182.- Benet XVI.-
És evident
que la noticia de la dimissió (renuncia) de Benet XVI ha estat la bomba info rmativa des d’ahir al mig dia. A les vuit del
vespra del proper 28, la Seu quedarà vacant i s’imposa la elecció d’un nou
Papa.
El
terratrèmol ha estat de grau elevat i ara el període comprés entre l’anunci de
la retirada de Benet XVI i el primer discurs del nou Papa, que sembla ser que serà pels vols de la
propera Pasqua, serà el tema líder dels info rmatius audiovisuals i de portades de tots el
medis escrits. Les “Travesses” sobre possibles successors son a l’ordre del dia.
I això no ha fet més que començar.
El
Vaticà és un Estat poderossíssim i per tant, tant la renuncia com la nova
elecció posa en estat d’alerta als
poders – contrapoders, interns i externs,
que, d’alguna manera, poden prendre part o manifestar influència en el
procés ja iniciat, encara que no oficialment, per al nomenament del nou
Pontífex. Els diferents grups (Opus, a qui sembla que Benet XVI els hi ha
reduït poder, Jesuïtes, “Bertonianos”, seguidors de l’actual Camarlenc Tarcisio
Bertone o els “Sodanianos” seguidors del que va ser Camarlenc de Joan Pau II Angelo Sodano...)[1] estan en efervescència per anar a la recerca i satisfacció dels interessos particulars d’aquests poders.
Perquè, no podem oblidar que la lluita pel poder al Vaticà, hi és[2].
Des de fora, el pobres mortals ignorem
les raons reals de la renúncia de Benet XVI i, com que no som l’Esperit Sant,
tampoc sabrem, al menys amb una certa immediatesa posterior a la elecció, el què
– qui - com del què pugui devenir dins de la Capella Sixtina durant els
propers dies. Però em sembla que l’ombra del poder és molt ample i allargada i
els Cardenals votaran allò o a aquell que més
convé als interessos particulars del grup del que formen part. I ho
faran perquè l’Esperit Sant, curiosament, molt curiosament, els hi haurà
mostrat de forma inequívoca aquest camí.
Els
comentaris sobre de la figura de Benet XVI son, en general, elogiosos i entenc
com a positiu una dimissió en tota regla: més d’un hauria de prendre exemple.
Però personalment en sembla que l’Església Catòlica no ha anat gaire més enllà del lloc en el que la va deixar Joan Pau II. És
cert, pel que sembla, que Benet XVI ha intentat posar ordre a la Cúria a través
de la seva mà dreta, el Cardenal Bertone (creant-se els enemics corresponents que no sabem fins a
quin punt poden haver influït en la renúncia) i que, quan menys, ha demanat
perdó pels temes de pedofília i pederàstia que sacsejaven al Vaticà. Però al
mateix temps que carregava contra el Pare Maciel (Legionarios de Cristo),
aixecava la excomunió a Pare Lefèvre, blasmava contra la Teologia de la
Alliberació o ho feia en contra de l’ús del
preservatiu en aquella roda de premsa en
l’avió en el que viatjava a Àfrica (a
Nigèria si la memòria no em falla), afirmant que el seu us ajudava a propagar
la sida, afirmació que va deixar a mig món, per no dir al món sencer, perplex;
pel que diuen el més entesos, ha enterrat el poc que ja quedava del Concili
Vaticà II i que, tot i intentar-ho,
tampoc se n‘ha sortit amb el tema de la Banca vaticana encara emmascarada per
la mort de Joan Pau I[3].
I, per
molt que desagradi a molts, queda la imatge emesa a tot el món des de
Barcelona, el dia de la Consagració de
la Sagrada Família, de la monja anònima netejant l’altar en el que Benet XVI
havia d’oficiar, com a gran expressió de la participació de la dona en
l’Església Universal...
És
evident que entrem en un temps d’espera
forçós. En continuarem parlant a mida que els arbres ens deixin veure el
bosc.
J.Vinyeta
12 de
Febrer del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada