329.- La carta de Felipe González

329.-  La carta de Felipe González.-

A los catalanes  és el títol   de la carta - article que el Sr. González a tingut a bé dirigir-nos des del diari El País fa un parell de dies. És una mostra més de la poca consideració que ens té, tot i que no causa sorpresa.

No costa gaire entendre que un senyor que va permetre al seu fidel escuder Guerra  (o era al revés...?) frases com aquella de que “el que se mueva no sale en la foto...” amb la que es va  instaurar l’immobilisme intern  en els partits polítics, o aquella altre, i que a més  va convertir en tremenda realitat, que deia “Montesquieu ha muerto”; un senyor que va jugar amb un GAL defensant-lo amb allò de que “al Estado se le defiende también en las cloacas...” amb funestes conseqüències pels seus  ministre de l’interior i director general de seguretat, que van acabar a la presó, i amb un Sr. X que apuntava  molt  i molt amunt dins del seu partit, amb ni Flicks i Flacks, tal com es defensava de la suposada corrupció del PSOE en sessió parlamentària mentre ell era President del Govern a Madrid, o amb una corrupció clientelar a Andalusia que fa tremolar als més impertèrrits, i amb més ítems en el mateix ordre que podríem anar afegint,  no és estrany, dons,  que  redacti unes línees com les que ens dedica des de la seva “tribuna” preferida i afí, en el que es constata una ignorància supina sobre el tema del que parla, pròpia d’aquells que toquen d’oïda, amb detalls que, en general,  no paga la pena ni comentar, llevat  d'un parell o tres que potser  sí mereixen alguna reflexió.

Per exemple, les referències i comparacions amb el nazisme d’un procés absolutament democràtic, que no han estat les úniques ni la primera i efectuades també per noms propis concrets i de solera unionista,  resulten ser senzillament encara més aberrants en boca seva. Però, al mateix temps, ens posa en evidència que si tornés a governar potser seria ell mateix qui, il·luminat i transcendent, es posaria al front de no sabem ben bé què  (un exèrcit...?) per salvar aquesta pàtria que entén malmesa i que, com qualsevol feixista memorable (ara sí que podem mencionar a Mussolini, Franco o Hitler) governaria amb mà de ferro per evitar desviacions del ideari comú.

O bé aquella altra en que, afegint-se  a la teoria de la por cavernària, ens diu que tot plegat  portarà a Catalunya a convertir-se en una Albània del segle XXI, cosa que sembla difícil per un País, Catalunya, pel qui el seu mercat és avui el món, sense límits,  i capdavanter de les exportacions espanyoles, una Catalunya endeutada, cert,  amb un 30% del seu PIB fàcilment superable, en contraposició al 100% del PIB  que conforma el deute de l’Estat espanyol...

També em sembla aberrant que insisteixi en la necessitat d’acordar solucions al “problema”  o reformes pactades (ara?) quan tan el Govern Central com el seu partit polític han dit no a tot el proposat i/o demanat des d’aquí des de fa massa anys  i no  aporta-ne ni unes ni altres,  llevat d’una reforma constitucional lampedusiana que deixaria les coses com estan.

Finalment, perquè realment penso que no val la pena anar més lluny (i tinc seriosos dubtes sobre si ni tan sols valia la pena fer referència explícita a l’article de marres), recordar que ens hem fet grans i que els exemples de caire infantil, com els que en exposa a l’article, han estat el pa de cada dia en aquests últims mesos i poca  cosa, per a no dir que res, han influït  en la societat catalana. Personalment entenc que son exemples de tan poc gruix  com aquell que, en les classes de religió durant el meu batxillerat em posaven per demostrar l’existència de Déu: els de la meva edat recordaran que ens deien els capellans que la perfecció de l’ull humà només podia ser producte d’un Ésser superior. Per tant, Déu existia...! Així les coses, i potser pel mateix simplisme,  sorprèn el què no hi hagi, per part de Gonzalez al igual que per part de  tots plegats, tots aquests que fan propaganda pel no com a resposta en les properes eleccions  (eleccions  que en l’article es defineixen com “una falseada contienda electoral”, el que  també ens  dona idea dels valors democràtics amb els que el Sr. Gonzàlez sembla conviure), no ens donin reals i autèntiques raons de pes, i argumentades, per  les que puguem arribar a entendre que potser sí que és millor que ens quedem. Però de raons i arguments de veritat cap, ni un,   en cap moment. Tan és així que hem començat a tenir clar que no en deuen tenir d’arguments sòlids... o que, un i altres,  entenen que no donem per a més i no entendríem altres raons que les que tots ells ens van donant. Som tan poca cosa que hem d’estar permanentment  tutel·lats...

Un afegitó més: el Sr Gonzàlez  vol, pel que sembla, una Espanya unida (Una), perquè així és més gran (Grande) i, evidentment, amb la llibertat que sobre del paper té qualsevol Estat (Libre): Una, Grande y Libre! A mi personalment és una frase que em porta records espantosament  dolorosos i perversos...

J. Vinyeta

01/09/2015