180.- Corrupció i Sobirania

180.- Corrupció i Sobirania.-

Corrupció .- Era la meva intenció fer referència als últims casos de corrupció o possible corrupció: Rato, Pallarols, O. Pujol imputat, etc.... Però, la veritat, me’n he desdit. M’ha semblat inútil  referir-m’hi de nou perquè, rellegint articles meus, de l’any 2009, ens els que ja hi havia referències escrites el 2003 sobre el mateix tema, m’ha quedat clar que poca cosa, per a no dir que res més, hi podia afegir. Només preguntar si el zel que mostra avui la Fiscalia anticorrupció per Catalunya té alguna cosa a veure amb la actualitat política catalana. Jo crec que sí.       

 Es mantenen els mateixos vicis gairebé des del inici del sistema democràtic i, el que és pitjor, en cap cas hi ha hagut un mínim i real desig d’esmena per part dels partits implicats: paraules, promeses, manifestacions en to major que, a la fi, no son  més  que  expressions considerades necessàries en el  moment que correspongui, però que  no es transformen en expressions de  contingut jurídic per regular seriosament al menys tres  coses: una clara modificació de la llei de finançament de partits, sense res ocult en la recaptació; modificar la Llei, fins on sigui necessari perquè els corruptes acabin a la presó i retornant el cent per cent del diner “escamotejat” i, a més, acabar, també per Llei,  amb l’endogàmia habitual dins del món polític que converteixen a massa càrrecs  en  autèntiques vicaries vitalícies. La credibilitat de tots els polítics està en joc perquè queda clar que els honrats, que també hi son en aquest mon del que parlem, tampoc aixequen la veu reclamant correcció i reparació de tot plegat. I el silenci, com ja  va dir Unamuno, sol ser interpretat com aquiescència. Es parla de 800  implicats en escàndols de corrupció,  de 48 exministres ocupant presidències o  pertanyents a  Consells d’administració d’empreses... Encara no n’és tot plegat suficient per regenerar el sistema...?

Sobirania.- La proposta del Govern, l’esborrany que tampoc sabem massa bé qui el va filtrar i amb quina  intenció, portava, en el meu entendre, una contradicció: donava el Dret a Decidir quasi com a realitzat i establia que la decisió presa per poble Catalunya era la de “...constituir Catalunya en un Nou Estat...”  Personalment ja em semblava bé, perquè coincideix amb el meu ideari polític. Però també em sembla que la voluntat de constituir un nou Estat, no ha estat expressada encara a les urnes i entrava en contradicció, en la meva opinió,  amb el paràgraf 2 posterior, que definia el dret a decidir “...escrupolosament democràtic...”. I per tant, en aquest estricta sentit democràtic, entenc que, amb independència del posicionament de la resta de partits polítics, tot i que cercant  amb ells precisament un millor consens, havia de ser esmenada. I així s’ha fet.

I com a conseqüència, s’han posat sobre la taula quatre propostes, inclosa la del Govern un cop corregida, que diferencien matisos. És evident que  CiU, ERC, PSC, ICV i les CUP tots varen anar a les eleccions amb el Dret a Decidir inclòs en el seu programa electoral. I em sembla  evident que hauran d’afegir-s’hi al document que serà finalment consensuat, per evitar un frau electoral.

 El PSC, que és qui més ha rebutjat el document inicial per allò del hipotètic  Nou Estat (i perquè el PSOE mana, no hem d’oblidar-ho), en presenta un altra de document en el que inclou i insta a la consecució d’un Estat Federal, que en el fons no deixa de ser un Nou Estat com el del que blasmava en la declaració original del Govern: de incoherències queda clar, com dirien a Girona, n’hi ha de per tot.  El PSC segueix sense dir-nos és amb qui o quins ens podríem “federar” i em temo que és perquè intueix la pràctica impossibilitat de portar a terme l’Espanya   Federal en sí mateixa.

ICV, que També inclou en la seva proposta el fonamental concepte de Catalunya com a “subjecta polític i jurídic” penso que és qui s’ha posicionat més a prop del document inicial, del que n’ha discutit més les formes que no pas el contingut. Un cop corregit el document, és d’esperar que s’hi afegirà sense massa problemes.

Em sembla que el document més complicat és el de  les CUP. Defineix el dret a decidir com  el “...d’un procés constituent en el marc dels Països Catalans...”, proposa, si es fa necessària, la desobediència civil i  entén que  es farà també  necessari un replantejament de les relacions internacionals, inclosa la “...conveniència d’esdevenir un estat membre de la UE”. Tot és possible, però personalment entenc que implicar a la resta dels  Països Catalans en un acte que només portarà a terme el Parlament Català, no em sembla massa adient perquè, malauradament, els Parlaments corresponents encara ni tan sols s’han pronunciat en aquest aspecte, i no hem d’oblidar qui avui dia guanya les eleccions al País Valencia i a Les Illes. Si ells no tenen pressa, és evident que nosaltres sí que en tenim. En quan a la pertinència o no a la UE, és una cosa que sempre podrem decidir a posteriori, però  la resta de partits sí que hi volen pertànyer. Respecta de la desobediència civil, no ens diuen si ha de ser  “gandhiana”  o ha de ser similar a la que es va emprar pel 15 M  barrant la entrada al Parlament dels Diputats  aquell 15 de juny del 2011 i en la que, com reconeixia el Sr. David Fernàndez en el programa Àgora a TV3, molts membres de les CUP hi van participar.

Així les coses, hem d’estar a l’espera de les negociacions que avui mateix s’han iniciat. M’agradaria poder pensar que, per a tots els negociadors, Catalunya està per davant  i per sobre dels interessos propis i del seu  partit. Però tot està per veure. Dimarts proper és el dia en que aquest document ha de quedar sentenciat. Seria gravíssim que el Sr. Aznar, vaticinant la ruptura  a Catalunya abans que la  d’Espanya, tingués raó.

Ens queda una pregunta: I el Sr. Duran? Acabarà posant els seus Diputats a disposició del PP? I els Diputats d’Unió, tots hi estaran d’acord? Veurem,veurem...

J.      Vinyeta

16 de Gener del 2013