334.- Després del 27S

334.- Després del 27S.-

Poques coses a dir.  El sí ha guanyat per majoria absoluta, el PP es queda com a partit gairebé residual i Unió desapareix de l’espectre polític català. I així estan les coses.

Però, quan per primera vegada en la història del país hi ha una majoria absoluta clara i indiscutiblement independentista en el Parlament i amb una participació electoral històrica; quan en 906 dels 947 municipis catalans la victòria electoral ha estat pel bloc independentista; quan en el bloc unionista per poder-ne presumir, hi  compten fins  i tot  aquells que no hi volen ser comptats;  quan els de sempre entenen com a trencament social allò que només es expressió de la pluralitat política de la nostra societat; quan la premsa internacional es fa eco, pràcticament en la seva totalitat, de la victòria electoral de  l’independentisme  català; quan tota l’estratègia muntada pel partit en el Govern Central i de les institucions que aquest Govern controla, que son gairebé totes,  ha estat muntada per a fer fracassar a l’independentisme i no ha servit per a res més que per a propiciar la  davallada del seu propi partit aquí a Catalunya; quan aquesta mateixa estratègia  ha servit, a més a més,  per a donar més ales als seus directes opositors; quan l’oposició política al Govern central de l’Estat ha volgut entabanar a la societat catalana amb uns canvis constitucionals impossibles i ha aconseguit que els seus representants polítics aquí a casa nostra rebaixin encara més el seu sostre; quan el lerrouxisme més  visceral ha fet que els seus socis es converteixin en una força per sota de les més baixes expectatives (entenc que el Sr. Herrera continuarà esperant Godot, per si li porta l’escó  perdut...);  quan aquells que no ens varen deixar expressar en un referèndum ara ens venen a dir que el que compta no son els ascons  si no  el nombre de vots obtinguts; quan tot  això passa i des del Govern Central diuen que mantindran tancades les oïdes i els ulls a la realitat que en resulta d’una majoria absoluta en un Parlament democràticament triat..., hem de convenir que hi ha quelcom en aquest Estat que ens evidencia que les virtuts democràtiques pròpies no estan a l’alçada per a una homologació que el deixés a nivells democràtics d’Estats  com Anglaterra, Suècia o Noruega, per exemple. I Per tant, podem tenir-li a aquest Estat el mateix respecta que aquest Estat té per a les nostres decisions plenament democràtiques...Perquè encara que no ho vulguin i els hi faci molta nosa,  els escons donen la victòria al sí i sabem també que aquest sí, agradi o no i a molts no els hi agrada, ens permet iniciar el camí cap la formació d’un Estat independent.

Per tot això, perquè hem deixat a les vostres mans (Romeva, Mas Junqueras, Baños i a tots els que formareu el nou Parlament) la creació de la República Catalana, m’atreveixo a demanar-vos la vostra fidelitat al País, més que no pas al partit que pugueu representar,  i molt i molt especialment em permeto emplaçar-vos  a que sapigueu ser dignes d’això que us hi hem deixat a les mans. A nosaltres, la societat civil, ara ens toca esperar. Esperar i estar amatents a les vostres actuacions.

J.  Vinyeta

28 de Setembre de 2015

333.- Revolució

333.- Revolució.-

Han fotut gairebé tota la carn a la graella  (dic gairebé perquè estem a l’espera del corresponent dossier anti – Mas que ens ha de publicar El Mundo, l’ABC o La Razón...). Amb la més pal·lesa immoralitat, Rajoy  ha forçat a particulars, institucions i tota l’oligarquia  afí a pronunciar-se en contra de la previsible  victòria independentista. El problema greu ha estat no tant en els missatges (tot i que els hem entès  com a mal intencionats, extemporanis i absolutament desestabilitzadors inclús per una economia com l’espanyola amb un atur escandalós i per un Estat que manté un deute impagable de més d’un 100% del PIB), i per això he parlat d’immoralitat, si no  que totes aquestes amenaces hagin estat dirigides als sectors més dèbils de la societat en particular, a banda de constituir un xantatge barruer a tota la societat catalana. Repassem-ne algunes:

Ha estat escandalosa la voluntat dirigista de determinats grups industrials (recordo ara Almirall i Pronovias) en voler condicionar el vot dels seus treballadors, la qual cosa deixa clar l’escàs tarannà democràtic dels seus titulars i que ens retrau al caciquisme més ranci i  de pèssims records. Si entenen que han de marxar, que ho facin; però aquesta voluntat dirigista és un atac a la baula més feble de la composició del grup corresponent: el personal laboral. I que pot ser l’excusa per un futur ERO oblidant que les empreses, a més de guanyar diners, tenen uns deures socials que cuymplir.

La banca rescatada amb els nostres calés i  supeditada a les pàgines del BOE, ens diu el que hem de votar, ens promet que reconsiderarà la seva presència a Catalunya i ens vaticina una restricció del  crèdit en cas de convertir-nos en un Estat independent. És evident que els més dèbils son el que més tremolen pels seus estalvis. La Caixa i el Sabadell mantenen un silenci culpable, mentre el BBVA ja s’ha despenjat del comunicat oficial.

El governador del Banc d’Espanya es despatxa, tot i veient-ho “futurible improbable”, que en cas de convertir-nos en un nou Estat existeix la possibilitat d’un “corralito”. Un nou atac al conjunt de la població catalana i en el que, novament, aixequen el fantasma del pànic especialment entre els més febles. Manifestació, a banda, que deixa en entredit la situació de l’economia espanyola.

La Junta Electoral Central (seguint l’exemple dels jutges que ja varen dictaminar el què i el com havíem d’ensenyar a les escoles) ens diu també què hem de veure a la TV. Quan el País decideix no visionar el que ens imposen, tal com han assenyalat les dades de les audiències de diumenge passat, ens tracten novament de nazis[1]...

Ens faltava l’Església. I el Sr. arquebisbe de València, Sr. Cañizares, en una Pastoral diu que les parròquies, convents, col·legis  cristians, etc... de la seva diòcesi han de fer pregàries perquè es mantingui la unitat d’Espanya... El text[2] recorda el llenguatge de l’Església de seixanta  anys endarrere, posa en evidència la servitud  que encara mantenen estaments eclesials amb les restes del franquisme i ens recorda encara les menys llunyanes referències en les intervencions del ínclit Rouco Varela, sempre disposat a guiar-nos   per la rectitud evangèlica. Novament recordem allò atribuït  a   El Quixot:  “Amb l’Església hem topat, amic Sanç...!

Però amb tot plegat, i involuntàriament suposo, han obert un debat que, fins aquests dies no s’havia fet amb la claredat amb que s’ha fet ara  (i de l’absència del qual personalment em queixava) sobre quatre punts que sempre he considerat fonamentals:

El debat sobre les pensions. Ha hagut  de sortir Mas-Collell a desmentir al PP, C’s i companyia, i per  a dir-los-hi als pensionistes que donat que hem cotitzat a l’Estat espanyol, i fins avui ho hem fet  tots els que hem treballat o segueixen treballant,  la pensió, fins que la transició no es doni per acabada,  ens la ha de pagar l’Estat espanyol perquè, repeteixo, és a ell al que ha anat a parar les nostres cotitzacions. Si l’Estat espanyol no ho fa, entrarà en frau de llei i de ser així, Mas-Collell ja ha a firmat que la Generalitat  estarà al cas.

Nacionalitat. Ha estat espectacular el ridícul que Rajoy  ha fet en la entrevista que li ha fet Onda Cero[3]. Ha demostrat un desconeixement absolut d’una Constitució que tant diu defensar que diu, taxativament, que cap espanyol d’origen podrà ser privat de la seva nacionalitat. Som i serem (llevat del que hi vulgui renunciar específicament i la seva renúncia sigui acceptada...) espanyols encara que adquirim una segona nacionalitat. I per tant, europeus. Suposo que és un aspecte que queda aclarit.

Pertinença a la UE. Finalment s’ha dit  el que era evident: si  Catalunya ha de quedar-se fora de la UE serà perquè serà un Estat independent, i no una  Autonomia de l’Estat Espanyol.

Deute. Si no hi ha negociació amb l’Estat espanyol, Espanya es quedarà amb el 100% del seu deute. I si, com deia Margallo, Catalunya es queda perduda pel món sideral,  a més es quedarà amb el 50% del deute català, perquè ho han fet així amb la finalitat de tenir al Govern sota el seu control (son tan llestos...), i sense el 18%  del PIB que genera Catalunya a l’Estat: una senzilla regle de tres ens indica que el deute espanyol quedaria sobre el 120% del, aleshores, seu PIB. En Mas va dir-ho a Manresa, si no recordo malament i avui, més contemporitzador, hi ha fet referència Mas-Collell.

Per què passa tot el que he comentat? En el meu entendre perquè el procés català és una autèntica revolució. Pacífica, democràtica, amb somriure si es vol, transversal i inclusiva i per a la què el Palau d’Hivern no és més que una gran urna posada a disposició de la ciutadania. I això, una revolució a les portes i amb urnes no agrada, com ens està resultant evident, a cap poder constituït i, molt menys, a l’oligarquia que  representa i que l’encara, aquesta revolució,  amb raons de força, però sense la força de les raons que sembla no tenir.

Amb aquestes últimes premisses per bandera, es fa més comprensible, com diria l’escriptor, el per què de tot plegat...

J. Vinyeta

23 de Setembre de 2015

---

[1] José Luis Rodriguez, portantveu del primer Govern Aznar

[2] http://www.archivalencia.org/contenido.php?a=6&pad=6&modulo=37&id=12473

[3] http://www.eldiario.es/politica/surrealistas-entrevista-Rajoy-Onda-Cero_0_433606891.html

332.- De la Campanya

332.-  De la Campanya.-

Estem oficialment en campanya electoral.  Potser l’única diferència entre aquesta oficialitat i el dia a dia que anem tenint,  des de fa anys, està en que ara va de bo. Això vol dir que l’enfrontament serà directa i, per part de molts, brut[1]. Donada la finalitat plebiscitària amb que gairebé tots ens mirarem el resultat electoral (inclosos els que diuen que no ho faran), es fa evident el  to diguem-ne èpic i aquesta espècie de dramatisme que impregna tot plegat.

Èpic i dramàtic perquè hi ha molt en joc i, davant de la  possibilitat de perdre, amb un cert pànic i sense  raons potser perquè no en tenen, els de sempre han amplificat el fantasma de la por, especial i directament  davant dels més dèbils i susceptibles. És per tot això que ja fa dies que vinc pensant que la campanya pro independència, especialment la de Junts pel sí, no és o no  està pensada i elaborada, o així m’ho sembla (a menys que s'hagi deixat directament en mans de les CUP aquesta feina concreta, la qual cosa em semblaria una  deixadesa per part de la coalició),  per a aquell col·lectiu molt i molt sensible  sobre el que cauen voltors  i demagogs sense pietat, amb afabilitat o no, a la caça, literal, d’algun vot a qualsevol preu.  M‘explico.

Em dona la sensació de que tota la campanya es fa  en els mitjans de comunicació, en tots els seus àmbits. És en aquests  mitjans, i especialment en  els escrits, on hi trobes totes les explicacions necessàries. Pots trobar-hi fàcilment   referències ja sigui dels altres candidats i de les seves intervencions o dels candidats considerats com els propis, explicacions a les reaccions hagudes o per haver, indicacions dels col·lectius significatius en un o altra sentit que donen més credibilitat, etc...  tenint sempre en compta, això sí,  que la ideologia dels propietaris de la capçalera del mitjà escrit  son els que marquen el tipus i sentit de la informació que donen (per molt que molts periodistes s’entestin en dir-nos que no és així).  Però en un Estat que no és precisament assidu als mitjans escrits, més fidel a les televisions i, de les quals aquí casa nostra, només amb una emissora incontestablement a favor el sobiranisme i no visible en tot el territori nacional, ¿com es fa arribar el missatge sobiranista, amb els avantatges (dels possibles inconvenients ja se’n fan ressò els de sempre) a aquells que son durament bombardejats amb truculències,  en massa casos, completament falses?

Penso ara en el Col·lectiu Wilson, per exemple, i en el seu comunicat sobre les eleccions del proper 27S[2] en el que, entre altres coses,  fan referència als articles del propi col·lectiu sobre les pensions[3] o sobre els efectes comercials de la independència[4]. Tot plegat, un munt d’informació  que aclareix moltes coses i que ha estat realitzat per gent de gran vàlua,  de gran “pedigree” internacional, la majoria amb càtedres  d’economia en universitats de  prestigi mundial. I al mateix temps,  penso en el Sr, Albiol amenaçant als avis en general, i els del Carmel en particular, de que la independència de Catalunya suposarà una disminució de la seva pensió. El col·lectiu Wilson tracta d’innoble  l’afirmació d’Albiol i demostra, en el seu document referenciat, la fal·làcia d’aquella asseveració. Certament aixó s’ha dit i explicat. Però s’ha dit i explicat  més enllà dels cercles d’economia, dels fòrums econòmics habituals o dels mitings electorals plens a  vessar d’incondicionals? Un altra exemple: entenc que bona part dels votants de Junts pel Sí tenim clar que, en cas de ser independents, si no volem la nacionalitat espanyola haurem de renunciar a ella, perquè l’Estat espanyol en cap cas, constitucionalment parlant, ens la pot traure. Per què no es diu amb claredat una cosa tan simple com aquesta i sobre la que amb piconament sistemàtic van sembrant dubtes els partits unionistes?

D’exemples com els que he posat n’hi han molts més (fronteres, desplaçaments, comerç,...). És cert que molts o hem sentit a parlar-ne  o ens hem preocupar per trobar respostes. Però,  ¿se n’ha parlat tant com ha estat necessari, i per gent amb crèdit per a fer-ho,  allà on els dubtes semblen més evidents, i que no és precisament allà on hi ha un col·lectiu més escèptic  i clarament independentista?

Deixo la pregunta a l’aire.  

J. Vinyeta

16 de Setembre de 2015

---

[1] Suposo que malauradament es faran presents els “dosiers” en contra dels de sempre i fets públics pels mateixos de sempre.

[2] http://www.wilson.cat/en/comunicats-conjunts/item/243-comunicat-col·lectiu-wilson-eleccions-del-27-s-2015.html

[3] http://www.wilson.cat/ca/comunicats-conjunts/item/213

[4] http://www.wilson.cat/ca/comunicats-conjunts/item/215-dos-m%C3%A9s-dos-s%C3%B3n-mil-els-efectes-comercials-de-la-independ%C3%A8ncia.html

331.- Comentaris, després de la Manifestació.-

331.-  Comentaris, després de la Manifestació.-

Com sempre, des de fa uns quants anys, la festa va ser civilitzada, d’expressió clarament democràtica, participativa, manifestació evident d’un sentiment que no era d’un dia  abans i que, precisament per això, no va agradar (com cada any) a tots. L’excusa per a no participar-hi per a uns, era que allò no era la marxa reivindicativa  de la identitat nacional malmesa des de fa tres-cents anys, si no que no  era més que una marxa pamfletària d’uns partits que no  incloïa ni deixava espai participatiu als d’ideologia diferent. Que en comptes de ser una marxa Nacional i corporativa, s’havia convertit en un acte electoral sense escrúpols. Per altres, era ben clar que  es demanava la Independència de Catalunya, com cada any, acte en el que, com és evident, no hi podien participar perquè hi son contraris.  La veritat de tot plegat és que, amb les eleccions a 15 dies vista, es fa difícil pensar o creure que el PSC i/o els  comunistes reciclats del Sí que es Pot (deixo de banda a tot l’altre sector d’unionistes, dels quals aquests d’esquerra   tampoc en son  tant llunyans ideològicament al menys en aquest tema...) podien anar-se’n del que venen predicant  repetidament, perquè havia de quedar clar que a qui deixaven al marge era precisament a tots el altres: ells és evident que son els purs; el altres no som més que morralla...

És  aleshores  que s’imposen algunes reflexions al respecta:

- La primera que se’m acut és que, llevat de la Diada de San Boi (1976) a la mort del dictador que realment va ser multitudinària, a les altres, fins al 2010, hi participava tothom. Però quants hi participaven 5000, 10.000....? En les últimes, perquè son reivindicatives, no hi va tothom i ens acostem als dos milions de persones...

- És evident que enguany la manifestació es fa el primer dia de Campanya Electoral de cara al proper i ja famós 27S. Puc acceptar, tot i que cap col·lectiu polític  va demanar el vot per a la seva corresponent organització – partit, que realment la manifestació fóra un acte electoral. En el cas de que ho fos (la Junta Electoral Central no té “arguments” per prohibir-la, tot i declarar-la com  acte electoral...), ¿no serà que mostra la impotència de tots els crítics amb l’acte perquè es veuen i saben  d’una incapacitat de convocatòria com la que es manifesta en el suposat acte electoral? Si realment allò va ser un acte electoral, queda clar que aleshores  “tot allò” eren vots, oi?

- És també evident que no tota Catalunya estava a la Meridiana. El fet s’aprofita per manifestar per part dels crítics que la majoria silenciosa és de més volum. És possible. Però també podem  constatar al respecta que, quan s’ha convocat a aquesta majoria silenciosa a manifestar-se, el fracàs ha estat absolut. El dia de la Diada del 2014, Societat Civil Catalana, que forma part d’aquesta majoria silenciosa i presumeix de bon feeling entre aquesta majoria,  va organitzar el seu Acte particular al circ romà de Tarragona. L’èxit va ser tal que aquest any han hagut de celebrar l’Acte en un espai molt més reduït: a l’Auditori de la Pedrera, de Barcelona... O podem  recordar el èxits de convocatòria dels 12 d’Octubre anteriors, a  Barcelona. Pensen que som criatures de pit?. Aquesta majoria silenciosa va fer una crida a posar banderes espanyoles als balcons de la Meridiana. Els resultats de la crida, eren a la vista.

- El ball de número de participants no és diferent del de cada any i a  cada manifestació.  La Guardia Urbana en compta 1.400.000 participants. Els organitzadors, que mai han volgut donar dates concretes diuen que els van informar de que hi havia 2.000.000 de participants; en qualsevol cas, manifesten que ha estat la participació més massiva i important de totes les últimes Diades. La Delegació del Govern, com no podia ser d’una altra manera, parla de 550.000 participants.

És difícil fer entendre, als que no ho volen d’entendre, que una participació, com la de divendres, en un acte reivindicatiu  no és més que una demanda  de comprensió i satisfacció de  moltes (massa!!!) coses. Però, tal com l’experiència ens demostra, res serà comprès o satisfet en la situació actual. Per tant,  la solució?: el resultats electorals del proper 27S.

Aleshores i en conseqüència, ha de quedar clar que la modificació de la situació actual, només és possible amb una majoria fefaent d’escons (no ens han permès intentar una majoria de vots, la qual cosa a qui ha de fer pensar no és a nosaltres  sinó  aquells que mantenen una  actitud negacionista permanent i en el per què ho fan).

Això vol dir que ja sabem el que ens hem fer. I el 27S és a tocar...

J. Vinyeta

13 de Setembre de 2015

P.S.:  Sembla que demà dilluns es reuneix la Comissió Europea per trobar solucions al tema dels refugiats. Què sigui veritat  que es buscaran solucions (i no es compleixin els meus mals auguris expressats en el  nº 327 d’aquest blog). Tot i que serà difícil determinar quins son, o volen ser, refugiats, i per tant amb dret d’asil, dels que son emigrants, han d’aclarir quines polítiques es portaran a terme amb tots plegats.---

330.- Comentaris abans de la Manifestació

330.-   Comentaris, abans de la Manifestació.-

Hem arribat a l’11 de Setembre d’enguany  i estem a l’espera de la manifestació d’aquesta tarda.  Hi hem arribat sacsejats perquè  des de Madrid els hi van sortint els nervis i la por de que tot plegat sigui més que un èxit. I hi col·labora, en aquesta por i nerviosisme, tot el ferro unionista.

Primer va ser en Felipe Gonzàlez que ens volia fer passar per nazis a tots nosaltres amb la pretensió de assentar càtedra amb uns arguments pobríssims. Va haver de rectificar. Però torna a mossegar l’ham que li llença E. Juliana a La Vanguardia i també ha de desmentir el contingut de l’entrevista. Però resulta que el periodista Juliana[1] té el document sonor de la trobada, ens el fa sentir i ens mostra que Felipe diu el que després diu que no va dir .

Mentre, el Sr. Guerra manifesta que el que està fent Artur Mas no és més que un lent cop d’estat[2]  i anima al Govern a intervenir. I tan bé ho fa que el Ministre de Defensa, Morenés, ens diu que si tothom compleix el seu deure l’exercit no haurà d’intervenir[3]...  Poca broma, oi? Dons apa, a complir amb el nostre deure de ciutadans i anem a tots a votar...! O és que Morenés no pensava precisament en aquest deure ciutadà...?

Entre tot això, que Déu ni do, hi ha  la modificació del TC per  convertir-lo en un tribunal penal per reblar el clau. Parteixen del error, greu error, de que eliminat Mas s’acabaria tot el sobiranisme a Catalunya perquè als catalans allò del seny se’ns ha acabat i ens deixem entabanar per un boig il·luminat. Dic que és un greu error (“¡qué error, qué inmenso error”! [4])  perquè darrera de Mas n’hi ha molts més, ben preparats i molt més radicals que l’actual President per continuar  tirant endavant tot el procés.

La traca  final i prèvia a la Diada, ens l’ha encès, ni més ni menys, que el Sr. Pablo Iglésias, a Rubi[5]. En un dels millors discursos lerrouxistes d’esquerres (tal i com ja va vaticinar Manel Delgado) i demagògics que recordo, ve a fuetejar-nos (espacialment a Mas) i diu al 70% del País el que ha de votar:

"Esa gente de barrio, esa gente de barrio que no vota tiene que sacar los dientes. Esa gente de barrio que no se avergüenza de tener abuelos andaluces o padres extremeños tiene que sacar los dientes", proclamó este miércoles por la noche el líder del partido lila. "No podéis consentir que os hagan invisibles en Catalunya. Todos a votar el 27. Esas clases populares tienen que sacar su orgullo de barrio. Esas clases populares son las que pueden mandar al 'coffee shop' al señor Mas y al señor [Mariano] Rajoy. ¡Catalunya Sí que es Pot!". Pobre xicot!. Les replicades a la xarxa començant per Llach i  David Ferrnández, seguides de pares, fills i nets andalusos o extremenys (aragonesos, castellans, gallecs...) varen ser immediates. El pitjor de tot és que es situa com un vulgar salva pàtries, dels que en tenim molta mala experiència.  Només dir-li al Sr. Iglésias que no és ningú per a dir-nos (perquè ho diu per a tothom, no ens enganyem) que hem o no hem de votar. I sense necessitat de ser tant groller con ho va estar vostè, Sr, Iglésias, li diré que el meu vot serà el que jo cregui que ha de ser  i no el que  vostè decideixi, que evidentment decideix que és un vot pels seus, Donim raons positives , concretes i de pes,   perquè fins avui el discurs ha estat el mateix i sense consistència, i podré començar a pensar que vaig errat perquè encara no m’han dit, ni vostè ni cap de les esquerres del no, com s’ho faran per fer tot el que diuen que faran sense la més petita eina per fer-ho. Si Sant Eloi no fa un miracle...!

Però de tot plegat hi ha una cosa que no podem oblidar: tots aquests,  tots plegats, tot i que no ho diguin, estan amb la mirada posada en les eleccions generals de desembre i el PP, en particular, se’n frega les mans a cada atzagaiada  ja sigui des del seu partit o des de qualsevol altra tribuna, en cap cas una manifestació   innocent, que posi en peu de guerra als independentistes. Que quedi clar que tot es fa o es deixa fer en bé del PP a la resta de l’Estat. Que Catalunya marxi és un tema menor que ferirà l’orgull dels conqueridors repatanis i d’algun general retirat amb el rellotge parat l’any 39. Son d’una mena tan especial que perdre les eleccions generals i tota la mamella que hi penja és més greu per a ells que l’Estat, aquest Estat i ciutadania que diuen defensar constitucionalment, perdi el 18,5% del PIB, si Catalunya es fa independent. Son així.

Un petit ventall (hi ha encara moltes més coses, per exemple considerar, per la Junta Electoral Central a la manifestació d’aquesta tarda com un acte electoral, tot i que no s’ha atrevit a prohibir-la...) del que ha passat aquests últims dies, fins avui, 11 de Setembre i abans de la manifestació d’aquesta tarda. Petit ventall, però de greu contingut que, amb independència dels criteris del PP perquè tot vagi com ells volen i en favor seu, ens han de portar a la que voldríem fora l’última magna manifestació. La millor manera de que ho sigui és amb una participació massiva tot i  que allà, a Madrid, ens tornaran a dir que hi hem posat ninots de cartró per omplir trams, ja ho sabem. Però també sabem que, com diu un programa del PuntAvui TV, El món ens mira.

Els hi hem de mostrar, a uns i altres, que sí que hi som...

 

J. Vinyeta

A les 14 hores de l’11 de setembre de 2015

 

---

[1] http://www.lavanguardia.com/politica/20150908/54436363756/felipe-gonzalez-dijo-si-identidad-nacional-enric-juliana.html

[2] http://www.libertaddigital.com/espana/politica/2015-09-02/feroz-articulo-de-guerra-contra-mas-por-dar-un-golpe-de-estado-1276556196/

[3] http://www.europapress.es/nacional/noticia-morenes-dice-si-cataluna-todo-mundo-cumple-deber-no-hara-falta-ffaa-tengan-ningun-papel-20150908102216.html

[4] És una referencia que, fora del contexte en que va ser escrita per Ricardo de la Cierva pel Juliol de 1976 al diari El Pais i enreferència a l’elecció de Suarez com a President del Govern a Madrid, consideran només la frase en si, entenc que és perfectament aplicable al que jo vull dir.

 

[5] http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/pablo-iglesias-pide-voto-hijos-nietos-andaluces-extremenos-catalunya-pot-4495795

329.- La carta de Felipe González

329.-  La carta de Felipe González.-

A los catalanes  és el títol   de la carta - article que el Sr. González a tingut a bé dirigir-nos des del diari El País fa un parell de dies. És una mostra més de la poca consideració que ens té, tot i que no causa sorpresa.

No costa gaire entendre que un senyor que va permetre al seu fidel escuder Guerra  (o era al revés...?) frases com aquella de que “el que se mueva no sale en la foto...” amb la que es va  instaurar l’immobilisme intern  en els partits polítics, o aquella altre, i que a més  va convertir en tremenda realitat, que deia “Montesquieu ha muerto”; un senyor que va jugar amb un GAL defensant-lo amb allò de que “al Estado se le defiende también en las cloacas...” amb funestes conseqüències pels seus  ministre de l’interior i director general de seguretat, que van acabar a la presó, i amb un Sr. X que apuntava  molt  i molt amunt dins del seu partit, amb ni Flicks i Flacks, tal com es defensava de la suposada corrupció del PSOE en sessió parlamentària mentre ell era President del Govern a Madrid, o amb una corrupció clientelar a Andalusia que fa tremolar als més impertèrrits, i amb més ítems en el mateix ordre que podríem anar afegint,  no és estrany, dons,  que  redacti unes línees com les que ens dedica des de la seva “tribuna” preferida i afí, en el que es constata una ignorància supina sobre el tema del que parla, pròpia d’aquells que toquen d’oïda, amb detalls que, en general,  no paga la pena ni comentar, llevat  d'un parell o tres que potser  sí mereixen alguna reflexió.

Per exemple, les referències i comparacions amb el nazisme d’un procés absolutament democràtic, que no han estat les úniques ni la primera i efectuades també per noms propis concrets i de solera unionista,  resulten ser senzillament encara més aberrants en boca seva. Però, al mateix temps, ens posa en evidència que si tornés a governar potser seria ell mateix qui, il·luminat i transcendent, es posaria al front de no sabem ben bé què  (un exèrcit...?) per salvar aquesta pàtria que entén malmesa i que, com qualsevol feixista memorable (ara sí que podem mencionar a Mussolini, Franco o Hitler) governaria amb mà de ferro per evitar desviacions del ideari comú.

O bé aquella altra en que, afegint-se  a la teoria de la por cavernària, ens diu que tot plegat  portarà a Catalunya a convertir-se en una Albània del segle XXI, cosa que sembla difícil per un País, Catalunya, pel qui el seu mercat és avui el món, sense límits,  i capdavanter de les exportacions espanyoles, una Catalunya endeutada, cert,  amb un 30% del seu PIB fàcilment superable, en contraposició al 100% del PIB  que conforma el deute de l’Estat espanyol...

També em sembla aberrant que insisteixi en la necessitat d’acordar solucions al “problema”  o reformes pactades (ara?) quan tan el Govern Central com el seu partit polític han dit no a tot el proposat i/o demanat des d’aquí des de fa massa anys  i no  aporta-ne ni unes ni altres,  llevat d’una reforma constitucional lampedusiana que deixaria les coses com estan.

Finalment, perquè realment penso que no val la pena anar més lluny (i tinc seriosos dubtes sobre si ni tan sols valia la pena fer referència explícita a l’article de marres), recordar que ens hem fet grans i que els exemples de caire infantil, com els que en exposa a l’article, han estat el pa de cada dia en aquests últims mesos i poca  cosa, per a no dir que res, han influït  en la societat catalana. Personalment entenc que son exemples de tan poc gruix  com aquell que, en les classes de religió durant el meu batxillerat em posaven per demostrar l’existència de Déu: els de la meva edat recordaran que ens deien els capellans que la perfecció de l’ull humà només podia ser producte d’un Ésser superior. Per tant, Déu existia...! Així les coses, i potser pel mateix simplisme,  sorprèn el què no hi hagi, per part de Gonzalez al igual que per part de  tots plegats, tots aquests que fan propaganda pel no com a resposta en les properes eleccions  (eleccions  que en l’article es defineixen com “una falseada contienda electoral”, el que  també ens  dona idea dels valors democràtics amb els que el Sr. Gonzàlez sembla conviure), no ens donin reals i autèntiques raons de pes, i argumentades, per  les que puguem arribar a entendre que potser sí que és millor que ens quedem. Però de raons i arguments de veritat cap, ni un,   en cap moment. Tan és així que hem començat a tenir clar que no en deuen tenir d’arguments sòlids... o que, un i altres,  entenen que no donem per a més i no entendríem altres raons que les que tots ells ens van donant. Som tan poca cosa que hem d’estar permanentment  tutel·lats...

Un afegitó més: el Sr Gonzàlez  vol, pel que sembla, una Espanya unida (Una), perquè així és més gran (Grande) i, evidentment, amb la llibertat que sobre del paper té qualsevol Estat (Libre): Una, Grande y Libre! A mi personalment és una frase que em porta records espantosament  dolorosos i perversos...

J. Vinyeta

01/09/2015

328.-Comentaris (Tercera vía, Universitat de Prada)

328.-Comentaris (Tercera  vía, Universitat de Prada)

Parlar de Tercera via com a solució a l’anomenat “problema català” és parlar, amb la intensitat que es vulgui, això sí, d’una modificació constitucional. El PP diu ara que vol modificar la Constitució però reconeix que la reforma que va madurant no deixarà contents als catalans i per ratificar-ho, afirma que  s’oposa a singularització alguna per Catalunya. D’altra  banda, els Barons del PSOE s’oposen també a un hipotètic finançament  diferencial per a Catalunya tot i que  insisteixen en un canvi constitucional que en cap cas trencarà la unitat d’Epanya. Si hi afegim C’s, acèrrim defensor de la unitat pàtria, i  Podemos, que sí que parla  de reforma constitucional però en el llenguatge del qual ja no hi ha el dret d’autodeterminació, tot i que es va escorant al centre... (dreta?), sembla que, d’una vegada per totes, queda tancat el debat de  la famosa tercera via que, encara que pugui semblar estrany,  ja no era més que un acostament dels que la predicaven als plantejaments unionistes i una forma més menys dissimulada de preparar als seus incondicionals al  No per resposta al 27S.

Així les coses, Rabell, Duran, Iceta etc..., ens haurien d’explicar com pensen encarar i resoldre i amb qui, la reforma constitucional que proposen i que els/ens doni autoritat suficient des de la pròpia Constitució, i sense eufemismes,  per efectuar el referèndum plebiscitari per decidir el famós Si  o  NO (i si el referèndum  ha de ser acordat, ja em diran amb qui...) que tant aferrissadament defensen, reforma que, pel que ens van deixant clar  des de Madrid, els hi pot representar quelcom més difícil que la quadratura del cercle: els directa i necessàriament implicats  parlamentàriament ja avui majoritaris, diuen obertament que no a una reforma com la que  aquells necessiten. Duran, potser més intel·ligent que els altres, i sabedor de la impossibilitat d’anar pel camí que ell i companys voldrien anar, sosté que no caldria més que un afegitó a la Constitució per solucionar el tema, que és tant com dir que donades les dificultats que el canvi constitucional representa...

 I ja posats, que PP, PSOE, C’s, que diuen i volen entendre  que el 27S no és més que una contesa electoral més, que  ens exposin alguna cosa més que constitucionalitat i “amor pátrio”, que ja no caldria  ni  exhibir-los en unes eleccions normals ni en cap d’altres,  i ens facin veure les bondats de quedar-nos (econòmiques, socials, fiscals, etc...,etc...) bondats que fins avui, tot ha de dir-se, no hem vist per enlloc i que, tot i que no sé com, deixessin  clara i manifesta la voluntat de compliment posterior d’aquestes suposades bondats, cosa difícil perquè de compliments de tots els Governs centrals, pocs, molt pocs per no dir que cap. Hi ha una cosa que em crida l’atenció: tot i no ser unes eleccions plebiscitàries, PP i C’s malden per construir un front pel No. En que quedem, son o no plebiscitàries?

La Universitat d’Estiu a Prada, ha donat algunes potser que més que anècdotes.

Germà Gordó, conseller de Justícia en funcions fins el nomenament del nou Govern, ha recordat la necessitat de fer Països i completar el mapa amb “l’apropament” de la Catalunya Nord, La Franja, València i Balears. És evident que l’objectiu final  ha de ser aquest, com és  evident que sempre i en qualsevol cas seran benvinguts, ben tractats i ajudats en el que calgui. Però entenc que, i en primer lloc, han de ser ells els que diguin d’afegir-s’hi. I en segon lloc, en cap cas, aquest objectiu  ha o hauria de ser o representar un retard en la conquesta de la independència del Principat. Dit de forma més planera: no  tenim temps d’esperar-los. Ja vindràn. Però les declaracions de Gordó han posat en peu de guerra al Govern aragonès i al PP Valencià.

Va haver-hi un primer debat en el que hi varen intervenir Muntañola (UDC), Rabell (Sí que Pot), Baños (CUP) i Comín (Junts pel sí). Continua sent Mas la diana especialment per Rabell (que va ser xiulat en alguna ocasió) i que insisteix en la celebració d’un referèndum pactat, com Muntañola;  també  Baños, desconfia de Mas tot i que és més discret[1], però entén que a Madrid ja no s’ha d’anar a demanar res més...Tot plegat és un bon inici del final que s’acosta.

J.  Vinyeta

24 d’Agost de 2015

---

[1] http://www.europapress.es/nacional/noticia-proceso-soberanista-centra-primer-debate-preelectoral-20150822202900.html

327. - Top Manta

327. - Top Manta.-

Tema de difícil tractament  però que, per desgràcia, ha estat en boca de molts aquests últim dies. És una qüestió de la que si sabem que hi ha moltes i diferents valoracions i/o avaluacions amb caires socials i polítics, en qualsevol cas, innegables.  Em limitaré a exposar-ne algunes d’aquestes formes d’entendre la qüestió i constataré alguns fets.

Forma I, els que es queixen de la permissivitat i tolerància amb que s’actua davant dels fets: Sostenen que aquests senyors, els “manteros”, estenen una paradeta a la via pública,  venen productes majoritàriament falsificats, productes que compren en magatzems subministradors d’aquest material i contra els que no s’actua, i no paguen res de res. La competència deslleial és clara, el frau també  és evident, però continua existint i creix especialment els estius perquè el temps propicia sortir i estar al carrer i, per tant, el volum de la possible clientela es dispara exponencialment. La permissivitat i tolerància sembla ser la norma d’actuació de les autoritats, qüestió de per sí peluda perquè l’ambigüitat entre Administracions Locals i Estatals propicia els mals enteniments el que, casualment, afavoreix aquestes suposades permissivitat i  tolerància.

Forma II, els que entenen que és un problema policial i el que diuen els propis “manteros” interessats, amb fets contrastats: En una situació “top Manta” hi intervenen els Mossos. Un dels manters cau des d’un balcó d’un tercer pis i en resulta mort. Els manters, portant l’aigua al seu molí, acusen als Mossos  directament d’assassinat (ignoro si hi va haver manipulació intencionada o no en les acusacions).  El problema no és tan el fet luctuós, que ho és i greu, com que els manters entenen que la seva situació ha de ser legalitzada però, es clar, tenint en compta que el seu mal viure només té aquesta sortida laboral. Envalentonats per un fet que pretenia directament criminalitzar a les forces de l’ordre i així amagar la pròpia actuació, posen Salou potes en l’aire fins que les declaracions dels implicats senegalesos comencen a caure en contradiccions i queda clar, després de tot el sarau, que la caiguda del company va ser realment accidental quan intentava fugir dels Mossos que el perseguien. Aquells que han mentit i acusat, de  moment no els hi ha passat res. Com a conseqüència, el Top Manta en general es creu legitimat per enfrontar-se a les forces de l’ordre que, en ocasions, han de fugir perquè son agredits (literalment apedregats segons la premsa) i insultats[1]. En el mateix lloc i moment, el mateix delegat dels Mossos es queixa de que des de fa més de vuit anys no s’ha modificat la normativa corresponent i que les instruccions que reben al respecta son ambigües. Mentre, l’exconseller d’interior Espadaler ens diu que no s’ha de canviar res, que només cal aplicar els protocols corresponent perquè, a la fi, tot plegat no és més que un problema policial.

Forma III, que representa la valoració que en fan les ONGs i sectors teòrica o pràcticament compromesos socialment: Els senegalesos  que es dediquen al Top Manta, o els paquistanís que venen llaunes de beguda pel carrer, o les noies xineses que fan massatges a les platges, tots aquests que conformen aquest món,  han de ser tractats/des amb un mínim de permissivitat i amb tolerància perquè el que fan és  per  pura supervivència, és el  seu modus de viure en un Estat/País com el nostre que no vol legalitzar-los de forma oberta i complerta. Han de tenir assistència en tots el àmbits i, molt especialment, amb assistència quan menys moral i de suport a les seves activitats  donada la seva situació, en la majoria dels cassos,  de “sense papers”. La societat a la que han vingut a parar, deixant la misèria en que es trobaven en els seu lloc d’origen, ens obliga a ser solidaris amb ells. Els tractaments policials o diguem-ne autoritaris no han de formar part de la nostra manera se rebre’ls.

Forma IV.- Barregen tota  la immigració amb el top manta i la seva intransigència és absoluta: Espanya – Catalunya és primer. Els que arriben, sigui quin sigui el mitjà emprat per arribar, no son més que un sub producte que no mereix més atenció que la que pugui rebre quan les necessitats, en tots els ordres, dels d’aquí, estiguin plenament satisfetes. Només se’ls hi pot donar el que sobra (si és que sobra alguna cosa), i si no els agrada que tornin cap a casa seva: aquí no els volem per a res. Com que no tenen feina ni documentació, es dediquen a robar i donar mal viure als propis del país. Fora!

______

No son més que quatre maneres de veure un mateix problema que es deriva dels fluxos migratoris actuals. Segur que n’hi ha moltes més formes d’entendre-ho però, en el fons, tot plegat no son més que paraules que no resolen res quan, el que realment fa falta, son solucions que no arriben i que son absolutament necessàries abans de que l’allau que ens va venint deixi de ser un problema de gestió per convertir-se  en un caos no gestionable. I els que han de buscar les solucions son les Administracions especialment  les Europees perquè és precisament a Europa  on aquest problema es manifesta amb més cruesa. Grècia, Itàlia, Espanya, no son més que els ports d’arribada de milers  de desplaçats des d’Àfrica i Orient Mitjà, majoritàriament, que volen depassar el Canal de La Mànega, els Pirineus o els Alps (Grècia els envia a Macedònia i, via  Sèrbia,  cap Hongria),  per arribar a l’Europa central o al nord d’Europa.

Però Europa, la rica Europa tot i que  està en una crisi galopant de la que, per més que ens ho vulguin fer veure no té visos de redressar el camí, crisi que encara empitjora la situació d’aquests nou vinguts,   s’ha fet vella i, com  qualsevol avi, diu que el seu mal no vol sorolls, que qui dia passa any empeny, que una aspirineta és una bona solució per a un mal de cap, que els estalvis per magres que siguin s’han de protegir, etc... Paraules, també només paraules... Per a quan solucions...? Se’m acut la resposta que “El Hermano  Lobo” donava  a una pregunta[2] compromesa en els temps en que es va editar (els que ja tenim una edat sabem perfectament quina era la pregunta que es feia a la revista): Uuuuuuuuuuh...!!

J. Vinyeta

20 – 23  d’Agost de 2015

P.S.: Una apreciació personal. A tots aquells que ens han volgut fer creure que els Mossos son una panda de criminals, hagin estat manipulats o no per a fer-ho, perquè tot és possible però que així ens ho presentaven,  si de mi depengués, serien expulsats  del País, perquè no sé si el perdó que han demanat pels fets de Salou és realment un reconeixement del error, especialment en el tema de la mort del company o, senzillament, una necessitat tècnica indispensable per a no assumir responsabilitats.---

---

[1] Declaracions del Delegat Sindical dels Mossos a RAC 1 el 20/08/2015

[2]  La pregunta, feta en plena dictadura i en cada edició de la revista era: “¿Cuándo llegará  la democracia a nuestro País?” I la resposta era la imatge d’un llop  udolant. (UUUUUUUUUUUUUUUUH!!)

326.- Comentaris (Llistes, Sí que es pot,nervis).-

326.- Comentaris (Llistes, Sí que es pot,nervis).-

Ens anem apropant al 27S i les llistes es van omplint. La presència  de Vila d’Abadal en la  llista Junts pel Sí entenc que era obligada i així ha estat. És un més de tants que hi ha que ens garanteixen bona feina un cop entrats al Parlament.

Per Rabell i companyia resulta evident que només tenen un objectiu: Artur Mas. Ajuntats tots aquells que anant sols tenien l’esma perduda,  amb la fugida gairebé anunciada d’antuvi de Procés  Constituent i amb Forcadas i Oliveras donant el vot a les CUP, no els hi queda gairebé res més que mantenir Artur Mas com objectiu a batre. El problema bàsic per a tots ells és batre a una dreta que diuen que ha estat el monstre de les  cavernes sense, en cap cas, reconèixer l’existència d’un dèficit fiscal amb l’Estat, perquè seria tant com assenyalar que molt bona part dels dèficits socials  neixen d’aquesta sangria espectacular. Ens volen habituar a que entenguem  que  tot es resumeix en un problema de gestió (que evidentment sempre, sempre pot ser millorable) però sense dir-nos el què, qui i com de la qüestió.  Perquè el problema no és tan que es proclami una política d’esquerres (que també està per definir) sinó fer-nos veure, i amb claredat, com i amb quins mitjans es pot portar a la pràctica  aquesta política mantenint-se units a un Estat que controla i reparteix els diners amb voluntat exclusiva i, avui per avui i continuant igual, sense la més  mínima possibilitat d’administrar el nostres recursos. Mentre que, al mateix temps, ens diuen que el Santander no és  allò que els han definit com a “casta”...

D’altra banda, sembla que  a Madrid hi ha nervis. És com si comencessin a descobrir que allò de la “bogeria d’en Mas” no és tal ni tanta com es pensaven, sinó que  sembla que es van fent entenedors de que els altres també existim. Quan l’absolutisme és total, que és com des de Madrid s’ha volgut tractar el tema català, sol passar que de món només existeix el que gira en el  cercle íntim d’aquest món absolutista (i això, tinguem-ho clar,  quan gira i al voltant el sol, cosa que no sempre ha estat així...). És un món de tenebres en el que s’hi fa imperar la foscor. I mantenint aquest món tenebrós, passa que a l’hora d’explicar determinades coses més enllà d’aquell cercle íntim  (més enllà d’aquella Estrella de la Mort que tan  bé ha definit Baños),  procura aquest cercle que no hi hagi comprensió possible  si no és assenyalant que tot això/allò que ha passat o està passant, ho ha estat per la presència de forces  demoníaques perverses. I tot el que no els hi agrada, que trenca aquest cercle absolutista o que senzillament no els convé, que de tot hi ha, passa per aquest sedàs de l’engany tan proper a la censura o, si és vol millor, a prop del infern inquisidor.

 A partir del Setembre del 2012, Mas ha estat, per aquest món absolutista,  el gran pervertidor de la societat catalana. No convenia, en cap cas, que aquesta societat civil fos adulta. Però, com a la llarga passa sempre, la realitat acaba obrint-se camí i, pel que sembla, estan descobrint, des del absolutisme més tancat, que la nostra societat és la que realment ha forçat als polítics, i al primer en Mas, a donar realitat política a tot allò que portava a les mans la societat civil. I si és com penso, això comença ara a fer mal perquè es va evidenciant que no som tan “provincianos” com ens creien, que no hem  estat abduïts ni enganyats per ningú, que hem decidit nosaltres. I que han estat Mas i companyia els que  precisament  han estat abduïts per la societat civil que no els hi ha deixat marge de maniobra. Ja  varen tenir un avís seriós el  ja famós N9N i el varen  rematar, com han fet sempre, amb els tribunals. Ara, perquè no ens han deixat fer-ho com volíem, ho farem electoralment, amb  les urnes, i això també els hi costa d’entendre...

J.  Vinyeta

17 d’Agost de 2015

325.- Comentaris en un temps de vacances.

325.-  Comentaris en un temps de vacances.-

No és pas que pensés que les vacances d’aquest 2015 serien planeres, ans al contrari. El que ens queda davant del 27S no serà fàcil de passar i enganxa al mes d’Agost de ple, mes vacacional per antonomàsia. El que no pensava és que determinats fets serien tristament sorollosos. Entre aquests trobem els afers promoguts des de Madrid (Ministre de l’interior, modificacions constitucionals, pressupostos generals) i aquí, a casa nostra, el Sr.  Duran pidolant una participació en el futur Govern de l’Estat. Pel que fa a les llistes, de cara al 27S que mica a mica es van concretant, ressaltar la decisió que pren Manel Delgado.

La gran “diversió” ens la ha donada el Ministre de l’Interior, Sr. Fernández Díaz acollint al seu despatx a un imputat per suposats delictes econòmics que la Guardia Civil, Hisenda, Antifrau, tots plegats, porten als jutjats pel seu aclariment des del punt de vista judicial i que es fa en vigílies de decidir quin tribunal ha de jutjar-lo per un nou i suposat delicte de blanqueig de diner. El Sr. Ministre, Cap de la Guardia Civil que l’està investigant, el rep en el seu despatx oficial  i la visita no es fa pública si no és per una publicació en la premsa. Esclata la bomba i els primers en aixecar el dit son la pròpia Guardi Civil perquè, per molt que els vulguin dir que no s’ha parlat de la situació judicial del Sr. Rato, als comandaments policials els hi sona a música molt mal tocada i amb orquestra desafinada;  l’oposició en bloc demana responsabilitats, què menys!, i  moltes veus del propi partit, escarmentats perquè  la corrupció  els hi ha fet perdre bous i esquelles en les últimes eleccions autonòmiques, i especialment el PP valencià, fotent el crit al cel perquè tots, i ells també, sabem allò de la dona del Cèsar... I per adobar-ho millor, surt Rato a dir-nos que sí, que es va parlar dels temes judicials que té pendents. Una vegada més, donat que el Ministre no serà “dimitit”, que és el que correspondria, queda pal·lesa la immunitat, quan menys política, amb la que el PP actua (i no és l’excepció en la classe política).

El Sr. Rajoy, que veu com la majoria absoluta desapareix del seu llindar polític, ve i ens alegra amb un possible canvi constitucional en la propera legislatura: sempre es guanya algun vot anunciant canvis! Però tot el canvi constitucional, que es basa en un informe realitzat pel Consell d’Estat duran el període socialista de Zapatero, resideix en la recentralitzció del màxim de competències que puguin quedar a les autonomies d’aquí a finals de l’any 2019 que, si es manté la voluntat d’esgotar la legislatura, és quan es podrien dissoldre Les Corts pel referèndum constitucional posterior. M’alegra pensar que, seguint el pas que portem, ja no hi serem.

I  dels pressupostos?. Cada vegada estic més convençut de que, a la Meseta, impera la idea de que marxem i que, per això mateix, els pressupostos de l’Estat son com son perquè tenen el convenciment de, com que marxarem, ens venen a dir que ja ens ho farem. Tan de bo. Perquè estic convençut que determinades coses, com la part del corredor del mediterrani, que ens és tant precís,  pot estar resolt poc temps després d’arribar a ser un país lliure. D’altra banda, sembla que queda clar que han d’esprémer la taronja abans de que de la taronja només quedi la pell i que, com la Gallineta, digui prou... I per rematar el tema, resulta que el 50% del deute de la Generalitat està en mans de l’Estat. Una vegada més, demostren no ser massa llestos. Si arribat el moment  l’Estat es nega a negociar, haurà de carregar-se, a més, amb quests trenta mil milions d’€, I això que pensen que marxem...

El Sr. Duran – Lleida continua amagat, amb compareixences esporàdiques per a dir-nos el mateix de sempre. Però el seu escolanet Espadaler,  sí que dona la cara (suposo, perquè així ho he entès sempre, més per obligació que per devoció) i ens alegra a tots aquells que no som de la seva corda fent que les fictícies màscares que portaven, màscares que no és possible portar “in aeternum”, caiguin i avisen a tots el seus possibles votants que, en qualsevol cas, faran costat al Govern Central després de les eleccions generals, a canvi, com és de suposar, d’una mòdica participació en aquest nou Govern.  No és pas una cosa que ens vingui de nou. Aquesta Democràcia Cristiana, que molt possiblement (al menys així ho diuen els successors de Carrasco i Formiguera) tingui poc  de les essències que la varen fundar, sembla que el Missal diari els porta a  la defensa d’uns interessos econòmics concrets que potser voregen una línea vermella que el propi Papa Francesc assenyalaria com  no franquejable (Dit d’una altra manera, oblidant-se de que a més de guanyar diners, aquests interessos econòmics tenen unes obligacions socials que complir, o no?).

Manel Delgado, antropòleg de referència, esquerrà  de pro,  accepta la proposta de les CUP per formar part de le seva llista. Delgado ja ens havia avisat del perill que suposava l’entrada de Podemos en els àmbits electorals estatal i català[1]. Coneixedor del pa que s’hi dona a ICV i, especialment, a EUiA, ha decidit donar suport a les CUP i no a la Catalunya Sí que es Pot, de Rabell,  Herrera i companyia. Per cert, comentar que aquest senyors, sota la influència de Podemos,   semblen donar la raó a Manel Delgado amb les seves declaracions perquè sembla que estiguin més apuntats al no que a altra cosa... Potser perquè la cosa no sembla que els vagi tant bé, ha sortit Errejón[2] amb el seu to de sempre a donar-los-hi aire dient que tot i  no sent independentistes, no tenen cap por a les urnes...

I ara a mantenir les expectatives de cara al 27S perquè de pals a les rodes ens els hi  fotran tots i més. I hem de ser capaços de suportar-ho tot, inclosos els cants de sirena amb que, perillosament,  intentaran entabanar-nos.

J. Vinyeta

10 – 13 d’Agost de 2015

---

[1]  http://m.vilaweb.cat/opinio_contundent/4206798/perill-lerrouxisme-antisistema.html

[2] http://www.lavanguardia.com/politica/20150811/54434824304/errejon-la-unica-fuerza-que-puede-ganar-a-mas-es-catalunya-si-que-es-pot.html

324.- A la la riba gal·la del Rubicó.-

324.-  A la la riba gal·la del Rubicó.-

César tornava de la Gàl·lia perquè el Senat el qüestionava i li exigia  entrar a Roma sense armes per acabar, en el millor del casos, amb la vida només política del general. Per anar i arribar a Roma, havia de passar el riu Rubicó que era la frontera física que separava la Gàl·lia Cisalpina (on el poder de César era indiscutible) de Roma.  César arriba a la vora del riu i sap que, si el travessa amb el seu exèrcit, l’enfrontament amb el Senat, i en conseqüència amb Pompeu, serà inevitable i hi haurà una guerra civil, com així va estar, guerra  que tres o quatre anys després finalitzaria amb la derrota del pompeians  a Farfàlia (Grècia) i Munda (Hispania Ulterior).

M’he permès aquesta referència històrica (¡ com m’agradaria escoltar algú que hi entengués i que me l’expliqués...!) perquè, entre els previs  i  la signatura del Decret de convocatòria electoral pel 27S, m’ha semblat veure massa referències a Cèsar, el Rubicó i la famosa “alea jacta est”.  És fàcil trobar-hi paral·lelismes, que no vull negar, entre una i altra situació. Però la realitat sembla que em deixa dir que hem arribat, per dir-ho d’alguna manera i aprofitant les referències, a la riba  gal·la del Rubicó, però que encara no l’hem travessat tot i  que  estem preparats per fer-ho. En fer-ho, a pesar dels tremendistes i d’aquells que potser ho voldrien, no hi haurà cap guerra civil... tot i que algú, ja abans de que arribéssim on som ara,  ja apostava perquè se’ns enviessin els tancs. Assenyalar que entenc que, precisament ara, no som nosaltres  els que  hem de voler córrer perquè el 27S ja és oficialment a tocar. El que sí hem de fer és refermar-nos en les decisions que hem anat prenen durant el nostre caminar.

La qüestió és que, certament, després de tots els dubtes, plors,  gemecs, desànims i tots els adjectius que, en aquest aspecte i sentit, hi vulguem afegir, el dia 27S anirem a votar o el que és el mateix: els polítics, aquells mateixos  que varen acceptar  el repte que la societat civil els hi va deixar a les mans el 2012 (tot i que molts ho feien a contracor), ens tornen la pilota i ens diuen que ara la paraula la torna a tenir la societat civil. I dit amb tota la seriositat i gravetat que la situació crea, és evident que la decisió ja només és nostra. Ha arribat el moment que la realitat queda a les nostres mans per deixar-la tal com està o bé  amb la possibilitat d’anar a cercar  les eines per  fer-la, aquesta realitat, més idònia als desitjos d’una societat que, a banda inclús de tot el sentit polític que es vulgui donar a la possessió d’una llibertat inqüestionable, aspira a ser més social, més justa i més neta.

A Madrid hi ha nervis, molts nervis i la caverna clama per una intervenció directa i exemplar de l’Estat a Catalunya. Com deia ahir nit  en Junqueras, l’Estat és molt poderós. Però un Estat que porta en el seu ADN una voluntat permanent d’imposició (com a darrera mostra la famosa Llei mordassa...) te difícil enfrontar-se a una societat transversal, pacífica, europeista, demòcrata fins el moll de l’os, que, a banda de banderes i de ideologies partidistes, ha anat expressant, amb centenars i centenars de milers de persones de tota índole, edat i gènere al carrer, el desig de ser un  Nou Estat d’Europa. Saben que això  el  món ho sap, com saben  també que aquest mateix món ha fet crides al diàleg entre parts i que això ha tingut, des de Madrid, un no permanent per resposta i és per això que hem arribat  on som. Per què? Perquè, com exposa Germà Bel[1], [el que realment s’amaga sota els seus fatus dicteris morals és que tenen por “que les seves pròpies argumentacions morals puguin esdevenir més ambigües, menys autoevidents i, per tant, més subjectes a debat, si reconeixen, encara que sigui implícitament, que els arguments de l’altra també poden tenir alguna base moral”]. Per això, repeteixo, estem on som. I per això hi ha inquietuds a Madrid, perquè saben que quan parlen de les properes eleccions i criden a la participació,  especialment del bloc del no, posen en evidència que, com deia en Bel, “...els arguments dels altres poden tenir alguna base  moral...”. Per això, des del bloc unionista,  no hi ha una proposta mínima de canvi, de millora social, de netedat, de justícia davant del planteig independentista... Res. No ofereixen  res que no sigui “l’statu quo” perquè oferir quelcom diferent  significaria reconèixer  que els arguments del  País i de molts dels seus ciutadans tenen  “alguna base moral”, i això no entre en els seus càlculs.

És el moment de que els arguments clars siguin els nostres. I d’arguments a favor nostre en tenim quantitat, de tota mena i en tots els àmbits i és  per això mateix que no podem perdre pistonada.

J.  Vinyeta

4 de Juliol de 2015

---

[1] Anatomía  d’un desengany (pàg. 52).-  Germà Bel.- Ed. Destino, 2013.-