340.- Constitució del nou Parlament

340.-  Constitució  del nou Parlament.-

S’ha endegat el Parlament de la que serà l’onzena Legislatura. La presideix Carme Forcadell que ha estat electa amb els vots dels independentistes,  als que s’hi han afegit  5 parlamentaris  dels de Catalunya Sí que es Pot. Rabell s’ha afanyat a dir-nos que així havia estat pactat amb la majoria però que eren vots prestats per aquesta ocasió concreta perquè, en referència a les altres qüestions, el criteri del grup no havia canviat. Sempre he pensat que res és gratis. Per tant, haig de creure que si s’ha pactat, com diu Rabell, ha estat a canvi  d’alguna cosa. Suposo que  algun dia sabrem el  què  i per què de tot plegat. Rabell sap que, si ha de diferenciar-se de tots els altres grups que té al voltant, en més d’una ocasió haurà de fer salts mortals, com els d’avui  per a diferenciar-s’hi dels del no. Potser que sigui millor començar així...

Carme Forcadell ha fet el primer discurs i ha quedat clar quines son les seves intencions donant per tancat el procés autonòmic, obrint un  Procés Constituent i  acabant amb un Visca la República Catalana. La ovació ha estat solemne des de la part esquerra de l’Hemicicle on ara s’han posat tots el independentistes, que son majoritaris (diuen que per raons d’imatges televisives: quan la TV mostri al  President/a durant  els Plens, darrera no hi haurà l’Oposició per fer-s’hi veure. Però això és l’anècdota). El silenci de la dreta del Hemicicle, llevat d’algun parlamentari de CSqP, potser els que varen votar a Forcadell, ha estat molt eloqüent.

Com no podia ser d’una altra manera, aquest mateix sector ha carregat contra el discurs de la Presidenta electa: la mitja discreció d’Iceta (que venia estomacat per Carmen Chacón en els nomenaments de les llistes del PSC pel 20D) afirmant que la primera part del discurs era de caràcter institucional, mentre que la segona part és un discurs independentista per a independentistes.  Arrimades entén que el discurs és excloent perquè, com ve dient, Forcadell no representa a tots els catalans. Però, sense cap menció, només faltaria, als altres parlaments autonòmics i, molt menys, al Parlamento a Madrid, en del que el Sr. Posadas és  President triat per un partit que no va anar gaire més lluny del 25% dels vots  de l’Estat en les eleccions. Mentre, Forcadell rep els vots de més del 51% dels vots[1] emesos electoralment parlant i, en qualsevol cas, el recolzament del 57% dels parlamentaris. Arrimades pot dir el que vulgui, però ja voldria ella i el seu partit disposar d’aquesta més que amplia majoria. Però pot ser que el més divertit, per a dir-ho d’alguna manera, sigui l’estirabot del Sr. Albiol. Enviat al  galliner del Parlament, la qual cosa deu de fer molt mal i condemnat a no sortir a les TVs en els plens llevat dels moments en que hi participi directament, afirma que el resultat de la votació no ha estat més que la mostra clara del grau de degradació a la que ha arribat la política catalana. Un cop més el Sr. Albiol, confon degradació i trencament social amb pluralitat política, però és, pel que sembla, l’única manera que té de fer feliços als seus, especialment a Madrid,  i apaivagar  una  una derrota palmària.

Tinc la sensació de que, especialment Albiol i Arrimades, confonen al Parlament amb un club d’elit del que sembla que només se’n poden traure privilegis i aquiescències, i tot allò que els deixa a fora per decisió plural, que és  precisament la realitat d’un parlament, sembla que els hi fa mal. Però la manca d’enteniment del que és aquesta pluralitat, a més, els deixa en evidència. També, en el cas d’Arrimades, la confusió entre trencament social i pluralitat política és evident. I aquesta confusió no crec que, en cap cas, sigui perquè realment pateix (pateixin) per una  societat catalana entabanada pels encanteris d’un Sr. Mas que ha perdut el senderi. Tot i això, amb un vicesecretari a la Mesa del Parlament que, per cert, manifesta que desconeix  Els Segadors i que no sap cantar-lo...

Carme Forcadell necessitarà suports per tirar endavant una Legislatura complicada per molt curta que sigui. No dubto que, des del propi Parlament, rebrà les ajudes necessàries per part dels que li han donat la confiança i que son la majoria. Ja seran els altres el que torpedinaran tot, sigui torpedinable o no, com resulta evident amb els escorcolls policials amb preavís i davant de la premsa afí a tot l’entorn convergent.

Personalment, li desitjo el millor i... bona feina!

J. Vinyeta

27 d’Octubre de 2015

---

[1] 39,54% de JxS, 8,2% de les CUP i, aproximadament el 4%  dels vots de CSqP. La suma dona  un 51,54%. El  4% indicat de Rabell i companyia, ha estat calculat  amb les 5/11 parts dels vots que varen treure. La Llei d’Hont quasi amb tota seguretat no ens donaria aquest valor aplicable però, en qualsevol cas, els obtinguts per Forcadell  son clarament suficients i plurals..

339.- Comentaris (SCC, Govern Central, Forcadell, Barça)

339.-  Comentaris (SCC, Govern Central, Forcadell, Barça)

SCC, Societat Civil Catalana, ha celebrat la festa del 12 d’Octubre una setmana després. Ho va fer al teatre Victòria, amb l’assistència de 500 – 800 persones segons les fonts.  La participació en tot els actes del PSC sembla que és ja una normalitat des de que el Sr. Navarro va brindar amb cava amb Llanos de Luna en la festa de la Constitució del 2013 (amb Rivera i Camacho inclosos) i sembla que, amb la deriva presa,  Iceta arriba al port de “La España que nos une”  que era el lema de la trobada.  De totes maneres, el més esbojarrat varen ser el discursos del President, Sr. Arenas (que substitueix a l’anterior president Josep Ramón Bosch, imputat per amenaces). Diuen aquests senyors que han guanyat el plebiscit del 27S. Dons mol bé  i que siguin feliços amb aquesta creença.  Però que vagin recordant també que el 12 d’Octubre de l’any passat varen ser, segons la Guardia Urbana, 38.000 els assistents a la plaça Catalunya. Aquest any, en el millor dels casos varen ser 800 els convocats. A partir d’aquí, que s’ho facin  mirar i vagin guanyant plebiscits, perquè pel que ha resultat, la majorà silenciosa  ja no és excusa..

El Govern Central ha tingut pressa en aprovar un pressupostos pel 2016 de forma que quedi, al menys per un any  “Todo atado y bien atado...” (ja sabem com els hi va i agrada tot això del ben lligat...).  Però Europa li ha esmenat la plana exigint-li a Rajoy que els modifiqui per arribar al compliment del dèficit que el Govern  Central es ve saltant any rere any. Habituat a incomplir les recomanacions europees i, com que no li fa nosa res, els tira endavant hipotecant el nou govern que surti de les eleccions properes.

Però el pitjor li ha vingut des de l’oficina de la Defensora del Poble Europeu[1]. Emily O’Reilly, la defensora, afirma finalment i sense embuts que “Els tractats no preveuen cap procediment en cas d’una potencial secessió de part d’un territori d’un estat membre.’ I encara ho rebla afirmant que els advertiments de Brussel·les dient que una Catalunya independent restaria fora de la UE i hauria de tornar a demanar-hi l’ingrés són només que una “opinió personal i no la posició oficial de la institució”. Afegeix que una posició oficial només es donarà quan l’Estat Espanyol la demani, qüestió que ja s’havia dit i que es feia extensible a qualsevol Estat Europeu. La pregunta que s’escau és per què no la va demanar Anglaterra, en el cas escocès i per què no l’ha  demanat l’Estat Espanyol. ¿Serà que movent-se Europa com es mou per interessos,  temen una resposta contrària als interesso particulars...? O serà perquè una manifestació en un sentit o altre deixaria al Govern Central en una posició irreversible que encara els hi fa més por d’entomar?. En qualsevol cas, una de les principals estratègies del Govern Rajoy, acompanyada de la pífia de la nacionalitat espanyola i, per tant, amb el manteniment de la condició d’Europeus, a quedat finalment liquidada... Potser que sigui per això que com a últim recurs ens amenaci amb l’aplicació del famós article 155 de la Constitució. Si ho fan, han d’assegurar-se que no els hi sigui d’aplicació l’article 7[2]  del tractat de la UE si aquesta entén que l’aplicació del 155 comporta una violació dels drets i llibertats dels catalans. Res és gratis, oi?

Sembla que Carme Forcadell serà la Presidenta del Parlament Català a proposta d’ERC. Forcadell ens ha empès fins on som ara i no sé si aquesta és la millor manera de donar-li el reconeixement que es mereix. Ni sé tampoc si serà la millor Presidenta de cara al que se’ns ve a sobre. Però el Parlament tria i decideix. El que si és cert és que el nomenament ha caigut com una bomba en els sectors unionistes, tant que tenen les penques de dir-nos (perquè ja no saben que dir) que Forcadell no representa  a tots els catalans. I és cert: perquè tots els Presidents de Parlaments d’estats democràtics son membres d’un partit polític, partit que, evidentment,  no és més que una part de l’electorat.

El Barça va de ridícul en ridícul fins a la desfeta final, a menys que sigui capaç, d’una vegada per totes, de plantar cara i defensar al soci que, a la fi és el que el paga. L’estelada no és il·legal a Espanya i el Club, que diu que és més que un club, ha de defensar la llibertat d’expressió dels socis davant de la jurisdicció ordinària encara que això li comporti més sancions de la FIFA-UEFA. Un cos corrupta, investigat tant per l’FBI com pel comitè disciplinari intern, amb presidents internament suspesos, amb corrupteles denunciades a Alemanya i a no sé quants països més, i amb una Brigada Aranzadi[3] aquí a casa nostra, de la que difícilment es pot esperar res de bo, inclús en l’aspecte esportiu, obliga a buscar una certa protecció jurídica exterior i fora dels àmbits de l’esport per solucionar el munt de  problemes que el Barça, massa sospitosament, va patint contínuament. I això no vol dir que el Club ho hagi fet tot bé

J.  Vinyeta .---  21 d’Octubre de 2015

---

[1] http://www.vilaweb.cat/noticies/la-defensora-del-poble-europeu-avisa-que-les-declaracions-de-la-ce-sobre-la-independencia-son-una-opinio-personal/

[2] http://www.vilaweb.cat/noticies/les-quatre-armes-juridiques-del-govern-espanyol-per-atacar-lindependentisme/

[3] El cap de la poderosa brigada Aranzadi es Marta Silva, advocada de l'estat, filla de l'exministre franquista Silva Muñoz, neboda de l'extresorer del PP Álvaro Lapuerta i secretària general del Real Madrid del 2004 al 2006 amb Florentino Pérez.

338.- Comentaris (Declaracions judicials, PP)

338.- Comentaris (Declaracions judicials, PP).-

 Declaracions.- Han tingut  lloc  les declaracions dels imputats en referència al N9N. Com tots esperàvem, centenars de manifestants han estat plantats davant dels jutjats ofertant-los-hi als imputats el seu suport. El Govern, en pes, representants de partits polítics i el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, societat civil, etc...  han  fet presència solidària davant del que  tots entenem com una bàrbara intromissió més de la justícia en la solució de problemes clarament polítics.

Però aquesta vegada hi ha hagut una nota discordant del propi TSJC[1], i que ha estat immediatament recolzada pel   CGPJ[2] en una declaració institucional (el que em fa pensar que el manifest ve  intencionadament “guiat” des de Madrid...)  en la que denuncien  el que consideren “...un ataque directo y sin paliativos a la independéncia del poder judicial...”. És una nota insòlita  i que en el meu entendre presenta  incoherències. La primera és el de presentar-se, la Justícia, com a independent en un moment (moment molt llarg i des de fa anys, certament) en que els dubtes al respecta son, quan menys, raonables. En aquest cas concret, n’hi ha prou en recordar, per exemple,  a la Sra. Camacho assenyalant els ets i uts de la querella a presentar dies després, o la actuació dels fiscals catalans, la imposició des de Madrid de la querella des del Ministeri de Justícia que porta a la dimissió del Fiscal General i,  per reblar el clau, que surti el Ministre de Justícia, per a dir-nos que la data de declaracions dels inculpats s’ha triat per després del 27S... Una segona  està en que em sembla que els jutges no han entès la principal de la qüestió, i és que les concentracions no es fan contra d’una judicatura concreta (en massa casos ha quedat clar que el món judicial està sota “l’empara” dels partits dels Governs Centrals de torn i és per aquesta raó que cap govern ha estat “volutariós” en modificar el sistema judicial. El que fa, el Govern de torn, son els canvis corresponents perquè la judicatura, en tots els seus nivells, li sigui favorable, qüestió aquesta última  en contra de la  qual mai hi ha hagut un manifest similar al de dimecres passat...), si no que es fan en contra d’un Govern Central que ha tancat portes i ponts a un fet que no és una “dèria” personal, que està al carrer amb mobilitzacions, inclús solidàries com és aquest cas, i amb uns resultats electorals que no deixen massa dubte al respecta. Aquesta presència davant dels jutjats no és més que una altra manifestació pacífica, emparada per aquesta Constitució que tots ells diuen defensar.

Dues notes addicionals.  La primera és l’absència  en tot plegat del PSC. Suposo que és una absència forçada per l’obediència que el Sr. Iceta professa al PSOE i que és una nova evidència de l’allunyament del PSC de la majoria del País (majoria quan menys parlamentària). L’altra és la solidaritat de Ada Colau amb els imputats que arriba fins a fer la lectura del Manifest del Pacte pel Dret a Decidir[3] a la Plaça de San Jaume dimarts passat. No sé si aquesta posició d’Ada Colau va més enllà del fet de la lectura del comunicat i solidaritat estricte, políticament parlant. El temps ens ho dirà. I ens dirà també les conseqüències de tot plegat en un futur més o menys  immediat. Serem pacients al respecta.

PP.- Uns altres que van revoltats son els del nucli del PP. Montoro es retrata en l’edició de  El Mundo de dimecres passat.  Cayetana Alvarez de Toledo, sector dur i col·laboradora de Faes, diu que no anirà en les llistes que encapçali Rajoy. La Presidenta del PP Basc, Arantza Quiroga, qüestionada des dels orgues del partit per presentar una proposta de “convivència i llibertat” que excloïa la necessitat de que els grups abertzales fessin una condemna ferma de la violència. En aquest últim tema, sembla estrany que després  que C’s s’esplaiés amenaçant de  que el Concerts econòmics eren un privilegi, i per tant, havent-s’hi jugat pràcticament els resultats electorals en aquells llocs on s’hi aplica, el PP hagi preferit prescindir de Quiroga i el seu pla pacificador deixant via lliure al PNB per guanyar les eleccions al País Basc.  I tot plegat en els moments d’inici de la campanya electoral del proper 20D. Però imagino que  ha estat l’immobilisme fefaent de Rajoy, el que ha emprenyat a tot el seu partit, especialment al sector més ultra dretà, per tou, per haver deixat que les coses, en el cas català, hagin arribat fins on son ara i potser, en concret, en el tema del N9N, un cas en que es va passar de considerar-lo pel Govern Central un “butifarrendum” a constatar la participació de dos milions tres-centes mil persones. La idea de fracàs envolta tota la gestió de l’executiu de Rajoy  en aquests temes i el sector més dur, li  passa comptes.

D’altra banda,  alguns incidents al País Basc han  fet que, de seguida, el Ministre de l’Interior hagi aixecat el fantasma d’ETA. Es nota que estem en campanya electoral, però dona tota la sensació de que el PP sense ETA i sense independentistes catalans, no sabria viure.

J.  Vinyeta

15 d’Octure de 2015

---

[1] http://www.bez.es/images/carpeta_gestor/archivos/notatsj.pdf

[2] http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Poder-Judicial/En-Portada/Declaracion-institucional-

[3] https://www.araeslhora.cat/ca/manifest/firma_manifest

337.- Revolució social? Independència? Tot?

337.-  Revolució social? Independència? Tot?.-

Els resultats electorals han posat sobre del mapa català a les CUP. No és que no hi fossin abans, ja dominaven alguns Ajuntaments i tenien regidors escampats pel territori. Però el 27S les hi ha donat  carta d’existència clara al Parlament català amb 10 escons. I s’ho volen  fer valer.

No és la meva intenció entrar en una polèmica, tot i que seria molt limitada per raons de desconeixença del que realment està passant amb les negociacions que entre JxSí i les CUP;  entre  les que jo entenc com a dues posicions amb un objectiu comú però, clarament, diferenciades en els “tempos” per arribar-hi. Però sí que m’agradaria fer algunes apreciacions personals al respecta. 

La pregunta que en la meva opinió s’escau, és com ha de definir-se la nova situació parlamentària i si  ha d’entomar-se, en primera instància la creació d’un nou Estat, República Catalana   lliure, socialment just i net o entrar directament en la reparació d’un País, el nostre, per a fer-lo, com cal, socialment més just i corregir els desequilibris socials que la crisi, en la que encara ens trobem, ens ha deixat. Definir simultàniament però en un segon ordre o segon aspecte, com es vulgui entendre, les qüestions polítiques inherents a la creació del nou Estat o, ans al contrari, fer  les qüestions polítiques prioritàries. No tinc el més mínim dubte de que qualsevol independentista vol les dues coses. Però per a la consecució d’un Estat socialment avançat,  per a la correcció del desequilibris evidents en la nostra societat i per a mitigar els sofriments dels més dèbils, trinxats per actuacions clarament deslleials d’un Govern Central corrupte   amb la societat que ha administrat, hi ha en el meu entendre, tres aspectes com a mínim, fonamentals i necessaris per aconseguir aquella objectius socials que, estic segur, tots volem.  Dono per suposat, com ja he dit, que l’objectiu comú és la Creació d’un Estat Català, lliure, o dit d’una altra manera, que sigui quin sigui l’ordre de prelació, el objectius polítics avençaran fins l’objectiu comú.

 Els aspectes que esmentava, quan ens entrem en l’orbita social, son els següents:

1.- Voluntat política.

2.- Poder coercitiu[1].

3.- Financiació possible.

Entenc que, de voluntat política no en falta a ningú. És un tema ja prou clar en les directrius que va assenyalar el propi CATN  i que està fora de discussió i que, per tant, s’hi ha d’anar de cara, és cert.

Però per  fer determinades coses en l’aspecte social,  és necessari poder coercitiu tal com ha estat expressat, és a dir poder per a fer complir, a qui correspongui,  les decisions que, des del Govern es vagin prenen al respecta. En aquest tema penso que hi ha un exemple clar: la Llei sobre la pobresa energètica. A banda de que la Llei està recorreguda pel TC, i suposada una desobediència clara i concisa per  part de Govern que resulti de les negociacions, és evident que aquells que l’haurien de complir, les empreses energètiques, davant la manca d’un poder coercitiu efectiu,  actuaran en contra d’ella com a  mínim per dos motius.  El primer està en que de voluntat social no en tenen gaire: per als  consells d’administració corresponents penso que els importa molt poc si alguns, siguin pocs o molts, per a no passar fred han de deixar de menjar, per exemple. I   en segon lloc perquè en aquests mateixos consells d’administració hi estan situats, en llocs clau, ex membres de Govern central gens amics del que solen definir com a  les “vel·leïtats d’en Mas”. Si no pots fer complir la Llei, de que serveix fer-la  molt  generosa?

I  finalment queda la tercera qüestió: la qüestió econòmica. Totes les despeses socials tenen un cost i és evident que un cop decidida  i avaluada la despesa que comporti, aquest cost ha d’assumir-se. No es tracta de voler posar aigua al vi. Però la realitat, que sol ser en massa casos tremendament cruel, ens indica que, en la actualitat, la Generalitat està sense un duro, intervinguda de facto i no tan sols des del punt de vista econòmic, ja que l’Estat espanyol controla l’aixeta del diner amb les transferències a fi de mes i, amb cinisme pur, ens diu que és gràcies a aquest famós FLA, que  s’omple amb els nostres impostos, que anem tirant.  La  pregunta és, en el meu entendre, clara: es poden fer plans socials  si, al mateix temps, no  s’hi assignen els  recursos econòmics corresponents i aquests recursos estiguin en algun lloc més que en el núvol del desig? Hem de deixar que la bona voluntat que s’expressa amb millores socials es converteixin en una o varies Lleis com la famosa Llei de la Dependència que no té l’assignació corresponent? Si a pesar de tot hi ha qui hi veu manera o sap com trobar aquests fons, penso que ens ho ha de dir. I si es poden aconseguir, endavant les atxes. Fora bo també que se’ns digués, en el pitjor dels casos, quines partides pressupostàries seran redirigides per finançar les noves despeses  socials i també fora bo pensar i saber quin és el moment òptim per  fer tot el que calgui amb medis econòmics suficients. S’ha de ser prudent i sense que la prudència, com deia en Jordi Carbonell, ens faci ser traïdors. Prudència que necessita seny,  el seny necessari per a no posar el carro davant dels cavalls.

Difícil? Ens resulta evident que el tema és pelut i, per tant, hem de plantejar-nos la que és la pregunta clau: si la marxa vers la independència ja és una revolució, serem capaços de fer a curt termini una altra revolució interna i simultània o, invertim els termes i fem la revolució social  dins d’aquesta la revolució política necessària?

Deixo les pregunta a l’aire, creient que, a no trigar massa, tindrem respostes clares, tot i que,  personalment, em  quedo amb la segona opció. 

J. Vinyeta

13 d’Octubre de 2015

P.S.:  Ahir es varen fer a Barcelona (Plaça de Catalunya i Plaça d‘Espanya) les manifestacions habituals del Dia de la Hispanidad. La realitat està en que ben poca gent hi va participar. De majoria silenciosa, que era la més utilitzada pels sectors unionistes, després del 27 S ja no en queda. I tant C’s, com el PP com la SCC, que era sempre l’organitzadora,  ho tenen suficientment ben entès com per ja no participar-hi enguany.  És una mostra més de que els resultats electorals, a pesar dels inequívocs resultats de C’s, varen estar un fracàs general per a tots aquells que entenen que Catalunya no té res a dir.-

---

[1] Entès com a possibilitat de fer complir els acords de Govern

336.- Dies després del 27S (Ombres, Aznar).-

336.- Dies després del 27S  (Ombres, Aznar).-

Han passat dies des de les eleccions i, llevat de les negociacions entre les CUP i JxSí que es mantenen en una discreció que entenc com a saludable, no hi ha gaires coses més per explicar, si no fos que   des de l’Estat encara no han paït els resultats. Entenc que es fa difícil de pair que després de totes les maniobres  encaminades a trinxar tot el que segons ells havia  de ser trinxat (i ja sabem que només allò que els hi va bé ha de ser conservat...), el partit popular hagi quedat gairebé com a partit residual a Catalunya; és una qüestió que crema i fa mal  i de molt difícil solució  donat que, a més, els resultats han afavorit clarament als que semblen convertir-se en els directes contrincants (potser i donant que estem en l’Estat que estem, podríem parlar directament d’enemics) a batre en la carrera electoral propera del 20D, amb una campanya iniciada ja  molt abans inclús del 27S.

Aquelles eleccions tenen algunes ombres que entenc no es poden deixar de banda. Una d’elles, de la que en donava compta el nostra Síndic de Greuges   ha estat la actuació de la JEC, gens imparcial segons el pròpi Síndic, allargant el període el recepció de vots per correu pels militars i no fen-t’ho per el personal civil quan ha estat la pròpia Administració Central la que no ha estat diligent per complir amb el seu deure. No sé per quina regle de tres ha autoritzat el retard en la recepció de vots dels militars,  a menys que la JEC considerés el vot militar com a més proper a les tesis i propostes del PP. Si fora així, aquesta actuació no cau dins d’allò que s’anomena prevaricació...?. És un problema  en el que també a nosaltres ens toca entonar el mea culpa: després de gairebé quaranta anys, el  nostre Parlament ha estat incapaç d’elaborar una Llei Electoral pròpia: els partits, i diria que sense excepció, no volen ni sentir parlar de llistes obertes, de districtes..., de tot allò que faria que  Catalunya tingués un pedigrí més demòcrata, i que haurem  d’encabir en la Constitució que ens donarem, i així ens ha anat.   Però crec que hi ha hagut un problema més greu encara: ha estat la dificultat amb que els residents a l’estranger s’han trobat en el moment de voler exercir el seu dret a vot. Pel que expliquen els que s’hi han trobat, el desgavell ha estat total i les dificultats a l’alçada d’aquet desori: vots perduts, paperetes que no han arribat a temps, adreça equivocada d’algun consolat, dificultats interposades des de la pròpia administració, etc... Ha estat greu. I és per a tot plegat que entenc que els tribunals han de prendre-hi part. Algú, i penso que ha de ser el Govern Català, ha de denunciar els fets perquè  son coses que no es poden deixar passar. I no crec que al Govern  li faci falta fer una crida especial als que s’hi han trobat: en trobaran a centenars i disposats a declarar davant del jutge que toqui...! 

Seria una qüestió més per deixar clar davant d’Europa el  grau de pèssima democràcia de l’Estat en que ens trobem i una raó més del per què volem marxar.

El Sr. Aznar,  que es creu amo i senyor de bens i hisendes del PP,  està que treu foc pels queixals i ja fa dies que té ganes de sortir a l’escenari com a primer actor. De moment es dedica a avisar, i deixar en evidència davant de tothom al pobre Rajoy, de que els resultats electorals van de mal en pitjor, que el partit  ja porta  uns quants avisos al respecta i li diu al Sr. Rajoy que no ha estat a l’alçada en  el tema català. Aznar sempre ha estat un prepotent. Només cal recordar (mal recordar...!) la famosa foto dita de Les Açores: amb el peus sobre de la taula, fumant-se un puro i, suposadament, conversant amb Bush Jr. i Blair sobre del què i com de les  armes del tirà iraquià.  Aquest tarannà forma part del seu ADN i per aquest mateix tarannà també va cometre errors de “bulto” durant el seu mandat, especialment en la insistència personal en l’autoria etarra dels  atemptats d’Atocha, error amb el que va regalar el resultat electoral al PSOE. No és la meva intenció entrar en la baralla Aznar – Rajoy. Només deixar constància de que, en bona part, l’èxit de l’independentisme es deu  precisament a la actuació de Aznar durant el seu segon mandat, el de la majoria absoluta, perquè és en aquest moment en que, per aquella prepotència de la que parlava, trenca tots el ponts que quatre anys abans  (quan parlava català en la intimitat...) s’havien obert amb els famosos pactes de Majestic, iniciant una recentralització de competències que encara dura i  afirmar que l’Estat de les Autonomies quedava definitivament tancat. Aznar, castellà com cal, recordarà aquell refrany que diu “De aquellos polvos vinieron éstos lodos...” Però, es clar, la seva prepotència no li permet ser mínimament crític en la seva pròpia actuació....

J.  Vinyeta

8 d’Octubre de 2015

334.- Després del 27S

334.- Després del 27S.-

Poques coses a dir.  El sí ha guanyat per majoria absoluta, el PP es queda com a partit gairebé residual i Unió desapareix de l’espectre polític català. I així estan les coses.

Però, quan per primera vegada en la història del país hi ha una majoria absoluta clara i indiscutiblement independentista en el Parlament i amb una participació electoral històrica; quan en 906 dels 947 municipis catalans la victòria electoral ha estat pel bloc independentista; quan en el bloc unionista per poder-ne presumir, hi  compten fins  i tot  aquells que no hi volen ser comptats;  quan els de sempre entenen com a trencament social allò que només es expressió de la pluralitat política de la nostra societat; quan la premsa internacional es fa eco, pràcticament en la seva totalitat, de la victòria electoral de  l’independentisme  català; quan tota l’estratègia muntada pel partit en el Govern Central i de les institucions que aquest Govern controla, que son gairebé totes,  ha estat muntada per a fer fracassar a l’independentisme i no ha servit per a res més que per a propiciar la  davallada del seu propi partit aquí a Catalunya; quan aquesta mateixa estratègia  ha servit, a més a més,  per a donar més ales als seus directes opositors; quan l’oposició política al Govern central de l’Estat ha volgut entabanar a la societat catalana amb uns canvis constitucionals impossibles i ha aconseguit que els seus representants polítics aquí a casa nostra rebaixin encara més el seu sostre; quan el lerrouxisme més  visceral ha fet que els seus socis es converteixin en una força per sota de les més baixes expectatives (entenc que el Sr. Herrera continuarà esperant Godot, per si li porta l’escó  perdut...);  quan aquells que no ens varen deixar expressar en un referèndum ara ens venen a dir que el que compta no son els ascons  si no  el nombre de vots obtinguts; quan tot  això passa i des del Govern Central diuen que mantindran tancades les oïdes i els ulls a la realitat que en resulta d’una majoria absoluta en un Parlament democràticament triat..., hem de convenir que hi ha quelcom en aquest Estat que ens evidencia que les virtuts democràtiques pròpies no estan a l’alçada per a una homologació que el deixés a nivells democràtics d’Estats  com Anglaterra, Suècia o Noruega, per exemple. I Per tant, podem tenir-li a aquest Estat el mateix respecta que aquest Estat té per a les nostres decisions plenament democràtiques...Perquè encara que no ho vulguin i els hi faci molta nosa,  els escons donen la victòria al sí i sabem també que aquest sí, agradi o no i a molts no els hi agrada, ens permet iniciar el camí cap la formació d’un Estat independent.

Per tot això, perquè hem deixat a les vostres mans (Romeva, Mas Junqueras, Baños i a tots els que formareu el nou Parlament) la creació de la República Catalana, m’atreveixo a demanar-vos la vostra fidelitat al País, més que no pas al partit que pugueu representar,  i molt i molt especialment em permeto emplaçar-vos  a que sapigueu ser dignes d’això que us hi hem deixat a les mans. A nosaltres, la societat civil, ara ens toca esperar. Esperar i estar amatents a les vostres actuacions.

J.  Vinyeta

28 de Setembre de 2015

333.- Revolució

333.- Revolució.-

Han fotut gairebé tota la carn a la graella  (dic gairebé perquè estem a l’espera del corresponent dossier anti – Mas que ens ha de publicar El Mundo, l’ABC o La Razón...). Amb la més pal·lesa immoralitat, Rajoy  ha forçat a particulars, institucions i tota l’oligarquia  afí a pronunciar-se en contra de la previsible  victòria independentista. El problema greu ha estat no tant en els missatges (tot i que els hem entès  com a mal intencionats, extemporanis i absolutament desestabilitzadors inclús per una economia com l’espanyola amb un atur escandalós i per un Estat que manté un deute impagable de més d’un 100% del PIB), i per això he parlat d’immoralitat, si no  que totes aquestes amenaces hagin estat dirigides als sectors més dèbils de la societat en particular, a banda de constituir un xantatge barruer a tota la societat catalana. Repassem-ne algunes:

Ha estat escandalosa la voluntat dirigista de determinats grups industrials (recordo ara Almirall i Pronovias) en voler condicionar el vot dels seus treballadors, la qual cosa deixa clar l’escàs tarannà democràtic dels seus titulars i que ens retrau al caciquisme més ranci i  de pèssims records. Si entenen que han de marxar, que ho facin; però aquesta voluntat dirigista és un atac a la baula més feble de la composició del grup corresponent: el personal laboral. I que pot ser l’excusa per un futur ERO oblidant que les empreses, a més de guanyar diners, tenen uns deures socials que cuymplir.

La banca rescatada amb els nostres calés i  supeditada a les pàgines del BOE, ens diu el que hem de votar, ens promet que reconsiderarà la seva presència a Catalunya i ens vaticina una restricció del  crèdit en cas de convertir-nos en un Estat independent. És evident que els més dèbils son el que més tremolen pels seus estalvis. La Caixa i el Sabadell mantenen un silenci culpable, mentre el BBVA ja s’ha despenjat del comunicat oficial.

El governador del Banc d’Espanya es despatxa, tot i veient-ho “futurible improbable”, que en cas de convertir-nos en un nou Estat existeix la possibilitat d’un “corralito”. Un nou atac al conjunt de la població catalana i en el que, novament, aixequen el fantasma del pànic especialment entre els més febles. Manifestació, a banda, que deixa en entredit la situació de l’economia espanyola.

La Junta Electoral Central (seguint l’exemple dels jutges que ja varen dictaminar el què i el com havíem d’ensenyar a les escoles) ens diu també què hem de veure a la TV. Quan el País decideix no visionar el que ens imposen, tal com han assenyalat les dades de les audiències de diumenge passat, ens tracten novament de nazis[1]...

Ens faltava l’Església. I el Sr. arquebisbe de València, Sr. Cañizares, en una Pastoral diu que les parròquies, convents, col·legis  cristians, etc... de la seva diòcesi han de fer pregàries perquè es mantingui la unitat d’Espanya... El text[2] recorda el llenguatge de l’Església de seixanta  anys endarrere, posa en evidència la servitud  que encara mantenen estaments eclesials amb les restes del franquisme i ens recorda encara les menys llunyanes referències en les intervencions del ínclit Rouco Varela, sempre disposat a guiar-nos   per la rectitud evangèlica. Novament recordem allò atribuït  a   El Quixot:  “Amb l’Església hem topat, amic Sanç...!

Però amb tot plegat, i involuntàriament suposo, han obert un debat que, fins aquests dies no s’havia fet amb la claredat amb que s’ha fet ara  (i de l’absència del qual personalment em queixava) sobre quatre punts que sempre he considerat fonamentals:

El debat sobre les pensions. Ha hagut  de sortir Mas-Collell a desmentir al PP, C’s i companyia, i per  a dir-los-hi als pensionistes que donat que hem cotitzat a l’Estat espanyol, i fins avui ho hem fet  tots els que hem treballat o segueixen treballant,  la pensió, fins que la transició no es doni per acabada,  ens la ha de pagar l’Estat espanyol perquè, repeteixo, és a ell al que ha anat a parar les nostres cotitzacions. Si l’Estat espanyol no ho fa, entrarà en frau de llei i de ser així, Mas-Collell ja ha a firmat que la Generalitat  estarà al cas.

Nacionalitat. Ha estat espectacular el ridícul que Rajoy  ha fet en la entrevista que li ha fet Onda Cero[3]. Ha demostrat un desconeixement absolut d’una Constitució que tant diu defensar que diu, taxativament, que cap espanyol d’origen podrà ser privat de la seva nacionalitat. Som i serem (llevat del que hi vulgui renunciar específicament i la seva renúncia sigui acceptada...) espanyols encara que adquirim una segona nacionalitat. I per tant, europeus. Suposo que és un aspecte que queda aclarit.

Pertinença a la UE. Finalment s’ha dit  el que era evident: si  Catalunya ha de quedar-se fora de la UE serà perquè serà un Estat independent, i no una  Autonomia de l’Estat Espanyol.

Deute. Si no hi ha negociació amb l’Estat espanyol, Espanya es quedarà amb el 100% del seu deute. I si, com deia Margallo, Catalunya es queda perduda pel món sideral,  a més es quedarà amb el 50% del deute català, perquè ho han fet així amb la finalitat de tenir al Govern sota el seu control (son tan llestos...), i sense el 18%  del PIB que genera Catalunya a l’Estat: una senzilla regle de tres ens indica que el deute espanyol quedaria sobre el 120% del, aleshores, seu PIB. En Mas va dir-ho a Manresa, si no recordo malament i avui, més contemporitzador, hi ha fet referència Mas-Collell.

Per què passa tot el que he comentat? En el meu entendre perquè el procés català és una autèntica revolució. Pacífica, democràtica, amb somriure si es vol, transversal i inclusiva i per a la què el Palau d’Hivern no és més que una gran urna posada a disposició de la ciutadania. I això, una revolució a les portes i amb urnes no agrada, com ens està resultant evident, a cap poder constituït i, molt menys, a l’oligarquia que  representa i que l’encara, aquesta revolució,  amb raons de força, però sense la força de les raons que sembla no tenir.

Amb aquestes últimes premisses per bandera, es fa més comprensible, com diria l’escriptor, el per què de tot plegat...

J. Vinyeta

23 de Setembre de 2015

---

[1] José Luis Rodriguez, portantveu del primer Govern Aznar

[2] http://www.archivalencia.org/contenido.php?a=6&pad=6&modulo=37&id=12473

[3] http://www.eldiario.es/politica/surrealistas-entrevista-Rajoy-Onda-Cero_0_433606891.html

332.- De la Campanya

332.-  De la Campanya.-

Estem oficialment en campanya electoral.  Potser l’única diferència entre aquesta oficialitat i el dia a dia que anem tenint,  des de fa anys, està en que ara va de bo. Això vol dir que l’enfrontament serà directa i, per part de molts, brut[1]. Donada la finalitat plebiscitària amb que gairebé tots ens mirarem el resultat electoral (inclosos els que diuen que no ho faran), es fa evident el  to diguem-ne èpic i aquesta espècie de dramatisme que impregna tot plegat.

Èpic i dramàtic perquè hi ha molt en joc i, davant de la  possibilitat de perdre, amb un cert pànic i sense  raons potser perquè no en tenen, els de sempre han amplificat el fantasma de la por, especial i directament  davant dels més dèbils i susceptibles. És per tot això que ja fa dies que vinc pensant que la campanya pro independència, especialment la de Junts pel sí, no és o no  està pensada i elaborada, o així m’ho sembla (a menys que s'hagi deixat directament en mans de les CUP aquesta feina concreta, la qual cosa em semblaria una  deixadesa per part de la coalició),  per a aquell col·lectiu molt i molt sensible  sobre el que cauen voltors  i demagogs sense pietat, amb afabilitat o no, a la caça, literal, d’algun vot a qualsevol preu.  M‘explico.

Em dona la sensació de que tota la campanya es fa  en els mitjans de comunicació, en tots els seus àmbits. És en aquests  mitjans, i especialment en  els escrits, on hi trobes totes les explicacions necessàries. Pots trobar-hi fàcilment   referències ja sigui dels altres candidats i de les seves intervencions o dels candidats considerats com els propis, explicacions a les reaccions hagudes o per haver, indicacions dels col·lectius significatius en un o altra sentit que donen més credibilitat, etc...  tenint sempre en compta, això sí,  que la ideologia dels propietaris de la capçalera del mitjà escrit  son els que marquen el tipus i sentit de la informació que donen (per molt que molts periodistes s’entestin en dir-nos que no és així).  Però en un Estat que no és precisament assidu als mitjans escrits, més fidel a les televisions i, de les quals aquí casa nostra, només amb una emissora incontestablement a favor el sobiranisme i no visible en tot el territori nacional, ¿com es fa arribar el missatge sobiranista, amb els avantatges (dels possibles inconvenients ja se’n fan ressò els de sempre) a aquells que son durament bombardejats amb truculències,  en massa casos, completament falses?

Penso ara en el Col·lectiu Wilson, per exemple, i en el seu comunicat sobre les eleccions del proper 27S[2] en el que, entre altres coses,  fan referència als articles del propi col·lectiu sobre les pensions[3] o sobre els efectes comercials de la independència[4]. Tot plegat, un munt d’informació  que aclareix moltes coses i que ha estat realitzat per gent de gran vàlua,  de gran “pedigree” internacional, la majoria amb càtedres  d’economia en universitats de  prestigi mundial. I al mateix temps,  penso en el Sr, Albiol amenaçant als avis en general, i els del Carmel en particular, de que la independència de Catalunya suposarà una disminució de la seva pensió. El col·lectiu Wilson tracta d’innoble  l’afirmació d’Albiol i demostra, en el seu document referenciat, la fal·làcia d’aquella asseveració. Certament aixó s’ha dit i explicat. Però s’ha dit i explicat  més enllà dels cercles d’economia, dels fòrums econòmics habituals o dels mitings electorals plens a  vessar d’incondicionals? Un altra exemple: entenc que bona part dels votants de Junts pel Sí tenim clar que, en cas de ser independents, si no volem la nacionalitat espanyola haurem de renunciar a ella, perquè l’Estat espanyol en cap cas, constitucionalment parlant, ens la pot traure. Per què no es diu amb claredat una cosa tan simple com aquesta i sobre la que amb piconament sistemàtic van sembrant dubtes els partits unionistes?

D’exemples com els que he posat n’hi han molts més (fronteres, desplaçaments, comerç,...). És cert que molts o hem sentit a parlar-ne  o ens hem preocupar per trobar respostes. Però,  ¿se n’ha parlat tant com ha estat necessari, i per gent amb crèdit per a fer-ho,  allà on els dubtes semblen més evidents, i que no és precisament allà on hi ha un col·lectiu més escèptic  i clarament independentista?

Deixo la pregunta a l’aire.  

J. Vinyeta

16 de Setembre de 2015

---

[1] Suposo que malauradament es faran presents els “dosiers” en contra dels de sempre i fets públics pels mateixos de sempre.

[2] http://www.wilson.cat/en/comunicats-conjunts/item/243-comunicat-col·lectiu-wilson-eleccions-del-27-s-2015.html

[3] http://www.wilson.cat/ca/comunicats-conjunts/item/213

[4] http://www.wilson.cat/ca/comunicats-conjunts/item/215-dos-m%C3%A9s-dos-s%C3%B3n-mil-els-efectes-comercials-de-la-independ%C3%A8ncia.html

331.- Comentaris, després de la Manifestació.-

331.-  Comentaris, després de la Manifestació.-

Com sempre, des de fa uns quants anys, la festa va ser civilitzada, d’expressió clarament democràtica, participativa, manifestació evident d’un sentiment que no era d’un dia  abans i que, precisament per això, no va agradar (com cada any) a tots. L’excusa per a no participar-hi per a uns, era que allò no era la marxa reivindicativa  de la identitat nacional malmesa des de fa tres-cents anys, si no que no  era més que una marxa pamfletària d’uns partits que no  incloïa ni deixava espai participatiu als d’ideologia diferent. Que en comptes de ser una marxa Nacional i corporativa, s’havia convertit en un acte electoral sense escrúpols. Per altres, era ben clar que  es demanava la Independència de Catalunya, com cada any, acte en el que, com és evident, no hi podien participar perquè hi son contraris.  La veritat de tot plegat és que, amb les eleccions a 15 dies vista, es fa difícil pensar o creure que el PSC i/o els  comunistes reciclats del Sí que es Pot (deixo de banda a tot l’altre sector d’unionistes, dels quals aquests d’esquerra   tampoc en son  tant llunyans ideològicament al menys en aquest tema...) podien anar-se’n del que venen predicant  repetidament, perquè havia de quedar clar que a qui deixaven al marge era precisament a tots el altres: ells és evident que son els purs; el altres no som més que morralla...

És  aleshores  que s’imposen algunes reflexions al respecta:

- La primera que se’m acut és que, llevat de la Diada de San Boi (1976) a la mort del dictador que realment va ser multitudinària, a les altres, fins al 2010, hi participava tothom. Però quants hi participaven 5000, 10.000....? En les últimes, perquè son reivindicatives, no hi va tothom i ens acostem als dos milions de persones...

- És evident que enguany la manifestació es fa el primer dia de Campanya Electoral de cara al proper i ja famós 27S. Puc acceptar, tot i que cap col·lectiu polític  va demanar el vot per a la seva corresponent organització – partit, que realment la manifestació fóra un acte electoral. En el cas de que ho fos (la Junta Electoral Central no té “arguments” per prohibir-la, tot i declarar-la com  acte electoral...), ¿no serà que mostra la impotència de tots els crítics amb l’acte perquè es veuen i saben  d’una incapacitat de convocatòria com la que es manifesta en el suposat acte electoral? Si realment allò va ser un acte electoral, queda clar que aleshores  “tot allò” eren vots, oi?

- És també evident que no tota Catalunya estava a la Meridiana. El fet s’aprofita per manifestar per part dels crítics que la majoria silenciosa és de més volum. És possible. Però també podem  constatar al respecta que, quan s’ha convocat a aquesta majoria silenciosa a manifestar-se, el fracàs ha estat absolut. El dia de la Diada del 2014, Societat Civil Catalana, que forma part d’aquesta majoria silenciosa i presumeix de bon feeling entre aquesta majoria,  va organitzar el seu Acte particular al circ romà de Tarragona. L’èxit va ser tal que aquest any han hagut de celebrar l’Acte en un espai molt més reduït: a l’Auditori de la Pedrera, de Barcelona... O podem  recordar el èxits de convocatòria dels 12 d’Octubre anteriors, a  Barcelona. Pensen que som criatures de pit?. Aquesta majoria silenciosa va fer una crida a posar banderes espanyoles als balcons de la Meridiana. Els resultats de la crida, eren a la vista.

- El ball de número de participants no és diferent del de cada any i a  cada manifestació.  La Guardia Urbana en compta 1.400.000 participants. Els organitzadors, que mai han volgut donar dates concretes diuen que els van informar de que hi havia 2.000.000 de participants; en qualsevol cas, manifesten que ha estat la participació més massiva i important de totes les últimes Diades. La Delegació del Govern, com no podia ser d’una altra manera, parla de 550.000 participants.

És difícil fer entendre, als que no ho volen d’entendre, que una participació, com la de divendres, en un acte reivindicatiu  no és més que una demanda  de comprensió i satisfacció de  moltes (massa!!!) coses. Però, tal com l’experiència ens demostra, res serà comprès o satisfet en la situació actual. Per tant,  la solució?: el resultats electorals del proper 27S.

Aleshores i en conseqüència, ha de quedar clar que la modificació de la situació actual, només és possible amb una majoria fefaent d’escons (no ens han permès intentar una majoria de vots, la qual cosa a qui ha de fer pensar no és a nosaltres  sinó  aquells que mantenen una  actitud negacionista permanent i en el per què ho fan).

Això vol dir que ja sabem el que ens hem fer. I el 27S és a tocar...

J. Vinyeta

13 de Setembre de 2015

P.S.:  Sembla que demà dilluns es reuneix la Comissió Europea per trobar solucions al tema dels refugiats. Què sigui veritat  que es buscaran solucions (i no es compleixin els meus mals auguris expressats en el  nº 327 d’aquest blog). Tot i que serà difícil determinar quins son, o volen ser, refugiats, i per tant amb dret d’asil, dels que son emigrants, han d’aclarir quines polítiques es portaran a terme amb tots plegats.---

330.- Comentaris abans de la Manifestació

330.-   Comentaris, abans de la Manifestació.-

Hem arribat a l’11 de Setembre d’enguany  i estem a l’espera de la manifestació d’aquesta tarda.  Hi hem arribat sacsejats perquè  des de Madrid els hi van sortint els nervis i la por de que tot plegat sigui més que un èxit. I hi col·labora, en aquesta por i nerviosisme, tot el ferro unionista.

Primer va ser en Felipe Gonzàlez que ens volia fer passar per nazis a tots nosaltres amb la pretensió de assentar càtedra amb uns arguments pobríssims. Va haver de rectificar. Però torna a mossegar l’ham que li llença E. Juliana a La Vanguardia i també ha de desmentir el contingut de l’entrevista. Però resulta que el periodista Juliana[1] té el document sonor de la trobada, ens el fa sentir i ens mostra que Felipe diu el que després diu que no va dir .

Mentre, el Sr. Guerra manifesta que el que està fent Artur Mas no és més que un lent cop d’estat[2]  i anima al Govern a intervenir. I tan bé ho fa que el Ministre de Defensa, Morenés, ens diu que si tothom compleix el seu deure l’exercit no haurà d’intervenir[3]...  Poca broma, oi? Dons apa, a complir amb el nostre deure de ciutadans i anem a tots a votar...! O és que Morenés no pensava precisament en aquest deure ciutadà...?

Entre tot això, que Déu ni do, hi ha  la modificació del TC per  convertir-lo en un tribunal penal per reblar el clau. Parteixen del error, greu error, de que eliminat Mas s’acabaria tot el sobiranisme a Catalunya perquè als catalans allò del seny se’ns ha acabat i ens deixem entabanar per un boig il·luminat. Dic que és un greu error (“¡qué error, qué inmenso error”! [4])  perquè darrera de Mas n’hi ha molts més, ben preparats i molt més radicals que l’actual President per continuar  tirant endavant tot el procés.

La traca  final i prèvia a la Diada, ens l’ha encès, ni més ni menys, que el Sr. Pablo Iglésias, a Rubi[5]. En un dels millors discursos lerrouxistes d’esquerres (tal i com ja va vaticinar Manel Delgado) i demagògics que recordo, ve a fuetejar-nos (espacialment a Mas) i diu al 70% del País el que ha de votar:

"Esa gente de barrio, esa gente de barrio que no vota tiene que sacar los dientes. Esa gente de barrio que no se avergüenza de tener abuelos andaluces o padres extremeños tiene que sacar los dientes", proclamó este miércoles por la noche el líder del partido lila. "No podéis consentir que os hagan invisibles en Catalunya. Todos a votar el 27. Esas clases populares tienen que sacar su orgullo de barrio. Esas clases populares son las que pueden mandar al 'coffee shop' al señor Mas y al señor [Mariano] Rajoy. ¡Catalunya Sí que es Pot!". Pobre xicot!. Les replicades a la xarxa començant per Llach i  David Ferrnández, seguides de pares, fills i nets andalusos o extremenys (aragonesos, castellans, gallecs...) varen ser immediates. El pitjor de tot és que es situa com un vulgar salva pàtries, dels que en tenim molta mala experiència.  Només dir-li al Sr. Iglésias que no és ningú per a dir-nos (perquè ho diu per a tothom, no ens enganyem) que hem o no hem de votar. I sense necessitat de ser tant groller con ho va estar vostè, Sr, Iglésias, li diré que el meu vot serà el que jo cregui que ha de ser  i no el que  vostè decideixi, que evidentment decideix que és un vot pels seus, Donim raons positives , concretes i de pes,   perquè fins avui el discurs ha estat el mateix i sense consistència, i podré començar a pensar que vaig errat perquè encara no m’han dit, ni vostè ni cap de les esquerres del no, com s’ho faran per fer tot el que diuen que faran sense la més petita eina per fer-ho. Si Sant Eloi no fa un miracle...!

Però de tot plegat hi ha una cosa que no podem oblidar: tots aquests,  tots plegats, tot i que no ho diguin, estan amb la mirada posada en les eleccions generals de desembre i el PP, en particular, se’n frega les mans a cada atzagaiada  ja sigui des del seu partit o des de qualsevol altra tribuna, en cap cas una manifestació   innocent, que posi en peu de guerra als independentistes. Que quedi clar que tot es fa o es deixa fer en bé del PP a la resta de l’Estat. Que Catalunya marxi és un tema menor que ferirà l’orgull dels conqueridors repatanis i d’algun general retirat amb el rellotge parat l’any 39. Son d’una mena tan especial que perdre les eleccions generals i tota la mamella que hi penja és més greu per a ells que l’Estat, aquest Estat i ciutadania que diuen defensar constitucionalment, perdi el 18,5% del PIB, si Catalunya es fa independent. Son així.

Un petit ventall (hi ha encara moltes més coses, per exemple considerar, per la Junta Electoral Central a la manifestació d’aquesta tarda com un acte electoral, tot i que no s’ha atrevit a prohibir-la...) del que ha passat aquests últims dies, fins avui, 11 de Setembre i abans de la manifestació d’aquesta tarda. Petit ventall, però de greu contingut que, amb independència dels criteris del PP perquè tot vagi com ells volen i en favor seu, ens han de portar a la que voldríem fora l’última magna manifestació. La millor manera de que ho sigui és amb una participació massiva tot i  que allà, a Madrid, ens tornaran a dir que hi hem posat ninots de cartró per omplir trams, ja ho sabem. Però també sabem que, com diu un programa del PuntAvui TV, El món ens mira.

Els hi hem de mostrar, a uns i altres, que sí que hi som...

 

J. Vinyeta

A les 14 hores de l’11 de setembre de 2015

 

---

[1] http://www.lavanguardia.com/politica/20150908/54436363756/felipe-gonzalez-dijo-si-identidad-nacional-enric-juliana.html

[2] http://www.libertaddigital.com/espana/politica/2015-09-02/feroz-articulo-de-guerra-contra-mas-por-dar-un-golpe-de-estado-1276556196/

[3] http://www.europapress.es/nacional/noticia-morenes-dice-si-cataluna-todo-mundo-cumple-deber-no-hara-falta-ffaa-tengan-ningun-papel-20150908102216.html

[4] És una referencia que, fora del contexte en que va ser escrita per Ricardo de la Cierva pel Juliol de 1976 al diari El Pais i enreferència a l’elecció de Suarez com a President del Govern a Madrid, consideran només la frase en si, entenc que és perfectament aplicable al que jo vull dir.

 

[5] http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/pablo-iglesias-pide-voto-hijos-nietos-andaluces-extremenos-catalunya-pot-4495795

329.- La carta de Felipe González

329.-  La carta de Felipe González.-

A los catalanes  és el títol   de la carta - article que el Sr. González a tingut a bé dirigir-nos des del diari El País fa un parell de dies. És una mostra més de la poca consideració que ens té, tot i que no causa sorpresa.

No costa gaire entendre que un senyor que va permetre al seu fidel escuder Guerra  (o era al revés...?) frases com aquella de que “el que se mueva no sale en la foto...” amb la que es va  instaurar l’immobilisme intern  en els partits polítics, o aquella altre, i que a més  va convertir en tremenda realitat, que deia “Montesquieu ha muerto”; un senyor que va jugar amb un GAL defensant-lo amb allò de que “al Estado se le defiende también en las cloacas...” amb funestes conseqüències pels seus  ministre de l’interior i director general de seguretat, que van acabar a la presó, i amb un Sr. X que apuntava  molt  i molt amunt dins del seu partit, amb ni Flicks i Flacks, tal com es defensava de la suposada corrupció del PSOE en sessió parlamentària mentre ell era President del Govern a Madrid, o amb una corrupció clientelar a Andalusia que fa tremolar als més impertèrrits, i amb més ítems en el mateix ordre que podríem anar afegint,  no és estrany, dons,  que  redacti unes línees com les que ens dedica des de la seva “tribuna” preferida i afí, en el que es constata una ignorància supina sobre el tema del que parla, pròpia d’aquells que toquen d’oïda, amb detalls que, en general,  no paga la pena ni comentar, llevat  d'un parell o tres que potser  sí mereixen alguna reflexió.

Per exemple, les referències i comparacions amb el nazisme d’un procés absolutament democràtic, que no han estat les úniques ni la primera i efectuades també per noms propis concrets i de solera unionista,  resulten ser senzillament encara més aberrants en boca seva. Però, al mateix temps, ens posa en evidència que si tornés a governar potser seria ell mateix qui, il·luminat i transcendent, es posaria al front de no sabem ben bé què  (un exèrcit...?) per salvar aquesta pàtria que entén malmesa i que, com qualsevol feixista memorable (ara sí que podem mencionar a Mussolini, Franco o Hitler) governaria amb mà de ferro per evitar desviacions del ideari comú.

O bé aquella altra en que, afegint-se  a la teoria de la por cavernària, ens diu que tot plegat  portarà a Catalunya a convertir-se en una Albània del segle XXI, cosa que sembla difícil per un País, Catalunya, pel qui el seu mercat és avui el món, sense límits,  i capdavanter de les exportacions espanyoles, una Catalunya endeutada, cert,  amb un 30% del seu PIB fàcilment superable, en contraposició al 100% del PIB  que conforma el deute de l’Estat espanyol...

També em sembla aberrant que insisteixi en la necessitat d’acordar solucions al “problema”  o reformes pactades (ara?) quan tan el Govern Central com el seu partit polític han dit no a tot el proposat i/o demanat des d’aquí des de fa massa anys  i no  aporta-ne ni unes ni altres,  llevat d’una reforma constitucional lampedusiana que deixaria les coses com estan.

Finalment, perquè realment penso que no val la pena anar més lluny (i tinc seriosos dubtes sobre si ni tan sols valia la pena fer referència explícita a l’article de marres), recordar que ens hem fet grans i que els exemples de caire infantil, com els que en exposa a l’article, han estat el pa de cada dia en aquests últims mesos i poca  cosa, per a no dir que res, han influït  en la societat catalana. Personalment entenc que son exemples de tan poc gruix  com aquell que, en les classes de religió durant el meu batxillerat em posaven per demostrar l’existència de Déu: els de la meva edat recordaran que ens deien els capellans que la perfecció de l’ull humà només podia ser producte d’un Ésser superior. Per tant, Déu existia...! Així les coses, i potser pel mateix simplisme,  sorprèn el què no hi hagi, per part de Gonzalez al igual que per part de  tots plegats, tots aquests que fan propaganda pel no com a resposta en les properes eleccions  (eleccions  que en l’article es defineixen com “una falseada contienda electoral”, el que  també ens  dona idea dels valors democràtics amb els que el Sr. Gonzàlez sembla conviure), no ens donin reals i autèntiques raons de pes, i argumentades, per  les que puguem arribar a entendre que potser sí que és millor que ens quedem. Però de raons i arguments de veritat cap, ni un,   en cap moment. Tan és així que hem començat a tenir clar que no en deuen tenir d’arguments sòlids... o que, un i altres,  entenen que no donem per a més i no entendríem altres raons que les que tots ells ens van donant. Som tan poca cosa que hem d’estar permanentment  tutel·lats...

Un afegitó més: el Sr Gonzàlez  vol, pel que sembla, una Espanya unida (Una), perquè així és més gran (Grande) i, evidentment, amb la llibertat que sobre del paper té qualsevol Estat (Libre): Una, Grande y Libre! A mi personalment és una frase que em porta records espantosament  dolorosos i perversos...

J. Vinyeta

01/09/2015