191.- Reforma Administrativa.-
Hi ha vegades en que no saps que dir perquè penses
que poca més podràs afegir al que hi han
dit els que hi entenen. Però d’altres, encara que pensis que tot està dit
o comença dir-se, et queda com un
sentiment intern que t’empeny a
manifestar-te. És el que em passa en aquest moment davant de la anomenada
Reforma Administrativa que vol iniciar l’Estat espanyol.
Realment fóra un pas important
que l’Estat central iniciés reformes de
forma que la seva pròpia despesa general disminuís.
Fóra fantàstic, guai com diuen
els més joves, que aquells Ministeris que tenen les seves competències
transferides, fossin eliminats de l’organigrama de l’Executiu central mantenint
només, si es vol, un mínim control al respecta de tipus federal. Ministeris
que, estant transferits, fan que la despesa corresponent estigui a càrrec de la
Autonomia que les regenta. Dit d’una
altra manera, Ministeris que fan que les autonomies que en son ja
titulars paguin, i no només en l’estricte context econòmic, dues vegades: pel
servei que estan prestant i pel
manteniment del Ministeri que, tot i buidat de competències, es manté ple de funcionaris
a la capital de l’Estat.
Fóra important que, l’Estat, tingués el valor d’enfrontar-se al gruix del
funcionariat estatal que, tot i que li
dona els vots per governar, el segresta
i impossibilita per a la presa de les
decisions que el fet de governar
implica i que l’obligaria, a l’Estat, a
constrènyer despeses en àrees que, avui per avui, semblen intocables per la “pertinença” d’aquestes àrees a aquests grups “inassequibles”
de funcionaris que completen les plantilles d’empreses estatals com Aena, per
citar-ne una, que n’és realment un bon exemple.
Fóra important que, abans de
fer-nos responsables de no sabem ben bé què fes un mínim de reconeixem de la passivitat i indolència amb la que el
propi Estat actua davant de la dilapidació
de l’erari en infraestructures de rendiments ruïnosos i en despeses en
armament que semblen més expressament fetes per a satisfer els interessos de determinats lobbys que no pas necessàries per
a defensar l’Estat d’un enemic que ens sembla inexistent.
Però seria mínimament satisfactori
si, atenent a uns mínims de lleialtat Institucional (qüestió difícil donada la
seva permanent i malaltissa obsessió d’incompliment
de tot allò pactat), aquest Estat entengués que en realitat és ell mateix
qui arrossega el 85% de la despesa
global i que la resta, el 15%, és la despesa que està en mans de les
autonomies, amb la brutal paradoxa afegida de que les despeses que generen els
serveis com sanitat i educació, com ja he dit, que son possiblement els serveis de més despesa
després del tema armamentista, estan a càrrec de les Autonomies i no de l’Estat.
Què vol l’Estat? Dons
senzillament desmuntar l’Estat Autonòmic. I quan l’Estat parla amb aquests
termes i de re centralitzar tot el re
centralitzable, especialment parla, no hem d’oblidar-ho, de traure’s la pedra
que té a la sabata que és Catalunya i buidar-la de qualsevol contingut polític
que pugui donar-li aparença d’Estat.
De totes maneres, no deixa de
ser evident que la partitocràcia famosa deu de ser una ruïna per l’Estat quan la Sra De Cospedal
diu obertament que ara ha arribat el moment de que els polítics també facin
sacrificis. ¿Ens diu obertament que ha de reduir-se el nombre de membres dels
partits, de tots els partits, que com agraïment als serveis prestats als
partits i al seus líders engreixen “cementiris d’elefants” com el Senat, per
exemple?
És evident que els 65 milions d’€ que l’Estat diu que
estalviaria amb la supressió dels organismes[1]
que esmenta, possiblement es podrien estalviar suprimint els “cementiris
d’elefants” que també, a ben segur, tenim aquí a casa nostra. Però tot i que de
65 milions a 35.000 milions d’€ n’hi va un
munt, també la Generalitat hauria de posar fil a l’agulla en aquest aspecte.
J. Vinyeta
24 de Juny de 2013
