661.-
Incomoditats.-
Tinc la sensació de
que la situació és incòmode per a
tothom. I amb tothom vull incloure tota la classe política
catalana i espanyola. Negociar sempre
pressuposa perdre-hi algun llençol, cosa
que mai fa gràcia a ningú, llevat d’aquell/s que està/n disposat/s a negociar i
que saben el què comporta qualsevol negociació seriosa. Arribats aquest punt,
constatem que, agradi o no, com a conseqüència del ideari polític amb el que
se’ns presenta habitualment, els interessos de Sánchez han de ser els dels
ciutadans de l’Estat espanyol, entre
els que ens hi trobem els catalans, tots els catalans. Però la realitat,
recalcitrant i tossuda, mostra que, quan
Sánchez, o qualsevol altra primer ministre o Govern que ha estat de l’Estat espanyol,
defensa els interessos dels ciutadans
espanyols, hi ha, almenys fins avui, una
part important dels catalans, potser perquè
entenen que som ciutadans de segona...,
que quedem sempre al marge. Per l’altra
banda, en les que avui en podríem denominar negociacions, ERC no és més que un partit polític suposadament
representant de bona part d’aquella ciutadania catalana que, des de Madrid
s’oblida, la que queda al marge. En
aquesta ocasió ERC ha pres el deure de representar a la resta de món
independentista de Catalunya i ha de fer-ho amb totes les seves conseqüències
si el que pretén és precisament avalar, per acció o per omissió, la investidura
de Pedro Sánchez. Si ERC vol negociar,
sap que perdrà, al menys un llençol i potser alguna cosa més. La cura exigible
per aquells que formem part dels oblidats,
és que al menys aquest llençol, o el que sigui que s’ha
de perdre, sigui del aixovar del Partit Republicà i no precisament del aixovar
de la Catalunya que vol ser lliure, qüestió de la que, aquests republicans,
semblen oblidar-se. Difícil, certament,
però ja seria hora de que ERC actués amb aquesta previsió i pensés,
especialment, que els altres, els que formem part d’aquell grup sistemàticament
oblidat i que semblen menystenir, també existim.
El socialistes
catalans han efectuat el congrés corresponent durant aquests dies. Iceta, com
no podia ser d’altra manera, ha estat triat Secretari general del PSC(OE)
sembla que per aclamació, és a dir per unanimitat, com sol passar sempre en
tots aquells casos en que , com deia Guerra, el que es belluga no surt a la
foto. Sembla ser (no he llegit encara la
documentació corresponent) que, a pesar de la voluntat contraria de molts dels
assistents, s’admet que el català continuï sent la llengua vehicular en les
escoles amb, això sí, les flexibilitzacions
idiomàtiques corresponents (de les que, com passa sempre amb aquestes
coses, el que en sortiria més mal parat seria el català); defineixen Catalunya
com a Nació (no crec que hi afegeixin la
necessitat de que tingui un estat...) i assenyalen que Espanya és un Estat de
Nacions (malauradament no crec que vulguin
conjugar l’expressió...). Tots sabem que
definir no costa mai res més que paraules. Per tant, queda clar que tot queda
tant igual com està ara, encara que
sembli que es vol canviar tot (recordem allò de Lampedusa...?): el perill està
en que els temes queden en reserva i en
mans d’aquells que un dia, preocupats perquè el català està amb la tendència,
només que els hi sembli, de millorar la seva perillosa situació actual, es
mullaran a favor del vent que més els
convingui, posant al PSOE per davant del PSC(OE) i, com sabem, fer-ho per sobre
dels interessos d’una Catalunya que aspira a poder-se dirigir per ella mateixa.
I la llengua en serà la perjudicada i en contra de la que avui ja està en perill. Serà bo comparar tot plegat amb el
text del congrés del PSOE de Granada, famós per ser-ne Navarro el ponent.
Alguns membres del partit poden estar incòmodes. Pocs, penso que, malauradament, molt pocs.
Sembla que les denominades
esquerres volen unitat amb allò que han vingut a definir com
Convenció 14D, un Fòrum Republicà del Sobiranisme Progressista. Em sembla be que determinats sectors d’aquest
esquerranisme, oblidin determinades tesis amb un cert tuf stalinista per pensar
realment en la llibertat del seu País,
aquest que també és nostre, i no en els que els manen (de fet és el mateix que
demanem al general dels partits afincats en i per la política). Joan Tardà, des d’ERC deia entre altres idees, que
“...veia necessari superar la “ruptura
emocional amb el PSC” i recuperar-lo com a part del catalanisme polític...” [1] Sense voler ser mal pensat, em recorda
aquella que s’explica famosa trucada d’ERC a Maragall (eleccions Novembre del 2003)
augurant-li el que després va ser el primer tripartit. La gran diferència està
en que aquesta ERC d’ara, no te res a veure amb la que pilotava Carod-Rovira en
aquell moment, i que Iceta res té a
veure amb aquell P. Maragall i el que encara quedava d’un PSC més o menys catalanista. Si no és una trucada, em sembla que, malauradament, és una clicada múrria d’ullet de Tardà a Iceta. Se’m fot un nus a la gola
només de pensar un bipartit amb Tardà
i Iceta... En aquest cas, la
incomoditat seria meva. I potser de bona part
el País, també.
J. Vinyeta
15 de Desembre de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada