148.- Temps d’espera?.-
Els esdeveniments corren, van ràpids. La recentralització que el PP està posant en marxa, és d’un calat tan profund com correspon a la seva ideologia unitària: Catalunya ha de passar per l’adreçador tan si com no, perquè Castella va decidir fa molts anys de convertir-nos en un colònia. I ni se’n amaguen. D’altra banda, tenen pressa perquè saben que, un dia o altra, com van anar fent totes les colònies amb la metròpoli a Europa, marxarem. Mentre no marxem, intentaran matar-nos amb lentitud, confiant en que, quan ja no puguem més, aixequem la mà demanant perdó per voler ser lliures, encara que aquest sigui l’últim gest que puguem fer. I aquest és el perill: decaure en l’últim moment.
El País, Catalunya, econòmica, social i políticament parlant, és troba en una situació molt greu. Però, en la meva opinió, tot i el dramatisme que es palpa entre la societat, perquè els símptomes d’asfíxia son més que evidents, l’aspecte polític de tot plegat és el que més em preocupa[1]. Des d’aquí, només hi ha paraules com a resposta a les agressions permanents de que som objecta. Cada dia hi ha línees vermelles que son traspassades i cada dia se’n creen de noves, però més endarrerides, per atrinxerar-nos-hi en noves posicions que en qualsevol moment, també seran traspassades. De forma il·lusòria, alguns esperen ara el manà que ens pugui dar un Tribunal Constitucional que ja va deixar clar que l’Estat te poder per sobre de les Autonomies si les circumstàncies així ho requereixen.
Estem realment en un temps d’espera? I qui espera i què espera? No sé si des de Madrid s’espera que aixequem el braç en senyal de rendició, o, pel contrari, esperem el senyal dels d’aquí per fer una passa endavant i definitiva o els d’aquí esperen un senyal, per a ells inequívoc, de la gent del carrer per a fer-la. Mentre el PP, que no perd pistonada, ja ha començat a fer sortir, i clarament, el fantasma de la por amb el tema de les pensions, per exemple, o vaticinant-nos un pobresa segura si ens en anem sols. I no veig a una classe política en general, ni al Govern en particular, que hi contraposin, amb dades i dates més o menys concretes, com ens ho faríem per evitar aquests mals auguris. Què esperen, Govern - Parlament per aclarir-nos-ho tot plegat? Perquè si no ho fan, com ja vaig dir una vegada, ens queda clar que l’enemic està en perfecte ordre de batalla i nosaltres ni tan sols hem esmolat l’eina, ni sabem tampoc quins seran els Generals[2] que ens portaran al combat. Així estant les coses, el fracàs, en aquestes condicions, està assegurat. No vull pensar que el resultat que volen, tots aquests dels que parlo, sigui precisament aquest.
Puc entendre que l’espera ha de ser-hi fins que al Parlament no hi hagi una majoria suficient. O fins a saber si el País recolzarà o no una decisió transcendental com és la definir el nostre País com Estat Independent. Però també entenc que les dues esperes tenen solució més o menys ràpida. En el segon cas, convocant un referèndum (en ens faran dir consulta popular) que en podríem dir de posicionament, i saber així quants en som els que recolzem el projecte (d’altra banda, que quedi clar, és l’única manera de saber-ho). Sabut això, si som més que suficients i l’aritmètica parlamentaria continua sense ser el suficientment amplia, convocar eleccions en les què, aquella majoria que haurà sortit de la consulta, per raons òbvies, aniria a votar només aquells partits que portin, amb claredat, sense eufemismes, en el projecta polític corresponent (en diem Programa) la gran passa Nacional que aquella majoria, que haurà estat contrastada, desitja: La Independència. Arribat a aquest punt, només hi una cosa que m’inquieta: arribarem a temps o el País haurà ja mort per asfixia pel camí? És el gran problema que es deriva de l’espera.
Si aquella consulta ens surt al revés del que esperem, no caldrà Declaració i Referèndum posteriors i, tot i que uns quants ens quedarem fotuts, sabrem ser conscients del que ens hi jugàvem i potser serà l’hora d’entendre que no som tants com els que ens pensem que som. Però, que quedi clar, sabrem tornar a començar. Recordarem Tagore en versió lliure: sabrem que, tot i les llàgrimes, continuarem veient el sol i les estrelles.... D’arribar el moment, també en parlarem.
J. Vinyeta
11 de Maig de 2012
[1] Solucionar el problema polític, equivaldría, en el meu entendre, iniciar la resolució de la resta de problemes.
[2] Un grandíssim problema, del que haurem de parlar-ne algun dia, és el d’aquesta manca de lideratge clarament acusada. Personalment ho entenc més com un problema derivat de por a tot plegat, que no pas a una manca de capacitat per exercir-lo, aquest lideratge. Tot i que, a banda d’aquestes qüestions, tots sabem en mans de quin/s no ens posaríem en cap cas per exercir-lo o deixar-li exercir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada