327.
- Top Manta.-
Tema de difícil tractament però que, per desgràcia, ha estat en boca de
molts aquests últim dies. És una qüestió de la que si sabem que hi ha moltes i
diferents valoracions i/o avaluacions amb caires socials i polítics, en
qualsevol cas, innegables. Em limitaré a
exposar-ne algunes d’aquestes formes d’entendre la qüestió i constataré alguns
fets.
Forma
I, els que es queixen de
la permissivitat i tolerància amb que s’actua davant dels fets: Sostenen que aquests
senyors, els “manteros”, estenen una paradeta a la via pública, venen productes majoritàriament falsificats,
productes que compren en magatzems subministradors d’aquest material i contra
els que no s’actua, i no paguen res de res. La competència deslleial és clara,
el frau també és evident, però continua
existint i creix especialment els estius perquè el temps propicia sortir i
estar al carrer i, per tant, el volum de la possible clientela es dispara exponencialment. La permissivitat i tolerància sembla ser la norma d’actuació de
les autoritats, qüestió de per sí peluda perquè l’ambigüitat entre
Administracions Locals i Estatals propicia els mals enteniments el que,
casualment, afavoreix aquestes suposades permissivitat i tolerància.
Forma
II, els que entenen que és
un problema policial i el que diuen els propis “manteros” interessats, amb fets
contrastats: En una situació “top Manta” hi intervenen els Mossos. Un dels
manters cau des d’un balcó d’un tercer pis i en resulta mort. Els manters,
portant l’aigua al seu molí, acusen als Mossos
directament d’assassinat (ignoro si hi va haver manipulació intencionada
o no en les acusacions). El problema no
és tan el fet luctuós, que ho és i greu, com que els manters entenen que la
seva situació ha de ser legalitzada però, es clar, tenint en compta que el seu
mal viure només té aquesta sortida laboral. Envalentonats per un fet que
pretenia directament criminalitzar a les forces de l’ordre i així amagar la
pròpia actuació, posen Salou potes en l’aire fins que les declaracions dels
implicats senegalesos comencen a caure en contradiccions i queda clar, després
de tot el sarau, que la caiguda del company va ser realment accidental quan
intentava fugir dels Mossos que el perseguien. Aquells que han mentit i acusat,
de moment no els hi ha passat res. Com a
conseqüència, el Top Manta en general es creu legitimat per enfrontar-se a les
forces de l’ordre que, en ocasions, han de fugir perquè son agredits
(literalment apedregats segons la premsa) i insultats[1].
En el mateix lloc i moment, el mateix delegat dels Mossos es queixa de que des
de fa més de vuit anys no s’ha modificat la normativa corresponent i que les
instruccions que reben al respecta son ambigües. Mentre, l’exconseller
d’interior Espadaler ens diu que no s’ha de canviar res, que només cal aplicar
els protocols corresponent perquè, a la fi, tot plegat no és més que un
problema policial.
Forma
III, que representa la
valoració que en fan les ONGs i sectors teòrica o pràcticament compromesos
socialment: Els senegalesos que es
dediquen al Top Manta, o els paquistanís que venen llaunes de beguda pel
carrer, o les noies xineses que fan massatges a les platges, tots aquests que
conformen aquest món, han de ser
tractats/des amb un mínim de permissivitat i amb tolerància perquè el que fan
és per
pura supervivència, és el seu
modus de viure en un Estat/País com el nostre que no vol legalitzar-los de
forma oberta i complerta. Han de tenir assistència en tots el àmbits i, molt
especialment, amb assistència quan menys moral i de suport a les seves
activitats donada la seva situació, en
la majoria dels cassos, de “sense
papers”. La societat a la que han vingut a parar, deixant la misèria en que es
trobaven en els seu lloc d’origen, ens obliga a ser solidaris amb ells. Els
tractaments policials o diguem-ne autoritaris no han de formar part de la
nostra manera se rebre’ls.
Forma
IV.- Barregen tota la immigració amb el top manta i la seva
intransigència és absoluta: Espanya – Catalunya és primer. Els que arriben,
sigui quin sigui el mitjà emprat per arribar, no son més que un sub producte
que no mereix més atenció que la que pugui rebre quan les necessitats, en tots
els ordres, dels d’aquí, estiguin plenament satisfetes. Només se’ls hi pot
donar el que sobra (si és que sobra alguna cosa), i si no els agrada que tornin
cap a casa seva: aquí no els volem per a res. Com que no tenen feina ni
documentació, es dediquen a robar i donar mal viure als propis del país. Fora!
______
No son més que quatre maneres de veure un mateix
problema que es deriva dels fluxos migratoris actuals. Segur que n’hi ha moltes
més formes d’entendre-ho però, en el fons, tot plegat no son més que paraules
que no resolen res quan, el que realment fa falta, son solucions que no arriben
i que son absolutament necessàries abans de que l’allau que ens va venint deixi
de ser un problema de gestió per convertir-se
en un caos no gestionable. I els que han de buscar les solucions son les
Administracions especialment les
Europees perquè és precisament a Europa
on aquest problema es manifesta amb més cruesa. Grècia, Itàlia, Espanya,
no son més que els ports d’arribada de milers
de desplaçats des d’Àfrica i Orient Mitjà, majoritàriament, que volen
depassar el Canal de La Mànega, els Pirineus o els Alps (Grècia els envia a
Macedònia i, via Sèrbia, cap Hongria),
per arribar a l’Europa central o al nord d’Europa.
Però Europa, la rica Europa tot i que està en una crisi galopant de la que, per més
que ens ho vulguin fer veure no té visos de redressar el camí, crisi que encara
empitjora la situació d’aquests nou vinguts,
s’ha fet vella i, com qualsevol
avi, diu que el seu mal no vol sorolls, que qui dia passa any empeny, que una
aspirineta és una bona solució per a un mal de cap, que els estalvis per magres
que siguin s’han de protegir, etc... Paraules, també només paraules... Per a
quan solucions...? Se’m acut la resposta que “El Hermano Lobo” donava
a una pregunta[2]
compromesa en els temps en que es va editar (els que ja tenim una edat sabem
perfectament quina era la pregunta que es feia a la revista): Uuuuuuuuuuh...!!
J. Vinyeta
20 – 23 d’Agost de 2015
P.S.: Una apreciació personal. A tots aquells que
ens han volgut fer creure que els Mossos son una panda de criminals, hagin
estat manipulats o no per a fer-ho, perquè tot és possible però que així ens ho
presentaven, si de mi depengués, serien
expulsats del País, perquè no sé si el
perdó que han demanat pels fets de Salou és realment un reconeixement del error,
especialment en el tema de la mort del company o, senzillament, una necessitat
tècnica indispensable per a no assumir responsabilitats.---
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada