671.- Algunes de les coses inadmissibles

671.- Algunes de les coses inadmissibles.-

Hem vist per TV les imatges de la policia nacional apallissant pagesos extremenys.  Quan els hi dèiem aquells ara apallissats que allò de ... A por ellos es convertiria en un  ... A por todos, no s’ho volien creure.  El PSOE, que ja va formar part en la  presa d’aquelles decisions  que alegraven a molts, és ara qui governa i ho fa com aquells que les capitanejaven, aquelles decisions. La policia nacional, ara a les ordres directes de  Marlaska, actua amb la mateixa  contundència que ja va emprar  davant d’aquells que també pacíficament  esperàvem poder votar. La pregunta del milió pot ser realment aquesta: fins on  pensa arribar el govern central amb aquesta permanent intolerància  a tot allò que no sigui encens i aplaudiment? Perquè si la democràcia que predica ho és   perquè el garrot la fa suposadament efectiva, convindrem que més que en una democràcia estem instal·lats en una dictadura encoberta (durant molts anys se’n deia democràcia orgànica i sembla que ens hi vulguin tornar...)

El President del Parlament, Roger Torrent, sembla un inoperant. Les cames li han tremolat sempre en moments decisius. Aplica el reglament com li convé o se’n oblida, ja sigui per inoperància o per autoprotecció. L’altra dia, la bestioleta amb faldilles (o pantalons, depèn...) de nom Lorena, femella Alfa  d’un ramat assilvestrat, (no és una rara avis si recordem que d’aquest ramat  han sortit veus tant o més assilvestrades que aquesta: Cañas, Girauta, Inés,... sense oblidar-nos del mascle Alfa per excel·lència anomenat Alberto),  va proferir insults al President de Catalunya. Li deia/en delinqüent, a cor. Bestioletes sempre prestes a recordar-nos les lleis, però oblidant en aquesta ocasió que de sentència ferma, que donés validesa a l’insult, cap. Dons bé, el President del Parlament que entre les seves funcions està la de protegir a tots els diputats en situacions parelles, no va estar capaç d’expulsar Lorena, tal com assenyala el Reglament del Parlament. Després passa el que passa...  només  es repeteix el que ja havia passat abans. I que es reiterarà...

Hem pogut escoltar les declaracions del que va estar el cap (ell només  es defineix com a coordinador i res més...) de la repressió de l’1 d’Octubre del 2017 a Catalunya: Diego Pérez de los Cobos, coronel de la guàrdia civil. De les seves tendències polítiques (Google ens les dona amb pels i senyals) no n’hauríem de parlar-ne si no fos  (ai...! pel si no fos...!) que ens explica coses que sabem positivament que no son veritat. Aleshores sí que, per entendre’l, hem de recordar la seva nissaga...  Sort que els fets en qüestió els vàrem viure de forma directa i intensa perquè si no, podríem pensar que el pas d’aquest senyor en les dates assenyalades per Catalunya no va ser més que una estada turística. Té una marcada tendència, tot i que  només amb suposicions i sospites, a desprestigiar aquells que un parell de mesos abans varen fer palpable la inoperància d’unes forces policials per resoldre un fet luctuós terrible com va ser l’atemptat a les Rambles de Barcelona. Es clar que, per la pròpia actuació d’aquestes forces policials, tenim fermes sospites de que hi estesin implicades. No sé per què, però em sembla entendre que en les seves declaracions, va recordant l’absoluta ineficàcia en trobar unes urnes que, una a una, varen anar arribant als col·legis electorals. Hi ha coses que fan mal i, com  que no es poden amagar, couen...

J.  Vinyeta

31 de Gener de 2020

670.- Capità Aranya

670.- Capità Aranya.-

Des de sempre ERC ens ha anat empenyent per perquè recolzéssim el somni d’una Catalunya independent i republicana. I molts  ens hi vàrem afegir. Varen anar  passant els anys i, a  la mort del dictador i amb la consegüent legalització dels partits polítics, ERC va entrar ja oficialment en la via política catalana i en conseqüència en l’espanyola per les accions derivades d’aquella participació. Era, o ens resultava evident, que ERC anava per davant d’allò que en el temps hem anat denominant l’època del peix al cove i que era conseqüent amb allò que va definir Heribert Barrera, en tornar de Madrid després de pactar amb Suárez, de que “... ens havien marcat un gol per l’escaire...” s’imposava barallar-nos.

Però el temps continua implacable. Maragall com a President de la Generalitat, amb un Govern que resulta de l’anomenat Pacte del Tinell amb ERC i Iniciativa,  proposa un nou Estatut  i Rodríguez Zapatero ens alegra les carns amb aquell famós “Apoyaré...”  Aquest nou Estatut, que  es va votar si no recordo malament el 2006, va anar a parar a Las Cortes i ERC,  convençuda de la seva realitat, ens va dir que si aquest Estatut era retocat a Madrid, el retornarien abans de que fos modificat. Com que ho va ser de modificat,  i ERC  no va fer res per a  retornar-lo, va arribar a Catalunya mutilat per a ser votat per la ciutadania. No va ser retornat com ERC ens havia dit que ho faria   i, en aquestes circumstàncies i amb tota la seva patxoca, ERC ens va dir  que, a l’hora de votar, votaria no aquell  Estatut retallat. Ens vàrem quedar perplexos: ens havien embarcat i ERC es quedava a terra, com aquell famós Capità Aranya... Amb aquest antecedents i amb la genial actuació dels Rajoy Boys posterior, arribem a la famosa i històrica manifestació de Juliol del 2010 en resposta al TC  per les retallades que a més  va fer a l’Estatut, que ja havia estat cepillado en expressió d’aquell que ben bé podríem definir com el Súslov del PSOE: Guerra.  És l’inici del que venim  anomenant Procés, amb un Estatut actual que, havent estat substancialment modificat per uns i altres no ha estat mai referendat pel poble de Catalunya en la seva versió final.

ERC ens ha anat dient permanentment que el seu objectiu no és altra que la independència de Catalunya, però sempre havíem de ser més, de que sota del balcó hi fóssim tots, que era necessària la participació de tots, que res era possible sense majories clares, sempre més, més, mai érem prou... I nosaltres embarcats, sempre embarcats i el vaixel aturat...

Un nou episodi es presenta quan, efectuades les eleccions muntades per Rajoy, el President del Parlament obeeix al partit, que no és altra que ERC,  i no hi ha manera de que s’investeixi a Puigdemont: una altra vegada, ERC, amb el President del Parlament, Torrent, ens deixa embarcats...

Però la traca final va ser la de dilluns passat. El TSJC condemna a Torra  pel tema de la famosa pancarta a favor dels presos. La JEC, sense sentència ferma, inhabilita a Torra i demana se li retiri l’acta de diputat. Reunits el partits independentistes acorden, per unanimitat, mantenir l’acta  del President Torra, i  el  Ple del Parlament, el 4 de Gener,  actua en conseqüència i ratifica  Torra com a Diputat. Però, ai las...! tot i que en una nova reunió els partits independentistes asseguren que no els hi tremolaran les cames, Torrent, inesperadament per a uns, tot i  que gens inesperadament per a molts altres entre els que m’hi trobo, ens indica, iniciant el Ple, que no podrà comptabilitzar-se el vot del President, tot i que assegura que el càrrec de la Presidència no queda en entredit. El Parlament queda absolutament des legitimitat i, el que és pitjor, reconeixent  a la JEC una autoritat que no posseeix, posa  sobre de la taula la possibilitat de que qualsevol diputat de qualsevol  Parlament, inclús del Parlament de Madrid, pugui estar sota l’hègira de la JEC  si, qui sigui, no li cau bé als que  paguen  a la JEC. I posats a rumiar, inclús el President Sánchez hauria d’estar sobra avís...  Però és la imatge dels membres d’ERC asseguts i callats a l'hemicicle del Parlament amb suposada indiferència al discurs de Torra defenestrat i  amb un Aragonès que no sabia on posar les mans, que queda per a la història. Nosaltres, novament embarcats i el capità es queda a terra fotent-se una tatxa...

ERC presenta com un èxit la constitució de la taula de diàleg amb el PSOE de Sánchez i, per anar-hi amb tranquil·litat, necessitava desbrossar el camí del propi Sánchez: debilitar a Torra de cara a la propera reunió anunciada pel proper dia 6 i poder així mantenir ERC tot el protagonisme. Però ara resulta que és ERC qui necessita del PSOE perquè les eleccions estan a tocar i ERC necessitarà trumfos a les mans. I aquests només els hi pot donar el PSOE mentre no s’aprovin els pressupostos del 2020. Després, si les coses no van tant bé com ERC pensa, podria ser que, aleshores, sí hagués de pujar-se al vaixell  i embarcar-se: sense trumfos i sense coalició no té l’horitzó electoral massa clar. Quan pugi al vaixell. li recordarem aquella imatge indolent del Parlament... Però em temo que els hi serà igual.

J.  Vinyeta

30 de Gener de 2020

P.S1.: Redactant aquestes quatre ratlles, Sánchez ens diu que mantindrà la reunió amb Torra el proper dia 6, però que, és clar que aquesta reunió no es parlarà del dret d’autodeterminació: cap sorpresa. Però, ens diu després, que la Taula acordada amb ERC, no es reunirà fins que hi hagi un nou Govern a Catalunya. És a dir: fins que no hi hagi noves eleccions...  Tampoc és cap sorpresa però, com explicarà ERC aquesta la situació...?

P.S2.:  Fa pocs minuts que Sánchez ha rectificat i anuncia que sí hi haurà reunió de la mesa pel dialeg pactada amb ERC però abans de les eleccipns catalanes. No hi ha data concreta... 

669.- Glòria, el Pin Parental, la CUP i Colau

669.-  Glòria, el Pin Parental, la CUP  i Colau.-

Ha passat la llevantada i ha deixat rastre de tristesa i desolació. Ha esta una llevantada més de les que solem tenir, però amb resultats molt més  catastròfics. Ara, un cop passada, entenc que s’imposa una reflexió profunda.  Escoltava divendres pel matí a RAC 1 a la tertúlia, un entès que el varen definir com a paleontòleg climàtic, que a més era historiador.  Mentre xerrava, una classe magistral del sentí comú que demanava per actuar davant de la situació, el silenci entre els tertulians era absolut.  Val la pena escoltar la xerrada[1] perquè la reflexió que se’ns hi imposa cal tenir-la en compta de cara un futur que ja el tenim a sobre. No la deixeu passar.

Vox, suposo que per inspiració opussista, té la genial idea de dotar als pares de la opció perquè triïn si els seus fils poden o no poden assistir a les classes de determinades matèries que son, ras i clar, les que fan referència a l’ensenyament de sexualitat  i comportaments adients.  Ja sé que son franquistes fins el moll de l’os. I ho demostren, perquè  els que vàrem viure la dictadura recordem el tractament de idèntiques característiques al que entre censors, capellans i polítics adeptes vàrem estar sotmesos. Recordo l’esverament de tota aquesta trepa,  quan ja la dictadura donava certs símptomes d’incapacitat, per allò de “...la ola de libertinaje que nos invade...”  Son gent que volgudament han interpretat el llibertinatge  pejorativament i oblidant que la filosofia dels  llibertins (de la que es deriva realment el llibertinatge) al que s’enfronten és precisament a la intolerància religiosa (pot ser per  la seva visió hedonista de la vida, tot s’ha de dir).   La finalitat de tot plegat era, com  és ara, la d’amagar el creixement en el camí de la llibertat i respecta pels altres perquè, per a tots aquells, aleshores, i aquests ara, la llibertat els hi fa pànic.  Que no ens enganyin.

La CUP té la gosadia de demanar que la legislatura acabi dignament. No sé què vol dir amb exactitud, però m’ho temo: que Torra plegui i es convoquin eleccions immediatament. La CUP, com ha fet sempre, tira la pedra i amaga la mà. Son aquells que presumin d’assembleistes, quan l’assemblea ha de decidir resulta que, curiosament, un sorprenent empat deixa la decisió nen mans dels capitostos del partit. Ho recordeu...?

Colau ha aconseguit aprovar els pressupostos municipals. Un acord amb ERC i PSC ha deixat els números afinats i a punt. Però, es clar, Colau és com és i, immediatament que els ha tingut aprovats, pren l’acord que presenten Valls i PP amb la complac ència de Collboni (PSC), de demanar que Barcelona sigui cocapital de l’Estat amb Madrid oblidant, arterament, que més de dos milions de catalans vàrem votar perquè Barcelona fos la Capital de la República catalana. I  deia que ella també havia votat si...!

Ara haurem d’esperar la sessió del Parlament de demà dilluns i de l'actuació del seu President.

J.  Vinyeta

26 de Gener de 2020

---

[1] RAC  1  a la carta. Divendres 24 de Gener de 9 a 10   i  10 a 11.- https://www.rac1.cat/a-la-carta/el-mon

668.- Borrell

668.-  Borrell.-

El  Punt  Avui de dilluns 20 de Gener ens publicava, a la pàg. 5, una frase que, sortint de l’ínclit Borrell,  em sembla que mereix ser referenciada. Diu, ni més ni menys, que: “La violència contra manifestants pacífics és sempre inacceptable” Ens ho diu sense inmutar-se i haig d’entendre que vol que ens el creiem.

No sé si és perquè el càrrec europeu li comporta moderació. O deu de ser per alguna cosa semblant  que ara, després de participar de forma directa i amb prèdiques eloqüents al costat dels de ...A por ellos!! ens vingui a dir que els cossos policials  han de ser molt curosos amb els ciutadans pacífics. I ens ho diu aquell mateix que els  hi deia a aquells que l’escoltaven quan deia   que Catalunya s’hauria de desinfectar, qüestió que, en aquells moments, no semblava que ens ho volgués fer precisament de forma curosa...

La frase la publica el diari esmentat, justament el dia en que l’Audiència Nacional inicia el judici contra Trapero, contra aquell que, precisament i seguint ordres judicials (així ho va fer constar en Trapero mateix, davant de Marchena), va tractar curosament als ciutadans pacífics  que es trobaven en les entrades dels col·legits electorals aquell passat  i memorable 1  d’Octubre del 2017 i que,  amb la seva actitud pacífica i dialogant amb els manifestants, va aconseguir retirar més urnes que els altres dos cossos (PN  i GC) repartint bufetades a tort i a dret  i ocasionant més de mil ferits.

És indignant la hipocresia manifesta de Borrell que ara, quan els que varen tractar curosament als ciutadans pacífics estan  asseguts a la banqueta d’acusats, i els que varen actuar de forma segons Borrell inacceptable campen amb impunitat i reben medalles, ens vulgui fer entendre  que ha caigut del cavall.

Em sembla, tot i que soc agnòstic, que ni Déu pot posar-hi remei...

J.  Vinyeta

22 de Gener de 2020

667.- De jutges i jutjats.-

667.- De jutges i jutjats.-

Van guanyant batalles, però tinc la convicció,  convicció  que no vull que s’interpreti ni com esperança ni com  desig, de que, com els alemanys  durant la segona guerra mundial, tota aquesta crosta  erta i erma que envolta el podriment   de l’esperit imperial, anirà de victòria en victòria fins la espectacular explosió i derrota final. Dic  això perquè em sembla que poc a poc, és cert que amb lentitud, ens anem posant en mans de la justícia europea i, com deia Pérez Royo, l’única arma que té Europa per a defensar-se i sobreviure és  precisament la Justícia, entesa com a component definidor precisament de la Unió Europea. No té  res més.

 És cert que el Parlament Europeu s’ha plegat davant d’interessos  determinats. Però també és cert que aquest plegament deixa les coses, segons els entesos, davant la resposta obligada i immediata del TJUE (posterior a la primera instància en el Tribuna General de la UE) al tema de la immunitat Junqueras, donat que el propi Sassoli, recomana recórrer la decisió del Parlament Europeu davant de la justícia europea. Haurem d’esperar al proper dilluns 13, per escoltar les explicacions que Sassoli ens doni respecta de la seva actuació en el tema.

Queda clar que el poder judicial, perquè em sembla que l’hem de definir així, com a poder, està proclamant un cop d’estat. Els jutges, anomenats pel PP,  son majoria en tots els estaments que composen l’àmbit judicial del País: en L’anomenat Consell General del Poder Judicial, en el Tribunal Constitucional, en l’Audiència Nacional (Audiència que si no recordo malament es va definir com a provisional mentre es desmantellava aquell tribunal de trist record anomenat d’Ordre Públic...), sense deixar de citar un orgue merament administratiu, com és la JEC. Son els que realment controlen l’Estat, allò  que ara definiríem com a deep  state i, em sembla que fan por inclús als mateixos que els varen anomenar. En aquestes circumstàncies, i nper evitar disgustos, és evident que PP, VOX i el que queda de C’s, no volen ni sentir parlar de les renovacions que estan pendents des de fa més d’un any., no fos cas... Amb l’agreujant de que, mentre aquesta situació es mantén, Lesmes anomena als que li son més propers o que més convenen per els seus interessos i, per tant, aquells que li deuran agraïment pel nomenament inclús quan ell ja no hi sigui (l’ex jutge Vidal parlava de 46 nomenaments en aquesta situació clarament anòmala).

És, en la meva opinió, per tot aquest  panorama judicial que el PP se  sentia segur quan va creure  que la millor manera d’aturar el Procés era la seva judicialització. Mal càlcul. El procés no ha estat eliminat com pretenia Rajoy, al contrari,  i succeix que ara, els propis jutges han radicalitzat aquesta situació  fins l’extrem d’enfrontament directa amb la Justícia europea, comprometent la viabilitat d’un govern, encara en bolqués,  en corejar, amb la seva independència dependent  a tots aquells que no han paït que, tot i sent els que son en número, varen perdre les últimes eleccions generals. I comprometen també al propi estament judicial  espanyol.

Tots sabem, per dir-ho de manera suau, que els jutges han interpretat la llei en funció dels interessos polítics del grup al que pertanyen. I que s’equivoquen. Però els jutges, ¿podran ser jutjats un dia per la seva actuació que entenem, en el millor dels casos i amb forçada contenció verbal, com a desmesurada? Aquesta pot ser, a la fi, la pregunta del milió...

J.  Vinyeta

12 de Gener de 2020

P.S.: Ignorem si serà Salvador Illa el que presentarà una nova LOAPA...

666.-Una altra vegada...

666.-Una altra vegada....-

No hi ha hagut sorpreses. La JEC, un orgue merament administratiu, ha seguit fil per randa les instruccions dels que la varen  muntar i ha retirat l’acta de Diputat al President Torra, qüestió de la que es podria derivar una suposada inhabilitació pel càrrec de President que ostenta perquè, si no recordo malament, per a ser President s’ha de ser Diputat; tot plegat  en un acte sense precedents, avançant-se a una sentència que no es ferma del TSJC i que està, per més controvèrsia,  recorreguda.  Perquè la festa fos complerta, ignorant  la decisió del TJUE que va establir allò que ja s’ha denominat doctrina Junqueras, inhabilita també al propi Junqueras com a Eurodiputat. Des de Europa, a molts se’ls hi ha sortit els ulls de les òrbites en sentir disbarats d’aquest gruix i, encara que no ho ens ho vulguem creure, arxiven... 

És evident que totes aquestes barbaritats les pot esmenar el TS (ja ho va fer durant el període electoral a les passades europees), però em temo que, per sobre de les hipotètiques nímies  voluntats d’esmena de la JEC  que hi pogués haver dins del Tribunal, hi impera la idea de que el més important és boicotejar (i per aqueta raó i no altra ja la JEC es pronuncia avui, un dia abans de que s’iniciï) el procés de investidura de Sánchez (una investidura, per cert, que no farà res més que posar en evidència les constants contradiccions en que incorrerà Sánchez respecta de la seva actitud abans i després del pacte PSOE – Podemos – ERC...). Però, a banda, que aquestes barbaritats puguin estar a l’ordre del dia i en el tarannà d’un País, ens mostra la pèssima qualitat organitzativa i democràtica  del país referenciat. Com he assenyalat,  Europa també va acumulant dossiers...

Sabem quina és la quimera  de l’unionisme extrem, és a dir de tot l’unionisme: trinxar-nos.  Però a cada passa que fa aquest unionisme,  és una passa que a  nosaltres ens en fa fer una endavant, perquè sabem que darrera i com a conseqüència de la  mentalitat imperial que el domina  (l’entrada a l’ambaixada Mexicana  a Bolívia de fa pocs dies ens ho ratifica, per si hi havia dubtes, i sense pal·liatius...), sempre, hi haurà una ratxa negativa de vent que ens dificulti arribar a Ítaca. El que passa és que, imagino que sense voler i inclús ignorant-ho, PP – C’s – VOX, tots ells amb els no permanents, ens ha ensenyat a navegar contra-vent... I es per això que avancem.

No crec que a Sánchez li hagi fet gaire gràcia la decisió de la JEC. Sánchez tenia pressa en arribar a la investidura abans de que tant la JEC com el TS es pronunciessin  respecta de Torra i Junqueras. Però el PP, C’s i VOX han guanyat la primera de les batalles que ells mateixos varen  plantejar.  Ara ERC haurà d’aguantar el ruixat tempestuós que li caurà a sobre.  Farà el que li convingui. I si de totes les garanties que el PSOE li dona no n’expressen cap de vinculant (al menys jo no n’he sabut trobar-ne cap expressada en el document fet públic), encara amb més raó.

El Parlament, tot i que donades les possibilitats que dia a dia es van generant podrà ser desautoritzat ara ja inclús per la JEC, haurà de prendre alguna decisió al respecta.  I entenc que l´única resposta possible és la ratificació del President Torra en els seu càrrecs de diputat i President. Veurem que fan PSC i Comúns:  Iceta   i el  tàndem  Albiach -  Segovia  s’hauran de mullar.

Una vegada més ens toca esperar, i d’entre d’altres, estar a l’aguait de la propera animalada amb que ens obsequiaran les forces vives d’un País embogit perquè hi ha quelcom que se li escapa de les mans... Personalment, continuaré esperant la reacció del la societat civil catalana que és qui realment haurà de prendre el timó de la nau per evitar anar ciant o  en derives sospitoses i, perquè no dir-ho, inclús més sagnants de les que ja ens toquen viure. Per alguns, el temps se’ls hi acaba: com a mostra,  el fet de que, en la votació,  de tretze  membres de la JEC hi ha sis vots,  sis vots,  particulars...

J.  Vinyeta

3 de Gener de 2020

665.- Godot....-

665.-  Godot....-

Tot esperant Godot ha estat majoritàriament entesa com una gran obra de l’anomenat teatre de l’absurd. Alguns inclús afirmen que l’obra de Becket és la millor de les d’aquesta corda. Personalment sempre he tingut aquesta obra com a bon referent en quan es produeixen circumstàncies ens les que, com en l’obra, van passant els dies sense que passi res, sense que arribi Godot. I ara, i des de fa massa dies, ERC espera l’arribada de Godot, que no arriba  avui  però que, com en l’obra,  potser vindrà demà per la tarda...

ERC  està esperant Godot que, en aquest cas no és res més que l’informe de l’Advocacia de l’Estat respecta de l’aplicació de la ja famosa doctrina Junqueras  per al propi Junqueras encara a la presó,  després de la sentència del TJUE. Aquest informe haurà d’anar al Suprem i, finalment aquest decidirà. Entenc que son necessàries uns  aclariments  de les que  ERC no en parla o no en  vol parlar.

El primer és recordar que, quan el TS comença a veure que el delicte de rebel·lió trontolla i fa aigües estrepitosament, és precisament l’advocacia de l’Estat la que inclou en tot el plet el delicte de Sedició, que és bàsicament pel que s’ha condemnat a tots plegats.  Si la sedició no hagués estat inclosa, tots sabem que la qüestió  (les condemnes) hagués anat d’una altra manera.

La segona consideració, i que és deriva de la primera, és una pregunta que en diríem del milió: ¿com pot ara canviar l’advocacia de l’Estat una decisió que, en el seu moment va ser cabdal per a les condemnes? Que digui que s’ha d’aplicar la sentència del TJUE és una perogrullada, i dir ara que es la pròpia advocacia de l’Estat es va equivocar, es possible? De ser-ho, fins a quin punt podrien canviar les coses?

Finalment, i com a tercera consideració, la decisió, sigui quin sigui el contingut del informe de l’advocacia de l’Estat,  estarà en mans del TS, que és qui prendrà la decisió final. La fiscalia i les acusacions particulars del tribunal s’oposen a la alliberació de Junqueras (i demanen, a més,  la retirada de la immunitat de Puigdemont) Per complicar les coses,  que encara que no agradin han de tenir-se han compta, el TS, i  tots els que han estat anomenats i formen el moll de l’os del nucli dur de l’actual judicatura espanyola, ho han estat, precisament, per tots aquells als que no els hi  fa cap  gràcia que la investidura de Sánchez, i menys en les circumstàncies que estan plantejant-la, sigui un fet. Aleshores, què podem pensar que farà el TS?

ERC en tindrà prou amb un suposat informe sense saber quina serà la decisió final del Suprem?  Abans de considerar-ho, que tinguin clar que alliberar Junqueras és de justícia, però que Catalunya és més important. Entenc que hauríem de repetir aquella pregunta anterior: ERC en tindrà prou amb un suposat informe sense saber quina serà la decisió final del Suprem?  ERC ens hauria de respondre amb claredat aquesta última pregunta, més que res perquè tots entenguéssim l’actitud rels Rufian Boys i  precisar-nos fins on volen arribar i en quines condicions, per saber nosaltres si ERC formarà part de la pinya, per continuar  empenyent, contra tota oposició i a banda de les decisions represives o, un cop hagi arribat Godot, aniran per lliures.  I que consti que molts sabem perquè volem que se’ns respongui la pregunta...

J.  Vinyeta

28 de Desembre  2019

664.- Clatellada

664.-  Clatellada.-

El  19 de Desembre d’aquest 2019, pot definir, en l’agenda de l’Estat Espanyol, un abans i un després: Europa assenyala amb el dit a la màxima autoritat judicial espanyola, en el millor dels  casos i dient-ho amb suavitat i amb un excés de generositat, com a inepta.  

Dic que  pot definir perquè ignorem, i no sense por, què farà aquesta Autoritat judicial i com resoldrà la papereta que li imposen. És realment la pregunta del milió.  Junqueras encara està a la presó; la fiscalia demana que se li executi la inhabilitació que té suspesa; la mateixa fiscalia s’oposa al seu alliberament; Marchena demana cinc dies de termini. El President  del Parlament Europeu diu que s’ha de complir la sentència del TJUE i que no n’admetrà discussions. Però la fiscalia espanyola demana, al mateix temps, la inhabilitació de Puigdemont, tot i estar a punt d’entrar al PE amb tots els drets i per la porta gran... El PP, C’s i VOX, bramen per la ferida infringida  al seu orgull, i la imatge d’un Puigdemont aterrant a Barcelona, amb els braços alçats celebrant la victòria, els embogeix.  I el PSOE dubta... La premsa unionista sembla que voldria donar la notícia amb lletra petita: a tots plegats els interessa més la inhabilitació de Torra, sentència donada i no casualment, en el mateix moment en que Europa es pronunciava en contra de la justícia espanyola.

L’Estat espanyol, en autèntic acte reflex del seu ADN, s`ha anat foten en un jardí que és un autèntic fangar i del que no en pot sortir si no és ple de merda. Rajoy, que tan ufanosament va presentant un llibre que difícilment ens podrem creure, va iniciar aquest desastre que, impasible el ademán, va demostrant a Europa quin és l’autèntic tarannà del país, fins a quin nivell arriba la merda que ofega al sistema democràtic que tant s’entesten en assenyalar des del poder però que, dia a  dia, per més INRI i per mal record de molts ciutadans, fa que ens vingui a la memòria una que en deien democràcia orgànica...

Ara, després de la clatellada, aquesta justícia que alguns entesos assenyalen com  prevaricadora,  tindria l’oportunitat de redimir-se davant dels injustament penats i exiliats, i també davant d’una societat, no cal pensar que només  sigui davant la   secessionista, que observa esverada la perillosa deriva que va prenent un Estat que navega ciant recercant velles glòries ens la ja ha començat a posar-s’hi el sol i a les que s’hi apropa la fosca  nit de lluna nova. Només se li demana que apliqui una sentència que ens ve a dir, com crèiem però que aquí es tractava amb prepotència imperial de no fer-ne massa cas, que la llei europea està per sobra d’una llei espanyola: llei espanyola, i justícia corresponent, que per a massa entesos i per a molts que no  som res més que ciutadans, han estat clarament polititzades amb fins espuris. Una justícia que es va treure la vena dels ulls amb la sola finalitat  de mantenir uns privilegis  concrets, de impedir la fi definitiva d’un imperi i que, per tals raons,  no ha estat possible de deixar-la a l’alçada  de les justícies europees (i no cal assenyalar precisament la d'Alemanya, o Bèlgica o Anglaterra) en les que els ciutadans de l’Estat corresponent si que hi  creuen (Suècia, Dinamarca, Holanda...) i que els d’aquí envegem profundament.

Que la classe política, gran responsable de la continuació i manteniment d’aquesta justícia ara assenyalada, justícia  que aquesta classe política ha anat muntant també a mida dels seus interessos particulars, faci, si no acte de contrició (qüestió que crec estructuralment  impossible), al menys una mínima reflexió de fins on han portat amb la seva deixadesa, ineptitud i corrupció a un País que va posar la sortida d’una dictadura duríssima a les seves mans i que, tal com va quedant demostrat, han estat incapaços de convertir-lo en allò que tots els sotmesos a la tirania, a la mort del dictador, desitjàvem.

Restarem a l’espera, desconfiats, de les decisions que aquesta justícia assenyalada acabi prenent. No prendre’n cap i deixar les coses tal com estan, també és una decisió. Però molt perversa, pot ser i tot massa perversa i de conseqüències imprevisibles...  En qualsevol cas, als d’aquí ens queda encara més clara la necessitat de marxar per poder crear de nou, i com a mínim, una justícia com la d’aquells països que envegem.

J.  Vinyeta

20 de Desembre  de 2019

663.- Avui, El Clàssic

663.- Avui,  El  Clàssic

TsunamiD, a cridat els seus  fidels a manifestar-se  al voltant del Camp Nou justa abans del anomenat  El clàssic, és a dir, o així m’ho sembla, abans, durant i després del partit Barça – Real Madrid que s’hauria d’haver celebrat el passat 26 d’Octubre i suspès per la tensió creada arrel de la sentència del TS (pronunciada el 14 abans) i perquè  el Sr. Tebas, amic d’aquestes coses, va imposar el seu criteri inclús en contra de la voluntat dels clubs. Avui es realitzarà aquest clàssic aplaçat.

 Però més important que el partit em sembla que ha estat, i sense discussió, la proposta del TsunamiD que, tot ha de dir-se, encara no sabem ben bé, a banda de les concentracions habituals en aquestes crides  en els llocs assenyalats, què faran els convocats. Baños ha piulat, i penso que amb certesa, que l’acció del Tsunami D  “... és  una manifestació en la que hi haurà un partit de fútbol...” Tot l’Estat està pendent d’aquesta manifestació que, una vegada més, voltarà per tot al món (s’espera una audiència del partit de més de 640 milions de telespectadors...). No sabrem la gent que hi participarà, bàsicament perquè la informació que últimament ens dona d’aquests fets la Guàrdia Urbana sembla allunyada  de la realitat (els mal pensats entenem que això passa des de que la GU de Barcelona està controlada per ERC, però deuen ser mals, molt mals pensaments...).

El que si ja sabem és que el pànic ha atabalat i molt a les forces vives de l’Estat que ha bellugat entre Mossos, PN i vigilància privada del  Barça a prop de 5000 agents (1000,400 i més de 3000 respectivament, segons dades oficials.  S’ignora el número de infiltrats amb la mateixa finalitat o potser amb altres finalitats més fosques...) que vetllaran per la seguretat dels assistents al camp i per la correcta realització del partit. Això, quan el propi TsunamiD que s’autodefineix com no-violent, que ha insistit en que les TVs podran retransmetre el partit, que els que ho vulguin el podran veure, que res de violència etc..., el que han aconseguit  ha estat  el donar un major altaveu d’abast internacional al lema que sembla distingir a l’agrupació, aquell Spain Sit & Talk,  als recons més inesperats i inusitats de l’univers. Potser que TsunamiD i el món independentista al complert, haguem d’agrair al Sr. Tebas aquell càstig que va voler imposar a la culerada suspenen el partit. El partit és important perquè hi ha en joc la titularitat provisional en la Lliga. Però de moment, TsunamiD ha guanyat i per golejada, ja abans de començar el partit...

Si malauradament arriba que hem de recordar aquelles nits posteriors  a l’anunci de la sentència, recordarem allò de La Síndrome de Sherwood que sembla va ser la  norma en la actuació  policial en aquells fets. Ens varen ensenyar què i com ho feien i ara, si hi tornen, se’ls  hi veurà el llautó. De repetir-se actes violents veurem, si hi son, qui son o qui seran realment els violents.

J.  Vinyeta

18 de Desembre de 2019

662.- Declaracions de Bono

662.-  Declaracions de Bono.-

A vegades es fa necessari  recórrer a les   hemeroteques per revifar la memòria de forma, potser  i tot ocasional, en qüestions merament concretes i particulars.  Bono ha fet unes declaracions segons El Nacional, a La Sexta, en les que, insisteixo, segons el  que el diari publica en una piulada, Bono diu allò de que   “...s’ha de fer el que sigui necessari per que Catalunya no marxi d’Espanya...”.  No he sabut trobar-les en les declaracions que fa el propi Bono, sempre segons El Nacional, en La Sexta el passat 15 de Desembre. Certament no he trobat la versió complerta de la declaracions que va fer en aquella TV el prop passat dia 15. Només he trobat fragments de les declaracions  però, malauradament, no he trobat  les que hi faig referència.  I no deixa de sorprendre’m que si les va fer no estesin en primera línia informativa d’aquells pels que, qualsevol informació més o menys aprofitable sobre de Catalunya, la deixin passar. Exposo el que senzillament per a mi és un fet. 

El que si sé son les declaracions que, en aquest sentit,  ja va fer Bono el 22 de Setembre del 2014 recollides en La Vanguardia  i en les que el President del Govern central era Rajoy[1]. En elles si que afirma allò de que s’ha de fer el que calgui perquè Catalunya no se’n vagi i dona per fet que la secessió catalana està pròxima.

No és que vulgui esmenar la plana a ningú. Si erro, cosa que vindrà produïda per la informació que tinc però en cap cas per la manca de veracitat en les meves notes, corregiré sense la més mínima vergonya en fer-ho: com he dit, la veracitat l’entenc com a la mínima condició amb la que ens hem  d’expressar els que escrivim i fem comentaris, en general, ja sigui respecta del nostre País o de qualsevol altra aspecte.

Insisteixo en que si, de la manera que sigui, m’arriba la demostració fefaent de que erro, corregiré. Que no es dubti.

J.  Vinyeta

16 de Desembre de 2019

---

[1] https://www.lavanguardia.com/politica/20140922/54415293905/bono-pide-hacer-lo-que-sea-catalunya-no-se-vaya-espana.html

661.- Incomoditats

661.- Incomoditats.-

Tinc la sensació de que la situació  és incòmode per a tothom. I amb  tothom  vull incloure tota la classe política catalana i espanyola. Negociar  sempre pressuposa perdre-hi algun  llençol, cosa que mai fa gràcia a ningú, llevat d’aquell/s que està/n disposat/s a negociar i que saben el què comporta qualsevol negociació seriosa. Arribats aquest punt, constatem que, agradi o no, com a  conseqüència del ideari polític amb el que se’ns presenta habitualment, els interessos de Sánchez han de ser els dels ciutadans de l’Estat espanyol,   entre els que ens hi trobem els catalans, tots els catalans. Però la realitat, recalcitrant i tossuda,  mostra que, quan Sánchez, o qualsevol altra primer ministre o Govern que ha estat de l’Estat espanyol,  defensa els interessos dels ciutadans espanyols,  hi ha, almenys fins avui, una part important dels catalans, potser  perquè entenen que som  ciutadans de segona..., que quedem sempre al marge.  Per l’altra banda, en les que avui en podríem denominar negociacions,  ERC no és més que un partit polític suposadament representant de bona part d’aquella ciutadania catalana que, des de Madrid s’oblida, la que queda al marge.  En aquesta ocasió  ERC ha pres  el deure de representar a la resta de món independentista de Catalunya i ha de fer-ho amb totes les seves conseqüències si el que pretén és precisament avalar, per acció o per omissió, la investidura de Pedro Sánchez. Si  ERC vol negociar, sap que perdrà, al menys un llençol i potser alguna cosa més. La cura exigible per aquells que formem part dels oblidats,  és que  al menys aquest llençol, o el que sigui que s’ha de perdre, sigui del aixovar del Partit Republicà i no precisament del aixovar de la Catalunya que vol ser lliure, qüestió de la que, aquests republicans, semblen oblidar-se.  Difícil, certament, però ja seria hora de que ERC actués amb aquesta previsió i pensés, especialment, que els altres, els que formem part d’aquell grup sistemàticament oblidat i que semblen menystenir, també existim.  

El socialistes catalans han efectuat el congrés corresponent durant aquests dies. Iceta, com no podia ser d’altra manera, ha estat triat Secretari general del PSC(OE) sembla que per aclamació, és a dir per unanimitat, com sol passar sempre en tots aquells casos en que , com deia Guerra, el que es belluga no surt a la foto. Sembla ser (no  he llegit encara la documentació corresponent) que, a pesar de la voluntat contraria de molts dels assistents, s’admet que el català continuï sent la llengua vehicular en les escoles amb, això sí, les flexibilitzacions idiomàtiques corresponents (de les que, com passa sempre amb aquestes coses, el que en sortiria més mal parat seria el català); defineixen Catalunya com a Nació (no crec que hi afegeixin  la necessitat de que tingui un estat...) i assenyalen que Espanya és un Estat de Nacions  (malauradament no crec que vulguin conjugar  l’expressió...). Tots sabem que definir no costa mai res més que paraules. Per tant, queda clar que tot queda tant igual  com està ara, encara que sembli que es vol canviar tot (recordem allò de Lampedusa...?): el perill està en que els temes queden en reserva i en  mans d’aquells que un dia, preocupats perquè el català està amb la tendència, només que els hi sembli, de millorar la seva perillosa situació actual, es mullaran a favor del  vent que més els convingui, posant al PSOE per davant del PSC(OE) i, com sabem, fer-ho per sobre dels interessos d’una Catalunya que aspira a poder-se dirigir per ella mateixa. I la llengua en serà la perjudicada i en contra de la      que avui ja està en perill. Serà bo comparar tot plegat amb el text del congrés del PSOE de Granada, famós per ser-ne Navarro el ponent. Alguns membres del partit poden estar incòmodes. Pocs,  penso que, malauradament, molt pocs.

Sembla que les denominades  esquerres volen unitat  amb allò que han vingut a definir com Convenció 14D, un Fòrum Republicà del Sobiranisme Progressista.  Em sembla be que determinats sectors d’aquest esquerranisme, oblidin determinades tesis amb un cert tuf stalinista per pensar realment en la  llibertat del seu País, aquest que també és nostre, i no en els que els manen (de fet és el mateix que demanem al general dels partits afincats en i per la política). Joan  Tardà, des d’ERC deia entre altres idees, que “...veia necessari superar la “ruptura emocional amb el PSC” i recuperar-lo com a part del catalanisme polític...” [1] Sense voler ser mal pensat, em recorda aquella que s’explica  famosa trucada d’ERC  a Maragall (eleccions Novembre del 2003) augurant-li el que després va ser el primer tripartit. La gran diferència està en que aquesta ERC d’ara, no te res a veure amb la que pilotava Carod-Rovira en aquell moment, i que Iceta res té a veure amb aquell P. Maragall i el que encara quedava d’un PSC més o menys  catalanista.  Si no és una trucada, em sembla que, malauradament, és una clicada múrria d’ullet de Tardà a Iceta. Se’m fot un nus a la gola només de pensar un bipartit amb Tardà  i  Iceta... En aquest cas, la incomoditat seria meva. I potser de  bona part  el País, també.

J. Vinyeta

15  de Desembre de 2019

---

[1] https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1711305-per-la-republica-progressista.html

660.- Cayetana i les males herbes

 660.-  Cayetana i les males herbes.-

Cayetana, el penúltim fitxatge dels populars, va fen bona la seva presència. Vol créixer  com ho fa l’herba   que troba   forat  poc cuidat, a l’ombra o al sol, que de tot hi ha, però que es multiplica a la que té  ocasió, esgarrapant terra que podria donar  bons fruïts.

Cayetana ens va aparèixer per Catalunya amb l’ambició posada en unes eleccions generals i per donar alguna cosa més a un PPC a les últimes però arrossegant finalment al partit  a un fracàs històric. Després de la rebolcada no li va quedar més remei que estirar encara més aquell coll que algú havia comparat amb el d’un llebrer i començar a marcar territori (com ho  fa qualsevol llebrer...) però alçant la veu en comptes de la pota. I, es clar, quan resulta que Arrimades havia perdut les sessions de plató de TV del Parlament català, Cayetana s’ha anant guanyant el lloc   amb les declaracions tant o més esverades  que las de la montapollos. És la portveu del PP al  Congrés i, a fe de Déu, que sap omplir diaris, especialment els més afíns.

Ha aprés de pressa, potser  perquè és doctorada per Oxford, del seu cap de files, Aznar, amb qui comparteix butaca a la FAES. Aznar   es passà tot el seu mandat dient allò de que sense violència es podia parlar de tot; presumia de demòcrata, tant que va arribar a parlar del Movimiento de Liberacion Nacional  en referir-se a ETA. Després  va iniciar un procés de  re centralització de l’estat que encara continua, i acaba dient-nos, com a bon demòcrata, que un terrorista convicta i confés, que ja ha complert una condemna imposada per un tribunal espanyol que ha estat considerada injusta per un tribunal imparcial  (Estrasburg), no pot formar part d’un govern de l’Estat.

Resultava evident que la deixebla havia de superar al mestre i l’última entrada de Cayetana, a sac, però amb la finor habitual i sense immutar-se,  no ha decebut: ha assenyalat que la situació política de l’Estat es  pitjor ara que quan matava ETA[1].

Aznar i Cayetana ens venen a dir el mateix: la situació política és dramàticament  greu. Entenen  que quan ETA matava no calia fer res més  que fer i desfer a voluntat  en la suposada recerca  d’una pau que va resultar ser una recerca falsa, perquè es podia haver aconseguit fent política, allò tan inusual.

I és clar, ara que alguns estan intentant fer política, qüestió tan inusual com abans en aquest estat governat per pur interessos mercantilistes,  ara, perquè s’intenta  fer política,  la situació és dramàticament perillosa perquè, no ens enganyem, potser el poder perdrà algun llençol en la bugada i això és  inadmissible. És a dir, sense violència tampoc es pot parlar de tot. Sí, Cayetana, ara no hi ha morts. Però hauries de pensar per què n’hi havien en aquell temps perquè em sembla que coincidirem molts en dir que dos no es barallen si un no vol... I ara sembla que ningú, excepte Cayetana,  es vol  barallar. Diria allò de“...m’horroritza pensar que algun dia [Cayetana] pugui dictar les normes de psicologia de masses...” que Unamuno va dedicar a Millàn Astray. Però no sé  si Cayetana també hagués dit en aquell moment allò de ...abajo la intel·ligència, viva la muerte... qui sap!

És ben cert que l’herba creix sense gaires atencions, però hi ha herbes que valdria més que mai no sortissin... És un problema greu perquè inclús l’Evangeli en parla de les males herbes, i de com tractar-les...

J.  Vinyeta

9 de Desembre de 2019

---

[1] ht[[tps://elpais.com/politica/2019/12/08/actualidad/1575820817_606471.html