664.- Clatellada.-
El 19 de Desembre
d’aquest 2019, pot definir, en l’agenda de l’Estat Espanyol, un abans i un
després: Europa assenyala amb el dit a la màxima autoritat judicial espanyola,
en el millor dels casos i dient-ho amb
suavitat i amb un excés de generositat, com a inepta.
Dic que pot
definir perquè ignorem, i no sense por, què farà aquesta Autoritat judicial i
com resoldrà la papereta que li imposen. És realment la pregunta del
milió. Junqueras encara està a la presó;
la fiscalia demana que se li executi la inhabilitació que té suspesa; la
mateixa fiscalia s’oposa al seu alliberament; Marchena demana cinc dies de
termini. El President del Parlament
Europeu diu que s’ha de complir la sentència del TJUE i que no n’admetrà
discussions. Però la fiscalia espanyola demana, al mateix temps, la
inhabilitació de Puigdemont, tot i estar a punt d’entrar al PE amb tots els
drets i per la porta gran... El PP, C’s i VOX, bramen per la ferida
infringida al seu orgull, i la imatge d’un
Puigdemont aterrant a Barcelona, amb els braços alçats celebrant la victòria,
els embogeix. I el PSOE dubta... La
premsa unionista sembla que voldria donar la notícia amb lletra petita: a tots
plegats els interessa més la inhabilitació de Torra, sentència donada i no
casualment, en el mateix moment en que Europa es pronunciava en contra de la
justícia espanyola.
L’Estat espanyol, en autèntic acte reflex del seu ADN,
s`ha anat foten en un jardí que és un autèntic fangar i del que no en pot sortir
si no és ple de merda. Rajoy, que tan ufanosament va presentant un llibre que
difícilment ens podrem creure, va iniciar aquest desastre que, impasible el ademán, va demostrant a
Europa quin és l’autèntic tarannà del país, fins a quin nivell arriba la merda
que ofega al sistema democràtic que tant s’entesten en assenyalar des del poder
però que, dia a dia, per més INRI i per
mal record de molts ciutadans, fa que ens vingui a la memòria una que en deien
democràcia orgànica...
Ara, després de la
clatellada, aquesta justícia que alguns entesos assenyalen com prevaricadora, tindria l’oportunitat de redimir-se davant
dels injustament penats i exiliats, i també davant d’una societat, no cal
pensar que només sigui davant la secessionista, que observa esverada la
perillosa deriva que va prenent un Estat que navega ciant recercant velles
glòries ens la ja ha començat a posar-s’hi el sol i a les que s’hi apropa la
fosca nit de lluna nova. Només se li
demana que apliqui una sentència que ens ve a dir, com crèiem però que aquí es tractava
amb prepotència imperial de no fer-ne massa cas, que la llei europea està per
sobra d’una llei espanyola: llei espanyola, i justícia corresponent, que per a massa entesos i per a molts que no som
res més que ciutadans, han estat clarament polititzades amb fins espuris. Una
justícia que es va treure la vena dels ulls amb la sola finalitat de mantenir uns privilegis concrets, de impedir la fi definitiva d’un
imperi i que, per tals raons, no ha
estat possible de deixar-la a l’alçada
de les justícies europees (i no cal assenyalar precisament la d'Alemanya, o Bèlgica o Anglaterra) en les que els ciutadans de l’Estat
corresponent si que hi creuen (Suècia,
Dinamarca, Holanda...) i que els d’aquí envegem profundament.
Que la classe
política, gran responsable de la continuació i manteniment d’aquesta justícia
ara assenyalada, justícia que aquesta
classe política ha anat muntant també a mida dels seus interessos particulars,
faci, si no acte de contrició (qüestió que crec estructuralment impossible), al menys una mínima reflexió de
fins on han portat amb la seva deixadesa, ineptitud i corrupció a un País que
va posar la sortida d’una dictadura duríssima a les seves mans i que, tal com va
quedant demostrat, han estat incapaços de convertir-lo en allò que tots els sotmesos
a la tirania, a la mort del dictador, desitjàvem.
Restarem a l’espera,
desconfiats, de les decisions que aquesta justícia assenyalada acabi prenent.
No prendre’n cap i deixar les coses tal com estan, també és una decisió. Però
molt perversa, pot ser i tot massa perversa i de conseqüències imprevisibles... En qualsevol cas, als d’aquí ens queda encara
més clara la necessitat de marxar per poder crear de nou, i com a mínim, una
justícia com la d’aquells països que envegem.
J. Vinyeta
20 de Desembre de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada