat, amb cos i ànima, a donar suport a CiU, està com unes Pasqües de feliç i contenta. Es pensa que és la Reina de la festa i presumeix de que realment dialogar amb ella és dialogar amb Madrid. No vol veure que amb els dotze diputats que té no pot fer res més que sortir a la foto i no vol entendre que si algú ha de parlar amb Rajoy ha de ser el nostre President i no ella. Sap, això sí, que no hi te res a perdre, perquè sap del desgast que està patint el seu partit fora de Catalunya i sap, també, de la dificultat que generen el compliment de les decisions que manen des de Brussel·les perquè el seu partit pugui renovar la majoria absoluta en les properes eleccions. Per tant, i per si de cas, quant més a prop estigui del que es ve en anomenar centre polític aquí a Catalunya, millor li pot anar en un futur.

Dit això, crec que hem de parlar del que no han fet els altres Partits. Suposo que tots els Partits son conscients de la situació del nostre País: amb una crisi que sembla que empitjora, una situació econòmica d’ofec des de Madrid que impossibilita sortir-nos-en, la Sra. Merkel marcant-nos els borals del camí a seguir, amb les limitacions que aquest guiatge comporta, i amb una recentralització política per part del PP que fa tremolar. És per tant el moment de que, amb independència de les ideologies, el pragmatisme (per no dir-ne clarament maximalisme) prengui cartes en el tema i els Partits posin la mà a disposició del Govern que, tot i que no és el Govern que jo personalment voldria i amb independència d’això, està plenament legitimat per les urnes. Diria, com argumentava un bon amic meu, que la pregunta a fer-los-hi als Partits és molt simple. Hem de preguntar als Partits si son socialistes, o republicans, o eurocomunistes o nacionalistes abans que catalans, si primer és el partit o ho és Catalunya. I entenc que la resposta és obvia. Per tant, que no s’esverin si un dels partits de l’arc parlamentari català, també per conveniència particular, tot s’ha de dir, ajuda a la governabilitat aquí a casa nostra. Això sí, els Srs. Herrera i López Tena, tot i que molt esverats amb la conxorxa CiU - PP, son capaços d’anar de bracet amb Ciudadanos (qui ho havia de dir, oi?) per portar els Pressupostos al Tribunal de Garanties Estatutàries endarrerint, no menys d’un mes, la aplicació de la Llei que els acompanya. I no sé que és pitjor si aliar-se amb el PP o fer-li l’agar-agar al Sr. Rivera.

Hi afegiria uns petits detalls, petits, o potser no tant, però significatius: el PSC, com els altres, però amb més intensitat, blasme per l’acord amb el PP, oblidant-se de que, quan es va pactar amb el PSOE, es a dir amb ells, Catalunya va sortir-ne tant o més escaldada que quan es va pactar amb el PP, amb l’agreujant de que ells formaven el Govern de Catalunya. El Srs. d’ERC ens varen aixecar la camisa, i per dues vegades, amb aquella famosa “clau” i amb el mateix Govern. I el Sr. Herrera i els seus, sabedors de les seves limitacions, abundaven, sistemàticament, en el que feien els altres dos. Del dèficit que entre tots tres ens varen deixar mentre governaven, en parlem avui i haurem de parlar-ne durant anys. Amb tots aquests antecedents, i encara son capaços de fer els papers que fan? Quines penques...!

Torno a preguntar-los-hi a tots: què sou primer, partidistes o catalans? Pel que aneu fent i en el meu entendre, la resposta és molt clara: el Partit, pel poder que genera o pot generar, és primer. I tot lo altra va al darrera, també Catalunya. I així ens va.


J. Vinyeta
17 de Febrer del 2012




P.S.: Mentre escric el present, el Conseller Mas – Colell ens avisa de la caiguda del creixement durant l’últim trimestre, el que obligarà a una revisió dinàmica dels pressupostos recent aprovats. Era una trampa preparada per descol·locar al PP, o ha estat una badada del departament d’Economia? Independentment, els Partits tindran una altra ocasió per col·laborar pel bé del País, i l’excusa perfecta per fer-ho en tots els àmbits. Novament si jugaran la credibilitat davant dels ciutadans de Catalunya. Tenim memòria, i que no ho oblidin, perquè tots aquests, i diria que sense excepció, ja tenen mala experiència d’aquests oblits.


./.

139.- Comentaris

139.- Comentaris –


PSOE – PSC.- Aquest últim cap de setmana, el PSOE ha celebrat el seu Congrés a Sevilla. Rubalcaba ha estat nomenat Secretari General del Partit en detriment de Carmen–Carme Chacón. I, en conseqüència, el PSC s’ha fotut una altra patacada. La Direcció del PSC, en paraules del Sr. Elena, ha estat neutral amb els dos candidats. Però no ha estat aquesta la posició que els pobres mortals hem entès que el PSC mantenia amb els Candidats. Han apostat per Chacón, per molt que ens vulguin fer creure que no (quants dels delegats del PSC han votat per Rubalcaba?) i a Madrid tampoc se’ls creuran del contrari. El PSC ha d’entendre que, aquesta suposada neutralitat no ha estat gens clara, que el camí que va des del carrer de Nicaragua fins al de Ferraz, ha quedat ara molt embardissat i que no seran els de Ferraz els que vinguin a desbrossar-lo. Si el PSC volia grup parlamentari propi potser ara seria el moment, perquè entenc que el Sr. Rubalcaba no els hi farà gens fàcil ni agradable la estada dins del grup parlamentari del PSOE: Rubalcaba té memòria. Han de decidir què, qui, com..., és a dir que volen fer, on volen anar, si hi ha lideratge per a fer-ho, si tenen quelcom per dir-nos... No sembla que res de tot això hagués quedat clar en l’últim Congrés de fa dos mesos. I ara ha quedat tot encara més emboirat.

Ministeri de Cultura.- El Senyor Wert es va engrescar en una discussió sobre les curses de braus en la Comissió corresponent. El Diputat Tardà d’ERC (algú ho havia de dir...!) li va dir que a Catalunya no hi tornarien haver-hi “corridas” perquè el Parlament havia elaborat i aprovat una Llei que les prohibia. El Sr. Wert li va contestar que entenia que el Parlament Català no podia manifestar-se en un aspecte cultural com del que estaven parlant. Ras i curt!. Queda clar quin és el tarannà democràtic d’aquest Sr. Wert, capaç de posar en dubte a tot un Parlament democràticament triat, i quin és el caire del PP, perquè les altes esferes del partit tampoc l’han desautoritzat. Res, però, que no sabéssim.

Però sí que em sembla cert que aquest Parlament nostre fent les coses a mitges, com les va fer, no va donar un aire de serietat i aprofundiment en el problema de protecció dels animals. No es varen tenir els arrestos necessaris (ara se’n diuen valors...) per fer una Llei general complerta i els correbous i altres manifestacions, també anomenades culturals en les que els animals son maltractats, es varen quedar fora de la prohibició. Fent-ho així es va deixar la porta oberta perquè el Constitucional[1], que si alguna cosa té no és precisament simpaties vers el nostre País, entengui que la Llei es clarament plena de mancances com a expressió per a la protecció dels animals i que, per tant, cal deixar-la sense efecte. Serà una mostra més de que no fem les coses ben fetes. Però no crec que deixin passar una oportunitat com aquesta per deixar d’imposar-nos l’anima espanyola, autoritària, singular i suposadament culta a uns pobres i salvatges “polacos” com nosaltres que no sabem apreciar l’Art de Cúchares...

Spanair.- Podríem dir, com el títol de la novel·la, que era la crònica d’una mort anunciada. Tot allò que es vulgui fer aquí a casa nostra i que depengui de Madrid en la seva resolució final, mai no podrà enlairar-se, i mai tan ben dit. El tractament colonial no permet, ni tan sols, aspirar a igualar a la metròpoli. Per tant, era clar que, a pesar de la bona voluntat, Spanair no aixecaria el vol. El Tripartit, que mai va veure que la seva “amistat” amb Zapatero només ho era en un sol sentit (i si ho va veure, va continuar fent l’ase fins al final de la legislatura), va posar en marxa dos grans projectes d’alta volada: Spanair i Alguaire. Els dos quedaven en mans d’Aena. Un, per apropar l’aeroport del Prat als vols intercontinentals. L’altra (en la meva opinió un esforç econòmic absolutament innecessari[2]), per apropar, finalment i com a mal menor, els Pirineus als turistes extracomunitaris. Per aquesta última opció era necessari crear un control duaner d’entrada i sortida d’aquests passatgers. Tant una com altra situació necessitaven ser beneïdes des de Madrid. En el cas d’Spanair, inclús Iberia va posar pals a les rodes interferint clara i directament en les negociacions que la companyia catalana mantenia amb Qatar Airways per assolir aquells objectius inicials. El permís per Alguaire va arribar no fa gaire més d’un més, havent trigat gairebé dos anys en ser donat des de Madrid i quan la campanya prevista d’esquí enguany estava a punt d’anar-se’n en orris . Tot lo altre (l’aspecte econòmic de les qüestions), és més la conseqüència que no la causa, no ens enganyem. La història es repeteix, constantment. ¿Sabrem fer que, algun dia, les nostres coses depenguin només de nosaltres?



J. Vinyeta

7 de Febrer del 2012

[1] La Llei anti-taurina ha estat enviada pel PP al Constitucional.
[2] De totes maneres sent ruïnós com ho és, i sense que em serveixi de consol, no ho és tant com els de Castelló o el de Ciudad Real o el d’Osca