149.- Bankia i els que ens ve al darrera.-
El nucli més dur del PP, ha quedat tocat. Ha intentat amagar l’ou, per la implicació de polítics de la seva cúpula en l’afer, però no ha estat possible i el vaixell insígnia del partit, fa aigües. La fusió de Bancaixa, amb tot el tema immobiliari valencià (que pel que diuen ja era de l’alçada d’un campanar en el moment de la fusió, un desastre generat especialment durant l’època Zaplana, amb Terra Mítica i camps de golf sense aigua, com a significatius), amb Caja Madrid, foradada pels excessos megalòmanes en infraestructures de la Comunitat madrilenya, tocada per les baralles entre la Lideresa i Gallardón (amb els corifeus corresponents) pel control de l’Entitat, més els crèdits que queden pendents i de cobrament dubtós[1], han sumat un forat (tampoc en sabem la fondària) que el propi PP, tot i que amb tot el dolor del seu cor, ha hagut de córrer a mig tapar després d’un seriós avis de Brussel·les, pel que va transcendint, al respecta.
L’opinió general era i és que això de Bankia, no podia acabar d’una altra manera: tant per la “malaltia” com per la importància del “malalt”. Niño – Becerra però, home entès en els afers econòmics, feia la pregunta del milió “¿Quantes Bankias hi ha, en tot l’Estat? ¿quines son aquestes deu entitats bancàries[2], que segons el Banc Mundial, hauran de ser rescatades per l’Estat espanyol o per la UE?”.
La situació és difícil, complicada i cruelment imprevisible. I, com ja deia uns dies endarrere, ningú ens explica què passa i, pel que sembla, no hi ha tampoc ningú que sigui capaç d’explicar-nos la veritat del “cuento”. Els comentaristes, politòlegs, polítics sense participació directe en els diferents Governs de l’Estat, etc..., habituals en les famoses tertúlies del mitjans àudio visuals, ja no saben que dir: allò que era impossible que passés a Grècia (sortida de l’Euro) ara diuen que acabarà passant. I un inimaginable corralito aquí, no es descarta ara, per afirmar després la impossibilitat tècnica del mateix. Tot en aquest moment és possible, avui. Però això no vol dir que sigui possible demà, ni tan sols que sigui repetible 24 hores després.[3] I tots aquests comentaristes amb aquesta impossible previsió, el que acaben fent és esverar encara més el galliner del que ja ho està: com que no saben (no sabem) que passa, el que fan (o fem) majoritàriament, no és més que especular. Especulació, en el meu entendre, imprudent i, en algun cas, temerària.
Que ens ve al darrera? Malauradament ni el millor dels astròlegs ens ho pot vaticinar: tot és possible. El problema que genera aquesta incertesa és que pot acabar “buidant” els bancs en moments en els que l’última reforma financera els obliga ha augmentar les reserves, a menys que algú (certament que no sé qui, però) amb una mínima credibilitat, surti aviat a assegurar quin volum de dipòsits queda garantit o a ratificar allò dels cent mil Euros per persona i entitat.
I, amb aquesta perspectiva, el ciutadà comença a estar-ne tip de tot plegat, de que tots el mitjans (premsa, ràdio, TV) només parlin dels desastres i pèssimes previsions, enfosquint encara més un panorama de per sí mateix ja negre. No perquè en parlessin menys deixaríem d’estar en el punt difícil, realment difícil, en que ens trobem. Però, donat que els de a peu no podem fer-hi res per arreglar la situació, potser que, només sabent l’imprescindible i amb les més mínimes especulacions, viuríem amb menys desassossec.
Amb tot això, no cal enganyar-se. La situació és greu. Les cues i inscrits a l’Inem ens confirmen una crisi social sense precedents en aquest Estat. Es destapa una crisi financera que empeny a Europa a enviar a Espanya auditors independents perquè malfien de la entitat que fins ara l’havia de controlar (el Banc d’Espanya i, en conseqüència, el seu Governador). I és manifesta, amb tota la seva cruesa, l’incapacitat dels que haurien d’anar per davant dels esdeveniments i que, pel contrari, només hi van al darrera. Dit més planerament: es manifesta a més una crisi política de tal gruix que el Sr. Rajoy ha de demanar a crits a la UE ajuda perquè no se’n surt. Per tot plegat, la gent del carrer ens quedem impàvids en veure que, de tot el merdé, no hi ha ni responsables civils, ni penals i ni tan sols polítics, en cap de les esferes esmentades. No tan sols no n’hi ha si no que l’endogàmia política va movent sempre les mateixes figures, situant-les en punts estratègics que assegurin el futur del Partit Polític al que pertanyen amb sous i indemnitzacions milionàries. Només ens queda la trista sensació als del carrer, com deia una coneguda comentarista[4] quan esmentava en termes similars tot l’anterior, de que “...estem en un País de merda...!” És correcte la conclusió?
J. Vinyeta
18 de Maig del 2012
[1] Males llengües parlen de deute multimilionari i espectacular d’ACS i filials i/o associades amb Bankia.
[2] Llista negre de la banca espanyola que tots saben que hi és, però que ningú ha vist…
[3] Només cal observar una incomprensible i sobtada pujada de les accions de Bankia després d’una davallada històrica.
[4] Pilar Rahola, a 8TV Al dia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada