147.- Caceres règies

147.-  Caceres  règies.-

Han passat dies des de les famoses caceres. Entre la “cacera” de peus del net i la més sonada d’elefants de l’avi, la casa reial continua estant distreta. Han passat dies i, si no arriba a estar per la segona entrada al quiròfan d’en Joan Carles, l’afer a Botswana, com tots aquells que convé que sigui oblidat per tothom, hagués  desaparegut del dia a dia. No és la meva intenció retornar a l’inici dels assumptes. Només fer unes referències al perquè de tot plegat. 

Els dos fets han estat importants però, en el meu entendre,  és molt més irresponsable i greu la actuació del pare de la criatura que la del avi. Una criatura de pocs anys (dotze o tretze que son els que té) no pot estar jugant amb una eina amb la que pot ocasionar mals irreparables. Als pares se’ls ha de suposar ja amb  el nivell intel·lectual i moral suficient perquè al nano no li permetin actuar com si estés en una majoria d’edat que, a totes llums, no té. Dit de forma planera, els pares han de tenir el seny que, per edat, no té la criatura. No considerar-ho així és tan irresponsable com fer-lo créixer amb el convenciment de que la seva plenitud, la del nano, ja està per sobre del nivell que, per edat, li correspon. Tots dos jocs son, en el meu entendre, perillosos i de possibles conseqüències fatals. És per tot plegat, en la meva opinió, i pel que vinc dient, que si el pare no dona a entendre, de forma fefaent, que és conscient de la seva irresponsabilitat i de la irrepetabilitat dels fets que comento, i amb independència de les acciones legals que hi correspponguin, la fiscalia de menors potser hauria d’actuar d’ofici.

El Rei, l’avi de la criatura, va sortir a demanar perdó tot i que no entenc massa perquè: coses més greus ha fet o dit i no hi ha hagut explicació o justificació posterior. Tots recordem, a tall d’exemple, allò de que el castellà  “...nunca ha estado una lengua de imposición...” i ens la vam haver d’empassar recordant simultàniament, per exemple, allò de “Habla en cristiano, perro”.  

Aquesta vegada, no ha fet res  més que allò que la pròpia constitució espanyola li permet fer. Els partits polítics (llevat del PNB, cal recordar-ho) ens varen convocar a votar “sí” en el referèndum constitucional i, un cop referendada aquella Constitució, és va donar lloc a que passessin aquestes coses: inviolabilitat de  la persona del rei, opacitat absoluta dels diners que manega, absència també absoluta de responsabilitat de cap afer per allò de que regna però no governa, etc..., etc..., tot això també referendat per uns mitjans de comunicació en un pacte no escrit (al menys que jo sàpiga), segons el qual només s’havia de fer  esment públic de les accions en les que “hi quedava bé”, tant Joan  Carles com la resta de la família.  

I de cop el país s’ha escandalitzat perquè, aquesta vegada, per un accident que l’ha  fet passar pel quiròfan per dues vegades, se n’ha assabentat  de la vida dissipada d’un rei que, potser, ni  reina ni governa. Aquell “pacte de silenci” dels mitjans de comunicació, sembla que es trenca, es parla obertament d’una tal Corina, i el país  comença a sospitar que aquella serietat de la família, per tot plegat, no ha estat més que una serietat ben camuflada. Aquesta vegada, el caçador, tot i que accidentalment, havia estat caçat! La maleïda crisi per una banda i la actuació  dels mitjans de comunicació més ultres, ara clamorosa i sospitosament republicans, als que s’hi varen afegir tots els altres mitjans un cop trencat el gel inicial, per altra banda, han aconseguit que, aquesta vegada, el País s’assabentés  de per on anaven el trets (mai tant ben dit).

¿Qui és l’autèntic responsable de tot això? ¿El rei per fer el que pot fer, o aquells que varen permetre que ho pogués fer de forma legalíssima, sempre o  en qualsevol moment en que ho desitgés? Es evident que és el  rei qui va de cacera en la forma i moment en que hi va, però ¿qui li ha donat cobertura legal per poder-ho fer? ¿No es pensa modificar res de la Constitució per què no tornin a passar coses similars? ¿Ningú serà capaç d’explicar-nos per què se li regala al cap d’Estat, i aquest accepta,  un safari valorat  al voltant de cinquanta mil euros? ¿Res ha de fer-se per què, d’una vegada per totes, arribem a saber en que es gasten els diners, tots ells? Els partits polítics ¿no reconeixeran al menys que en son els autèntics responsables de la situació creada i que potser ha arribat el moment d’esmenar la plana a aquell que fins avui l’hi han permès tot?

 I per rematar el tema, quan algun partit polític demana en el Parlament espanyol que el Govern Central i el propi Parlament es manifesti al respecta, queden vetades totes les preguntes i accions que es podien dir i fer sobre l’assumpte de marres: també el Govern i el Parlament Centrals s’amaguen!

I així, amb  el silenci per resposta, i amb un “no hi tornaré...” que ha sonat tan  infantil com la promesa somicant d’una criatura enxampada i renyada per una malifeta, ¿ens hem de donar per  satisfets?  Dons es veu que sí.

J. Vinyeta

4 de Maig de 2012