145.- Crisi política?
Jo no sé si arreu estan anant les coses com aquí. Però aquí, especialment a L’Estat Espanyol, la crisi econòmica, de la que no en sortim, està derivant en una crisi política d’un gruix i volum que fa feredat. És un problema derivat de la partitocràcia que, en aquest Estat, no fa res més que portar a les àrees d’influència i de decisió política i econòmica als més ben situats davant de la direcció del partit corresponent: son els més afins a la direcció, però res garanteix que siguin, no ja el millors, sinó que senzillament al menys siguin bons per allà on se’ls ha col·locat. I això, en la meva manera d’entendre la situació, no fa res més que certificar la mediocritat general dels càrrecs polítics. Ja sé que les generalitzacions son perilloses i que en cap cas podem oblidar la globalització (paraula molt de moda per a dir que tots estem igual de fotuts perquè tot està lligat) que lliga a la crisi de forma quasi general a mig món. Però mentre la globalització sí que és general, ens ensumem, també globalment, la precarietat i escàs nivell de molts del dirigents polítics. Avui molts de tots aquests, gairebé desapareguts de l’escena del dia a dia, mantenen uns silencis ensordidors, potser a fi de que no ens en adonem de que es mantenen en el càrrec des de fa més de trenta anys.
La situació econòmica es belluga, pel poc que sabem i que ens diuen, tot i que sembli que ens diuen molt, pel boral del penya-segat. La poquíssima info rmació del que sembla ser el rovell de l’ou, i que no és més que la situació financera dels bancs, em fa entendre que, a més de ser molt greu, no hi ha ni valor ni capacitat per a solucionar-la. I el Sr Rajoy calla. I calla l’oposició, i callen la resta de partits, les organitzacions patronals i sindicals... Només ens diuen que encara no ens hem aprimat prou i que cal una dieta encara més severa que la estem fent. Però no ens diuen res més. I està tothom callat, incapaç de dir-nos la veritat només i per la sola raó[1], em temo, de que la veritat sol fer estralls i ningú vol que el posin en evidència, perquè, com es diu vulgarment, son massa els que porten la cua de palla que se’ls hi pot encendre.
Importa més el partit propi que la crisi, i així queda ben palès en el moment en que els Pressupostos Generals de l’Estat s’endarrereixen tres mesos en entrar a Las Cortes a la espera de les eleccions andaluses, en detriment del bé general de l’Estat, i donant-li l’esquena a Europa.
Importa més els partit propi que la crisi i s’evidencia des del moment en que tots plegats son incapaços d’unificar veus i criteris per buscar solucions.
Importa més el partit propi que la crisi, perquè és notori que entre uns i altres ens amaguen una veritat. Veritat que, de saber-se, potser posaria en crisi el sistema en si mateix i haurien de convocar-se eleccions de nou. I amb la que està caient, tot i que en desconeixem l’abast real, cap d’ells, llevat dels minoritaris absents del nucli decisori i que pesquen sempre en aigües tèrboles, les voldria celebrar.
Importa més el partit que la crisi, el que queda clar i evident quan, a més de no unificar veus i criteris, la seva actuació es limita a la crítica de les accions del contrari sense el més mínim pudor i esperit constructiu, o amb respostes demagògiques dient, com el PSOE per exemple, el què i com ha de fer-se, quan ha estat vuit anys al poder sense fer-ho.
Aquí, a casa nostra, amb els d’aquí, passa gairebé el mateix, però amb variants pròpies. El poder dels que aquí manen és limitadíssim, però varen endegar reformes en el mateix moment en que varen arribar al Govern i donen la sensació de no voler amagar res. Els que manen, ens han dit, per activa i per passiva, que a la caixa només hi teranyines i la oposició, gran responsable d’aquesta situació, no en vol saber res i dedica els esforços a netejar-se la cara després dels últims resultats electorals.
¿Hi ha o no hi ha crisi política? Jo entenc que sí, i molt greu. El més fotut és que no se’m acut com solucionar-la. I em sembla evident que amb una crisi política com la que en la meva opinió hi ha, retornar a una mínima normalitat econòmica, crec que és impossible. Per tant, aferrem-nos els matxos ben aferrats, no fos cas que tan sols una mica de tramuntana ja ens fer volar...! Poca cosa més hi podem fer.
Però si aquesta actitud comentada dels partits ens és evident que sempre ha estat així, a les hores ¿quina responsabilitat tenen aquests partits en la crisi en sí mateixa...? ¿no serà que tot plegat ens arriba per la desídia de tots ells i per haver participat directament en aquells actes que sempre s’han consideren fraudulents...? Tots ja som prou grans per respondre aquestes preguntes...
J. Vinyeta
24 d’Abril del 2012
[1] La veritat és dolorosa i, un cop sabuda, no te remei. Però també és evident que la resolució de qualsevol problema requereix de la seva definició i del reconeixement de la seva existència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada